BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

27 de gener de 1973

Publicat el 30 de maig de 2012 per aniol

Se signaven a París els acords d’alto el foc de la guerra del Vietnam entre els governs dels Estats Units i els governs dels dos Vietnams.

La guerra del Vietnam arribava a la fi de manera oficial. Els acords havien arribat quatre dies abans (podeu veure-ho aquí).

 

Us deixo amb un vídeo d’aquell dia de l’ABC news:




Així mateix us enllaço a un blog escrit per un nord-americà que explica com va viure aquell dia el seu avi i fa reflexions ben curioses sobre l’alto el foc de la guerra del Vietnam.

Cliqueu aquí.


Cinquanta-un mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de maig de 2012 per aniol


La unió entre l’educació i les eines TIC (Tecnologia de la Informació i la Comunicació) dóna resultats extraordinaris en l’àmbit de l’aprenentatge d’adults.



Un exemple ben clar és el blog del cursos de català a distància de Gavà, tutelat pel Consorci per a la Normalització Lingüística i dirigit pel Jaume Sans, docent dels cursos i responsable pedagògic del CNL Eramprunyà.

En Jaume va triar dos poetes que marquen dues generacions ben diferents i contrastades, i va treballar amb els alumnes des de les eines TIC. Alguns alumnes s’havien de declarar fans de Josep Palau i Fabre i els altres, del malaguanyat Salvador Iborra. Des d’una posició activa, treballaven els autors i van confegir un qüestionari.

Em van demanar que contestés les preguntes del qüestionari referent a l’Alquimista. Per a mi fou, com sempre, tot un honor, però una gran responsabilitat.

En aquest apunt hi ha el qüestionari dels alumnes de català de distància de Gavà i les meves respostes. Qualsevol rectificació, esmena o puntualització per part dels lectors d’aquesta categoria — reputadíssims experts en Josep Palau i Fabre – serà acceptada i afegida, i mantindrà aquest esperit de col·laboració, de donar i rebre, que representen les eines TIC.

Què volem saber sobre Josep Palau i Fabre?

Josep Palau i Fabre era escriptor, però alhora estava interessat per altres manifestacions artístiques com la pintura. A quin artista va dedicar diverses de les seves obres? (María B.- I3)

Picasso a banda, a qui no només va consagrar la seva obra, sinó fins i tot la seva vida, hi ha molts artistes pels quals Palau i Fabre sentia devoció. En aquest sentit, el llibre ideal és Quaderns de l’Alquimista on trobareu una gran quantitat d’articles en què Palau valora i lloa i opina sobre molts artistes, tant catalans i espanyols com estrangers.

Va ser una explosió creativa: poeta, autor dramàtic, assagista, estudiós de Picasso… Josep Palau i Fabre va trobar el seu lloc dintre de l’art? (Annabel- S2)

Algú va dir — i ho trobareu a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre– que Palau i Fabre tenia un esperit modernista (arrauxat, revolucionari, contestari…), però una manera de treballar i un rigor noucentista (pulcre, clàssic, perfeccionista, metòdic…). Reputadíssim expert internacional en pintura, el seu lloc dins l’art és sens dubte el d’Alquimista, és a dir aquell que cerca, en qualsevol de les expressions artístiques, l’obra perfecta.

Quins són els motius del poeta  per vincular la literatura amb l’art de Picasso? (Beatriz- S2)

És una molt bona pregunta, però molt difícil de contestar. Tanmateix crec que ho has de considerar com dues autopistes diferenciades: d’una banda, la literatura de Palau (especialment poesia, teatre i contes) i de l’altra l’estudi minuciós de l’art de Picasso.

El contacte amb l’art de primera mà és el que va a impulsar l’origen de la poesia alquimista? (M. Ángeles-I3)

 L’alquímia és la recerca de l’obra perfecta, sigui sota la forma que sigui. Palau i Fabre era tan perfeccionista que només té un llibre de poesia, Els poemes de l’Alquimista, i es pot veure l’evolució de la seva poesia: al principi, en clar procés d’aprenentatge i al final, acomiadant-se, dient que ja no pot escriure més. Però hi ha multituds de poemes dispersos en les seves obres de teatre i els experts opinen que són molt bons. I l’art retroalimenta l’art.

