BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Lou Reed (1942-2013)

Publicat el 28 d'octubre de 2013 per aniol

Els membres i fundadors únics de Balances Oktoberfest, na Glòria Barrobés i en Sergi Borges, celebràvem els 40 anys el 17 i el 6 d’octubre respectivament. Ahir va ser la Glòria que em va enviar un correu que deia ‘S’ha mort Lou Reed’ i a part de l’òstia inicial que et gira la cara, el primer que vaig pensar va ser: ‘L’he pogut gaudir 40 anys’. Un record homenatge a un home brillant, peça indiscutible del rock contemporani.

You Make Me Forget Myself. 

40 anys gaudint Lou Reed

No recordo com el vaig descobrir ni qui me’n va parlar primer, però tinc molt present que el meu pare em va comprar el disc ‘New York’ en K7 en una àrea de servei quan anàvem a esquiar a Andorra. Dec estar parlant de l’any 1989. Anava tard com de costum però a mi el disc ‘New York’, que sempre m’ha agradat moltíssim (per exemple, cançons com Romeo Had Juliette, Dirty Boulevard o Strawman) , em representa la porta d’entrada a l’univers de la música ‘autèntica’, el de la ‘bona’ música.

De les poques coses que puc salvar de la meva estada a l’Institut Maragall va ser conèixer una noia de Montgat que em va regalar un K7, amb el The Man Who Sold The World de David Bowie en una cara i a l’altra el Transformer de Lou Reed. Des d’aquí li dono les gràcies, i mil vegades més li’n tornaré a donar. Per fi feia el passeig pel costat fosc amb Walk on the Wild Side, però la cançó que de veritat em va impressionar (i sempre m’emociona amb un nus a la gola esfereïdor) és Perfect Day.

Va venir moltíssims cops a Barcelona i a Catalunya, i mai el vaig veure en directe. Juraria –corregiu-me si m’equivoco – que va fer un Palau de la Música on va cantar el ‘Songs for Drella’ amb John Cale. També és mítica la seva actuació a Escalarre el 1996 un diumenge per la tarda començant amb Sweet Jane i aquella llum càlida de tarda dels Pirineus banyant-lo de dalt a baix. Jo ho veia pel Canal 33 mort de ràbia i enveja. Què faríeu si tornéssiu a néixer? Entre moltes d’altres coses, anar a la 1a edició del Doctor Music Festival a Escalarre. Per les festes de la Mercè de l’any 1998 va tocar a la plaça de la Catedral de Barcelona, recordat pels caos organitzatiu que es va muntar. Era un dia ideal per a poder haver-lo vist en directe i resulta que jo era a Mèxic de viatge.

Cap als 2000, vaig descobrir l’origen de tot, és a dir The Velvet Underground. Quan me’n vaig anar a Argentina un dels discos que més escoltava era el The Velvet Underground & Nico amb el famós plàtan d’Andy Warhol a la portada, declarat per la revista Rockdelux el millor disc del segle XX. Què us he de dir, qui no s’ha emocionat amb Sunday Morning, amb All Tomorrow Parties o a qui no li ha girat la cara amb Heroin? Quan coneixes la història de Lou Reed amb The Velvet Underground pots entendre la seva trajectòria individual: díscola, irreverent, indomable, salvatge… Genial.

A la segona meitat de la dècada dels 10, Lou Reed s’enamora de la cultura catalana i especialment de la poesia catalana. Balances Oktoberfest li va fer un article el 2008 agraint-li que ens posés a la primera línia de la cultura mundial, recitant Brossa, Blai Bonet o Casasses.

L’any 2007 havia de fer un concert al Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols on interpretaria el seu disc Berlín. Ja teníem les entrades a la mà. Es va cancel·lar!!! Es repetia la mateixa història que amb David Bowie: amb entrades en mà per anar a Carcasonne a veure’l, es va anul·lar la gira després d’un concert a Praga.     

I una pregunta: Algú ha pogut escoltar el disc ‘Berlín’ de dalt a baix sense aturar-lo? Mai una obra d’art havia transmès tanta angoixa i tanta tristesa. És un disc de l’any 1973 i és clar que un dia els Balances Oktoberfest haurem de parlar d’ell.

Ahir deien que havia mort diumenge al matí…

Insultem en català, sí, però sabent què diem. Avui la lletra B.

Publicat el 22 d'octubre de 2013 per aniol
Seguim amb els insults catalans. Avui toca la lletra B. Alguns són molt coneguts. D’altres, són obvis. I d’altres no els he sabut trobar. Si coneixeu el significat d’alguna de les paraules, si us plau, no dubteu en col·laborar.

Babalí-babalà
Babau– Home curt d’iniciativa, que queda aturat d’admiració o d’indecisió per coses que no tenen importància
baboia – ximplet, Que no té el seny complit.
Bacallà – Persona molt magra i seca. 
Bacó – Persona que és bruta físicament o moralment.
Bacora – figaflor
badabadoc – badoc
badaluc
badanes
Badoc– Persona que bada, mirant coses que li distreuen l’atenció
baganer 
bagarro
Bagassa – Prostituta
Bagasser – Que freqüenta bagasses.
bagassut
baix d’aigüera
baix de sostre 
Bajà – Beneitot, mancat del bon ús de la raó
Bajoc – Babau, bonàs, calçasses.
balandran
balcam
baldufa – Persona molt baixa d’estatura.  
baliga-balaga – Persona que no té formalitat en res
baloni
baluerna – (Cosa que fa molt d’embalum)
balustre – (CONSTR Columneta tornejada adornada amb motllures, de terrissa, de pedra, etc., que serveix per a formar baranes de balcó, de terrat, d’escala, etc.)

Bàmbol – Curt d’enteniment
Banasta – persona curta d’enteniment o de maneres esbojarrades.
Banau – Curt d’enteniment i de coratge. 
bandarra – Prostituta / Persona sense cap mena d’escrúpols; brètol. Home de baixa condició moral 
bandit – bandoler – lladre de camí ral
banyabaix – Persona que va amb mala intenció.
Banyarriquer – (Nom aplicat a diversos coleòpters cerambícids longicornis, com el banyarriquer del pi (Acanthocinus aedilis), d’antenes molt llargues, elbanyarriquer del pollancre (Saperda carcharias) i el banyarriquer del roure(Cerambyx cerdo). )
Banyut – Que ha estat enganyat pel seu cònjuge o parella. 
baranda
barbamec – Que no té pèl a la cara, s’aplica especialment a l’home adult.
barbantana 
bàrbar 
barbasta
barbolla – (xerrameca, parla sense substància)
Bardaix– Sodomita.
Bardaixa – prostituta
Bardoma – 
bare – bausador: Perjur, traïdor. 
Barjaula – Dona bàmbola, curta d’enteniment, meuca
barjaulo
barra – Home que té barra, que és barrut. El barra de ton germà fa temps que no paga la quota.
barrabam
barragana
Barragàs – Gran porc, deshonest 
Barraler – Persona que beu molt vi.
Barram – Prostitut/a
barret de rialles – ésser un barret de rialles Dit de la persona que no es pren res amb serietat, que tot la fa riure. 
barretines 
barrim-barram –  Que fa les coses sense mirament.
Barroer – Que treballa malament, poc mirat en la feina; matusser.  Inhàbil, graponer. Mancat de finor, groller, bast. Que obra grosserament, sense la delicadesa que caldria
Barrufell – Persona que pren com a reals coses imaginàries; visionari.
barrufet – Diable
barrugo
barrut – Que té barra
bastaix – (El qui té per ofici transportar coses de pes a coll. Més forcegut que un bastaix de la riba.)
bastard
batolles
baturro
batusser – Que es complau a tenir batusses.
Batxiller – Tafaner
Bausador – Traïdor, perjur
bava de gripau
bavaire
bavart
bavós
beat
beata a les fosques
beata farinera
becmoll
beco –  Beneit, curt d’enteniment.
Bedós – 
Befa –  Burla injuriosa; derisió.
Belitre – Home roí.
benagai 
beneit del cabàs
beneit 
beoci – D’esperit obtús. 
Bergant – Home astut o de conducta moral tortuosa
berganta
berloc
bernat pudent  (Gènere d’hemípters heteròpters de la família dels pentatòmids (Nezara sp), de forma aplatada, com d’escut, generalment de color verd, que emeten unes secrecions acres produïdes per les glàndules odoríferes.)
Berro – Porc mascle no castrat
Besaculs – llepaire
besanyí
bèstia 
betzo, betzol  – Beneit, toix.
Beuarra – Persona que beu molt
Beverris – Afectat a la beguda.
bitxo
blanquivilis
bleda (assolellada, confitada) Dona excessivament delicada, aveciada, aprensiva
blet – (blet pudent Blet grisenc que fa una intensa olor de peix podrit (Chenopodium vulvaria). )
boc –  Mascle de la cabra. 
boca de fel
bocaalabau
bocafluix – bocamoll
Bocamoll – Qui xerra sense discreció coses que hauria de tenir secretes
bofiós
bogia
boginyot
boig
boig 
bolbol
bombat – (Que presenta una convexitat com de bomba o de volta. )
bonifaci – bonàs
bonyeguer 
boques
borbó 
Bord o bordegàs – Fill o filla que és nat de pares no units en matrimoni
bordegàs
bordellenc
Bordeller – Que freqüenta bordells.
Borinot – Persona que freqüenta un lloc o una companyia amb massa insistència i que fa nosa
borni de cervell
borrango
borrasser
Borrasquer – Amic de gresques i d’esvalots.
borratxo
borrec – ( Animal de llana d’un any a dos anys)
bossut
Boterut o botorut – Deformat, més abonyegat o voluminós d’una banda que de l’altra
botifarra
botifarraire
botifarró
Botifler – Partidari de Felip V durant la guerra de Successió
Bòtil – boritó: Home, noi, petit i gras.
botimflat  – embotornat: inflat
botorut 
boví
brac
Bragasses – Home descuidat i fluix, sense energia
bragueter
Brètol – Malcriat, desvergonyit
Brivall – Home de la púrria, de la briva.  
brivó
broida – (Planta subarbustiva perenne de la família de les compostes (Artemisia abrotanum), amb fulles molt dividides i un gran nombre de petits capítols pènduls agrupats en raïm. )
bronquinós –  Amic de buscar raons, diputes, baralles.
bruixa
bruixot
brut
brutinyó
bubota – Espantall, Fantasma, ànima en pena.
budell
bufaculs
bufafocs
bufaforats – (Qualsevol insecte lepidòpter de la família dels esfíngids. )
bufagaites
bufallums 
bufanúvols –  Home envanit, presumptuós. ‘persona creguda, presumptuosa, pedant’, però sovint també s’usa en un sentit diferent, per referir-se a algú que no toca de peus a terra, que fa castells en l’aire.
Bufat – Vanitós, satisfet de si mateix. / Embriac
bufeta 
bufó
bugadera – Persona embolicaire i xafardera.
Buidaampolles  – Gran bevedor.
Buidabutxaques – Lladremaner
buidapisos – Que furta amb manya el que hi ha en un pis.
Bujarró – sodomita
búlgar
bullanga – (Alçament popular, tumult sediciós.)
Bullanguer – Que mou bullanga o soroll de baralla
bunyolaire
bunyoler – Persona que fa les coses malament.
burdimany
burgès – persona acomodada
Burleta – Que és afectat de fer burla
Burot – (Antic funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d’entrada de certs articles. )
burraca
burrangues
burro
burro de set soles
burxaire –  Qui és donat, hàbil, a burxar o atiar, burxa.
burxaorelles
Burxeta – Home que insisteix molestosament en una cosa o que s’agrada de xerrar dels altres i posar renyines entre la gent
Burxó – El qui és donat, hàbil, a burxar o atiar, burxa.
busaroc
buscabregues 
buscagatoses – Vagabund, desenfeinat
buscagotes 
busca-raons
buscona
butxaca foradada
bútxara – Home egoista, de poca formalitat, que va a la seva sense miraments.

