BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Títols de crèdit finals Dogville (i Manderlay) de Lars von Trier

Balances Oktoberfest ha trigat, però ens hem adonat què fàcil és penjar un vídeo al bloc. Dins la secció Antològiques i patològiques, i per començar a aprofitar aquesta mina que són avui dia els vídeos a la xarxa, què millor que posar el final d’una pel·lícula, els títols de crèdit de Dogville del salvatge director danès Lars von Trier. Si no l’heu vista, us recomanem que ho feu; només amb aquesta cançó d’un altre crack, Young Americans de David Bowie, us podeu fer una idea de com és de bona. Molta qualitat. Només una pista: recomanada per a tots els amants del cinema…i del teatre!!!

twitter: @BorgesSergi

2666 de Roberto Bolaño: la novel·la total

Llegir és un plaer físic; el pots notar, el pots palpar, és un efecte fisiològic. A qui li agrada llegir, ja sap de què parlo; per a qui no ho sàpiga, ho pot descobrir llegint aquest 2666 de Roberto Bolaño: la novel·la total.

No es tracta de fer una crítica literària per a experts ni tan sols es tracta d’analitzar les parts de l’obra, a què remeten o per quins autors es deixa influenciar l’autor. 2666 de Roberto Bolaño és un llibre total, absolut; és llarg, té 1125 pàgines, però us asseguro que és un llibre viu, terriblement viu.

En primer lloc, perquè té 5 parts, les quals estan interrelacionades entre si i alhora són independents. Totes 5 estan lligades per algun nexe d’unió referent a la trama, però al mateix temps les 5 expliquen històries úniques, independents, on apareixen nous personatges que prenen el timó de la novel·la, el timó en general i també el propi, el particular. I les 5 parts són diferents en quant a l’atmòsfera, als ambients i als punts de vista, tots plegats submergits en històries underground, reals i crues com la pròpia existència, amarades per aquell toc de realismo mágico tan propi dels escriptors llatinoamericans.

L’única part més feixuga, més densa, és La parte de los crímenes, degut a una successió interminable de noms i cognoms i successos criminals. Però no us entrebancarà, no us farà abandonar la lectura, perquè tot i la feixuguesa és admirable com Bolaño ens manté lligats a la novel·la, malgrat l’aparent rutina admirem el lector com segueix impertèrrit el seu camí, i ens adonem de la dificultat, de l’esforç d’escriure un llibre així. No està tan de moda, ara, la cultura de l’esforç? Doncs, imagineu-vos a Bolaño redactant La parte de los crímenes.
Aquesta part dels crims és el llegat de denúncia social que Bolaño ens regala per sempre. Els crims dels quals ens parla Bolaño s’han comès i es cometen en l’actualitat a Ciudad Juárez, Mèxic. 2666 duu el segell marcat d’aquests crims horrorosos, que romanen impunes davant dels ulls de tot ell món. Com en tants i tants altres casos la humanitat assisteix impassible a uns fets que, després, quan ja no hi hagi res a fer, serviran per fer mobilitzacions, denúncies i museus dels horrors. Aquesta nostra trista, dissortada i covarda raça humana que no n’aprèn.

Crec que cada lector es deixa seduir per algun aspecte concret de 2666. Particularment un personatge se m’ha ficat via intravenosa i no paro de somiar amb ell: Benno Von Archimboldi. Jo de gran vull ser com ell. Benno Von Archimboldi és el personatge al voltant del qual gira tota la novel·la i ell tot sol duu el punt de vista de 2666. El seu misteri és el misteri de 2666 i tota la resta d’històries estan unides directa o indirectament a ell. Però el que et roba el cor és quan llegim la seva trajectòria vital. La seva és una vida, mai millor dit, de novel·la, però Bolaño ens el descriu com si fos un personatge real. Benno Von Archimboldi és l’arquetip literari que hauria de servir d’exemple a l’hora de crear personatges, un exemple per a tots aquells que vulguin dedicar-se a escriure novel·les. És un personatge literari que ens agradaria que fos viu i anar-lo a veure i poder parlar amb ell.