 

El pare de Josep Palau i Fabra, Josep Palau Oller, va ser pintor i decorador no gaire reconegut per la societat catalana del seu temps. La relació de Josep Palau i Fabre amb el seu pare i el desig de distanciar-se d’ell, va ser determinant en l’acostament a la figura de Picasso i la seva obra? (M. Ángeles-S3)

No, ni de bon tros. Si hi va haver distanciament –cosa que dubto – va ser degut per l’esperit tan i tan rebel d’en Palau. En un moment històric molt i molt delicat, Palau volia tirar pel dret i enfrontar el franquisme des de la rauxa. El seu pare hi posava seny (com tots els pares). Palau hi veia por. Però l’acostament a Picasso es degut a l’estada de Palau a París que és quan el va conèixer per primera vegada. A partir d’aquí hi ha un creixent interès per Picasso fins a l’obsessió.

Quina de las seves creacions li ha enriquit més espiritualment? (María S2)

Molt difícil de contestar. Però penseu que Palau i Fabre va abandonar la seva carrera literària per centrar-se única i exclusivament en la vida i obra de Pablo Picasso. Tots els seus estudis sobre Picasso l’enorgullien enormement.

Val la pena crear normes en la vida si aquestes van en contra dels nostres sentiments? (Lídia- S3)

Filosofia pura. Pel que fa a Josep Palau i Fabre, aquesta va ser una lluita constant: normes, privacions i llibertats. Palau va fer una cosa molt valuosa: en comptes de queixar-se, va fer el que li demanava el cos i tirava pel dret. Es va quedar tranquil amb si mateix, però alhora sol, sense companyia. Què triaries? Hi ha una entrevista que li fa JM Espinàs on trobem un Palau força cremat amb el món. Al final de la seva vida va trobar la recompensa de la gent en forma d’admiració, especialment de la gent jove.

És realment apreciat i considerat un dels millors escriptors catalans? Perquè a mi em sembla fabulós. (Crista –I3)

Se’l jutja més per la seva rauxa i per les coses incòmodes que escrivia davant els senyors benestants del noucentisme. El poema La sabata és un exemple claríssim. Quan has estat marginat completament de la societat catalana, sortir a primera línia costa molt. Ell, sense aturar-se i anar fent, va tornar a primera línia els darrers anys de la seva vida on va recollir els fruits d’admiració de l’opinió pública, crítics i admiradors. A mi també em sembla un escriptor fabulós.

Va ser més valorat pel públic en general després de la seva mort com molt grans artistes? (Marina-S1)

Després de la mort hi ha l’oblit. I no hem d’oblidar Josep Palau i Fabre. Mai sortirà a la primera fila com els Carner, Riba, Espriu, etc. Potser va ser una mica més conegut, i prou. Per això és tan important la Fundació que va deixar a Caldes d’Estrac. Es diu Fundació Palau i us recomano moltíssim la seva visita (especialment un dissabte a la tarda).

Dins del món literari, en quin gènere es sentia més a gust escrivint ,en poesia o en prosa? (Matilde- S2)

Molt difícil de dir. Per a ell, ser poeta era un fet tan i tan i tan responsable, que va haver de plegar perquè s’havia de sentir molt segur. Però no va abandonar la poesia perquè va tornar a conrear-la a les seves obres de teatre. La prosa la va tocar en molts àmbits (assaig, crítica, contes) i s’hi movia com peix a l’aigua.

A més de la poesia en quin altre gènere molt representatiu ha escrit Josep Palau i Fabre? (Ana-S3)

Palau i Fabre és conegut com l’home de les cinc cares: poeta, assagista, contista, dramaturg (teatre) i crític literari. Els seus contes són molt notables i amb els seus assajos literaris podem resseguir la literatura catalana del segle XX. A més hi ha tota la prosa sobre l’art de Picasso, una feina monumental i que és tot un tresor.