I si voleu consultar la lletra A:
 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/252939

30 de gener de 1973: El fatxa del dia

Publicat el 20 d'octubre de 2013 per aniol

El franquisme seguia ben viu i aquell dia era nomenat Capità General de la IV Región Militar [sic] un dels fatxes més sanguinaris, cruels i rabiosos del règim: el tinent general Salvador Bañuls Navarro. Aquest individu prenia possessió del càrrec a l’edifici de Capitania General del Passeig de Colom, on encara avui dia oneja una estanquera gegant. En el seu discurs feia gala de la paranoia i esquizofrènia franquista que els feia veure enemics per tot arreu amb frases com ‘Soplan vientos de subversión alentada por el comunismo internacional’ o ‘El enemigo fue derrotado, pero no ha muerto, el enemigo vive para socavar el orden institucional establecido’. Tots aquells que vam néixer el 1973 encara vam haver de suportar energúmens com aquest…

Aquell dia va néixer el jugador de bàsquet de l’NBA, Jalen Rose, que va jugar a 6 equips, entre els més destacats Indiana Pacers, equip amb què va jugar les finals de la competició l’any 2000 contra els Lakers de Los Angeles.

Aquell dia va morir Lou Lubin, un actor de segona o fins i tot tercera fila, però que va interpretar papers cinematogràfics en 42 pel·lícules, nombre força respectable, entre els anys 30 i 60 als USA.



twitter: @Boktoberfest73
 

Insultem en català, sí, però sabent què diem. Avui la lletra A.

Publicat el 18 d'octubre de 2013 per aniol
Fa temps que corre per la xarxa una llista d’insults en català, que la gent es va passant alegrement i enllaçant en blocs amb la directiva: insultem en català!
A veure, sí, tot això està molt bé, però si no en coneixem el significat ni l’ús adequat, de què ens serveix una llista pelada de paraules? És clar que moltes les coneixem i moltes són evidents i no necessiten definició, com  “avortament del dimoni”. Però n’hi ha moltes que no em sonen de res i que, per tant, no puc utilitzar. També hi ha molts barbarismes que hauríem d’eliminar.
Per això, un dia vaig agafar la llista i em vaig posar a buscar-ne les definicions. No és fàcil. Moltes recerques et remeten als milers d’enllaços a la llista pelada, que la gent ha anat retallant i copiant. Però n’he anat trobant unes quantes, aquí i allà. He apuntat les definicions de les paraules que no coneixia i les més inusuals. Moltes no les he trobades o no m’hi he molestat. Crec que no cal definir “acollonit, borinot o dropo”, per exemple. 
Avui us posaré la lletra A. Us demano que si coneixeu el significat d’alguna de les paraules que assenyalo en itàlica i subratllada me’l feu arribar. 
Gràcies. 

 

A
 
abellot – Borinot  Persona que mai no calla, que hom es troba sempre al davant, etc.
abraçafanals –  Persona aduladora, sense criteri propi.
absurd
abusananos – Persona que s’aprofita en excés d’algú més dèbil que hom.
abusanenes
acabacases – Malgastador, dilapidador.
acaparador
accidiós – peresós
acollonit
acuseta
adormit
adupit
advocat de marge – advocat dolent o que no ha acabat la carrera
advocat de secà  – que exerceix sense tenir el títol
afaitapagesos – Persona que procura treure diners de la gent intervenint en llurs afers i entabanant-los amb les seves males arts.
afaneta – que té l’hàbit d’afanar (furtar: robar d’amagatotis)
afartapobres
afemellat – que sembla una dona
afonacases – dilapidador
afram – golut
agaçant – en francès vol dir “irritant, insuportable”.
agaçoris 
agarrat – avar
agafallós – agafatós (pesat per les seves assiduïtats, els seus afalacs, de qui és difícil de desempallegar-se.
agafa-sopes  – Persona que s’entreté amb excés, que s’eternitza en l’execució de les coses.
aganit – aganyit, escanyolit
aganyit – escanyolit

