BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Joan Vinyoli in memoriam

Avui fa 25 anys que va morir Joan Vinyoli.

Balances Oktoberfest vol retre-li un petit homenatge en forma d’aquest poema:








SÓC
HOME SOL

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,

les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,

galls fets entre rajoles pels hindús,

l’oca de Tebes.

                          
He begut moltes grapes,


schnaps i filtres, herbes de poc seny,

m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.

Però tot res, sols queda la fiblada

de la pua clavada

molt endins de la carn.

                                         
Sóc home sol.

No sé d’on vinc, per què m’afanyo,

no crec en opis ni licors.

No sé què sóc ni per
què m’ho pregunto.

Segrego a vegades poesia,

o bé, de tant en tant, m’agrada,

posant els ulls en blanc, polsar les tecles

del meu rònec piano,

traient-me els tèrbols sucs de moltes
nafres


amb la xeringa neta de l’oblit.

Però tot res, sols queda la fiblada

de la pua clavada

molt endins de la carn.

                                         
Sóc home sol.

Joan Vinyoli, Algú m’ha cridat, 1986

Mal per mal, l’assetjament en temps de crisi

Em permeto copiar un article d’opinió de Marta Rojals aparegut a Vilaweb:

Aquests
dies que, més que mai, qui té una feina té un tresor, hem sabut que
alguns caps espavilats aprofiten les vicissituds de la crisi per provar
d’instaurar el dret de cuixa sobre les subordinades. Una realitat
lamentable fins a l’extrem que, segons els sindicats, es donen casos de
treballadores a les quals els superiors jeràrquics han sol·licitat
favors sexuals en canvi de no incorporar-les als expedients de
regulació de les seues empreses agòniques. Amb aquesta informació a les
mans, sembla que hauria de ser prou clar quins individus mereixen
l’honor d’encapçalar les llistes de segons quins ERO. Posats a fer net,
fem-ho bé de bon començament.

Segons dades de fa tres anys, un 25% de les treballadores de
l’estat han esdevingut víctimes d’alguna variant d’assetjament sexual a
la feina. 

Una de cada quatre, que aviat és dit. Doncs en època de
vaques magres, a jutjar pel notable augment de les denúncies, aquesta
proporció va pel camí de fer curt. Els aprofitats surten ara de sota
les pedres amb la penosa esperança que la necessitat els portarà
sucoses rebaixes de la dignitat de les treballadores. Es deuen creure
que, amb una petita empenta de caire coactiu, elles els trobaran de cop
tan irresistibles que no podran evitar de prestar-se feliçment i
voluntària al joc de la dita eròtica del poder. Ara, tampoc no ens
malfiem d’entrada, perquè, segons els assetjadors, aquí ningú no obliga
ningú. És allò tan subtil de: tu mateixa, nena, però decideix-te ràpid
que a la taula del despatx m’hi cremen cinquanta currículums, i ves que
demà no siguin cent.

El pitjor del cas és que, quan una treballadora té la desgràcia de
ser sexualment assetjada a la feina, ha begut oli per partida doble:
tant el fet de plantar-se al xantatge com el fet de denunciar-lo solen
derivar en un acomiadament cantat. Segons amb qui es facin els tractes,
la manera d’anar a petar al carrer només varia en les formes: o bé
l’abusador contrariat t’hi plantifica directament per ’incompliment del
contracte’, o bé les altes instàncies et pacten una paternal
‘desvinculació’ de l’empresa, no fos cas que hi prenguessis més mal. Tu
tries quina humiliació et ve més de gust passar: la de ser una simple
víctima o la de ser una doble víctima, que en aquestes coses també hi
ha graus. Les minses probabilitats de conservar el lloc de feina aviat
són comptades: només un cinc per cent d’aquests abusos s’acaba amb
l’acomiadament de l’assetjador. Ara que la feina amaina i sembla que
tenim més temps, potser ha arribat el moment de fer-nos-ho mirar, abans
que aquests brots verds que diu que s’anuncien a l’horitzó no siguin
tan ufanosos que ens tornin a tapar la vista.

Crossing Brooklyn Ferry 6, de Walt Whitman

Jo també vull penjar-vos el meu poema preferit…

It is not upon you alone the dark patches fall,

The dark threw its patches down upon me also,

The best I had done seem’d to me blank and suspicious,

My great thoughts as I supposed them, were they not in reality
meagre?

Nor is it you alone who know what it is to be evil,

I am he who knew what it was to be evil,

I too knitted the old knot of contrariety,

Blabb’d, blush’d, resented, lied, stole, grudg’d,

Had guile, anger, lust, hot wishes I dared not speak,

Was wayward, vain, greedy, shallow, sly, cowardly, malignant,

The wolf, the snake, the hog, not wanting in me.