De quina manera s’ha compromès amb la cultura literària i periodística sota el franquisme? (María del Carmen-S2)

Va ser un lluitador en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Va crear dues revistes de poesia en català en ple franquisme, cosa totalment prohibida: la revista Poesia i la revista Ariel. A París va organitzar un manifest d’intel·lectuals contra el franquisme i fins i tot va obtenir certes adhesions de prestigi com Albert Camus o Jean Paul Sartre. A França va escriure en francès nombrosos articles denunciant la dictadura que vivia l’estat espanyol. Palau i Fabre va ser un gran lluitador contra el franquisme.

Estava influenciat Salvador Iborra per Josep Palau i Fabre?  (M. José- I3)

Aquesta pregunta no la sé, sincerament. L’hauríem de fer als amics i poetes més propers a en Salvador. El que sí que puc dir era la gran ascendència que tenia Palau i Fabre sobre molts poetes i poetesses joves que començaven i que ara ja tenen un nom. Podria ser perfectament el cas del malaguanyat Salvador Iborra.

Aprofitem l’avintesa per agrair a Sergi Borges la seva inestimable col·laboració

 

Avui, (quasi) 24 anys després: The Boss

Publicat el 18 de maig de 2012 per aniol

Atenció al minut 7.00. Aneu-hi!

Fou el 3 d’agost de 1988 al Camp Nou. Fou el meu primer concert en directe. El primer!!! Imagineu-vos-ho.

Vaig tenir la sort que ‘m’aceptessin’ el meu cosí Edu Villanueva i dos amics seus, els ‘Xavis’. Jo era un pipiolo de 14 anys que encara no havia sortit mai de casa.

Recordo portar un bitllet de 1000 pessetes en el més profund d’un dels meus mitjons; imagineu com deurien quedar!

Però el vaig fer servir el dia següent a la desapareguda pastisseria Figols del carrer Bailèn de Barcelona per comprar-me uns bons croissants per esmorzar.

Fou un concert increïble, amb mitja part i amb un despreniment d’adrenalina de la qual no en tenia ni idea que pogués ni existir.

Jo era un tendre seguidor del Boss dels seus discos més primerencs (i emblèmatics): Born to run, Nebraska i Born in the USA, i a casa no podia deixar d’escoltar els vinils dels tres discos negres recopilatoris del 75 al 85. Però el disc més especial i de culte del Boss és The River.

El millor de tot és que el 10 de setembre de l’any 88 el tornava a veure en un altre concert històric, però totalment diferent i que em va fer obrir els ulls a moltes altres músiques, estils i maneres: el concert d’Amnistia Internacional.

Fou un concert llarguíssim, brutalment llarg per a un xaval de 14 anys com jo. Recordo que la primera cançó del Bruce, a sac, va ser Born in the USA i jo ja no podia ni moure’m, però recordo que jo no saltava, em feia saltar la gent. Al·lucinant.  

Reconec que li vaig perdre la pista, al Boss. Durant la dècada dels 90 i del 2000 em vaig encaminar cap altres músiques, principalment britàniques, on destaca amb llum pròpia el Gran Duc Blanc, David Bowie. (paradoxalment, mai he vist en directe al senyor Bowie, ni tan sols a la mítica primera edició del festival del Doctor Music a Escalarre l’any 96).

No vaig participar mai de les febrades histèriques col·lectives que es creaven a Barcelona per aconseguir entrades per al Boss. M’ho mirava amb aquella distància, un pèl superba, del qui va anar en un estiu a dos concerts de Bruce Springsteen. L’únic concert que m’hagués fet gràcia anar fou aquell més de tipus acústic al Tivoli que va causar una autèntica bogeria per trobar tiquets.

Avui 18 de maig, (quasi) 24 anys després tornaré a trobar-me cara a cara amb el Boss. No sé què n’espero. Vaig a deixar-me sorprendre i a mirar de recuperar alguna espurna d’aquells mítics concerts del 88. Però quan parlem de Bruce Springsteen, el que segur que hi trobaré és rock i adrenalina.

Bankia rima amb Violència (Benvinguts al 1984!)

Publicat el 10 de maig de 2012 per aniol








La nacionalització de Bankia per part d’España, amb la consegüent inserció de diners públics per rescatar aquesta entitat financera és generar Violència.

Culta, si volen, però violència al capdavall.