aguantaespelmes
aguiló
aixafabolets
aixafaguitarres – esgarriacries
aixafaterrossos – esclafaterrossos – pagès, persona rústica. 
aixecacamises 
aixecasamarres
alarb – Ésser inculte, salvatjot, ferest. (Anar com un alarb: Anar mal vestit)
alatrencat – Que no segueix el dret camí, que no fila bé.
albardà – bufó
albat – Persona càndida, fàcil d’enganyar
alcavot – encobridor
alçapius –
alçaporro – Persona que beu molt
alcohòlic
alficòs – cogombre
alienat – Afectat d’una alienació mental
al·lucinat –
alobat
amagacreus
amagaolles
amagapinyes
amargat
ampadura
analfabet
andoi
angoni
ànima de cadafet – (un cadafet és un fraret: au marina)
ànima de càntir – Persona curta d’enteniment i pusil·lànime.
ànima de Judes
ànima de mal repòs
ànima deserta
ànima en pena
animal 
animalàs
animal de rapinya
animalot
anormal
apagesat
apardalat
apollardat
aprofitat
aragonès
aranya – aranya de forat: Persona que viu retirada i fuig de la gent. ésser una aranya No deixar escapar cap avinentesa de guany, saber-se aprofitar de tot. 
arganàs
argaràs 
arlot – home vil, de mala vida.  Persona que viu a costa d’una dona prostituïda.
armanac
arna – Persona molt astuta, que fa el seu fet sense donar-ho gaire a conèixer 
arpellot– persona desmanyotada o de comportament groller o eixelebrat.
arrabassaqueixals – Arrencaqueixals. 
arracada – Persona pesada, enfadosa, que hom no es pot treure de sobre. / Persona poc recomanable. 
arrauxat
arrencapèls 
Arrencapins – home menut i denserit
arrecat
arrencaqueixals
arreplegaire
arreplegat –  Dit de les persones incompetents per a una tasca, que no arriben a formar un conjunt homogeni
arrodit – Arrodir-se: Doblegar-se sobre si mateix; cargolar-se
arronsat – covard
arronyacat – Dit d’un arbre migrat, petit i amatat a terra
arrossinat – En molt mal estat, decaigut, ple de xacres per l’edat, per malalties, per contratemps, etc., en mala situació per revessos de fortuna, etc.
arrugat –
artista de barraca
artista de plexiglàs
asclaire
as de bastos
ase – Persona d’enteniment obtús, no gens intel·ligent. ase magre, ple de mosques (o de nafres) (fig i col·loq) Refrany amb què hom comenta l’acumulació de desgràcies sobre la persona que ja està abatuda: l’ase va davant (col·loq) Dit per a ridiculitzar els qui s’anomenen primer que els altres. 
ase alabau
ase mort
+ ase que gros
assaltador – persona que assalta
assassí
assedegat
assot – suplici
assotacristos
atabalat   Poc-seny, el qui obra massa de pressa i sense reflexió
atontat
atontat de les bombes
atudacandeles : (atudar és apagar).
aturat
aujam
australopitec
avalotador
avalotapobles
avar
avariciós
avinat – (Definició de la paraula al diccionari: Amarat de vi) Intueixo que com a insult ve a ser el mateix que borratxo. 
àvol fembra
avortament del dimoni 

I fins aquí, la lletra A. En uns dies penjaré la B.

La nena del pou 

Elogi de La Punyalada de Marià Vayreda

Publicat el 13 d'octubre de 2013 per aniol

No m’havia llegit mai La punyalada de Marià Vayreda i m’ha esborronat des del punt de vista més positiu del terme. L’he trobada senzillament impressionant.

L’he llegida en una edició del 1904, fet que m’ha envaït d’una experiència tel·lúrica sense precedents.

Per a mi ja la podeu incloure en qualsevol de les tres posicions del pòdium juntament amb Solitud de Victor Català/Caterina Albert i Els sots feréstecs de Raimon Caselles.

Davant certa crítica literària que la vol menystenir o no atorgar-li la potència que té, opino que La Punyalada mereix una revisió immediata per tal que mostri a tothom la seva gran força narrativa i se situï, amb justícia, al lloc que correspon i es mereix.