The cheating look, the frivolous word, the adulterous wish, not
wanting,

Refusals, hates, postponements, meanness, laziness, none of these
wanting,

Was one with the rest, the days and haps of the rest,

Was call’d by my nighest name by clear loud voices of young men as
they saw me approaching or passing,

Felt their arms on my neck as I stood, or the negligent leaning of
their flesh against me as I sat,

Saw many I loved in the street or ferry-boat or public assembly, yet
never told them a word,

Lived the same life with the rest, the same old laughing, gnawing,
sleeping,

Play’d the part that still looks back on the actor or actress,

The same old role, the role that is what we make it, as great as we
like,

Or as small as we like, or both great and small

Walt Whitman (1819-1892)

No t’oblidis l’entrepà de xoriço, Felix Bitllet!

El Fèlix Bitllet és un xoriço. Com una casa de pagès. Ja el va encetar aquí el tema l’altre plat de la balança (Na Glòria Barrobés), i fins i tot el xoriço va rebre alguna defensa que feia tornar-se vermell de vergonya aliena qualsevol que tingui un mínim de sentit comú.

Però no. No ens n’oblidem del xoriço Fèlix Bitllet i no ens n’oblidem que cada dia que passa al carrer encara ens avergonyeix més de ser regits per qui som regits i manats per qui som manats i jutjats per qui som jutjats. I arriba a tal punt la vergonya que jo cada dia passo pel carrer Mestre Lluís Millet i no puc parar de cridar: Bitllet!

Jo tinc ganes, jo desitjo de totes totes que el xoriço i el seu ocellot còmplice s’escapin de la justícia; a veure què dirien aleshores sobre que no hi havia risc de fuga.

Us deixo amb un video que van fer la gent de Radio Flaixbac, concretament els del programa El matí i la mare que el va parir.

No t’oblidis l’entrepà de xoriço, Felix Bitllet!

sergi borges

9 de gener de 1973

A la matinada d’aquest 9 de gener hi va haver un atemptat a l’oficina jueva de París. Fou perpetrat pel grup propalestí “Setembre Negre”. No hi va haver morts, però sí molts desperfectes materials.

La frontera entre Andorra i Catalunya quedava oficialment oberta durant…tota la nit!!! Fins aleshores, fins a aquella data, la frontera tancava a les deu de la nit i els caps de setmana a les onze. Increïble!

Curiosa història la d’un advocat valencià, el senyor Sanchez Cutillas, que va denunciar el diari Levante. El senyor jutge de l’època, però, va determinar que a qui estava demandant realment no era al diari sinó a tot el Movimiento Nacional, i per tant havia d’anar a judici el ministre secretari general del Movimiento. El senyor advocat Sanchez Cutillas va retirar prudentment la demanda. Qui no ho faria?!?!?! Aquest embolic va ser aixi perquè l’advocat denuciava el diari Levante (la font no diu per què) i per tant, segons la llei de premsa, qui havia de representar el diari era el seu director. En canvi, el director del diari afirmava que a causa d’una llei orgànica el representant legal del diari era el Movimiento perquè el diari pertanyia a la seva cadena.

Al riu Paranà, entre Argentina i Paraguai, la llanxa Pirizai es convertia en una bola de foc flotant i matava 40 persones. La causa? Una burilla mal apagda havia anat a raure a la bodega de l’embarcació on hi havia molts bidons de…benzina.

A Sabadell es va produir un robatori ben curiós: van robar 80 canaris d’una casa. Es valorava el botí amb 30.000 pessetes. Hores després el veí del senyor dels canaris també denunciava un robatori: li havien fotut 4.000 pessetes i un equip de cinema valorat en 40.000 pessetes.

El barri del Raval de Barcelona era l’autèntic barri de llegendes i històries de terror. Un nano de 24 anys moria al carrer de l’Arc del Teatre com a conseqüència de les navallades que va rebre per part d’un grup d’atracadors que el volien robar. Va ser portat al centre mèdic de Perecamps (encara existeix!), però no van poder salvar-li la vida. Deu n’hi do!

A Xicago (USA) un senyor va rebre una notíca impactant: seria pare de quintigèmins, o sia, 5 fills de cop. L’home va declarar que al conèixer la notícia va sentir un pessigolleig a les cames. Es veu que el metge anava traient nens com qui treu xurros i per tant no en sabien res de res. És per això que el pare al principi pensava que li prenien el pèl.

El ministre de Justícia del Brasil, el senyor Alfredo Buzaid, prohibia la venda de reproduccions i gravats considerats eròtics del cèlebre artista Pablo Picasso a tot l’estat brasiler. Aquest molt recatat ministre considerava que aitals obres representaven un atemptat a la moral i els bons costums del poble brasiler. És per llogar-hi cadires.

I sabeu quin era el tema estrella de conversa aquell llunyà 9 de gener? Doncs, la grip. Així, a seques, sense cap lletra. La grip estacional portava de bòlit les autoritats sanitàries del moment que havien anunciat aquell dia quins grups de risc devien vacunar-se obligatòriament: la gent gran, els ancians, i els malalts que patissin del cor. Sembla ser que en aquelles èpoques la grip era (i encara és) especialment virulenta.

