Carta oberta a Josep Palau i Fabre en el desè aniversari de la seva mort
Benvolgut Josep Palau i Fabre:
A tot arreu et veiem ara que no et podem veure.
Què bèstia! Ja han passat deu anys des que aquella boira alquímica va embolcallar la ciutat de Barcelona per anunciar-nos el teu llarg viatge. Com t’enyorem, com et trobem a faltar, com et necessitem. Han passat tants i tants esdeveniments, i tan i tan gruixuts, en tots els àmbits, que d’entrada crec que no te’n sabries avenir. Vivim en “èxtasi perenne” des de la més absoluta incredulitat i indignació. La llibertat del laberint, que és la nostra llibertat, prové d’un laberint irrespirable, tenebrós, angoixant: impossible. Els teus versos que avui dia més brillen lluminosament per sobre de la resta són aquests:
-De quin país veniu? On aneu?
-Sóc d’aquí. Sóc estranger
Palau, sàpigues que ets ben viu deu anys després. La darrera notícia fa realitat un altre dels teus somnis, potser un de molt gros, de molt desitjat, de molt cobejat. La Fundació Palau, la teva Fundació, acaba d’inaugurar tot just fa una setmana aproximadament una exposició amb obres de Miquel Barceló. Què me’n dius? Absolutament imprescindible, amb obres creades expressament per ser vistes per primer cop a Caldetes, amb obres inèdites de l’autor. No hi faltarem, evidentment. I la setmana que ve s’organitza el Simposi Internacional Josep Palau i Fabre (1917-2008) L’Alquimista. Dos senzills detalls, impressionants diria jo, per només dir-te que hi ets.
Quant a tu, s’han anat acomplint tots els teus somnis. La Fundació Palau segueix endavant, sempre tan original, contracultural, underground i amb el teu esperit present; el Festival Poesia i + l’hauries de veure perquè s’ha convertit en un dels festivals de referència de l’estiu, ha anat creixent exponencialment any rere any, s’ha obert al Maresme i ha comptat amb artistes de renom i amb expressions artístiques brillants i de qualitat; Jordi Coca va portar-te –per fi, Josep–per fi!!– al Nacional de Catalunya amb Mots de ritual per a Electra en una obra esplèndida on hi tornàvem a flairar el teu esperit, malgrat que en Jordi va rebre de valent per part de la crítica perquè la va readaptar, però afirmo que a tu t’hagués encantat; el mateix Jordi Coca va escriure un assaig analitzant tota la teva dramatúrgia, fet que sempre anhelaves, frisós, i amb una presentació antològica i espectacular del mateix Jordi acompanyat d’un lúcid i brillant Xavier Antich a la Seca-Espai Brossa del teu admirat Herman Bonnín; va aparèixer el quart volum de Picasso, Del minotaure al Gernika (1927-1939), la teva obra monumental, en una presentació al remodelat Museu Picasso de Barcelona amb la presència de tots els teus amics i la teva gent més estimada.
I enguany s’ha celebrat l’Any Palau en el marc d’un any convuls i on com sempre la cultura en aquest país no té la visibilitat adequada a les seves figures rellevants.
Estimat Josep Palau i Fabre, seguirem enyorant-te, seguirem llegint-te, seguirem redescobrint-te, seguirem fent-te visible, seguirem promocionant-te, seguirem estimant-te.
Amb afecte,
Sergi Borges