 

Des d’un punt de vista històric, La Punyalada pertany pròpiament a la novel·la naturalista, i forma part d’un ventall molt ampli de les anomenades novel·les ruralistes, que basteix la seva trama des de l’àmbit rural i boscà. Aquestes novel·les ambientades i viscudes al món rural van permetre molts escriptors de l’època iniciar el camí de la transició entre el naturalisme i el modernisme, o si més no, amb novel·les ruralistes iniciaven els seus projectes literaris més o menys exitosos. Dins les novel·les ruralistes, destacava un subgènere, el de les novel·les pairalistes, que retrataven societats organitzades en cases pairals, on els pobles no eren gaire extensos i les trobades les feien tots els habitants en els famosos aplecs, a on s’hi desplaçaven tots junts, per entornar-s’en tots plegats i després arribaven cadascú a ca seva.

La punyalada reflecteix aquest món a la perfecció: una zona muntanyenca feréstega i salvatge, desolada després de les guerres carlines, i que els bandolers han conquerida a base de crims atroços. L’església de torn seguia atemorint la població amb el missatge sempre infalible de ‘com que no us porteu bé, vénen els bandolers i us roben i us maten’, i el ‘mosso de l’esquadra’ feia el que podia per protegir una població totalment indefensa a mans dels bandolers.

Aquest és el marc en el qual Vayreda emmarca la seva història. Hi hem d’afegir els personatges. Hi ha un personatge líder, l’Ibo/L’Esparver; un altre de més fleuma, però noble i íntegre, L’Albert Bardals; una noia ‘pagesívola’, la Coralí, treballadora com ningú i filla de moliner, i un nus de la història com aquest: l’Ibo i l’Albert, amics de la infància, creixen junts i cada cop s’apropen més a una vida de mala mort. L’Albert ho veu i se’n vol allunyar, però sempre acaba per avisar, aconsellar, donar un cop de mà al líder. Fins que l’Ibo vol posseir la Coralí, de qui l’Albert està bojament enamorat, i per aquí no hi passa i es planta. L’Ibo passa de l’Albert i enganyant la noia, la intenta forçar en mig del bosc, però l’Albert ho veu tot i els enganxa, i arriba una baralla a les mans que és a mort. L’Albert té entre els seus dits la gola de L’Esparver per rematar-lo, però…

Vayreda, que encara pertany a la generació anterior del modernisme, ‘presenta’ la història com si el narrador fos l’Albert Bardals. Això li va bé per a dues coses: per allunyar-se’n dels fets i presentar-se com un mer observador (característica més pròpia del modernisme), i també per poder ‘aportar’ la dosi necessària de moralització (característica clarament vuitcentista). Des d’aquest punt de vista La punyalada és molt interessant: Vayreda fa de transició entre dos estils, el final del vuitcentisme i l’eclosió final d’un modernisme català, curt però intens.

Un dels trets de les novel·les modernistes que sí que trobem a La Punyalada és el camí iniciàtic. L’Albert Bardals — un home íntegre, força innocent, poc avesat a la iniciativa, però noble, treballador i fidel– començarà un viatge iniciàtic després de perdonar-li la vida a l’Esparver. En aquest sentit la millor definició de què és aquest viatge que inicia l’Albert ens els dóna el Diccionari de la Literatura Catalana de l’Enciclopèdia Catalana quan parla que a La punyalada hi trobem ”una experiència decebuda del món, que aboca al nihilisme”. A un nihilisme molt proper a la bogeria.

A La punyalada, L’Alta Garrotxa i la Garrotxa Oriental i les seves terres, muntanyes, afraus i balmes i camins es converteixen en uns personatges més del llibre gràcies a la llengua, ríquissima i extraordinària, que fa servir durant tot el llibre en Marian Vayreda (era com li agradava de signar). Aquest és un dels aspectes que més m’ha impressionat i meravellat del llibre, a més a més tenint en compte que l’edició és del 1904 i no ha passat cap revisió ni ortogràfica ni d’estil. Jo he vist fins i tot en molts moments un narrador a l’alçada de mossèn Cinto Verdaguer. I afirmo això perquè a la descripció acuradíssima, variada i perfecta de la natura garrotxina, hi hem de sumar el descens a l’infern del personatge principal, que es va enfonsant psicològicament i que Vayreda descriu tan bé, recordant-me l’infern particular de mossèn Cinto a En defensa pròpia.