Però n’hi ha molts més de personatges increïbles. Els crítics literaris, el senyor Bubis, el mateix Amalfitano, Chucho Flores, el surrealista Fate, Rosa Méndez, la senyora Bubis i un dels meus preferits, el general romanès Entrescu. Tots ells vertebren 2666 convertint-la en aquesta novel·la total de la que parlo, on hi ha poesia, tragèdia, comèdia, amor, sexe, en definitiva, vida en estat pur que flueix en una torrentera de paraules que ens tornen a remetre al plaer de la lectura.

Heu llegit Rayuela de Julio Cortázar? Sí. Ho sabia. Ara ataqueu 2666. No us en penedireu.

sergi borges

 

 

EL PETÓ









En Fredi Vidal, barceloní resident a Brusel·les, i bon amic personal, s’ha convertit en el col·laborador número u de Balances Oktoberfest. Si aneu al comentari de BENVINGUTS AL BLOC DE BARROBÉS & BORGES, trobareu que ens va penjar la lletra de Le Plat Pays (1962) del cantautor belga Jacques Brel. Ara ens fa arribar un vídeo deliciós, màgic i seductor. Es tracta d’un fragment de la pel·lícula The Thomas Crown Affair (El cas Thomas Crown) de Norman Jewison, amb Steve McQueen i Faye Dunaway. Confesso que desconeixia l’existència d’aquesta pel·lícula, però amb el tast que ens brinda en Fredi, us asseguro que vénen moltes ganes de veure-la. Us animo a veure el vídeo i us dono la benvinguda al fabulós art de la seducció.

The Thomas Crown Affair – Chess Game from Curtis Mayfield on Vimeo.



sergi borges

homenatge al cutrerio

Aquest és el meu particular homenatge a aquesta sentida tradició nostra de les fires i les atraccions casposes, el cutrerio firaire de tota la vida: les atraccions patètiques, l’olor malsà  a fregits, les tòmboles, les músiques patxangueres… Tot un món i un estil que, incomprensiblement, ha sobreviscut al pas del temps i a la tecnologia, a Internet, a la Playstation – i sense cambiar…  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La perfecta societat militar

L’home, segons creiem, ve del mico –tot i que, curiosament, l’animal amb qui compartim el 99% de matèria genètica és el cuc de terra-. L’home és una espècie amb una “intel•ligència” superior a la mitjana, ho poso entre cometes perquè de fet, el que diferència l’home de les bèsties no és el cervell i la capacitat de raonar el nostre paper dins l’univers (com podem saber que les rates no s’ho plantegen, això?), sinó la capacitat tecnològica. Però és possible que l’animal al que més ens assemblem en alguns aspectes –i que hem imitat, inconscientment, en sigui un de sorprenent: La formiga viatgera africana
Les formigues viatgeres africanes són la societat militar perfecta. Una reina, soldats i obrers. Cada pocs anys, quan han esgotat un territori, es mobilitzen. Primer, un destacament avançat explora el terreny, localitza una possible nova base i comença a caçar per proveir-se, omplir rebost i desfer-se per la força de tota oposició als seus plans – la unió fa la força, i aprofiten la seva superioritat numèrica per abatre preses molt més grans-. Mentrestant, una brigada d’obreres neteja el terreny i comença a construir un formiguer i una brigada de carreteres construeix –literalment-, una autopista per la que la resta de la colònia els seguirà. La resta de la colònia, amb la seva reina, avançarà per aquesta ruta carregant a coll i bé les larves i tot el que els cal del vell niu i en un parell de dies s’hauran instal•lat al nou territori. La invasió perfecta. Una precisió i una eficàcia 100%. Gràcies a déu, els homes no hem estat mai capaços d’imitar-les amb la mateixa eficàcia. Això probablement és i ha estat el somni de les grans ments perverses de la humanitat, de “grans” conqueridors que gairebé se’n van sortir (Ghengis Khan, Alexandre el Gran, Juli Cèsar, Hitler, etc…). Gràcies a déu, els homes som massa inútils.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari