BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Josep Palau i Fabre: L'Alquimista

Quaranta-vuit mesos (Quart aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de febrer de 2012 per aniol



Avui celebrem el quart aniversari de la mort del poeta, assagista, dramaturg, traductor i picassià Josep Palau i Fabre. Quatre anys o el que és el mateix, mes a mes, 48 mesos sense L’Alquimista.



 En aquest apunt de commemoració hi trobareu una petita biografia de Palau en anglès: no us amoïneu, l’he escrita jo mateix, és de collita pròpia, a l’abast de tots els públics.

I també és l’hora de mirar enrere i mirar què hi ha i que s’ha fet en aquest a secció Josep Palau i Fabre: L’Alquimista. Aquest apunt us serà útil perquè explica en què consisteixen, un a un, els diferents apunts, els diferents mesos a mesos sense Palau; us pot servir per buscar què us interessa de l’autor i anar-hi directament amb l’enllaç corresponent.

No ho oblideu mai: fa quatre anys, el 23 de febrer del 2008, la ciutat de Barcelona fou embolcallada per una boira espessa, una boira alquímica.

A BIOGRAPHY — Josep Palau i Fabre

There is a book whose tittle describes perfectly what Josep Palau i Fabre was like. The tittle is Five Faces and, in effect, Josep Palau i Fabre had five faces: he was a poet, a narrator, a dramatist, an essay writer and a translator.

Josep Palau i Fabre was born in 1917. He was the only son of a Barcelona upper-middle class couple. They gave him an excellent education, but he always said that it was a traumatic experience because he had to stay all the week at school.

The Civil War broke all their plans about his life. He was in contact with the most important Catalan writers and began a personal battle for the restoration of the Catalan language and culture. His personality, rebel and unruly, took him into a lot of trouble.

In 1945 he went to Paris thanks to a French fellowship. He stayed in Paris until 1961. All this time, meanwhile Catalonia was under the fascism blackness, Josep Palau i Fabre lived an amazing life among poets, artists and painters.

 Josep Palau i Fabre met Pablo Picasso one day in Paris. His life changed completely. He gave up his own artistic life and he dedicated his studies to explain all the world Picasso’s life and pictures.

He became the most important international expert Pablo Picasso. Last December Palau’s latest book about Picasso was presented in Barcelona to Picasso’s critics and to his fans.

There is one thing to remark: Josep Palau i Fabre died in 2008. He was known all his life with the name of The Alchimist. I think that this name is good because four years later a new book by this genius appears.

sergi borges

Correcció: Tere Ghiringelli, professora d’anglès de l’EOI Vall d’Hebron



Josep Palau i Fabre: L’Alquimista

Balances Oktoberfest 2008 — 2012


Boira (ALQUÍMICA) sobre Barcelona

Apunt zero sobre la figura de Josep Palau i Fabre. Escrit dos dies després de la seva mort, i des de l’emoció, aquest apunt mostra qui és i què significa per a mi L’Alquimista. Amb aquesta Boira alquímica decideixo recordar-lo cada 23 de cada mes.

Un mes sense Josep Palau i Fabre

S’instaura la secció Josep Palau i Fabre: L’Alquimista. Aquest primer mes és un apunt que versa sobre la buidor de la mort. Hi trobem què va escriure Palau de la mort de Picasso i apareix, en llapis vermell, el poema La mort del propi Palau.

Dos mesos sense Palau i Fabre

Abril de 2008. Dia de sant Jordi (l’apunt va aparèixer el dia 27). Palau i Fabre hagués fet 91 anys el dia 21 d’abril 08. Un poema de L’Alquimista molt adient: La rosa.

Tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt que teoritza sobre l’article de Palau i Fabre intitulat Una ocasió perduda. Descobrim com n’era de difícil defensar la llengua i la cultura catalanes en la immediata postguerra, quanta por i covardia, i la gran rauxa d’en Palau. Atenció a l’aparició del senyor Millet pare.

 Quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

 De com Josep Palau i Fabre va conèixer i relacionar-se amb Antonin Artaud i les impressions que tingueren ambdós. Una trobada difícil per a Palau, però absolutament fascinant.

Cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Primer vídeo de Palau i Fabre, en el qual recita La sabata. El vídeo correspon a l’aparició de L’Alquimista al programa de BTV, Saló de lectura.

Sis mesos sense Josep Palau i Fabre

L’acudit que em va explicar Josep Palau i Fabre la Setmana de la Poesia 2004 al pati del Museu Marès. Geni i figura.

Set mesos sense Josep Palau i Fabre

Breu comentari i poema manuscrit d’un dels poemes més bonics de Josep Palau i Fabre: La gran cursa del mar.

Vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Anàlisi d’un text de Josep Palau i Fabre intitulat ‘Picasso: Y yo haciendo dibujos…’, text que ens explica una curiosa anècdota que va viure en primera persona el nostre Alquimista.

Nou mesos sense Josep Palau i Fabre

El meu poema preferit de Josep Palau i Fabre: Nàpols de Marquet.

Deu mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt profund sobre una de les ‘cares’ palauifabrianes: la traducció. Descobrim, aquí, que Josep Palau i Fabre va traduir les Cartes d’amor de Marianna Alcoforado, la monja portuguesa.

Onze mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt divertidíssim i ben lúdic. El número ‘onze’ va associat al nombre de jugadors d’un equip de futbol. Quin seria l’onze de gala de Josep Palau i Fabre? Hi ha multiples combinacions, però no em toqueu a Picasso jugant de Leo Messi.

Dotze mesos (Primer aniversari) sense Josep Palau i Fabre

23 de febrer de 2009: primer aniversari de la mort de Josep Palau i Fabre. És un apunt de creació en base a un text publicat. Vaig agafar l’entrada que hi ha de Josep Palau i Fabre al Diccionari de Literatura Catalana de l’Enciclopèdia Catalana i vaig afegir el meu punt de vista personal.

Tretze mesos sense Josep Palau i Fabre

Poema transcrit i foto visual de ‘CAROLE LOMBARD, ESTRELLA DE CINEMA, MOR CARBONITZADA EN INCENDIAR-SE L’AVIÓ QUE LA CONDUÏA A LOS ANGELES’ de Josep Palau i Fabre.

Catorze mesos sense Josep Palau i Fabre

Aforismes i fragments de versos de Josep Palau i Fabre.

Quinze mesos sense Josep Palau i Fabre

 ‘Vaig com les aus’, poema de Josep Palau i Fabre, que té clares reminiscències de la literatura medieval.

Setze mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt dedicat a Grifeu (Llançà, Alt Empordà), on Josep Palau i Fabre tenia una petita casa que es deia L’Alba i que malauradament ja no existeix. Grifeu va ser importantíssim durant el retorn de L’Alquimista a Catalunya; per a ell, era el seu gran refugi.

Disset mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt clarament filològic que intenta fer un buidatge sobre què pensava i opinava Josep Palau i Fabre d’un dels grans de la literatura catalana: Carles Riba.

Divuit mesos sense Josep Palau i Fabre

 ‘L’estranger’, poema de Josep Palau i Fabre. Apunt pensat, fet i executat des del cor d’Europa: Praga i Cracòvia.

Dinou mesos sense Josep Palau i Fabre

 ‘Jo em donaria a qui em volgués’, poema de Josep Palau i Fabre. Aquest apunt està modificat per la censura d’internet; en l’origen, hi havia un vídeo on podíem veure una xerrada entre Maria del Mar Bonet i el propi Palau.

Vint mesos sense Josep Palau i Fabre

‘Sol’, poema de Josep Palau i Fabre, un poema d’una gran cruesa, cantat i recitat per diversos cantautors.

Vint-i-un mesos sense Josep Palau i Fabre

‘Missiva’, el POEMA de Josep Palau i Fabre. No conec cap altra forma de seducció més eficaç que aquest poema, el meu preferit, exaequo amb ‘Nàpols de Marquet’.

Vint-i-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

El poema de Nadal de Joan Salvat-Papasseit va ser analitzat per Josep Palau i Fabre en un dels seus Quaderns de l’Alquimista. Aquest apunt ens l’explica.

Vint-i-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre sentia una profunda devoció per un dels poetes que van marcar tota una generació: Bartomeu Rosselló-Porcel. Analitzem un article de l’Alquimista sobre el jove poeta balear mort massa jove.

Vint-i-quatre mesos (Segon Aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Apunt que commemorava el segon aniversari de la mort de l’Alquimista. Eren 24 mesos sense Josep Palau i Fabre; vaig incloure 24 poemes d’ell que m’agraden molt en tot tipus de suport (escrit, àudio i vídeo).  

Vint-i-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Fragments de la pel·lícula Le salaire de la peur d’Henri-Georges Clouzot on Josep Palau i Fabre hi fa d’extra . No és una faceta del tot coneguda, però l’Alquimista també va ser… actor!

Vint-i-sis mesos sense Josep Palau i Fabre

Un trident de luxe per a un apunt ben sui generis: Perejaume llegeix què diu Palau i Fabre sobre Ramon Llull. En vídeo. Imprescindible.

Vint-i-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Un apunt altra vegada imprescindible per a qui vulgui acostar-se a l’obra de Josep Palau i Fabre. Gràcies a les eines TIC (Tecnologia Informació i Comunicació) podem llegir íntegrament un llibre clau en la bibliografia de l’Alquimista escrit per Enric Balaguer Pascual, veí blocaire d’aquesta comunitat.

Vint-i-vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt (incomplet) que intenta explicar què pensava Josep Palau i Fabre d’un altre dels grans de la literatura catalana de tots els temps: Joan Maragall. Quants rostres diferents hi trobem?

Vint-i-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Un altre apunt que teoritza sobre la relació entre Palau i un literat de casa nostra. En aquest cas, una literata sovint menystinguda i poc reconeguda: Rosa Leveroni.

Trinta mesos sem Josep Palau i Fabre

Apunt en portuguès en honor al país des d’on es va fer l’apunt: Brasil. En aquesta ocasió un enllaç ens durà a TV3 on podrem veure un vídeo de títol inequívoc: Les vides de Palau.

Trenta-un mesos sense Josep Palau i Fabre

La teoria dels colors de Josep Palau i Fabre. És un dels apunts més apassionants sobre la poètica de l’Alquimista perquè és un conjunt de poemes imprescindibles per fer-nos una idea de l’abast de la seva figura poètica.

Trenta-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Joan Triadú, còmplice incondicional de Josep Palau i Fabre, moria el 30 de setembre de 2010. Quina relació van tenir ambdós intel·lectuals? És gràcies a ells que avui dia podem gaudir de la llengua catalana? Apunt d’homenatge a dos lluitadors incansables per a la llengua i literatura del nostre país.

Trenta-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, recitador. Un autèntic descobriment: fonoteca de poetes catalans, entre d’ells el nostre Alquimista. Podreu anar a un web on escoltareu 13 poemes de L’Alquimista, tot i les dificultats que hi posen alguns, no sé si per excés de zel o per estupidesa. Palau i Fabre, i tots els poetes catalans, són de tothom.

Trenta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, dramaturg. Ens acostem a una de les grans obres de teatre de l’Alquimista: Mots de ritual per a Electra. Qui la veié al Brossa Espai Escènic ja sap de què parlo. Especialment si aquell dia obria l’obra el propi Palau: inoblidable.

Trenta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Quan no hi havia res, quan tot era un desert erm i uniformitzador, quan la maquinària anihiladora del franquisme sotmetia la nostra llengua, la nostra cultura i la intel·ligència en general, Josep Palau i Fabre es va ‘inventar’ la revista Poesia. Una aventura personal per a un bé col·lectiu.

Trenta-sis mesos (Tercer Aniversari) sense Josep Palau i Fabre

És l’apunt més important de la secció Josep Palau i Fabre: L’Alquimista. En el dia del tercer aniversari de la seva mort, és a dir 36 mesos després, 36 persones properes, amigues, estudiosos, crítics o seguidors configuraven una enquesta en què destacaven vida i obra de Josep Palau i Fabre.És el segon apunt més llegit de Balances Oktoberfest.

Trenta-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Aproximació a una de les obres ‘aurorals’ de Josep Palau i Fabre sobre Pablo Picasso: Vides de Picasso. Anàlisi (incomplet) que emmarca què significà i què volgué aconseguir Palau amb aquesta obra absolutament deliciosa.

Trenta-vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista. Anàlisi dels pròlegs que va escriure per a cadascun dels seus llibres de contes. Els pròlegs ens permetran situar-nos de cara a l’anàlisi dels volums en particular.

Trenta-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista (II). Anàlisi del volum Contes despullats.

Quaranta mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt lúdic que juga a trobar què hi ha a les pàgines 40 d’alguns llibres de Josep Palau i Fabre. Les cinc cares de l’Alquimista hi són representades.

Quaranta-un mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista (III). Anàlisi del volum La tesi doctoral del diable.

 Quaranta-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Vídeo on veiem Josep Palau i Fabre recitar L’home que fa giravoltar l’espasa de Sagarra dins el marc dels cicles de poesia que se celebren els estius a la Fundació Palau.

 Quaranta-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Què pensava en Palau sobre les qüestions lingüístiques? Mentre al nostre país rebrota sense parar l’intent d’anihilació lingüística, la paraula de l’Alquimista, ferm defensor de la llengua catalana, ens mostra de nou el camí.

Quaranta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista (IV). Anàlisi del volum Amb noms de dona.

Quaranta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Vídeo íntegre de l’entrevista que Josep Maria Espinàs li féu a Josep Palau i Fabre en el llegendari programa Identitats. Atenció a la data: 6 de febrer de 1985! Imprescindible.

Quaranta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista (V). Anàlisi del volum Un saló que camina.

 Quaranta-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, traductor. Li donem veu a un dels poemes que més li agradaven: Sensation de Rimbaud. A força de traduir-lo li van aparèixer cinc versions diferents que prengueren un nom propi: L’aventura. Ell mateix ens ho explica i ens el recita.


sergi borges (Twitter:@sergi_borges
)

Quaranta-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de gener de 2012 per aniol

Trobem el [Josep Palau i Fabre] traductor a L’Aventura, una sèrie de cinc versions diferents del poema Sensation de Rimbaud’

Sam Abrams, a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre 


 

‘’L’Aventura és un poema, és una aventura vital i lírica, en el sentit que és un poema que sorgeix d’un altre poema, d’un poema francès de Rimbaud que em seduïa molt, em fascinava, que vaig intentar traduir, però la traducció em semblava sempre mancada; vaig insistir i en la insistència, en lloc d’aconseguir perfeccionar la traducció, vaig adonar-me que el poema em duia cap a mi. I les cinc versions que hi han, la primera és la més pròxima a la traducció i les altres, en lloc d’anar cap cap al poema, vaig cap a mi mateix’’.

Josep Palau i Fabre al programa Sonen les paraules de Catalunya Cultura.

 

sergi borges

Quaranta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre









“[…] la figura del doctor Jeroni Amargós, protagonista de “El peix” (a Un saló que camina), qui millor representa el lloc del poeta en la societat”.

Màrius Serra, a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre




Amb quatre dies de retard –temps de Nadal, ai! — us presento el meu homenatge mensual amb el nostre Alquimista.

Seguim el repàs als seus llibres de contes. En aquesta ocasió, Un saló que camina, la particularitat del qual radica en el fet que tots els contes foren escrits en algun dels trajectes en tren que feia Josep Palau i Fabre, el seu mitjà de transport favorit.

En el pròleg del llibre que duu el mateix títol homònim ens explica què volia dir amb això d’un ‘saló que camina’.

Són 10 contes. Aquests:

El most

Narra les peripècies d’un nen petit que té el desig d’embriagar-se, d’emborratxar-se, d’una manera ben especial. És un altre conte de Palau, un de més, on els nens són els protagonistes. En ell hi barreja la candor i la innocència dels infants amb el món dels adults. És un conte clarament que va de més a menys, amb una expectativa inicial molt forta que es va diluint de mica en mica.

La tercera edat, i la quarta

En aquest conte el protagonista és en Jaume, un acabat de jubilar que té el ferm propòsit d’anar guanyant anys… per esdevenir cada cop més jove! En Jaume fa tot una anàlisi detallada de com aconseguir la plenitud vital en què el cos suma anys, però l’interior és regressiu cap a l’eterna joventut. Per això es planifica curosament la seva vida, des de l’alimentació… fins al sexe, naturalment.

El peix

El filòleg Jeroni Amargós s’aïlla cada cop més de la gent. Se sent incomprès. Ningú l’entén i ningú sembla acollir la seva teoria de l’origen de l’ésser humà: el medi aquàtic. Tota creació literària humana pren el model del vaivé marí. Amargós es deixa anar cada cop més en la seva nova passió, el submarinisme, fins a límits perillosos…

La loteria

Un home mor i les seves últimes paraules són: ‘…una loteria’. La seva dona, l’Enriqueta, es fa il·lusions amb algun dècim que quedi per ser jugat. Tot és en orris. Ni és ni serà milionària. Aleshores el dubte s’introdueix en el camp dels gelos. Volia, el seu marit, guanyar la loteria per mantenir una amant? Tampoc. Al final se’ns aclareix el desllorigador d’aquest conte clarament psicòlogic i que aniria a buscar la inspiració del mateix Freud.

El noi de la barca

No hi podia faltar el conte que connecti Palau i Fabre amb la Costa Brava. Un altre homenatge al món mariner, al món dels pescadors, al món dels vaixells de pesca, l’encesa i el mar. En aquesta ocasió se’ns narra la relació gairebé amorosa entre en Quimet i el seu petit, petitíssim bot. Al final la ‘relació’ s’intensifica i apareix una ombra de dubte: és en Quimet qui està enamorat realment de la Rosa?

Les receptes de Landrú

Qui era Landrú? Fou un famós assassí en sèrie francès, conegut també amb el malnom de Barbablava de Gambais. En aquest conte Palau i Fabre fa una peculiar simbiosi entre les atrocitats de Landrú i la gastronomia. Estructurat i narrat en tercera persona per un personatge del propi conte, se’ns conta els gustos exquisits de Landrú que acaben en unes enigmàtiques inicials que donaran accés a plats ‘deliciosos’.

L’última guerra francoprussiana

Per llegir aquest conte, primer heu d’anar a aquest enllaç i escoltar la cancó que s’hi amaga. Crec que resumeix l’esperit del ‘saló que camina’. Tot el que pot succeir en un viatge de tren pot acabar en una guerra molt especial: mirades, gestos, seduccions. El que cal veure si hi haurà vencedors i vençuts.

És el conte d’aquest recull que més m’ha agradat, el meu preferit.

La model

Un altre dels grans contes d’Un saló que camina. Se’ns explica d’una manera angoixant com la bellesa d’una model acaba per obsessionar un artista plàstic. La Feliciana, model no professional, de mica en mica va acceptant totes les demandes de l’artista Fèlix Fornells, establint-se un joc salvatge entre el poder creixent de la model i la submissió de l’artista. Com acabarà aquesta relació? El final, amb un toc d’ironia, impagable, és sublim.

La napolitana agosarada

Un altre relat pròpiament de vagó de tren. Si a L’última guerra francoprussiana la música hi tenia un paper cabdal, ara hi juga un paper fonamental la lectura. El personatge principal és una simpàtica napolitana que li explica al nostre protagonista la seva particular manera de llegir llibres i la reinterpretació que se’n deriva d’aquesta lectura sui generis.

El dia aquell

El conte que tanca el recull  és propi per als temps d’indignació que corren en els nostres dies. Amb un toc surrealista, el conte ens narra les demandes d’en Ferrandis que són acceptades pel mateix Diable. Com s’acabarà tot plegat? Canviarà alguna cosa? Tot seguirà igual?

sergi borges

Us recordo els enllaços dels apunts que parlen dels altres llibres de contes de Josep Palau i Fabre per si us interessa:

Pròlegs – 38 mesos sense JPiF

Contes despullats 39 mesos sense JPiF

La tesi doctoral del diable41 mesos sense JPiF

Amb noms de dona44 mesos sense JPiF



 

 

 

 


Quaranta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Segurament la millor entrevista per televisió que li van fer a Josep Palau i Fabre va ser la del periodista Emili Manzano en el seu programa llegendari Saló de lectura a BTV.

Va ser una llarga i extensa conversa en què Palau, amb una tranquil·litat reposada guanyada a pols, reveladora d’una assolida realització individual, va desgranar la seva vida d’un mode antològic. Aquesta conversa hauria de ser de domini públic i hauria d’estar penjada a youtube o en algun mitjà en xarxa. És imprescindible.

Una entrevista televisiva molt menys coneguda va ser la que li va fer Josep Maria Espinàs al no menys llegendari programa d’entrevistes intitulat Identitats.

És una entrevista també força extensa, però descobrim un Palau que comença a gaudir de certa popularitat entre els joves després de molts anys de marginalitat. A causa de la barreja entre l’entrevista mateixa i la seva personalitat, penso que en certs moments el trobem a la defensiva. També és molt curiosa la postura d’en Espinàs; tant sembla que l’estigmatitzi, com que caigui rendit d’admiració als seus peus.

Atenció també a la bellesa física d’en Palau tot i la seva edat, la potència de la seva veu i la contundència, com sempre, dels seus arguments.

sergi borges

Quaranta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'octubre de 2011 per aniol

La dona, per a ell, podia ser un àngel o un
dimoni. Però malgrat tot en depenia’
.

 

Montserrat
Carulla,

a 36 mesos sense JPiF

 

 

 

 

Cliqueu: Vull llegir la resta de l’article


Continuem la nostra anàlisi dels llibres de contes que va escriure Josep Palau i Fabre. Les altres tres les podeu trobar aquí: 38, 39 i 41 mesos sense JPiF.

El volum present, Amb noms de dona, és un recull de deu contes escrits entre 1984 i 1985 –un d’ells acabat l’any 1987 — i publicat per Edicions 62 l’any 1988. El títol és prou explícit sobre la temàtica del volum.

I l’epígraf que l’encapçala encara més. Diu així: ‘La bellesa de les fembres és estada pestilència a mos ulls e tribulacions a ma carn‘. Signa Ramon Llull.

Palau i Fabre pren la figura del sexe femení i en fa tot un homenatge en deu textos on hi combina una mica de tot: xafarderia, art, oratòria, llegendes, secrets, religió, mites i, per descomptat, erotisme i sexe.

He intentat fer-ne parelles per desenvolupar una anàlisi conjunta segons temes i situacions.

Vírginia cristiana, Virgínia pagana i La doctora Jekyll i Mrs. Hyde són dos contes on hi trobem la dualitat de la dona, un aspecte que a parts iguals meravellava i aterrava en Palau i Fabre.

El primer,  Vírginia cristiana, Virgínia pagana és un conte breu que obre el recull. En ell, amb un ús del català preciós i un llenguatge preciocista, descobrim la personalitat de Vírginia, blanca, tímida, insegura a l’hivern, però bruna, segura, voluptuosa i dèspota a l’estiu. 

El segon, La doctora Jekyll i Mrs. Hyde, diria que és el conte més autobiogràfic del recull, i alhora el més analític i teòric sobre la figura femenina. Palau el situa quan ell és un preadolescent i escolta una conversa sobre les dones entre son pare i un amic. Per a Palau, que va passar la major part de la infància i l’adolescència com a intern, escoltar parlar de dones al seu pare el posa en guàrdia i encara més quan son pare en parla en termes d’una dualitat tan extrema com és el cas de Jekill i Hyde, aquest cop aplicat a les dones. Hi segueix un somni ben estrany i una pregunta total el clou, deixant el lector ben atribulat.

Sofia i L’Agustina són dos contes que estan emparentats pels secrets, pel misteri, per la profunda motivació final que empeny els actes (femenins).

A Sofia una dona es veu empesa a mentir per no quedar davant el seu cercle social com una dona extravagant, rara i estranya. Ella té un plaer inconfessable i és a les mans del mestre Ding-Pei. Un cop més amb un català excels, Palau i Fabre descriu totes les sensacions que experimenta Sofia amb Ding-Pei, les seves il·lusions i les seves frustracions.

L’Agustina és una dona que també amaga un secret. Molt diferent de Sofia tant d’edat com de tarannà social, l’Agustina es passeja una volta rere l’altra per la platja de Grifeu buscant quelcom. A més a més només hi va els dies de tramunta forta, fins i tot extrema. El jo-narrador –el propi Palau i Fabre abosolutament analític– l’espia. Per què la busca i se la creua? Què hi descobreix en el rostre de l’Agustina? Aquest conte també entronca amb les llegendes de l’Empordà, amb les llegendes de pescadors, i podria ser ben bé un conte cosí, si voleu llunyà, de La llegenda dels ulls de sirena a Contes despullats.

Una altra parella, potser la més forçada, però amb curiosos punts d’unió, podria ser la formada pels contes Teresa, Rosa i Ernestina (sense oblidar la Trini) i Joguines per a Missenyora la Mort. En tots dos es combinen la xafarderia i l’humor.

El conte Teresa, Rosa i Ernestina (sense oblidar la Trini) és un conte que comença fortíssim on es produeix una tensa relació entre el jo narrador i una noia ben bonica que fa de cangur. El quid de la qüestió és: sabem com és una dona a partir del que duu a la seva bossa?
Palau, que un cop més dissimula molt bé si és ell o no el jo narrador, fixa l’acció principal uns anys enrere en un flaix back on ell, essent un infant, es troba enmig d’una gran trobada social. De la mà de la seva cosina Trini investigaran que duen les dones a les seves bosses de mà. La narració conté permanents tocs d’humor i un subtil erotisme en la relació amb la seva cosina Trini.

A Joguines per a Missenyora la Mort també hi trobem una trobada social. Però és ben tronada i passada de moda. Tradicions que s’enquisten a la societat i que es resisteixen a morir, i Palau retrata el seu patetisme. Hi també hi ha un infant, en Lluís, que descobreix, encuriosit, joguines ben sui generis només per a adults. O hauríem de dir només per a velles? Palau, que aquí aprofita per carregar contra la burgesia més conservadora de Barcelona, ens fa riure de valent en un conte que tanca el llibre, i que és molt més divertit que del que podria semblar.

La penúltima parella la formen dos contes en els quals, i per motius diferents,  l’autèntica protagonista és Itàlia. Els dos contes són: Flòrencia –un dels millors del recull –, i Silvana i l’essència d’Itàlia.

Florència és un conte simbòlic on el nom de la cèlebre ciutat renaixentista és també el nom d’una noia preciosa que fa honors a tots els valors del Renaixement. El jo narrador –el propi Palau i Fabre — teixeix un cant elogiós cap a la noia/ciutat: Florència, la més bella de totes les que han existit i existiran mai. En un constant joc de miralls, Florència és elogiada tant per a bé (els valors del Renaixement) com per a mal (verí florentí, les enveges florentines, els punyals florentins). Fins que un dia el jo narrador introdueix Picasso a la vida de Florència…

Per l’altra banda, Silvana i l’essència d’Itàlia és un conte força divertit en el qual Palau es permet el luxe de fer-nos un passeig per tot Itàlia. Cada ciutat italiana serà vanagloriada dins el context d’una estranya, estranyíssima conferència; de seguida, però, començaran les batusses perquè del que havia de ser només una descrició objectiva es passa a una declaració subjectiva de cada capital. Totes les ciutats volen passar per sobre les altres. Aquest batibull només serà capaç d’apaivagar-lo una dona, Silvana, que en un discurs encertadíssim posa de relleu l’essència d’Itàlia.

I ja per acabar, passem a l’última parella de contes, la millor parella i els millors contes, i la temàtica que encara hi faltava en aquest recull: l’erotisme. Els contes són Eva noucentista a la deriva i Madona Lucrècia.

Eva noucentista a la deriva és un conte deliciós, narrat excel·lentment i que conté un crescendo eròtic d’alta volada. En aquest conte desapareix el jo narrador i passem a la tercera persona per centrar-nos en Helena, una dona madura que es conserva a la perfecció, però que segueix els paràmetres més tradicionals i conservadors de la burgesia. Aquesta Helena és la nostra Eva noucentista amb el seu culte al cos i el seu gust exquisit per totes les seves coses. L’erotisme anirà guanyant terreny gràcies a un mirall secret i sobretot al pas del temps, el qual obre la vida de la nostra Eva. Per què hi anirà a la deriva? El pas del temps la condemnarà o la redimirà? Per a mi un dels millors contes de Amb noms de dona.

El darrer conte és completament sexual. Mentre a Eva noucentista a la deriva l’erotisme se’ns apareix de mica en mica, subtil i d’una manera tòrrida, ara a Madona Lucrècia apareix brutal, de cop, salvatge, i bestial. És el gran conte sexual del recull. Palau hi embolcalla una excusa per picar ben fort: el conte és una carta amagada i inèdita de Lucrècia Borja al seu pare Alexandre. El Vaticà no les vol publicar pel seu contingut irreverent. Només per això? Palau ens aclareix ràpidament que per al Vaticà el sexe, les orgies i els incestos de la família Borja no són l’autèntic motiu per vetar les cartes privades de la família. L’autèntic motiu el trobareu en aquest conte, un conte que l”emparenta amb la seva obra de teatre La confessió o l’esca del pecat i que mostra una sexualitat desenfrenada unida al tabú religiós.

sergi borges

Quaranta-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt dedicat a la meva neboda Bruna que avui celebra el seu primer aniversari (Cliqueu aquí )

Després de la intimidant interlocutòria per part del TSJC on es demanava que s’apliqui l’Estatut i s’aturi la immersió lingüística a les escoles en la nostra llengua, crec que és hora de donar-li la veu a Josep Palau i Fabre per tal que un cop més aboqui llum sobre el tema de la llengua catalana.

Transcric integrament un petitíssim article inèdit que surt publicat al volum II de la seva Obra Literària Completa:

Una
llengua ha de ser sobirana en tots els ordres en el seu àmbit natural.


Si
formulo aquesta proposició de signe humanista és perquè considero que la via política,
amb els estatuts dits d’autonomia, són objecte de tota manera de malentesos i
tergiversacions, i només la proposició anterior, aprovada i avalada per
organismes com la UNESCO, podria tornar les coses al seu lloc.


Caldria,
per part de les noves generacions, l’obtenció d’una declaració d’aquesta mena
per una organització d’abast internacional per a salvar-nos del daltabaix que
ens amenaça
.’

València, 26 d’octubre
del 2001

 

(Continua…)


Després de de llegir en Palau, la meva opinió és la següent: els
polítics d’aquest nostre país haurien de demanar SÍ O SÍ el
reconeixement oficial de la llengua catalana al Parlament Europeu.
Aquest és l’autèntic drama: l’estat espanyol, estat genocida lingüístic,
va votar que no a proposar el català com una llengua més al Parlament
Europeu.

No passa res, com reclama Palau, ho farem la societat civil catalana. I ho aconseguirem.

sergi borges

Quaranta-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'agost de 2011 per aniol

En Palau tenia un gran talent per identificar els millors poemes de cada poeta. Alguns dels seus preferits, “L’home que fa giravoltar l’espasa” de Carner, o”Eugènia” de Sagarra ara ho són meus.

Julià Guillamon a 36 mesos sense JPiF.

Palau i Fabre recita L’home que fa giravoltar l’espasa, de Josep Carner from fundaciopalau on Vimeo.

sergi borges

Quaranta-un mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 24 de juliol de 2011 per aniol








Els contes
La tesi doctoral del diable
(al recull homònim) i […] defineixen d’una manera magnífica la percepció
artística de Palau i la seva relació amb l’Acadèmia
“.

Màrius
Serra a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre

Aparegut l’any 1984, La tesi doctoral del diable és el segon
volum de contes de Josep Palau i Fabre.

La temàtica general de l’obra és
l’erotisme, excepte en un parell o tres de contes. El que dóna  nom al recull, La tesi doctoral del diable, és un d’ells, el qual, segons el meu parer, és el millor de tot el volum.

 

 

Afegeix Màrius Serra a pròposit de La tesi doctoral del diable a 36 mesos sense JPiF: “[…] l’ambició del diabòlic doctorand Alckborns Migellodjet
Stuxpryz (àlies Abyz) queda establerta en el tema que pretén abastar en la seva
tesi doctoral: tot
“. És un conte d’alta volada on s’exigeix una gran concentració per part del lector i on la comprensió lectora demana un gran esforç. Tanmateix, Palau i Fabre hi combina una fina ironia amb una expectativa que manté atrapat el lector fins al final. És la tesi d’Abyz la mare de totes les tesis? És Abiz el diable? O en el fons del fons Palau i Fabre se n’en fot de l’Acadèmia? Només amb la seva lectura podreu extreure les vostres pròpies conclusions.

El recull conté 10 contes, alguns dels quals són ben tòrrids.

 Entre els que no destaquen pel seu erotisme trobem El llampat i la tramuntana i Concerto grosso.

En el primer Palau ret homenatge als pescadors de Llançà en un conte que podria anar de la mà d’aquell que vam veure a Contes Despullats: La llegenda dels ulls de sirena. La temàtica popular lligada amb les llegendes ben pròpies dels mariners configuren aquest El llampat i la tramuntana on se’ns narra la cruesa d’aquest famós vent de l’Empordà. Altament políticament incorrecte pels temps que corren, la tramuntana és una dona dolenta, gelosa i violenta que li arrabassa al protagonista allò que més estima i que des d’aleshores el fa no aixecar cap.

A Concerto grosso, Palau tracta el concepte de la melomania d’una manera ben curiosa i divertida. Hi col·loca l’acció en terres “d’un dels països de l’Amèrica Central on encara hi ha grans cacics i grans desheretats“. El protagonista és un senyor més proper als primers que es dedica a fer grans obres culturals amb la música com a passió principal. Cada any, a la seva finca, organitza uns concerts de música que atrauen a tota la societat de la ciutat on viu. La qüestió és: a quin gran concertista d’ordre internacional convida el cacic per als seus concerts?

A La resta de contes, l’erotisme és ben present, alguns amb més marcada presència, d’altres més subtilment. Els analitzarem de menys a més abrusament.

Un dels més bonics i preciosos del recull, d’un erotisme subtil i atractiu, és Un dia que el mar va arribar fins a París. Les aigües cristal·lines de la Costa Blava agombolden una parella d’amants que prova d’estimar-se entre les roques amb l’únic testimoni de “l’ull abrusador del sol, més còmplice que no pas delator“. Però quelcom va malament i es necessària una separació forçosa. La costa blava de Niça no ha pogut dur fins al final el joc amorós. Que hi pinta, doncs, París aquí? I què vol dir que el mar arriba fins a París?

A La taverna de Londres, Palau hi mescla el més gran dels
dramaturgs fins ara coneguts: Shakespeare. Tota l’acció transcorre en
una taverna londinenca d’aquelles de tota la vida i que havia mantingut
fins als nostres dies les característiques tan especials d’aquells
indrets. Sosté Palau que qui hi entrava, perdia la seva identitat
primigènia per passar a convertir-se en un personatge de Shakespeare. Si
no aconseguies aquella suplantació de personalitat, l’estada en aquella
taverna era anodina, sonsa i sense cap gràcia. Aquest fet el converteix
en Caliban i el fa perpetrar una còmica situació no exenta d’erotisme.
Un altre dels contes més divertits del llibre.

Però si parlem de contes divertits, i que segueixen amb la temàtica eròtica en crescendo, són Germana patata i La carambola. En el primer, l’obsessió d’un dels monjos més veterans d’una orde franciscana per les patates petites i sense pell centra l’atenció de tota la comunitat monàstica. La confessió final del monjo ens revelerà el perquè de tan curiosa passió. Hi haurà pecat en les dèries del monjo?

En La carambola, Palau ens transporta a l’apassionant món del billar. Autènticament hilarant, la lectura ens acompanya en l’ascens d’un campió del billar que té un secret sui generis per assolir les caramboles més difícils, delicades i complicades. Però són totes reeixides. Com s’ho farà el nostre campió de les boles de billar? Atenció al final perquè en la impossibilitat d’aconseguir allò que vol, perd la passió pel joc de les caramboles. El més divertit del recull.

I passem al trio de narracions curtes més tòrrides i abrusadores. La qualitat dels tres és ben divergent; n’hi ha dos de sublims i un tercer de més fluixet, fins i tot un dels més fluixets de tot el volum.

Zooaddictes és aquest del que ens referim. Una parella, obsessionada amb els animals del zoo de Barcelona, estableix una relació íntima que desembocarà en una sexualitat del tot “animal”. Un dels contes més calents, però alhora dels més fluixets.

Els dos darrers són els més sublims de tots –afegits a, com ja ens hem referit, La tesi doctoral del diable— i també dels més calents. Però ho són de formes ben variades i diferents. Ens referim a De com Sílvia esdevingué dona i Una venjança al Barri Llatí.

En el primer, Palau ens descabdella el procés que fa transformar una adolescent en una dona mitjançant el noble art de la seducció. Tot un joc de mirades, gestos, absències i aparicions en el trascurs d’un sopar desemboquen en una transformació insòlita. El jo personatge, que aquí sembla el propi Palau, es meravella amb aital transformació i al final descobrirem amb què s’acaba tot aquest joc absolutament deliciós i eròtic.

En el segon, Una venjança al Barri Llatí, l’erotisme passa a sexe directament aquesta vegada amb el voyeurisme com a element principal. El nom del conte és importantíssim per entendre’l i la venjança, en aquest cas, se serveix en un plat ben…calent!

El recull de contes La tesi doctoral del diable va aparèixer publicat per l’editorial santboiana Llibres del Mall el 1984. També el podeu trobar a l ‘Obra Literària Completa volum I editada per Galàxia Gutenberg.

sergi borges

Quaranta mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de juny de 2011 per aniol

La gent hauria de saber que [JPiF]
va haver d’autoexiliar-se, de tant incomprès i ofegat que se sentia a Barcelona
als anys 40
“.

Lluís Permanyer, a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre

Imatge: Arlequí i dona amb collaret (Roma, 1917) de Pablo R. Picasso

En aquesta efemèride rodona, un apunt ben sui generis.

Avui veurem què hi ha, de què parlava i de què escrivia Josep Palau i Fabre a les pàgines 40 d’algunes de les seves obres.

Picasso 1917 – 1926. Dels ballets al drama.

A la pàgina 40 d’aquesta obra monumental sobre el geni malagueny, Palau i Fabre fa una anàlisi pormenoritzada de l’obra Arlequí i dona amb collaret (Roma, 1917), de la qual ens fa una primera consideració ben reveladora: “la gran obra romana de Picasso“. En aquesta pàgina també hi trobem la reproducció del quadre L’arlequí trapella (Roma, 1917) i una foto on apareixen Picasso dret entre Lord Berners i Stravinskyi davant del quadre Arlequí i dona amb collaret, la reproducció del qual la trobem, a pàgina sencera, a la 41.

Palau afirma que Arlequí i dona amb collaret va ser creada per figurar en una exposició organitzada per Serguei Diàghilev, empresari rus i fundador dels ballets russos. Palau expressa dues teories al voltant del quadre: o bé havia estat fet per a què sortís a l’exposició o bé l’hi va regalar directament a Diàghilev. Palau considera que l’obra és molt important perquè “respon a uns postulats innovadors” i destaca com Picasso s’adaptava al medi pel qual devia treballar sense que això repercutís en les seves idees personals.

Palau destaca de l’obra la seva austeritat cromàtica enfront de la “simfonia” de colors d’altres obres que també pertanyen a la seva etapa italiana. La clau està en l’arlequí. Diu Palau: “Mai un arlequí havia estat expressat amb tanta sobrietat de color, amb tanta economia de mitjans per dir-nos la seva disfressa“. L’objectiu final és “donar una imatge d’Itàlia d’una sobrietat imprevisible“.

L’anàlisi segueix majestuosa. Quin misteri “recòndit” amaga la figura entre les cames de l’arlequí? I el ventre de la dona, que sembla “una matriu capgirada“?

Poemes de l’Alquimista

Després d’aquest llarg paràgraf on ens hem imbuït o amarat completament del geni de Pablo Picasso, és ben curiós que a la pàgina 40 dels Poemes de l’Alquimista ens topem ni més ni menys que amb Salvador Dalí i el poema ‘Imatge de Gala SALVADOR DALí‘:

Un món dolcíssim, fet a imatge nostra,
se’ns dóna amb goig com una fembra el cos.
El món s’estova dins la carn del rostre.
Així dels morts el saborós repòs.

La mort és dolça com el suc de l’ostra
begut amb calma dins el buit d’un os
de simi o d’home, en un banquet, al llostre
–menjades foren les marcides flors.

Amb ventre fart i purulent, impàvids,
marxen els hostes, en silenci, al prat,
on es retroben –amb els ulls ben àvids.

Les restes fèrtils del menjar llençat
seran origen de sagnants baralles…
Guerres que es baten amb jaqué i medalles.

Aquest sonet és l’últim dels poemes de L’Aprenent, el Primer Llibre dels Poemes de L’Alquimista. És un poema inquietant, que recorda d’una manera molt marcada l’univers de Dalí, on el subconscient i l’irracional apareixen pertot.

Quaderns Inèdits de l’Alquimista

En aquesta pàgina 40 –en l’edició de la col·lecció Idees, número 75 d’Edicions 62 — ens trobem davant una qüestió clau que ha pervingut fins als nostres dies, que s’ha tractat en el passat i de la qual segur que se’n parlarè en el futur. La pregunta és: en virtut de què o de qui uns artistes determinats s’imposen respecte els seus contemporanis? Palau i Fabre ens dóna dos exemples inconfusibles: per què pervenen fins als nostres dies Shakespeare i Mozart, i en canvi molts d’altres queden reduïts a una època?

Palau refusa la teoria de “perquè són millors”. Ho qualifica de bajanada o en el millors dels casos de tautologia. Per a ell el fet que cada nova generació reinterpreti, revaloritzi i vegi amb nous ull tant Shakespeare com Mozart és gràcies a l’autenticitat de llurs obres d’art, els valors de les quals són “servibles i permanents“. I com sabem quina obra d’art és autèntica? Per la necessitat que en tenim, d’ella, de tornar-la a llegir, escoltar o veure.

Aquestes reflexions són tan sols un tastet, una petita mostra que pertanyen a un article més vast i ampli que té un nom que no deixa cap mena de dubte: Sobre l’autenticitat.

Quaderns de l’Alquimista

Més genis. Ara Ramon Llull.

La pàgina 40 de Quaderns de l’Alquimista es troba dins el Quadern Lul·lià, el primer dels set ‘blocs’ que componen aquests quaderns alquímics.  A la pàgina 40 hi trobem l’inici –quasi l’inici– d’un article intitulat Ramon Llull, bandera.

En aquesta pàgina 40 Palau i Fabre especula amb les sensacions, les idees i els pensaments que tingueren els conqueridors en reprendre l’illa de Mallorca als àrabs. Després d’aquell lloc meravellós, l’única cosa a la qual podien aspirar era trobar un lloc millor, però diu Palau: I què podien trobar de més meravellós, després de les Illes d’or, si no era l’or mateix?

Ramon Llull era fill d’un d’aquells cavallers que acompanyaren en la conquesta de Mallorca a Jaume I.

Doncs bé, Palau especula al llarg d’aquesta pàgina 40 que mentre alguns seguiren conquerint terres i béns materials, d’altres passaren a tasques més intel·lectuals o espirituals. Com féu Ramon Llull que de primer buscà l’or material i després passa a l’or espiritual, “una regla d’or que ho expliqui tot. Són les seves Arts”.

La confessió o l’esca del pecat

Pàgina 40 de l’edició de Proa a la col·lecció Óssa Major Teatre:

FORTIÀ: No tant.

DIANA: No diguis mentides.

FORTIÀ: Com a tu,
cap.

DIANA: I què feies, en
aquests casos?

FORTIÀ: Amb elles, poca
cosa. Només una vegada, amb una vídua…  

DIANA: I les altres
vegades?

FORTIÀ: Em desfogava
aquí, al confessionari mateix, mentre em contaven els seus pecats, o a la
sagristia, o bé… 

DIANA: O bé, què?  

FORTIÀ: A la nit, amb
la majordona…

DIANA: Tens una
majordona?

FORTIÀ: És clar. Per
al poble és una garantia

DIANA: Quina edat té?

FORTIÀ: Uns seixanta
anys.

DIANA: I tu, quants
en tens?

FORTIÀ: Vint-i-quatre.

DIANA: Podria ser la
teva àvia. No te’n dónes vergonya?

FORTIÀ: És molt bona
amb mi. La primera vegada va ser durant l’hivern. Jo tenia molt de fred, estàvem
sense llenya ni carbó i ella em va voler fer passar el  fred.

DIANA: Començo a
odiar-te. Continua.  

FORTIÀ: Ara, quan no
em puc aguantar, només li dic que tinc fred i ja m’entén. DIANA: La primera
vegada que em vaig obrir l’escot, també et vas desfogar amb ella? 

FORTIÀ: Va ser molt
diferent. […]

Aquest fragment de ‘La confessió o l’esca del pecat‘ el situem ja en un moment avançat de l’obra, però lluny encara del seu ‘clímax’ final.

Molt interessant, i de lectura obligada per entendre una mica més aquesta obra, és el pròleg que signa Hermann Bonnín intitulat ‘La confessió’ o les tenebres del Corpus. Bonnín, que va dirigir l’obra a l’Espai Brossa, diu que “és una obra impúdica, irreverent, d’una obscenitat catàrtica, alliberadora, com podria ser-ho el teatre de la comèdia de l’art o la festa del carnaval“.

Com cita el propi Bonnín, si llegim aquesta obra de teatre o la recordeu de veure-la representada en el seu moment, no ens estranyaria gens ni mica sentir Josep Palau i Fabre, “tenint en compte el conjunt de la seva obra poètica i escènica“, exclamant: Mossèn Fortià sóc jo!

sergi borges

Trenta-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de maig de 2011 per aniol

La frescor i l’alegria dels […]
primers llibres de contes:
Contes despullats“.
Julià Guillamon a 36 mesos sense JPiF.



De tots els contes en destaco un, no sabria explicar per què, es tracta
de
Gargallo nocturn de Contes despullats“.
Elias Gaston a 36 mesos sense JPiF.









Contes
despullats
és el primer recull de contes de Josep
Palau i Fabre, publicat per Llibres del Mall de Sant Boi de Llobregat l’abril
de 1983 i que es compon de 10 relats escrits entre el 1969 i el 1982. Elias
Gaston, a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre, els qualifica de “narracions curtes delicioses” i diu això
sobre aquest primer volum de narracions d’en Palau: “Vaig llegir els contes intentant trobar algun pòsit picassià, però hi
vaig trobar poesia i imaginació
.”



Per a mi, el conte més espectacular és l’últim, intitulat La llengua del diable. Per dir-ho ras i curt és un elogi extrem de la llengua catalana. Palau fa un pas endavant més en el seu compromís per enfortir, exalçar, lloar el català. Però ho fa, una vegada més, des de l’angle més arrauxat, més salvatge, més punk: és un elogi posat en boca del mateix diable.

El conte és un diàleg entre el jo narratiu–suposadament el propi Palau–i el diable, el qual se li presenta al costat parlant un català perfecte. De fet, és un monòleg del dimoni que uneix passat, present i destí, i llengua i sexe.

Deixa frases antològiques com “Al Vaticà, els Borja, quan volien que ningú no els entengués, parlaven de pressa i en català […]La llengua no va fer sinó anticipar-se a llurs orgies” o “En la llengua rau el sexe d’un poble[…]Malfia’t dels filòlegs que no trempen. Faran d’una llengua viva una llengua morta” o “La vocal neutra! No em facis riure. Ja saps que no hi ha res de neutre en la naturalesa […] en realitat n’hauríeu de dir la vocal bisexual o bifrodita“.

L’erotisme, o el sexe –explícita i implícitament– d’una manera subtil, és el motor de la majoria de les narracions.

Se’n salven clarament dos contes, Els rellotges de Ginebra i Rousseau és una illa, en els quals els temes són clarament més filòsofics; en el primer, l’obsessió pel pas del temps porta a un jove a la més cruel de les destruccions físiques, i en el segon, tot un homenatge a Rousseau, assistim a les peripècies d’un noi que es creu ben bé que és la reencarnació del pensador francès. D’aquest conte, en destaco el fragment següent: “Des dels bancs esmentats, […], es veu passar tumultuós, abundant,el corrent del Roine. Aquest era el gran secret de […], com ho havia estat el de Rousseau. Situat en un lloc adient, la visió de l’aigua, corrent avall, exercia una funció eminentment psicoteràpica –gairebé gosaria dir que psicoanalítica– sobre […]“.

Uns altres dos remeten clarament al sentit de la vida i al sentit més purament matern dels nostres orígens. Són La cursa dels homuncles i Una dosi de felicitat.

En el primer, l’estrafolari professor Gustavson basteix una teoria segons la qual els éssers humans ja som uns assassins des del primer instant de la nostra vida, durant la cursa per la supervivència en què sortim vencedors per fecundar l’òvul. És un conte irònic, fins i tot còmic, amb un final del tot inesperat. 

En el segon se’ns narra l’atracció que senten tots els passatgers d’un vagó de tren per un senyor vell. Ningú en saps les causes del gran karma que emana de l’ancià fins que arriba l’hora de dinar i el narrador descobreix quin és el motiu. Dedicat al seu avi Fabre, originari de la Provença, aquest conte ens revela d’una manera molt sui generis quina és l’autèntica felicitat.

Els contes més tòrrids són, sens dubte, Vacances a Venècia i Gargallo nocturn.

Vacances a Venècia és un autèntic cant a la ciutat dels canals. És un conte excepcional, que va creixent de mica en mica i que té fragments delirants a cavall entre un futurisme apocalíptic i un surrealisme eròtic. Apareix la suggerent Marisa, una guia turística que seduirà tant el jo narratiu com a tots els lectors.

Gargallo nocturn, homenatge a l’escultor Pau Gargallo, és un conte molt divertit que ens explica com s’ho fa un home cec per gaudir l’assistència a una exposició escultòrica, en aquest cas en una exposició a propòsit del centenari de l’artista català. I diem ‘gaudir’ amb tot el sentit de la paraula. acompanyat per la seva dona, l’invident utilitza el tacte per fer-se una idea de l’obra de Gargallo. El jo narrador, indignat a l’inici, encuriosit durant, i absolutament lliurat al cec al final, es diverteix amb l’espectacle que ofereix l’estranya parella. D’aquest conte en destaco el fragment final que no incloc per seduir els lectors i impulsar-los a la lectura del conte.

Un conte molt interessant és La llegenda dels ulls de sirena en el qual Palau i Fabre es basa en la cultura popular per bastir un conte que mescla la cultura dels pescadors de la costa brava amanit amb l’amargor que sentia en Palau pels seus fracassos amorosos. Un altre amb un to totalment diferent és El censor, el conte més còmic del recull on ens riurem de gust amb les aventures del ja entranyable Juan Sanchis, encarnació exacta del funcionari tipus que hi havia durant la grisor del franquisme.

I per últim parlar-vos del primer conte del recull, Els noms de Liliana, un conte en què Palau mostra amb tota la seva extensió la seva relació amb les dones i ens fa una magnífica radiografia el sexe femení a través de les paraules i d’un imaginatiu joc de combinacions. És una gran porta d’entrada a l’univers de narrativa breu d’en Palau, on l’erotisme esquitxa d’aquella manera seva tan literària i suggestiva, i ens submergeix en una lectura deliciosa.

sergi borges

Trenta-vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'abril de 2011 per aniol

“[…]Palau i Fabre era l’artista de les cinc cares, les cares de poeta, dramaturg, assagista i picassià, narrador i traductor.” Sam Abrams a 36 mesos sense JPiF.

I dins el rostre del narrador, Josep Palau i Fabre va ser un excel·lent contista.

Iniciem una sèrie d’apunts on analitzarem aquesta vessant narrativa de L’Alquimista.

Josep Palau i Fabre escriu cinc llibres de contes. Són:

Contes despullats
La tesi doctoral del diable
Amb noms de dona
Un saló que camina
Les metamorfosis d’Ovídia

A l’Obra Literària Completa volum I apareixen una sèrie de vuit Contes inèdits.

L’any 1995 Proa publica Contes de capçalera, on reuneix els cinc llibres de contes abans citats.

Els quatre primers, Josep Palau i Fabre els enceta amb un escrit a tall de pròleg on ens explica què el duu a escriure contes i quins objectius literaris i personals vol assolir amb la narrativa curta.

A Contes despullats, escriu El despullament. És un text que justifica els contes del citat volum, però ens serveix com a punt de vista global per a tota la seva narrativa. Palau fa un recorregut de la seva ambició literària primigènia –“als vint anys creia que tot m’era permès, que tot m’era possible“– i com els contes s’hi inclouen. Escriu contes des dels inicis i creu que arribarà un dia per cenyir-se exclusivament en ells, però succesives crisis creatives quant a escriptor el deixen només amb la Poesia, entesa com a Veu, és a dir per ser recitada, i els seus Poemes de L’Alquimista. La progressiva situació d’aïllament personal i l’estat “de precària normalitat” quan torna a Catalunya l’impulsen a escriure contes. D’aquests Contes despullats diu: “Els contes són per a contar (fent rotllana, a la vora del foc, d’avi a nét, a cau d’orella, requereixen el plaer del narrador[…]“. L’estil dels contes no revesteixen ornamentació, és un estil despullat perquè l’estil ha de reflectir “la generació que va ser del tot despullada de la pròpia llengua“.

A La tesi doctoral del diable, el pròleg que encapçala el recull es diu Els contes i la història. La frase del pròleg és: “Una petita autèntica victòria de l’esperit sobre la força“. La publicació i l’èxit de Contes despullats, editats per Edicions del Mall l’any 1982, permet Palau i Fabre “realitzar-se materialment com a escriptor“. Palau està eufòric i així ho expressa en aquest escrit. La concepció d’alguns dels contes de La tesi doctoral del diable es remunten a més de 40 anys enrere i aquí els reelabora o els acaba de donar la forma preconcebuda. Per a ell és “un triomf al malfat que presidí la meva joventut“.

A Amb noms de dona, escriu Als meus néts , perquè ho contin als seus. Torna a aparèixer la idea de la transmissió oral com a valor rellevant en les seves narracions breus. Però hi ha una forta càrrega simbòlica en aquest títol. Palau i Fabre segueix exultant. I té motius. “La resurrecció de la nostra llengua” –no una segona Renaixença, no, una resurrecció “si es té en compte la mort que se li tenia preparada“– ha provocat una gran onada de nous escriptors catalans. Aquests són els “néts” de Palau i Fabre, ja a les envistes de la vellesa. L’èxit dels seus llibres de contes anteriors el fan sentir com un avi a qui el nét li demana que li conti més rondalles. Però sempre apareix el Palau i Fabre més sui generis: ¿O potser sóc jo qui, tot sol, m’he forjat aquesta il·lusió per tal de rejovenir-me?

A Un saló que camina escriu un pròleg de títol homònim. És un text deliciós, impagable, difícil de sintetitzar. S’ha de llegir. Palau i Fabre ens explica que “un saló que camina” és el Català Talgo que el portava de Barcelona a Ginebra sense haver de transbordar entre Portbou i Cerbère. El primer cop era l’any 69 i significava “deixar l’aire resclosit que es respirava en el país durant l’era franquista per oxigenar els pulmons i el cervell” (la negreta és meva). “Un saló que camina” era una suggestió “en contrast amb la descurança de la majoria de trens de l’Estat Espanyol“. Dels contes, n’espera el mateix: “[…] un autèntic saló que camina, duent-los [als lectors] per unes contrades i uns paratges que desitjo els més diversos i canviants possibles“.

A partir dels propers apunts – homenatge a Josep Palau i Fabre anirem analitzant els contes dels esmentats volums.

sergi borges

Trenta-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de març de 2011 per aniol

Palau […] és l’autor català que més bé representa la figura de l’escriptor-intel·lectual del segle XX. Per entendre-ho, només cal llegir un volum de la seva producció. En proposo, de manera arbitrària, un per cada gènere: […] Vides de Picasso […]

Francesco Ardolino a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre

[Sobre Vides de Picasso] ‘…com a Alquimista que és, en aquesta obra trobem Poesia, Teatre, Assaig, Narrativa, capacitat de síntesi… AMOR’.

Alícia Vacarizo a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre

 

 




Vides de Picasso fou el
primer llibre que Josep Palau i Fabre va escriure sobre el genial pintor
malagueny. Palau l’escriví el 1946
a París i ell mateix el qualificà en el seu llibre
Lorca-Picasso com un “llibre desbordant de joventut i entusiasme”. Fou l’any
següent, el 1947, que Ferran Canyameres li presentà per primera vegada Pablo
Picasso.

Josep Palau i Fabre s’estimava Vides de Picasso com si fos un fill seu. Fou el seu primer fill picassià.Tant des d’un punt de vista personal, vital i
emocional, com sociològic i literari, Vides de Picasso és un llibre
transcendental per a en Palau.

Sobre aquest llibre recau tot el pes de la maledicció i
la marginació a què fou sotmès. Aquest primer Picasso ‘auroral’ – tal i com a
Palau li agradava anomenar-lo – conté les dues essències  més representatives de L’Alquimista: una
excelsa qualitat literària i el drama dels somnis romputs.

Les circumstàncies “sociològiques” que rodegen l’aparició de Vides de Picasso són cabdals per entendre la trajectòria vital de Palau. Com pot ser que el primer llibre que fou escrit en català sobre Pablo Picasso s’escrivís el 1946 i no sortís publicat fins el 1962, és a dir setze anys més tard?

Per entendre-ho hem de fer un exercici d’empatia. Imagineu-vos a l’any 1946 a París. Acabeu de sortir d’un país enfonsat en la misèria i governat per gent miserable i comenceu una nova vida en un país normal i modern. El primer que crida l’atenció del llibre és la força, la frescor i l’energia amb què està escrit; es percep què vol Palau, es percep on viu Palau, es percep com està Palau.

Imagineu a més a més que se us dóna la possibilitat de conèixer el vostre idol i us hi presenteu amb un llibre sobre ell sota el braç. La perspectiva és immillorable. Palau tenia un somni: volia demanar Picasso de publicar Vides de Picasso amb il·lustracions originals del propi pintor.

Però, de cop i volta, bum! Esclata l’escàndol dels articles apareguts a Solidaridad Nacional (vegeu 32 mesos sense JPiF). Palau va haver de dimitir de Cultura Catalana, el grup que representava els exiliats catalans a París, i cau proscrit en els ambients parisencs: adéu Picasso, adéu somni. Palau i Fabre ho diu ell mateix a les seves memòries:  “L’horitzó se m’havia tancat“.

Josep Palau i Fabre conviu tota l’estada a París amb el llibre Vides de Picasso en un “atzucac“. A El Monstre, a les Obres Completes, volum II, i més concretameny al capítol Signes de recuperació abans de la caiguda, Palau conjectura com li deurien haver anat les coses en cas que s’hagués publicat aquest llibre tal i com ell preveia. Diu Palau: “És clar que si Vides de Picasso, en lloc d’anar-se’n als llimbs durant setze anys, arriba a aparèixer aleshores il·lustrat per l’artista, en català i en francès, com jo imaginava, m’hauria fet fer un pas endavant en la recuperació de mi mateix incommensurable“.

Com dèiem, no serà fins el 1962 que Palau i Fabre veurà publicat Vides de Picasso en “una bella edició” gràcies a l’editor Josep Pedreira.

Anàlisi de Vides de Picasso

Per entendre el sentit global del títol, no ens hem d’oblidar del subtítol, Assaig de biografia pura, en el qual ja tenim un punt de partida: Vides de Picasso és una biografia. Però no és una biografia tal i com les coneixem, és a dir, no és la biografia que explica la vida d’algú i a partir de la vida contada, apareixen les obres que ha fet; Palau sosté que les obres de Picasso parteixen de les moltes vides experimentades per l’artista, i no només les viscudes, posem per cas, en exòtics i fantàstics viatges, sinó també en aquelles més properes al gran “disgust” de la quotidianitat, és a dir en la duresa del dia a dia.

Per a Palau, el número de vides de Picasso és “incalculable” i el que tractarà de fer en el llibre és revelar-nos les “essencials“.

(continuara)


Trenta-sis mesos (Tercer Aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de febrer de 2011 per aniol

Avui commemorem els trenta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre –el tercer aniversari de la mort de L’Alquimista– amb un apunt d’homenatge ben especial, tal i com us avançàvem en el darrer apunt.

En aquests Trenta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre apareixen trenta-sis persones (poetes, pintors, crítics literaris, representants d’institucions, traductors, amics personals, seguidors, etc…) que han respost un parell de preguntes en exclusiva per a Balances Oktoberfest.

Les respostes configuren una gran enquesta que permet donar a conèixer, projectar i engrandir la figura i obra del nostre estimat Alquimista.

Les dues preguntes són:

1. Segons la teva opinió, què ha de saber la gent sobre Josep Palau i Fabre?

2. Digue’ns quina és la peça artística (poema, article, frase, obra de teatre, conte) que prefereixes de Josep Palau i Fabre i explica’ns per què.



Montserrat Abelló. Poeta i traductora. Amiga personal de Josep Palau i Fabre.

1. Tot i que la personalitat d’en Palau es reflecteix en la seva obra, crec que per saber com era de debò caldria haver-lo conegut o almenys vist. Sobretot per la profunditat de la seva mirada intensa, des d’uns ulls negres que ho interioritzaven tot amb força, intentant captar cada moment; de vegades interrogadors, pero mai inquisitius. Mirada viva, vital que em va impressionar des de quan vam ser companys a l’escola als tretze anys i que encara conservava en les nostres freqüents trobades en els darrers anys de la seva vida fins a la seva mort. A més, em voldria referir també a les seves mans, de moviments espaiats i precisos i, especialment, a la seva veu potentíssima, sobretot quan recitava, que va mantenir tot i la seva sordesa.

2. Què prefereixo de la seva obra és difícil d’explicar, perquè m’agrada tot, per la profunditat en tractar els temes, ja sigui assaig, contes, estudis, com els magnífics sobre Picasso, traduccions i poesia entre d’altres, que traspuen intensitat i sobretot sinceritat que és el que més valoro en tota la seva obra. Tanmateix com a traductora i poeta em referiré a la seva traducció d’Arthur Rimbaud, II.luminacions-Una temporada a l’infern, on hi trobem totes aquestes qualitats, i també a la seva poesia Poemes de l’Alquimista, que,de vegades, trasllueix certa ingenuïtat i una fina ironia, com en aquest poema dedicat a Joan Perucho, que m’agrada molt:TRIOMF D’ALTA FOLLIA.

// M’enfilo dalt de tot de mi mateix/ i miro/ i em veig més transparent./ Jo no sabia, no, que el vent/ pogués tenir la meva cabellera/ i estar-ne tan content./ Ara tota hora m’enquimera/ i em llanço des de mi/ a cels, abismes, rutes sense fi,/ No tinc temps d’estimar, no tinc el braç prou llarg/ –Clara, Bàrbara, amigues–/ per a poder-vos abastar, per arribar a la vida.// I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa/ la rosa.


Sam Abrams. Poeta i traductor. Tradueix Josep Palau i Fabre a l’anglès en el llibre Five Faces.

1. El més important que cal que la gent recordi de Josep Palau i Fabre és que tots els seus llibres formen un tot orgànic, una Obra General, amb majúscules. No és que Palau i Fabre fos poeta i dramaturg i narrador i assagista i picassià i traductor. No va conrear els gèneres literaris per separat. Tots els gèneres convergien en un projecte vital i estètic únic. Palau i Fabre era creador-poeta-dramaturg-assagista-picassià-traductor, tot u i tot a la vegada. Palau va voler que la seva Obra, amb majúscules novament, encarnés els trets fonamentals de la Modernitat, que fos un testimoni ambiciós i vital sobre què és la Modernitat, què és ser Modern, de veritat. Puc explicar una anècdota que demostra la certesa d’aquesta visió de l’obra de Palau. Quan vaig traduir una selecció de Palau a l’anglès l’any 1994 vaig titular el llibre “Five Faces”, és a dir, “Cinc rostres”. El significat del títol era que Palau i Fabre era l’artista de les cinc cares, les cares de poeta, dramaturg, assagista i picassià, narrador i traductor. Quan vam parlar de l’esquema del llibre (els continguts, el format, les illustracions…) Palau es va mostrar molt i molt entusiasta amb el títol perquè, segons em va dir, encarnava amb només dos mots la intenció de la seva obra.

2. Bo i respectant la meva primera resposta, no puc assenyalar un poema determinat, un conte determinat, un assaig determinat. L’obra de Palau forma un tot inseparable i per copsar el seu sentit profund l’hem de llegir i estudiar tota. El que sí puc fer és assenyalar el punt de partida de la gran aventura humana, intel·lectual i artística que és l’obra de Palau. Per aquest motiu recomano “Poemes de l’Alquimista“. A “Poemes de l’Alquimista” trobem, “in nuce”, TOT Palau. Trobem el Palau poeta als poemes en vers i prosa. Trobem el Palau dramaturg a poemes dialogats o monologats com ara “Fragment del superhome” (un monòleg dramàtic perfecte) o “La identitat. L’estranger” (un diàleg imaginari, a partir de Baudelaire). Trobem el Palau narrador a peces com “Les metamorfosis de Crorimitekba” o “Conte”. Trobem l’assagista a les fabuloses “Notes als poemes” que clouen el llibre. Trobem el picassià a la suite de poemes en prosa, “Teoria dels colors”, on cada poema està dedicat a un color bàsic de la paleta de Picasso. Trobem el traductor a “L’Aventura”, una sèrie de cinc versions diferents del poema “Sensation” de Rimbaud. En definitiva, “Poemes de l’Alquimista” és la carta de navegació per fer-nos a l’immens mar de l’obra de Palau. “Poemes de l’Alquimista” és un punt de partença i hem de fer la resta del camí! Poca gent la fa i poca gent entén de veritat l’obra de Palau.


Vicenç Altaió Morral. Poeta. Director de l’Arts Santa Mònica.

1. Josep Palau i Fabre rescabalà un filó mig perdut del pensament poètic i científic europeu, perseguit per l’imperi de la racionalitat instrumental i els seus dogmes: l’Alquímia, la capacitat de transformar la merda en or. Un ideal que, venint de l’edat medieval i la filosofia catalana, florí en el simbolisme francès (les flors del mal) i en el surrealisme estètic. De gran eficàcia per esfondrar la castellania de la creu, però que la ortodòxia marxista del materialisme històric aniquilà amb gran força. Sobrevisqué en la poesia com a ordre moral.

2. Hi ha un fragment que clou el poema Odio i abomino com a covard d’Antonin Artaud, que Josep Palau traduí, que em desvetlla l’ànim i m’inquieta, el fons del qual, més enllà de la seva literalitat, ens hem de repetir sovint:

No som encara nats,

no som encara al món,

encara no hi ha món,

Les coses encara no estan fetes,

La raó d’ésser no s’ha trobat,

L’única qüestió és de tenir un cos,

Tenir amb un mateix prou de cos per tal de passar intacte, intocable, miserable i verge a través de totes les brutícies sexuals de l’infern

El sexe és una idea que no ha estat encara feta,

que no podrà ser trobada.

Des que Josep Palau me’l recità de viva veu i en carn viva, a casa seva, en els meus vint anys, que he estat subjugat per aquest dictat metafísic. És un poema que quan tinc el cap buit m’assalta i m’atenalla. Sóc esclau des del dir. Víctima.

 

Francesco Ardolino. Doctor en Filologia Catalana. Va traduir a l’italià l’obra de teatre La confessió o l’esca del pecat de Josep Palau i Fabre.

1. Palau, amb la seva obra, en poesia i en prosa, de creació i d’assaig, és l’autor català que més bé representa la figura de l’escriptor-intel·lectual del segle XX. Per entendre-ho, només cal llegir un volum de la seva producció. En proposo, de manera arbitrària, un per cada gènere: Poemes de l’Alquimista; Teatre de Don Joan, Les metamorfosis d’Ovídia, Vides de Picasso, El monstre.

2. Dins els Poemes de l’Alquimista (al Llibre Primer de L’aprenent de poeta), hi ha una peça breu que es titula «Nàpols», amb referència explícita a una obra pictòrica d’Albert Marquet. És un text en què, amb uns jocs fonètics i semàntics, es genera una tensió meravellosa entre el llenguatge, el quadre de referència i la imatge que tenim de la ciutat. No hi ha res que sobri ni res que manqui: el resultat és una implosió de sensacions i sentiments.

 

Antoni Artigues. Professor de Magisteri a la Universitat de les Illes Balears (UIB). Ha representat amb els seus alumnes totes les obres de teatre de Josep Palau i Fabre.

1. L’alliberació; és un home lliure, múltiple, divers. Ell mateix diu parlant de Bartomeu Rosselló-Pòrcel: “Jo cercava i trobava, en l’obra cabdal del nostre poeta allò que més tard havia de cercar i trobar, en un grau centuplicat i més alt, i en el camp de la plàstica, en l’obra de Picasso: la diversitat essencial.” “Picasso sembla partir d’un centre, d’una plataforma o d’un punt de referència interior al qual retorna constantment i que li permet de reprendre l’aventura en una altra direcció.” Palau fa el mateix.

 2. Totes. Ressaltaré, per la seva valentia i llibertat, l’obra de teatre La confessió o l’esca del pecat. Un dia Palau va dir: “La confessió és el que jo hauria fet si hagués estat capellà.”

 

Enric Balaguer i Pascual. Professor de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant (UA). Autor del llibre Poesia, Alquímia, Follia: aproximació a l’obra poètica de Josep Palau i Fabre

1. Crec que és molt difícil resumir l’interés de la figura i de l’obra de JPF. Al meu parer, hi ha un poeta rupturista, original i molt modern, autor d’algunes peces emblemàtiques; un estudiós de Picasso —el grau d’interés i d’estima ratlla l’admiració incommensurable— que ha escrit un corpus d’obres explicatives bàsiques sobre l’autor del Gernika; un assagista sui generis amb la seua teoria de l’alquímia que ens ofereix una visió unitària de la cultura, que comprèn des de Ramon Llull a Picasso, entesa com un tot orgànic.

I un home entranyable, generós, seductor, esperançat amb la força redemptora de la cultura, que ha donat a Catalunya un patrimoni artístic i intel·lectual de primera magnitud.

També de Josep Palau i Fabre caldria destacar la seua afabilitat, la faceta de conversador, parsimoniós, home hospitalari, bon conversador.

2. Alguns poemes: “Jo em donaria a qui em volgués”, “La sabata”, “La rosa”, “Vaig com les aus”, “Cant espiritual”, “Comiat”. Es tracta de peces antològiques que donen compte de sensacions, pensaments i gestos de l’autor de manera molt reeixida.

—Textos d’assaig alquímic: “Ramon Llull alquimista”, “El mèdium”, “La paraula viva”.

—Les traduccions d’Arthur Rimbaud, “Una temporada a l’infern”, amb l’estudi preliminar.

 

Hermann Bonnín. Actor i director teatral. Fundador de L’EspaiBrossa. Ha dirigit diverses obres de teatre de Josep Palau i Fabre. Amic personal de L’Alquimista. 

1.Personalment crec que la gent hauria de saber que la “transsubstanciació” de Palau amb Picasso (exemplar, determinant, indispensable) li va impedir ampliar i aprofundir la seva obra poètica personal.

2.El fragment d’una impecable traducció al castellà del Don Juan de Palau i Fabre feta pel poeta Andrés Sánchez Rabayna per encàrrec meu per a la direcció d’escena al Teatro Español de Madrid de Don Juan, Príncipe de las Tinieblas

En mí se juntan los dos sexos.

Fulgor de enigma.

El bien y el mal se necesitan

Y en mí se funden.

Odio y amor son los que engendran

Porque se aman y detestan.

 

Àlex Broch. Historiador, crític literari i editor. Com a crític entra a la literatura catalana amb un estudi sobre la poesia de Palau i Fabre: “Notes introductòries al concepte de l’alquimia en l’obra poètica de Josep Palau i Fabre” (1973).

1. Imagino que si aquesta pregunta li féssim al mateix Palau i Fabre  ell diria que voldria ser recordat com a poeta. Era la seva màxima ambició i considerava que totes les seves altres manifestacions sorgien i derivaven de la seva condició de poeta.  Però Palau i Fabre era un poeta especial i darrere dels seus Poemes de l´alquimista hi ha tota una teoria poètica i, també, de la creació literària  que explica perquè atorga a la poesia aquesta condició nuclear de la seva obra creadora. Palau i Fabre utilitza la imatge de l’alquimista com a metàfora. L’alquimista medieval era un experimentador, un prequímic que intentava aconseguir, amb les seves investigacions i recerques alquímiques, allò més preuat que era l’or, el metall considerat més ric i noble. Per a Palau el poeta, com l’alquimista, és un investigador que, a través de la poesia, pretén assolir com un or espiritual que és l’autoconeixement. La poesia així com la literatura o qualsevol altre manifestació artística pot ser un procés d’autoconeixement per part del creador.  Escrivint anem desbrossant el camí que ens porta a saber més i millor de nosaltres mateixos fruit d’aquest abocar en el paper tot allò que bull dins nostre. Com diu Palau en un dels seus poemes: “He deixat al paper tota la sang”. No és, doncs, del tot estrany que un cop pensi que aquesta operació poètica d’autoconeixement s’ha produït i està tancada Palau i Fabre abandoni la poesia i recerqui en d’altres gèneres –el teatre, la narració, l’assaig literari, l’assaig artístic–  altres manifestacions i camins per seguir aquest procés d’autoconeixement. En aquest sentit els seus treballs i estudis sobre Picasso són fonamentals.

Per tant si la pregunta se’m fa més directament a mi diria que tothom hauria de saber que, a més de poeta, Josep Palau i Fabre ha estat un dels primers i principals picassians del món. Tenia reconegut el dret d’autentificar obres de Picasso i aquesta és una condició que ha assolit molt poca gent al llarg de la història de l’art del segle XX.   

2. Lògicament n’hi ha moltes i cadascuna té la seva raó. Però si només n’he d’escollir una  em quedo amb un poema com “Cant espiritual” que, d´altra banda recitava meravellosament bé i era un poema que recordava sempre que tenia possibilitat de fer-ho. La raó no és solament per la qualitat i intenció del poema sinó perquè “Cant espiritual”  enllaça i forma part d’una tradició de cants espiritual dins la tradició poètica catalana: Joan Maragall, Blai Bonet, Josep Palau i Fabre És un poema metafísic i que participa de les preocupacions de la transcendència. És una tradició que comença amb Joan Maragall i  el seu reconegut poema del mateix nom, “Cant espiritual”. Però el poema de Maragall és un poema cristià, un poema esperançat, un diàleg amb Déu i un reconeixement que per a un cristià morir “és una major naixença” és a dir, assolir, més enllà de la mort la transcendència i la contemplació divina.  El poema de Palau i Fabre és la manifestació d’un desig i la constatació d´una impotència. El poeta vol creure amb Déu, vol creure amb la transcendència, però no pot. És la raó contra la fe i és, també, el lament que la fe no pugui guanyar la raó. És un poema desesperançat i adolorit de qui sap que la vida és finita i que no hi ha vida més enllà de la vida.

 

Montserrat Carulla. Actriu. Amiga personal de Josep Palau i Fabre. Ha participat en diverses ocasions en espectacles recitant poemes de L’Alquimista.

Resposta única

Va ser un solitari malgrat ell.

La dona, per a ell, podia ser un àngel o un dimoni. Però malgrat tot en depenia.

El seu espiritualisme es manifestava sobretot a través del sexe.

La seva poesia  el redimia i l’elevava per damunt de totes les misèries.

Jo l’estimava.

 

Enric Casasses. Poeta. Va escriure l’article Alquímia de la veu al suplement Culturas de La Vanguardia, número 112, 11 d’agost de 2004.

1. El que la gent ha de saber d’en Palau és que és un escriptor i pensador i sentidor sobre la llibertat, l’art, la cultura i la poesia, un dels grans assagistes que tenim a Europa.

 2. El que prefereixo d’ell és un assaig que es diu LA MANDÍBULA D’AUSIÀS MARCH, perquè és un model d’escrit fet per un crític artista, que n’hi ha pocs…

 

David Castillo. Poeta i escriptor. Cap del suplement Cultura del diari Avui. Amic personal de Josep Palau i Fabre.

1. Palau i Fabre és un personatge extraordinari, tant per la seva obra com per la biografia, que demostra que és un home del segle: la guerra, l’exili, les relacions amb Artaud, Malraux, Sartre, Camus i companyia… També per Picasso, a qui va sacrificar una part de la seva obra dedicant-li a ell. En els dinars mensuals que fèiem entre el seu pis del carrer Bruc i l’Avui, jo sempre li havia retret que havia sacrificat massa temps de la seva vida, que podria haver-la dedicat a la seva obra personal. És un grandíssim escriptor perquè connecta els maleïts, els simbolistes, els romàntics i l’avantguarda amb la manera de fer dels noucentistes, la feina ben feta, ben acabada. Palau era d’un pulcritud en què militava. La seva visió era d’una cultura oberta i cosmopolita, al vell estil de la nostra literatura: podia arriscar la vida per la literatura catalana, però no vivia tancat en un gueto. Poeta, narrador, articulista, dramaturg, biògraf, estudiós, traductor… Un escriptor total i un gran amic, que hauria merescut el premi Nobel. Haver-lo conegut va ser una de les coses més importants de la meva vida com a escriptor. L’enyoro.

2. Com he dit, el considero bo en tot, però si he de triar un llibre només em quedaria amb ‘Les metamorfosis d’Ovídia‘, i concretament amb el conte que dóna títol al recull. Reuneix totes les virtuts de la seva literatura i hauria de ser lectura obligatòria a les escoles.

 

Jordi Coca. Escriptor i dramaturg. Doctorand amb una tesi sobre el teatre de Josep Palau i Fabre. Amic personal de L’Alquimista.

1. Caldria destacar que la seva obra és diversa però que en el fons sempre hi ha un únic propòsit. El Palau poeta, l’assagista, l’estudiós de Picasso, el dramaturg, etc, són les diferents cares d’una sola realitat: un insubornable lluitador per la renovació dels corrents literaris que fuig de les modes, que no es deixa influir pel tòpics i que planteja la batalla des de la seva més profunda subjectivitat convençut, però, que tots tenim un passat i que cal saber mirar enrere per avançar.

2. A mi m’agrada molt el llibre de poemes Càncer. Crec que allà hi ha tot el potencial de l’Alquimista. És difícil explicar amb poques ratlles un llibre tan renovador i tan valent. En tot cas a Càncer Palau dona l’essencial més íntima de la seva producció. És l’Alquimista en estat pur. Una altra obra que valoraria a un nivell molt alt és Mots rituals per a Electra. És valent amb l’ús que fa del mite, planteja la qüestió essencial de la culpa i la reconciliació… És increïble que cap teatre públic no l’hagi volgut estrenar. I no cal dir els estudis sobre Picasso, que són únics al món i aquí semblen passar sense pena ni glòria.

 

Roger CostaPau. Crític literari i assagista. Col·laborador del suplement Cultura del diari Avui.

1.Sempre he tingut una gran fascinació per Josep Palau i Fabre. I ara recupero unes idees que tenia escrites en algun quadern d’apunts més o menys ben articulats. Em fascina el personatge i em fascina la seva obra, és clar: la poesia, l’assaig i el teatre, tot i que confesso que amb més fúria, la poesia. L’enyorat Palau en una ocasió va dir: “Tots els que han parlat de mi […] han dit que la meva obra s’irradia tota de poesia. En els meus estudis sobre Picasso es nota això. Sento que escric poesia sempre, crec que sóc poeta”. Doncs sí: parlar de la paraula escrita de Palau és parlar d’una efluència les materialitzacions de la qual s’activen a recer de la formulació d’una alquímia personalíssima. I també és cert que cada paraula de Palau neix d’una actitud creativa que brolla de l’inconformisme i de la rebel·lia. Una rebel·lia, però, que s’autoimmola ben aviat, just des de l’instant que es veu sacsejada sobre aquest sedàs que és a tots els efectes la seducció de l’alquímia. Admiro, en el creador, qualsevol desig de provisionalitat latent en el seu procés creatiu; vull dir l’aposta per un sentit de construcció ininterrompuda en la vida, en l’art, en tot…

2. Sobretot, el llibre Poemes de l’alquimista. Cada cop que rellegeixo aquest llibre penso en la construcció d’un imaginari sempre en estat de moviment que aquí arriba a l’expressió més alta: hi reconeixem el poeta alquimista i el poeta orfebre. Una única veu, però. Capaç d’haver engendrat, com algú ha suggerit, aquest valuosíssim aparador de formes concebut com un quadern espiritual (que havia de ser per força autobiogràfic) en què conflueixen les essències de les emocions i del pensament de Palau. Així doncs, tres suggeriments de luxe per a qui vulgui començar a entrar en Palau: elixirs a la carta, l’aliment de les mutacions i els poemes de l’alquimista.

 

Eugeni Déu i Riera. Amic personal de Josep Palau i Fabre. Va escriure el llibre Moments viscuts al costat de Josep Palau i Fabre.

1. Palau em va regalar el llibre Vides de Picasso amb dedicatòria: “A Eugeni Déu aquest exemplar del meu primer fill Picassià, que ja ha complert la majoria d’edat en penyora d’amistat. Grifeu 6 de gener 1968“. Palau, per a mi, va ésser un gran defensor de la cultura catalana, a més d’ésser un molt bon escriptor i amb qui vaig tenir el goig de tenir una gran i llarga amistat.

2. Entre els molts poemes que va escriure, em va captivar sobretot, el que recopia per a mi, “CANT ESPIRITUAL “.

 

Anet Duncan Byng. Pintora nascuda a Durban (Sud-àfrica). Amiga personal de Josep Palau i Fabre.

1. Vaig conèixer Josep Palau a Grifeu on ambdós estiuejàvem, poc després de la meva arribada a Barcelona l’any 1984, ciutat on resideixo actualment. La nostra relació va créixer durant llargues converses sobre art i literatura, i vam mantenir una amistat estreta fins als seus últims dies.

La seva mirada intensa suplia la seva sordesa en la seva relació amb els altres. Sorprenia la seva memòria poètica i et feia sentir molt proper a ell, ja que recordava aquells detalls que consideres importants en una conversa. En vam tenir moltes, de converses, durant els nostres trajectes en cotxe, i inventàvem jocs amb les matrícules que teníem davant.

Les empremtes de les seves mans al voltant de l’espiell de la porta al seu domicili del carrer Bruc són una mostra del recel que tenia davant qualsevol interrupció del seu treball.

2. Encara que els seus poemes són el que més m’apassiona de la seva literatura, escolliria Alfa Romeo i Julieta, obra de teatre que reflecteix el costat seductor de Josep i la seva particular visió de la dona.

 

Patrícia Gabancho. Periodista i escriptora. Ha escrit nombrosos articles sobre Josep Palau i Fabre.

1. Palau enllaça amb la tradició hermètica (que no esotèrica) catalana i universal, en reivindicar l’alquímia com a mètode de coneixement. L’alquímia és el més important dels “altres” sabers medievals, provinent d’Egipte, i és la base d’inspiració de Ramon Llull juntament amb la càbala jueva. Són pocs els escriptors o pensadors catalans que assumeixen aquesta tradició i la investiguen; per exemple, Salvador Espriu ho fa amb la càbala. Palau, per contra, busca l’absolut a través de la manipulació de la matèria que té entre mans, que és el verb, la paraula, el vers. La seva transmutació està en el sentit, tal i com passava amb els veritables alquimistes. És inevitable que parteixi de Llull i l’ars combinatòria i els posi en el punt central del seu univers cultural.

Per entendre la importància d’això, hem de tenir en compte que la cultura catalana ha negat sempre que Llull fos alquimista i que Espriu aprofiti l’aprenentatge de la càbala. D’en Palau, diuen que l’alquímia és una metàfora!

2. Em commou sempre el poema La sabata. Està escrit cap al 1940, quan tot s’havia enfonsat: vida personal, món, amics, república, país, projectes. Però més enllà del context, que és depressiu, Palau està sol. Aquest és un dels poemes universals que millor reflecteixen la solitud total d’un home que no se’n surt en un entorn hostil. Parlant-ho amb en Palau em va confessar que aquella temporada pensava seriosament en el suïcidi.

També em va dir, i això és molt sabut, que quan va llegir el poema en una reunió de col.legues, alguna gent es va negar a saludar-lo en marxar i algú altre se li va acostar per dir-li: aquestes coses no et fan cap favor. Això dóna la mesura de l’ambient cultural del moment i de com eren, de curtes, les visions individuals. Li dóna més mèrit al poema: Palau va al fons de la realitat i, tímid com és, ho diu tot.


Ruth Galve. Professora de llengua i literatura catalanes. Amiga personal de Josep Palau i Fabre.

1. Josep Palau i Fabre era un gran poeta.

2.L’home és un animal que es busca” encapçala els Poemes  de l’Alquimista. Diu molt bé qui era Josep Palau i Fabre: alquimista de mots i de sentits, poeta filòsof, contista, assagista, picassià i artaudià. La recerca, el desig, l’aventura, això és el que reivindicava Palau. I és nostre. Una mirada a la seva aventura, un itinerari personal, tot seguit.

Dels Poemes  de l’Alquimista, “Balada”:

La noia que em roba el son  
tenia ulls negres, ben negres.  
A l’hora que el sol es pon  
encara es feien més negres. 

La noia que em roba el cor  
té les mans blanques, ben blanques.  
Tot en mi es tornava d’or  
si em tocava amb les mans blanques. 

La noia que m’ho ha pres tot  
du un secret a les entranyes.  
Per això vetllo la son  
i medito llunes blanques.  

De Quaderns de l’Alquimista, “Autoretrat”

Els   meus   enemics  haurien   d’estar contents i proclamar,  amb mi, que si no he  comès tal crim  és perquè he  escrit tal  obra;   que  si  no  he   estat  un assassí, un demagog  o un incendiari -ha anat  d’un  pèl-  és perquè  sóc  poeta, dramaturg    i     assagista.   Aquesta concomitància  amb l’acció és,  als meus propis ulls, el  que confereix a la meva obra la seva  autenticitat.

Quant al joc d’escacs, és evident que m’interessaria molt més si l’hagués inventat jo, però com que no és així… 

D’El monstre i altres escrits autobiogràfics

Si he pogut suportar tants trencacolls, si he pogut fer front a tantes adversitats, si he pogut superar tantes incomprensions i tantes malvolences, per no dir tantes injustícies com en les pàgines anteriors queden, en part, reflectides, crec que ha estat gràcies a la meva capacitat secreta d’erotisme.

El sexe ha estat per a mi, des del primer moment –els catorze anys a l’internat-, la descoberta d’una deu oculta de plaer que em permetia de contrapesar els aspectes negatius de la vida.

D’Estimat Picasso

Després de dir-me allò, gairebé sense transició, Picasso procedeix a una estranya operació, la més inesperada d’aquelles a les quals m’ha sotmès. Se m’apropa i acosta el seu rostre a tocar del meu -a deu o dotze centímetres màxim- fitant-me intensament amb els seus ulls poderosos. M’escruta descaradament, intenta llegir alguna cosa en mi, vol veure quina és la meva reacció. La perquisició -car es tracta d’una veritable perquisició de bruixot- dura ben bé mig minut de rellotge o més. Fins que dóna la prospecció per acabada. Jo he restat amb els ulls oberts, passiu, deixant-me despullar, sabent que no podia llegir res de mal en mi.

De Mots de ritual per a Electra

Deixar-ho tot. No endur-nos absolutament res.

Amb nosaltres mateixos ja serà prou feixuga

la càrrega. Unir-nos, això és tot. Defensar-nos

del món exterior, car tot ho esdevindrà

d’exterior. No creguis que mai ningú comprengui

el que hem fet, el que has fet. Només tu i jo podrem

comprendre’ns l’un a l’altre, i parlar, i respirar,

i imitar això que sembla que és la vida.

Només tu i jo podrem mirar-nos en els ulls.

Però potser és això l’amor, i és més que tot.

De Contes despullats, “Els noms de Liliana”

“Estimada LIANA: el teu nom ja ho veus, s’ha anat transformant en mi de la mateixa manera que, sense adonar-me’n, vaig passar del vós al tu en els nostres tractes. El teu nom s’ha enfilat pel meu cos i ara em circumda per totes bandes. Les teves innombrables branques-arrels estenen llur imperi pels meus membres, cuixes amunt, fins a les dues aixelles, cercant els indrets més sensibles de la meva epidermis per abeurar-se i acréixer-se. No temis de fer-me mal. Cada nou tentacle que, com una vespa, el teu nom posa sobre el meu cos, com si en fos una síl·laba o un accent nou, em fa més feliç. Pressento el moment en què, talment una mà amorosa de dits innombrables, t’estendràs per la meva gorja i hi podràs viure amb plenitud. El traçat del teu nom pel meu cos forma un dibuix paral·lel al de les meves venes. Quina felicitat! Mai una simbiosi més vasta no s’havia acomplert! Que arribi, que arribi l’hora que senti abrusar les meves parpelles i que maldis per haver la llum amagada en els meus ulls! Que arribi l’hora que la meva cabellera sigui frondositat a causa teva i tot jo esdevingui selva vivent! LIANA estimada: que la més alta de les teves branques vingui a enfonyar-se, com un àspid voraç, sobre la meva boca!…”

De Versions d’Antonin Artaud

Car en la fi rau el començament.           

                     I aquesta fi

                     és la mateixa  

                     que elimina

                     tot altre intent.

I un record:

Ara navego en mi mateix una aigua

més nua i transparent, més impalpable.

Una aigua com un aire. Matinada

del cor, en pau, sense vaixell ni onada;

sense dofins ni rems, corda ni escàlem;

una aigua només aigua i aigua i aigua.

 

Elias Gaston. President del Centre Picasso d’Horta de Sant Joan. Ha escrit articles sobre Josep Palau i Fabre. 

1. En l’homenatge que l’ajuntament de Caldes va dedicar a Palau l’any 2007 vaig tenir l’honor de ser convidat a dir unes paraules. El meu breu parlament acabava així: Josep Palau i Fabre, gràcies per estimar Picasso, gràcies per ser poeta i gràcies per estimar Catalunya. Amb això volia expressar, a part del valor acadèmic i literari ja prou elogiat, la meva admiració per Palau. Les gràcies es donen a qui et fa un favor sense que calgui recompensar-lo, a qui t’ajuda sense esperar res a canvi, les gràcies es donen per un acte de generositat. Aquesta faceta de Palau és la que voldria destacar.

Vaig conèixer Palau l’any 1977.  El mes de març fèiem la presentació del Congrés de Cultura Catalana a Horta. Palau era un dels molts artistes i intel·lectuals que de forma desinteressada presentaven el Congrés arreu de Catalunya. El reclam era el film de Palau que parlava d’Horta i de Picasso (molt present en el record de la gent que n’havia sentit parlar als seus pares o avis). La presentació va ser un èxit. Un grup de gent del poble li vam comentar la decepció que representava per a Horta que no hi hagués cap mostra del pas de l’artista per la població.

Ens proposà crear un centre que acollís les reproduccions facsímil de tota l’obra que Picasso va fer a Horta que seria alhora un homenatge al geni andalús i una interessant i pedagògica mostra de l’obra de l’artista en dos moments concrets de la seva vida. Ens va semblar una idea genial, però com dur-ho a terme? Com podríem localitzar els originals? Com fer les reproduccions? Palau ens va dir: “No us preocupeu, jo us ajudaré”. Els primers anys ell ens aconseguia els ektachromes, encarregava les reproduccions, ens proporcionava textos, ens orientava… Ens dedicava part del seu valuós temps amb total generositat. En els inicis difícils del Centre Picasso davant  la indiferència de l’Administració, sinó el menyspreu, ell va ser al nostre costat. Va venir a Horta més d’una vegada expressament per assessorar-nos, per convèncer l’alcalde que ens cedís un local. Va aconseguir una entrevista amb el conseller de Cultura per defensar el projecte. Ens va escriure un article quan li ho vam demanar.  Sense la seva ajuda personal i els seus llibres no hagués estat possible l’existència del Centre Picasso d’Horta.

2. De  l’extensa i diversa obra de Palau, està clar que em tocaria  destacar la dedicada a Picasso, la meva vinculació amb ell ha estat a través del geni malagueny. De tots els llibres dedicats al pintor és difícil distingir-ne un ja que tots mostren una visió subjectiva interessantíssima sobre el pintor. De la seva obra picassiana triaria dos llibres. El primer, Doble assaig sobre Picasso, un assaig  perfecte per entendre Picasso globalment, a través de les diverses etapes de la seva evolució i, sobretot, a través d’allò que Palau anomena els estrats. A l’altre llibre, Picasso vivent. 1881-1906, li tinc una estimació especial, ja que a través de les periòdiques visites a Palau per tractar sobre el Centre Picasso vaig anar seguint la confecció de la maqueta del gran volum, una feina detallista, quasi com la confecció d’un puzle, on tot havia de ser al seu lloc, de manera que les imatges estiguessin en la mateixa pàgina a la qual feia referència el text.

Però malgrat tot vull triar un altre text com a preferit. Coneixia la seva poesia, la seva obra picassiana i el seu teatre, però no havia llegit res de la seva faceta de narrador, fins que l’any 1983 Llibres del Mall va publicar amb el títol Contes despullats una desena de narracions curtes delicioses. Vaig llegir els contes intentant trobar algun pòsit picassià, però hi vaig trobar poesia i imaginació. De tots els contes en destaco un, no sabria explicar per què, es tracta de Gargallo nocturn. És un brevíssim conte escrit durant un viatge amb tren. Palau converteix una anècdota real — ell mateix em va dir que l’escena del cec acaronant una escultura de Gargallo i l’inicial esglai de Palau en veure-ho era certa–, en una misteriosa relació entre l’home cec i la dona que l’acompanya, amb una subtil barreja de realisme, erotisme i fina ironia, potser aquesta darrera una faceta poc coneguda de Palau.

 

Esteve Gau. Escriptor. Estudiós de l’obra de Josep Palau i Fabre.

1. El que caldria que la gent sabés sobre en Palau és que ell és la seva obra. Vida i obra formen un tot homogeni. Moltes vegades trobem un diàleg intern entre ell jove i ell vell. A més, sempre he tingut la sospita que el seu interès per en Ramon Llull no és tan sols per la segona part de la seva vida –la del Doctor Il·luminat- ans també per la primera – la del jove amarat d’amor cortès–.

2. Ja he dit abans que la seva obra és feta en voluntat de ser un tot, però potser triaria alguns poemes dels que se sentia especialment orgullós com ara “L’aventura” en què a partir d’un poema de Rimbaud passa d’una traducció literal a aconseguir –en versions successives- una obra totalment independent. En realitat tracta del tema de la identitat tal com ens el podríem trobar formulat en coetanis com ara Lacan o més endavant Pasolini. Hi ha d’altres poemes, però ell –i jo- el que valorava especialment és el seu teatre filosòfic –proper tant a Plató com al Teatre de l’Absurd- en la seva reinterpretació del mite de “La Caverna”, on Palau expressava el seu amor pels clàssics grecollatins tal com ens va demostrar en altres obres teatrals on revisita els mites.

Dic poesia i dic teatre, però pensem que en JPF tot és poesia, des dels poemes fins la seva obra picassiana o fins i tot les màscares fetes per ell mateix per a la representació dels “Mots de ritual per a Electra”.

I no oblidem que “L’home és un animal que es busca”.

 

Anna Güell. Actriu. Va recitar poemes de Josep Palau i Fabre al programa Sonen les paraules.

1. Per mi la gent ha de saber que en Josep Palau i Fabre era la persona més generosa que he conegut mai. Generosa de veritat amb les coses que sabia, que havia viscut o que havia après amb el temps. Sempre tenia una estona i les ganes de regalar-te una conversa, una vivència, una experiència. De llegir-te un, o cent, dels seus poemes. D’explicar-te anècdotes, descobriments, punts de vista.

2. Per mi l’obra de capçalera en la Poesia és “Poemes de l’Alquimista” perquè amb una llengua rica però planera et fa viatjar per sensacions increïbles i cada cop que el rellegeixo és diferent. Són paraules plenes d’acció, d’empenta, de voluntat d’anar, de voluntat de fer. Els seus verbs m’apassionen.

 

Julià Guillamon. Escriptor i crític literari. Biògraf oficial de Josep Palau i Fabre i un dels màxims estudiosos de l’obra de L’Alquimista.

1. En Palau tenia un gran talent per identificar els millors poemes de cada poeta. Alguns dels seus preferits, “L’home que fa giravoltar l’espasa” de Carner o “Eugènia” de Sagarra ara ho són meus.

2. La frescor i l’alegria dels dos primers llibres de contes: Contes despullats i La tesi doctoral del diable, que coincideixen amb el moment que el vaig conèixer a mitjan anys vuitanta.

 

Joan Josep Isern. Escriptor i crític literari.

1. Poesia, teatre, contes, assaigs, articles, memòries… Realment impressiona agafar els dos volums de l’Obra Completa -més el complement amb “El monstre” que ha editat Galàxia Gutenberg/Cercle de Lectors- i veure l’extensió, amplitud i intensitat de l’obra literària que el mestre Palau va anar bastint al llarg de la seva vida. Un autor panoràmic l’obra del qual, ai las, ben poca gent coneix completament. Començant per qui signa aquests mots.

La meva visió de Palau és, doncs, incompleta per limitacions atribuïbles únicament a mi. Tot i això m’atreveixo a destacar un Palau doble: el poeta –l’Alquimista en tota la seva magnitud– i l’expert en l’obra de Picasso. Un Picasso al qual Palau admira i estima –i, precisament per això, el comprèn a la perfecció– que trobem perfectament desplegat en el llibre “Estimat Picasso” (Destino, 1997), un llibre de lectura imprescindible per començar a endinsar-se en l’univers del binomi que formaven el poeta i el pintor.

Quant a la valoració de la seva poesia faig meus uns mots de Julià Guillamon –uns dels crítics que millor coneix l’obra de Palau i Fabre– publicats en el catàleg de l’exposició que l’any 2000 el Departament de Cultura de la Generalitat li va dedicar: “L’aventura de Palau és una aventura reeixida, però per arribar a l’equilibri ha calgut la solitud, el sofriment, l’alienació i la desmesura. En aquestes fonts l’obra de Palau beu i creix. El seu humanisme neix del patiment, la seva figura s’engrandeix en la tenacitat i en la contradicció.”

2. La meva primera impressió de Josep Palau i Fabre és de fa molts anys  –no m’estranyaria que fos a finals dels seixanta– quan un vespre vaig sentir per la ràdio algú que recitava la “Nova Leda”, el poema que obre la secció “Fira encesa” i que està dedicat a Josep Romeu. És un poema amb data –25 de gener de 1943– molt breu, però que ja aleshores em va semblar brillant i excels: “Sigues més blanca que el blanc,  /  més dolça que la dolcesa,  /  tota nua en el teu flanc  /  i en la meva timidesa.  /  Sigues la pura impuresa.”

La segona impressió va ser gairebé contemporània a l’anterior i em va arribar a través de la veu de Maria del Mar Bonet en un disc editat per Concèntric l’any 1969 i avui pràcticament introbable fora de les col·leccions particulars. Té dues cançons: “Si vens prest”, amb lletra de la cantant mallorquina, i “Jo em donaria a qui em volgués”, una esplèndida versió musical del poema de Palau escrit l’octubre de 1940 que obre la secció “Elegies”. En aquest disc trobem com a grup d’acompanyament de Maria del Mar Bonet els músics Josep Polo (bateria), Doro Mentaberry (baix elèctric), Jordi Sabatés (orgue i piano), Toti Soler (guitarra elèctrica) i Romà Escalas (flautes). Exactament la mateixa formació que pocs mesos després, amb el nom comú d’”Om”, va acompanyar Pau Riba en la gravació de l’històric disc “Dioptria”.

No em sembla gens casual la relació de Josep Palau i Fabre amb la sensibilitat d’aquells joves inquiets; ben al contrari.  I com més hi penso més m’adono de l’estimulant potencial que hi ha amagat rere la senzilla i apassionada bellesa del versos de l’alquimista Josep Palau i Fabre.

 

Irma López. Seguidora de Josep Palau i Fabre. Té signat el poema El primer amor per part de L’Alquimista. ‘Joseppalauifabriana‘ de vocació i esperit.

1. Josep Palau i Fabre és, en primer lloc, un gran escriptor, ja sigui en l’àmbit de la poesia, en el de la prosa o en el del teatre, per no parlar de la seva tasca com a biògraf-amic de Picasso. 

Però si haig de triar allò que més m’agrada de Palau i Fabre és la seva manera de recitar. El recordo a la setmana de la Poesia de Barcelona i en l’homenatge que se li va fer al Palau de la Música… La seva manera de recitar “Cant espiritual” o “La sabata” em va commoure. 

Sempre que passo pels carrers a la vora de la catedral, a Barcelona, una veu dins meu em resona, just al moment que sento les campanes i me’n recordo d’en Palau…

2. Sens dubte, la meva peça preferida és el poema “Primer Amor“, és a dir, el vermell de la teoria dels colors dels “Poemes de l’Alquimista”. Amb els anys, i seguint allò que Palau i Fabre em digué a Folgueroles, he anat afegint foc al meu vermell; cada cop que rellegeixo aquest poema el vaig fent encara més meu, i he descobert que després del primer amor, encara hi ha vermell… De fet, sempre que dic t’estimo, ho escric amb llapis vermell…

 

Anna Maluquer. Poeta. Va idear l’espectacle Verdaguer i Palau cara a cara: La mesura i la desmesura.

1. La gent ha de saber que Josep Palau i Fabre fou un home polit: la seva barba era polida, la seva mirada polida, les seves mans eren polides. Polia el llenguatge, mai cap mena de greix en els seus escrits que pogués enllardar l’autèntica essència del poema, de l’article, del conte, d’un diàleg teatral… La seva dicció era, ja no diré polida, impol·luta. Polit com a editor: la revista POESIA és polida, essencial. Polit en la construcció del personatge Picasso, en la difusió de la seva obra, en la consolidació de la seva amistat. Fou un polit enamorat de l’art i de la bellesa en totes les seves manifestacions. I és que per fricció, per poliment, Palau i Fabre acabà convertint-se en un orfebre, en un transformador de matèria; en definitiva, en un alquimista.

2. Aquesta és una pregunta injusta. Com pots triar una sola cosa d’un autor que t’ha captivat tantes vegades? Contra natura, doncs, seré obedient i com que el meu ofici gira entorn de la poesia, triaré un (sol!) poema. Un dels que més em commouen és “Vaig com les aus…”, del llibre Laberint, per la forma i perquè és un poema que reflecteix la solitud i la pèrdua que degué sentir Palau després d’una guerra que aterrà les seves expectatives i les de tants d’altres i que l’empeny cap a un exili voluntari com a única sortida per fer front al desconcert. Vola, sí, però no sap ben bé què és el que busca; sent la mancança, però de què?; la recerca infructuosa del jo i la impossibilitat de comunicar, de compartir. Una bella manera d’expressar el dolor.


Emili Manzano. Periodista. Va ser presentador i director dels programa Saló de Lectura (BTV) i actual presentador de L’hora del lector (TV3).

1. Per mi Palau és un home que va voler ser un escriptor modern en un país i un temps en què això no era possible; i ho va aconseguir. A mi particularment m’emociona molt l’homenatge que va fer a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, una figura gairebé desconeguda per molta gent en aquell temps.

2.

http://www.youtube.com/watch?v=Nmc-HUqXlGo

Hillevi Mellgren. Traductora sueca. Va traduir, juntament amb Josep Palau i Fabre, obres de teatre d’August Strindberg. Amiga personal de L’Alquimista.

1. Vaig conèixer Josep Palau i Fabre l’any 1938 a Llafranc on estiuejava amb els meus pares i la meva germana. En les llargues passejades que fèiem, se’ns ajuntava i xerràvem. Així, d’aquesta manera tan casual, va néixer una gran amistat.

De Palau i Fabre m’impressionava la seva cultura, la seva vasta cultura. En aquest sentit, els anys que va viure a París el van enriquir moltíssim. Tenia moltes inquietuds en l’àmbit de la cultura en general.

Vam traduir conjuntament obres de teatre de Strindberg, un autor que tots dos admiràvem, segurament l’autor més vanguardista en l’època que va viure. Vam traduir Paria, Amor matern i La més forta, que van aparèixer en un volum que es diu Tres obres en un acte.

Un altre aspecte que m’impressionava molt de Palau va ser el seu gran interès per Picasso, a qui li va dedicar la seva vida.

2. Només un home com Josep Palau i Fabre podia haver escrit una obra com La claredat d’Heràclit, l’últim llibre que va sortir publicat d’en Palau. A mi m’agrada molt Heràclit, un dels primers filòsofs moderns, on l’enigma el trobem dins la seva mirada interior.

Però la gran obra de Palau, la veritable gran obra de Palau, és la Fundació Palau per la qual va lluitar d’una manera incansable. Jo l’anava a veure sovint a la Fundació i el fet d’haver-la pogut tirar endavant el va convertir en l’home més feliç del món.

Tomàs Nofre. Professor de llengua i literatura. Va mantenir una relació d’amistat amb Josep Palau i Fabre i actualment és el President de la Fundació Palau.

1. Josep Palau i Fabre és l’autor d’una obra diversa i amplíssima, que abasta múltiples àmbits: la poesia, el teatre, l’assaig, la narrativa, l’anàlisi de l’obra picassiana… Crec que la millor porta d’entrada al seu món la constitueixen els seus Poemes de l’Alquimista que, al cap i a la fi, és un dels llibres més importants de la literatura catalana del segle XX. És un llibre que, en realitat, és el testimoni d’una experiència, indeslligablement literària i vital. Posar-se dins dels Poemes de l’Alquimista vol dir entrar en un món que conté no una vida, sinó moltes vides. És literatura que eixampla l’àmbit de la literatura. Tot lector en surt exigit, transformat: conec molts testimonis d’això que explico.

2. Ja he dit que els Poemes de l’Alquimista és la clau de volta de tota l’obra palaufabriana. Però vull destacar aquí un poema en concret: el Cant espiritual. Per una banda, per la seva ambició literària, perquè és un poema de gran categoria moral, que situa Palau i Fabre a l’alçada d’altres poetes que també han intentat el diàleg líric amb la divinitat: Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Maragall… És un dels poemes més descarnadament sincers del llibre: des d’una posició agnòstica, l’autor exposa tots els dubtes que des de les profunditats de la seva formació cristiana li sorgeixen, i els exposa directament a Déu, amb tota la incredulitat i alhora amb tot el respecte. I per altra banda, per una raó personal, perquè em va proporcionar una experiència de lector intensa i inoblidable: quan el vaig llegir per primer cop, de ben jove, vaig prendre clara consciència que aquells eren els meus mots, que aquell era el meu pensament… 

 

Perejaume. Pintor i poeta. Amic personal de L’Alquimista.

1. Un dels trets de Josep Palau i Fabre que més m’ha admirat, és fins a quin punt ha deixat endreçades vida i obra en un llarg procés de creació i de curació. La bellesa del rostre del Palau d’aquests darrers anys en dóna fe.

2. La part d’obra de Palau que em resulta més fonamental és la seva producció assagística: el seu assaig agafat tot sencer, perquè entre un text sobre Picasso, un sobre Josep Sebastià Pons i un altre sobre Llull hi ha bona amplada de soca, i és això aquesta amplada de soca comuna que fa la seva aportació tan fonamental i genuïna.

 

Lluís Permanyer. Periodista i assagista. Cronista oficial de la ciutat de Barcelona. Va conèixer personalment Josep Palau i Fabre.

1. La gent hauria de saber que va haver d’autoexiliar-se, de tant incomprès i ofegat que els anys 40 es sentia a Barcelona.

2. Vull destacar “El monstre”, el seu darrer llibre, on una vegada més ens sorprèn i es reafirma en la seva peculiar navegació humana i literària a contravent, a repèl.

 

Helena Pol. Filòloga, editora i professora. Amiga llançanenca d’en Josep Palau i Fabre.

1. Jo destacaria que tenia una fina ironia. En Palau a vegades feia uns comentaris irònics una mica contaminats de l'”humor empordanès”. Jo sóc empordanesa i em semblava que tenia un sentit de l’humor proper als empordanesos… Un amic empordanès em va fer notar com l’humor i la manera de dir les coses de l’Empordà no sempre són ben entesos! 

I també hi afegiria la tendresa que podia mostrar en certs moments.

2. He triat el poema Grifeu per les tardes que vam compartir en aquest paratge de Llançà. La casa d’en Palau a Grifeu era, a l’estiu, sinònim de tertúlies, poemes (inoblidable un capvespre que va recitar el “Cant espiritual” mentre observàvem de lluny entrar  les barques al port) i coneixences, algunes de les quals han esdevingut bon amics que encara conservo.

 

Oriol Ponsatí-Murlà. Rapsode, parafilòsof, antipianista i editor. Va publicar la darrera obra de Josep Palau i Fabre en vida de l’autor: La claredat d’Heràclit (Accent Editorial, 2007).

1. Palau i Fabre és aquesta mirada d’home vetust que, des de fa quatre anys, em mira ficat dins d’un marc sobre la taula del meu escriptori, on passo la major part de les hores del dia. Du una barba ben retallada, l’eterna americana de quadres i un mocador al coll. És un senyor d’un altre temps, algú que va compartir les últimes hores amb Artaud i que estava convençut de la importància de la tradició, és a dir, de la transmissió. Quan tinc moments de dubte, aixeco la vista del teclat, em miro el seu retrat i penso: “Què hauria fet, en Palau…?“. I després faig el que em dóna la gana, que és el que ell sens dubte hauria volgut que fes.

2. Podria destacar tantíssims poemes d’en Palau que em semblen potentíssims, però per no ser tòpic, diré que una de les obres de Palau que prefereixo és un petit opuscle pràcticament desconegut (que jo mateix desconeixia, fins fa poc, i que em van ajudar a conèixer Anna Perera, de la UdG, i Albert Benzekry, de la Fundació Palau) que es titula “Pensaments“. Es tracta d’una obreta que conté un petit recull d’aforismes, inspirat sens dubte en Pascal. Va ser publicat el 1943 (amb un tiratge minimalista, de 25 exemplars…) per Joan C. Bossoms i J. Serra Estruch, a Melilla. Un tastet: “De Llull. És aquell qui en les lluites amb ell mateix sempre surt victoriós“.