Al principi de les retallades, vam pensar, fins i tot, que eren necessàries. Més endavant ja les vam començar a trobar desmesurades perquè retrocedíem en allò que tant ens havia costat aconseguir. I ara ja són absolutament salvatges i fora de qualsevol lògica (a Mallorca, tanquen dos hospitals públics i passen els pacients a mútues privades. I es queden tan amples). Però que les retallades serveixin per rescatar una entitat financera deficitària i així poder pagar els sous astronòmics i pornogràfics dels seus gestors, això genera Violència.

A la darrera vaga general, tota l’atenció es va desviar cap als aldarulls al carrer i a la crema de containers. Ui, sí, Ia violència urbana com a tema central, convenientment amplificat i magnificat pels altaveus de certs mitjans de comunicació, ben conservadors i oficialistes, per tal de despistar dels autèntics problemes reals del país.

La conselleria d’Interior desplega tota una repressió fora mida en comptes d’haver planificat una prevenció precisa(no és la primera vegada que hi ha violència urbana a Barcelona i tots saben qui son els qui la promouen.) I no contents amb això, i d’acord amb les forces de seguretat del país, pengen les fotos dels suposats violents per tal que la gent del poble es torni delatora i es ‘xivi’ vulgarment. I ara per què no pengen per violent la foto del senyor Rodrigo Rato?

El senyor Rodrigo Rato, tal i com va tuitejar un amic meu, entra a treballar en una empresa privada en fallida i només se li ocorre demanar que l’estat la intervingui. Per tot això cobra el sou pornogràfic de 600.000 euros. El senyor Rodrigo Rato genera Violència.

El filòsof polonès Zigmunt Bauman ho explica molt bé al seu llibre Els temps líquids, un llibre cabdal per entendre l’època tan incerta que vivim. Els poders públics han dimitit de les seves funcions i han decidit abandonar el ciutadà dins la jungla salvatge dels grans mercats financers. Els serveis públics no poden ser garantits i és per això que la solució és no oferir-los i donar pas a empreses privades per tal que, convenientment retribuïdes per qui pugui pagar-les, ofereixin un servei força pobre i vulgar en molts casos.

1984 és el llibre de George Orwell on es fa una crítica despietada del comunisme en una societat opressora. Podem canviar el Gran Germà per grans empreses multinacionals, lobbies, constructores, bancs  i entitats financeres i la realitat és igual d’opressora i fosca com la literària. Igual de Violenta.

I acabo la intervenció amb una cita d’un altre savi que va escriure un article intitulat Violències i que podeu llegir-lo aquí:

Només volem veure el que volen que veiem

50 anys de Cavall Fort: aconseguint hàbits de lectura

Publicat el 6 de maig de 2012 per aniol






1961-2011. La revista Cavall fort va fer 50 anys i aquest inici de 2012 ho celebra com cal: amb tota mena de luxes. Diumenge dia 22 d’abril van fer una festa commemorativa al parc de l’Estació del Nord de Barcelona que fou tot un èxit.

Em trec el barret amb el fet que una revista infantil i juvenil en català arribi als 50 anys. No només és miraculós, sinó que fa ressaltar la meravella de la fita. Són uns autèntics cracks.

Vaig estar subscrit a Cavall fort quan era petit. És un regal d’aquells de la vida del qual en reculls els fruits molt temps després.

Quines vivències vaig experimentar amb aquesta revista mítica?


 

La primera sensació que em ve al cap quan recordo què sentia de petit amb Cavall Fort és la impaciència de la imminència de l’arribada del nou número a casa. Un company de classe ja el tenia, o veure algun nen pel carrer amb el nou número, em feia arribar a casa i preguntar per Cavall Fort: Ha arribat? Sí.Joia / No. Desencís.

El fet de llegir còmics a través de Cavall Fort provocava que t’immergissis completament dins la història, t’oblidessis del món i que, finalment, topessis amb una paraula que aleshores trobava pèrfida i maleïda: continuarà. Això volia dir esperar tot un mes per tornar a la immersió de la tira en qüestió.