La riquesa lingüística de Vayreda també fou elogiada en el seu moment per un dels ‘capos’ del modernisme, el senyor Narcís Oller que, precisament en aquest trànsit entre el naturalisme (hi ha algú aquí que no recordi la brutal i excepcional La bogeria?) i el modernisme, pateix una crisi creativa i ho explicava en els termes següents en una carta a Victor Català: ”El ric vocabulari que vostè, en Ruyra i en Marian Vayreda acabaven d’aportar a la nostra literatura, em feia veure la pobresa del meu,[…]”.

A mi La punyalada m’ha fascinat. Des de la caracterització de l’època, passant per les pors i els terrors del moment, fins al via crucis Garrotxa amunt, Garrotxa avall d’un personatge al límit de la raó humana. El paisatge com a símbol de l’ànima: quan més desesperat està l’Albert, més ombrívola, fosca i morta trobem la descripció de la terra. És gloriosa la descripció del matí el dia de la seva recuperació aparent. Quin dia feia, amics! podríem exclamar perfectament els lectors més apassionats.

I per últim deixeu-me afegir un fragment del llibre, un fragment bell i cabdal al qual el lector murri hi recorrerà sovint. Un fragment que val per a consell de la vida i com a símbol de la grandesa humana:

La fulla, lluhenta com de plata, duya per marca un cor atravessat per un punyal i la llegenda: justícia, may venjansa.

twitter: @sergi_borges


Phrasal Verbs (PV) versus Pronoms Febles (PF)

Publicat el 10 d'octubre de 2013 per aniol
Què passa quan una filòloga anglesa i un filòleg català que comparteixen un bloc amb una secció de debats més o menys absurds es troben un dia? Doncs, que es posen a discutir sobre què és pitjor, si els Phrasal Verbs anglesos o els pronoms febles catalans. Així que decideixen convertir-ho en un debat, i perquè sigui un debat com Déu mana cal que exposin els seus arguments. Com que el Sergi és un cavaller, em deixa obrir a mi. Amb la vènia: 

Els Phrasal Verbs
 

Un Phrasal Verb és una unitat semàntica formada per un Verb, una partícula i/o una preposició. El problema és que el seu significat no és compositiu, és a dir que no se’n pot deduir el significat a partir de les seves parts individuals, i per tant, és impredictible. Aquesta característica que els fa tan interessants és la que els converteix, precisament, en la tortura dels estudiants d’anglès!
ask
ask for — prep. demanar (sol·licitar)
ask in — adv. tr. convidar (algú) a entrar a casa, sobretot espontàniament
ask out — adv. tr. convidar (algú) a sortir
ask over — adv. tr. convidar (algú) a casa
bang
bang about — adv. intr. fer soroll movent-se per casa
bang on about — adv./prep. parlar sense parar sobre
bang out — adv. tr. fer ràpidament (alguna cosa), sense gaires esforços
bang up — adv. tr. 1 (am.) danyar, espatllar 2 (br) empresonar (algú)

Trobem al menys tres tipus principals de construccions segons el verb es combini amb una preposició (Prepositional Phrasal Verb), una partícula (Particle Phrasal verb) o totes dues coses. 
Who is looking after the kids? 
You should not give in so quickly.
She is looking forward to the new season of Californication. 
Quan un Particle PV és transitiu pot semblar un Prepositional PV, cosa que contribueix a la confusió entre els pobres mortals. Hi ha una manera de diferenciar-los, però: Quan l’objecte d’un Particle Verb és un pronom definit, pot precedir (ho sol fer) l’article. En canvi, l’objecte d’una preposició mai la precedeix.
a. He is getting over (Superant) the situation – over és una preposició. 
b. *He is getting it over. – L’objecte (The situation/it) d’una preposició no la pot precedir.
a. He is thinking over (rumiant) the situation – over és una partícula.
b. He is thinking it over – L’objecte (The situation/it) del Particle verb pot precedir la partícula.
No us ho ha aclarit gens, oi? Hahaha! Doncs espereu, que encara n’hi ha més. Els Particle PV transitius permeten variacions en l’ordre de les paraules segons el pes relatiu dels seus components. És a dir, que a vegades en canvia l’ordre!!! Normalment es canvia l’ordre dels components de menys pes. 
a. Mary made up a really entertaining story – Ordre normal.
b. Mary made it up – L’ordre varia perquè el pronom definit “it” té poc pes i es pot colar entremig. 
c. Mary made a really entertaining story up – Massa forçat, el complement té massa pes per ficar-se entre el verb i la partícula. 
 