 

Joaquim Sala-Sanahuja. Traductor i professor universitari. Ha estudiat la traducció dins l’obra de Josep Palau i Fabre.

1. La meva percepció de la figura d’en Palau va lligada a la del “poeta maleït”. En certa manera, el “poeta maleït” és un clixé que ens ve segurament de Gérard de Nerval, d’Arthur Rimbaud i de molts dels autors francesos que Palau va traduir. Tant la seva obra com la seva actitud hi estan del tot relacionats i en certa manera s’expliquen per aquest fet. També em sembla que és aquí que resideix la seva aportació principal a la nostra literatura. Qüestions com ara la identitat o el desori dels sentits, Palau les tracta exemplarment, i amb una tècnica –sobretot rítmica– que evoca el millor Rimbaud. Hem de pensar també que, per raons històriques i sobretot morals, aquest corrent renovador que havia sacsejat tota la poesia europea d’ençà de la segona meitat del segle XIX pràcticament no s’havia manifestat a Catalunya (excepte en alguns casos menors). I en aquest sentit Palau té el mèrit d’haver-se sostret de la inèrcia, per dir-ho així, noucentista.

Aquesta figura del “poeta maleït”, que va regir sempre la seva vida i la seva obra, és superior, al meu parer, a totes les altres facetes literàries de Palau: el teatre, la narració o fins i tot la seva dedicació, tan meritòria com difícilment explicable, a Picasso.

2. En general m’agraden tots els Poemes de l’Alquimista, però sobretot “Jo em donaria a qui em volgués“. És un poema clarament rimbaldià, construït d’una manera molt simple i amb mots planers, i que evoca el tema de la “maledicció” amb una gran subtilitat. La tercera estrofa, amb l’antítesi “però que besés/ i del besat em desbesés” , m’agrada molt. La comparació del bes amb l’almoina, finalment, acaba el poema d’una manera rodona. Heus aquí.

 

Josep Sampera. Director de la Fundació Palau.

1. Potser ara convé recordar el seu paper de resistent i d’activista cultural els anys immediatament posteriors a la guerra, amb múltiples i arriscades iniciatives, que podríem simbolitzar en la creació i confecció personal –i fins i tot la distribució, casa per casa– de la revista POESIA.

2. Per motius no estrictament literaris, em plau assenyalar “La dama de les magnòlies”, el darrer conte de l’autor. El va escriure l’estiu de 2003, tot just  inaugurada la Fundació Palau, a la vista del magnolier que hi ha al pati. Ell el podia contemplar des del petit habitatge que tenia a la Fundació i on va passar els darrers anys de la seva vida. Em sembla que aquell estiu de 2003 devia ser un dels més agradables de la seva vida. 

 

Màrius Serra. Verbívor. Va entrevistar Josep Palau i Fabre en el programa Alexandria (Canal 33)

1. Desplego les onze lletres de Palau i Fabre en onze paraules clau que el defineixen:

 P de poeta

A d’alquimista

L de longeu

A d’agnòstic

U d’universal

I d’independent

F de fingidor

A d’artista

B de Balzac

R de Rimbaud

E d’expert en Picasso

2. Els contes “La tesi doctoral del diable” (al recull homònim) i “El peix” (a Un saló que camina) perquè defineixen d’una manera magnífica la percepció artística de Palau i la seva relació amb l’Acadèmia.

D’entrada, l’ambició del diabòlic doctorand Alckborns Migellodjet Stuxpryz (àlies Abyz) queda establerta en el tema que pretén abastar en la seva tesi doctoral: tot. Però és la figura del doctor Jeroni Amargós, protagonista de “El peix”, qui millor representa el lloc del poeta en la societat. Les extravagants teories d’Amargós sobre l’origen de la poesia homèrica el transformaran en un heterodox bandejat per tota la intel·lectualitat universitària.

Alícia Vacarizo. Muller, companya, amiga de Josep Palau i Fabre. Treballa a l’arxiu de la Fundació Palau.

1. Genial, honest, tenaç, tendre i salvatge, VIU. Tal com va dir un dia un amic seu [Jordi Coca] “un llamp”.

2. Vides de Picasso, com a Alquimista que és, en aquesta obra trobem Poesia, Teatre, Assaig, Narrativa, capacitat de síntesi… AMOR.

 

Monika Zgustova. Escriptora i traductora. Amiga personal de Josep Palau i Fabre.

1. Josep Palau i Fabre era un apassionat de tot. Recitava amb passió, escrivia els seus poemes, assaig i teatre guiat per la passió. Era un apassionat de Picasso, les pintures del qual interpretava des de dintre, apassionadament. Vaig tenir el gran privilegi d’haver-lo conegut personalment i d’haver sigut amiga d’aquest home que posava la passió en tot el que feia. Tota la vida del Palau estava guiada per la passió.

2. M’agraden molt especialment les versions que feia Palau: en la poesia, la versió del poema de Rimbaud, del qual va fer uns quants poemes propis, i en el teatre, va reinterpretar diferents mites -els grecs, el de Don Joan- per donar-los un sentit propi, diferent i sovint allunyat de l’original.

                        ———————————————————

Idea original i coordinació del projecte 36 mesos sense JPF: Sergi Borges

Disseny de la foto de portada: Raquel Felicó

Agraïments:

A les trenta-sis persones que han col·laborat altruistament en la configuració d’aquest projecte. Moltes gràcies a tots i totes.

A la Fundació Palau per la difusió i publicitat que han fet del nostre blog.

Deia en Josep Palau i Fabre que “la nostra llibertat és la llibertat del laberint“. M’agradaria agrair en David Castillo, cap del suplement de Cultura del diari Avui, i molt especialment l’Alícia Vacarizo, companya d’en Josep Palau i Fabre, que m’han donat les claus que m’han permès obrir portes d’aquest laberint, portes totalment inaccessibles per a mi. Una abraçada ben especial per a tots dos.

sergi borges

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Trenta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de gener de 2011 per aniol

Aquí teniu la portada de la revista Poesia, un dels projectes més íntims que Josep Palau i Fabre va tirar endavant tot sol.

Va ser editada durant dos anys (març de 1944-desembre de 1945) i van sortir un total de 20 números, amb un tiratge de 100 exemplars, perfectament numerats. Al final de cada exemplar, trobem aquesta llegenda: “Edició numerada de cent exemplars en paper de fil Guarro”, acompanyada del número litografiat.

El seu exili a París va estroncar aquest projecte i va descartar qualsevol successor que el pogués continuar. Diu Palau: “Deixar-la en unes altres mans era gairebé impensable, perquè la comesa havia estat molt personal“. 

Per què va existir Poesia? Quins eren els motius d’en Palau per dur-la a terme? Com la va fer?

En aquests 35 mesos sense L’Alquimista, descobrim un dels instruments més aurorals de textos en llengua catalana quan el país era immers de ple en la nefasta postguerra: la revista Poesia.

La revista Poesia: capítol I

En un article del qual no en sé el títol i que està datat el juliol de 1976, Josep Palau i Fabre ens explica quins van ser els neguits, els impulsos i la manera com va tirar endavant un projecte tan ambiciós i, com hom pot comprendre, tan i tan arriscat.

Ja d’entrada ens indica que Poesia sorgeix d’una doble necessitat: per una banda, la de rellevar i conservar l’esperit dels Quaderns de Poesia, una publicació en la qual Palau s’hi “abeurava” en els seus divuit anys i que va desaparèixer a causa de la guerra (in)civil, i de l’altra la de salvar, cultivar i acollir la llengua catalana i aquells que la conreaven.

Un cop més, doncs, la qüestió lingüística en primer terme. Ara bé, aquesta qüestió no va impedir incloure “uns quants textos en castellà i en francès“; l’amplitud de mires d’en Palau era tal –fins i tot en aquells momemts d’anihilació del català– que ho justifica d’aquesta manera: “[…] perquè no creia que l’exclusivisme oficial d’aquells anys hagués de traduir-se en exclusivisme de signe contrari, i perquè creia […] que la millor manera de combatre’l era la de restar fidel a la línia de generositat i d’obertura d’esperit que jo havia après […] dels qui intel·lectualment considerava els meus mestres“.

I què havia d’incloure la revista Poesia? Palau ho té clar des d’un inici: una conducta poètica d’un cert rigor intel·lectual.

Imagineu-vos la situació. Any 1944. Un país devastat, uniformitzat des de la més pura mediocritat, dirigit per una fètida cúpula militar de baixa estofa, i dominat per la por. I Palau i Fabre té en ment fer una revista de poesia. I en català. I sense un duro.

La revista només podia tenir un caràcter inequívocament artesanal. Publicada a la impremta Gràfica Catalana, una impremta “de gent ben disposada a favor de les nostres coses i on, des de feia un parell d’anys, s’imprimien clandestinament els fulls dels Amics de la Poesia“, va ser dissenyada per Joan Palet –“el disseny del mot Poesia i l’espiga que el subratlla, a més de la vinyeta diferent a cada número“– i utilitza el mot ‘Poesia’ com a títol. Per què?

Diu Palau i Fabre: “El títol Poesia em semblava representatiu del que jo considerava el motiu de lluita essencial. […] La vida, concebuda com a poesia, en oposició a l’exclusivisme uniformista que ens era oficialment propugnat. […] Potser també hi havia, sota aquell títol, aparentment innocu, un cert aire de repte: al país que havia assassinat Lorca, que tenia empresonat Hernández, i que havia obligat a exiliar-se a tants i tants poetes, ara se li dreçava la poesia, com un espectre venjador“.

La línia directriu de Poesia entenia la poesia no pas com una activitat plaent i agradosa, sinó com una activitat apassionada i compromesa en ella mateixa, bel·ligerant.

sergi borges

Atenció!
El proper mes, el 23 de febrer de 2011, es compliran els trenta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre, és a dir es complirà el tercer aniversari sense L’Alquimista. Els Balances Oktoberfest anunciem un apunt especial per celebrar l’efemèride que ja d’entrada avancem que causarà sensació. Estigueu atents, doncs, al proper apunt – homenatge a Josep Palau i Fabre.

Trenta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

PRÒLEG (amb veu contundent).

Tots coneixeu la llegenda: Agamèmnon, Rei de Reis, ha sacrificat la seva filla Ifigènia per tal d’obtenir la caiguda de Troia. El setge ha durat deu anys. Mentrestant, a Argos, Clitemnestra, muller d’Agamèmnon, s’és unida amb Egist, i quan aquell retorna, pletòric de glòria i de poder, és assassinat pels dos amants. Resten, però, Electra i Orestes, fills d’Agamèmnon i de Clitemnestra. Electra, que ja covava un odi tenaç contra la seva mare, aconsegueix de preservar Orestes, el seu germà petit, que l’oracle assenyala com a venjador d’Agamèmnon, enviant-lo a l’exili i esperant-ne el retorn. Fins que Orestes retorna i s’acompleixen els vaticinis. 

Aquesta és la història, tal com ens la llegaren els grecs. Però l’autor d’aquesta interpretació pretén que no ens digueren tota la veritat; que, horripilats pel triple assassinat, no gosaren, de por d’acumular desgràcia sobre desgràcia i de por de semblar inversemblants, de revelar-nos la resta de la tragèdia; car, perquè les coses succeïssin tal com varen succeir, ens falta una peça de convicció essencial. 

Altrament: ¿qui són aquesta Electra i aquest Orestes, que l’autor es vana de conèixer tan bé, i d’on surten?
 

Avui recordem en Josep Palau i Fabre, dramaturg.

El text que acabeu de llegir pertany al fragment inicial que introdueix l’obra de teatre Mots de ritual per a Electra, escrita per Josep Palau i Fabre entre els mesos de maig i juny de 1958. Va ser representada per primera vegada al Teatre don Juan de Barcelona el 13 de febrer de 1974 i la posada en escena va anar càrrec de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, en col·laboració amb el Cercle Studio, i dirigida per Ricard Salvat. 

Més recentment, el 2003, va ser representada a l’Espai Brossa amb direcció d’Hermann Bonnín, i tenia la gran particularitat, el luxe i el privilegi de ser el propi Palau i Fabre qui recitava aquest pròleg, no sé si ben bé amb ‘veu contundent’, però sens dubte amb aquell recitar seu tan ‘sui generis’ que emmelava els espectadors, els atrapava en una hipnosi indefugible, en una sensació de dir:’aquí en passarà una de grossa’.

I a més a més, i si tenies sort, ho feia front a front amb la separació justa que dóna l’espai d’una cadira. Veure’l recitar així, amb aquesta transcendència, just davant teu, en una mitja penombra, en una sala realment un punt claustrofòbica és una de les experiències més colpidores que he viscut en relació a L’Alquimista. Una cosa és recitar poesia, una altra ben diferent és recitar poesia dins el teatre. 

Em sembla que enguany també la van fer al TNC, però no en sé res de res.

Mots de ritual per a Electra és una obra de summa importància dins la dramatúrgia d’en Palau. Encara diria més: cabdal. A les seves memòries, concretament a l’articlet El Retorn, I la cita com un dels tres factors que el van fer tornar a Catalunya l’any 1961. Havent anomenat els altres dos — la notícia de la fundació del Museu Picasso a Barcelona i el fet de posseir un terreny a la Costa Brava per fer-se una caseta que el permetés “de treballar i i viure independentment“–, Palau afirma: “…i el fet d’haver escrit Mots de ritual per a Electra, on sé que dic, en forma críptica o velada, tot el que he de dir, tot el que puc dir, per a qui ho vulgui entendre“.

La gènesi de l’obra de Mots de ritual per a Electra parteix de la base, en paraules del propi Palau, “d’unes vivències personals molt doloroses“: la constatació que els dos focus de resistència per combatre la dictadura franquista, els exiliats i els de la Catalunya interior, es donaven l’esquena els uns dels altres, volent-se prescindir mútuament. Palau sabia del que parlava perquè en la primera, primeríssima immediata postguerra, Palau va intentar encapçalar la resistència interior, el gran gruix de la qual sostenia que els exiliats no hi podien fer res per salvar el país perquè havien “perdut el contacte amb la realitat“. Però Palau també s’exilià i a París constatà que els exiliats afirmaven que el país només seria redimit des de fora ja que els de dins eren febles encara que anessin contra Franco. Resultat: una Catalunya escindida, girada d’esquena una de l’altra. I una tragèdia.

Per a Palau, la Guerra Civil fou “una autèntica tragèdia, a l’altura de la tragèdia grega“. Parteix, doncs, d’una tragèdia grega per oferir la seva versió de la divisió fratricida entre germans que ocorria en la resistència entre els de fora i els de dins. Diu Palau i Fabre: ” Aquesta era, per a mi, una disjuntiva profundament tràgica que he intentat expressar a través d’Electra, que encarna la resistència, l’interior, i d’Orestes que representa l’exili, amb l’intent d’acostar-los, d’unir-los demostrant que es necessitaven l’un a l’altre i que llur unió havia de ser tan forta que per força havien d’arribar a l’extrem oposat, a l’excés, a…“. Secret.

Palau i Fabre va voler unir a través de Mots de ritual per a Electra. A El Retorn, I, on abans deia que ho havia dit tot per a qui volia entendre’l, acaba reblant: “Però es veu que no, que ningú no ho ha volgut entendre. ¿O no serà més aviat, que he estat massa ben entès i tot?“.

La frustració d’en Palau, en veure que quan va tornar li va costar Déu i ajuda representar la seva obra de teatre, el va fer afirmar si no es rebaixava massa “volent ser escoltat per sords i ser vist per cecs“. 

La dramatúrgia de Josep Palau i Fabre continua sent l’assignatura pendent que aquest país li deu a L’Alquimista. Fins i tot en vida es va convertir en una obsessió per a ell que no la va poder veure representada en tota la seva totalitat. Per això, aquest només és el primer dels infinits capítols que es poden fer repassant l’obra teatral d’en Palau.

sergi borges

Dibuix: Jaume Bagés.
Trobat aquí.