La corrua de personatges, extensíssima. N’hi havia de fixes: Ot el Bruixot, Jep i Fidel, Sergi Grapes, Camus, i d’altres que ara no recordo. I gràcies a Cavall Fort vaig descobrir personatges del món del còmic que m’han quedat gravats per a tota la vida: dels franco-belgues com Benet Tallaferro (Benoit Brisefer), Aquil·les Taló (Achilles Talon), Filalici (Philémon) o dels catalans com Les aventures de Pere Vidal o Les aventures d’en Massagran del duo Carbó & Madorell.

Un altre aspecte que recordo ben vivament és la fidelització a Cavall Fort enfront d’aquells que ‘eren’ de Tretzevents. Els qui eren de Tretzevents fardaven que ells tenien millor disseny, més part de còmic i més atractiu (Lucky Luke, Àsterix & Obeliz, Els Dalton, Eric Castel, etc.) i semblava més ‘undergrond’ per dir-ho d’alguna manera. Però jo ‘era’ Cavall Fort i era una marca, un símbol i una militància. Jo creia que Tretzevents havia desaparegut feia molts anys i ara me n’assabento que malauradament va plegar a finals del 2011. Una llàstima.

A l’exposició d’homenatge a Cavall Fort al 30è saló del còmic de Barcelona –jo m’esperava més; la vaig trobar una mica pobre — em va sorprendre llegir que la inserció dels còmics a la revista va ser molt debatuda perquè no tothom hi estava d’acord. Per a mi llegir Cavall Fort era llegir còmics i fer-ho en català.

Confesso una gran desafecció davant els articles divulgatius de Cavall Fort: per a mi representaven menys espai pel còmic i jo em tornava boig amb el còmic. Però hi ha un article de què recordo el titular com si el tingués davant: I l’Everest va dir que no. Un article sobre la crònica tràgica d’un dels intents fallits per part d’una expedició catalana d’ascendir al pic més alt del món. Aquell article sí que el vaig llegir, el recordo perfectament.

La meva normalitat absoluta i la tria preferent en la lectura de llibres en català em ve de les meves lectures de Cavall Fort. La normalització lingüística que va promoure Cavall Fort em sembla d’una utilitat aclaparadora, esclafadora, definitiva. Una normalització lingüistica del tot ‘anormal’ avui dia com vaig poder comprovar al 30è saló del còmic de Barcelona on hi havia una parada anomenada Còmic en català absolutament buida… Ai! Perdoneu! No recordava que el llibre ( i el còmic) en català està del tot normalitzat

El millor de tot eren els números ‘dobles’. Això volia dir un Cavall Fort més llarg, amb més còmics i amb la inserció d’historietes independents extraordinàries. Recordo un número doble al·lucinant, que potser fins i tot era dedicat al món del còmic que des de la primera pàgina fins a l’última era ple d’historietes de còmic. Va ser, per a mi, el millor número, un número colossal.

I de Cavall Fort, sens dubte, amb quedo amb els personatges. Sempre començava ‘llegint’ Ot el Bruixot (primera pàgina) fins que va haver una època que començava per Jep i Fidel (darrera pàgina), però descobria que si començava pel final, al final no podia acabar amb Jep i Fidel perquè ja l’havia llegit. Jep i Fidel m’entristien perquè s’acabava el número fins al proper mes.

Vull destacar la complicitat ABSOLUTA amb en Sergi Grapes (pel nom, per dormilegues, per poca traces, per somiadors, per manasses, per curiosos, per ganduls, per aventurers, etc.); el descobriment de la ironia i el sarcasme i l’esperit crític i l’humor amb en Camus; en Benet Tallaferro, el nen forçut que tot ho podia; les aventures desbarrades de n’Aquil·les Taló que acabaven com el rosari de l’aurora…

I per últim citar a en Filalici, un dels personatges més estranys, onírics, surrealistes amb què em trobava al davant. Confesso que aleshores no m’agradava perquè no entenia aquelles aventures estranyes com el Naufragi d’A i sempre acompanyat del seu inseparable ase. Ara però m’agradaria recuperar sens dubte aquelles aventures adaptades magníficament per Albert Jané a qui els lectors en català li hem d’estar eternament agraïts.

Quan tingui un fill (si mai en tinc un), el meu primer regal serà subscriure’l a Cavall Fort.