Total, que al final, l’única manera d’aprendre-se’ls és fer-ho de memòria i fent-ne ús.
 
Però tinc bones notícies: Algú ha creat un diccionari en línia anglès català de PV:
El tema dona tant de sí que trobem incomptables recursos en línia, evidentment:
The girl in the well

Els pronoms febles (PF)

Un dels temes més complicats de fer entendre és l’ús dels pronoms febles. Al principi pensava que era més fàcil explicar-los a gent catalanoparlant, per tal com els tenim incorporats a la llengua oral, a diferència dels no catalanoparlants, que o bé no en tenen a les seves llengües o només en tenen alguns. Però amb el pas del temps te n’adones que és igual de difícil per a als uns com per als altres per diversos motius.

La primera cosa que hem de fer és saber què és un pronom i què fa.

Mirem el diccionari i diu això 1 m. [FL] [LC] Categoria lèxica constituïda per mots generalment variables, que poden tenir caràcter substantiu, adjectiu o adverbial i que presenten un significat ocasional, delimitat a partir de relacions díctiques o anafòriques. Pronoms demostratius, possessius, interrogatius, indefinits, neutres.

És a dir és un mot o element gramatical variable que té la capacitat de substituir un nom i els seus complements, els complements del verb, i a vegades, el subjecte de l’oració.

Ara hem de saber per què els diem pronoms ‘febles’.

Si n’hi ha de febles, vol dir que hi ha pronoms forts. Els pronoms forts són pronoms tònics –això vol dir que les vocals que els formen són tòniques — i substitueixen la persona gramatical en un discurs. Quins són els pronoms forts? Els pronoms personals: jo, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles. També trobem el pronom mi, nós, vós, vostè i vostès.

Els pronoms febles es diuen així perquè són àtons, és a dir les vocals que els formen són àtones. El pronom ‘es’ l’hem de llegir /?s/.

Per tal que tinguin un sentit ple, els pronoms febles els hem de contextualitzar. En aquest sentit una bona definició és la següent: usem els pronoms febles per referir-nos a un complement del verb IDENTIFICAT perquè n’acabem de parlar o bé és en el context on es produeix la comunicació.

Ex: Volem anar a Berlín, però no sabem si hi anirem a l’estiu o a la tardor

‘Hi’ és un pronom feble que substitueix el complement circumstancial de lloc ‘Berlín’. Si no coneguéssim el mot Berlín, el pronom ‘hi, per si sol, no tindria cap sentit i no entendríem la frase.

Hi ha 13 pronoms febles. Són aquests:

Allò que realmenr costa d’identificar és la funció sintàctica que fa el pronom feble referit al complement del verb IDENTIFICAT del qual abans en parlàvem. Els pronoms febles fan la mateixa funció sintàctica que els noms a què substitueixen i aquesta és la part que més els costa als alumnes: identificar la funció sintàctica del nom substituït i afegir el pronom corresponent.

Aquest enllaç de gencat.cat explica força bé les funcions sintàctiques de cada pronom, a més d’una proposta d’activitats per mirar d’entendre-les. 

Els pronoms febles que costen més d’entendre i que també estan perdent el seu ús espontani dins l’oralitat de la llengua catalana són els pronoms ‘en’ i ‘hi’.

Una altra qüestió és la combinació de dos o tres pronoms. Els quadres que s’han creat a tal efecte són d’una perfecció matemàtica, però els experts sovint avisen que hi ha combinacions ‘inventades’; és a dir, sí que es poden donar des d’un punt de vista teòric de la llengua, però no en el seu ús espontani i real, que és el que realment importa.  



twitter: @Boktoberfest73 

També ens podeu trobar aa FacebookI a Google+