Aquell llunyà 9 de gener de 1973 el president nord-americà Richard Nixon complia 60 anys, però ho celebrava en la més estricta intimitat i allunyat dels focus públics. Fins i tot havia demanat que no li fessin regals, encara que va haver d’acceptar a contracor un pom de 60 roses vermelles. No hem d’oblidar que ens trobàvem de ple en un dels escàndols més majúsculs de la història ianqui: el watergate.

sergi borges

Una nova era (blaugrana)

Sembla agosarat i fàcil que ho pugui dir en un dia com avui.

FC Barcelona 5 – Cultural Leonesa 0 i Real Madrid 1 – Alcorcon 0 (el Madrid eliminat per un vergonyant global de 4 – 1).

Però són en dies com avui que te n’adones que les sensacions canvien, que alguna cosa es mou en l’aire, que alguna cosa està canviant. El que pensaves al matí no tenia fonament vist el que ha passat al vespre/nit.

Comença (ha cristal•litzat) una nova era. Blaugrana, és clar.

Una nova era (blaugrana) que es va fecundar el passat 2 de maig de 2009
a l’estadi Santiago Bernábeu on en una tarda gloriosa de futbol de
tiralínies i minimalista el Barça va esclafar el Real Madrid en la seva
hora i mitja més humiliant de la història (mentida els qui diuen que va
ser el 4-0 contra l’Alcorcon). Un 2 a 6 històric on el futbol que
desplegà el Barça arriba a la categoria d’art.

Aquesta pregona fecundació podia patir un ràpid avortament quatre dies després a Londres. Precisament a Londres, ciutat que va veure arribar la tan esperada primera Copa d’Europa. I ho sabem tots que tot quasi se’n va en orris. Va caldre que el vent girés per fi la sort i una sublim carambola ens fes gaudir del gol de l’any 2009, un gol que sempre serà més recordat que els dos de la final. Un gol que porta un nom i cognom propis: el gol d’Andrés Iniesta. No cal ni dir que anys enrere el Barça no hagués marcat aquell gol després d’una victòria a Madrid. Encara diria més: anys enrere el Chelsea ens hagués fotut 3.

La nova era (blaugrana) va prendre cos i es va engrandir d’una manera inaudita amb la tercera Copa d’Europa que, de retruc, proporcionava el primer Triplet de la història del FC Barcelona, el cinquè en tota la història del futbol europeu. Només quatre equips ho havien aconseguit abans: Celtic de Glasgow (1967), Ajax d’Amsterdam (1972), PSV Eindhoven (1988) i el Manchester United (1999). El FC Barcelona és el cinquè (2009).

Aquest Triplet, ara ho veig, ha canviat l’ADN del FC Barcelona.
No paro d’escoltar, i amb tota la raó del món, que no s’és culé si no es pateix. Això està canviant. Aquest canvi en l’ADN del Barça és l’adveniment, la cristal•lització de la nova era (blaugrana).

 I avui, en aquesta nit, afirmo agosaradament que comença una nova era (blaugrana). Per què?

Aquest matí deia, i afirmava, que el Madrid els fotaria 8 als del Alcorcon, amb tota aquella sort i rauxa castissa (espiritu de Juanito) i l’eterna potra madridista. Però no ens fixem amb els senyals, uns senyals clars i diàfans que ens avisen que aquest Madrid també està canviant el seu ADN cap a un ADN perdedor:

-Es gasta 300 milions d’euros en fixatges i fa un equip descompensat, desequilibrat i amb un entrenador que era la tercera opció.

-Contra un AC Milan en hores baixes (i en contra del que diu tothom amb jugadors grans d’edat, però dotats d’un toc de pilota magistral) no poden a la primera part i després amb 1 a 2 arriben a empatar per acabar perdent 2 a 3, que hauria de ser 2 a 4. Al partit de tornada el Madrid pot marcar 5 a la primera part, però a la segona pot ser golejat. Al final 1 a 1 i ja veurem si passen en el seu grup de Champions League.

-El 4 a 0 a Alcorcon és una vergonya la culpa del la qual és tota i exclusivament d’uns jugadors que no els dóna la gana suar la samarreta i posar la cama. Ho fiaven tot a la nit d’avui i a les nits màgiques del madridisme. Doncs no senyor. En el futbol modern és molt difícil marcar 5 gols et diguis com et diguis i juguis contra qui juguis.

L’espiritu de Juanito ha desaparegut i el triplet merengue, en somnis.

La nova era (blaugrana) ha començat avui. Alguna cosa es mou en l’aire i en l’ADN dels seguidors del Barça. Seguirem patint, oh i tant que sí, això ve amb nosaltres, només faltaria. Com diu en Pep només amb esforç, lluita i dedicació arribaran els títols. Com diu en Pep, persistirem.

Aquesta nova era (blaugrana) té una nova explosió d’expansió massiva a la vista: guanyar la quarta Copa d’Europa a l’estadi on va néixer, el Santiago Bernabéu.

sergi borges

El summum del madridisme a la jornada d’avui ha estat la victòria del Barça i el número de gols marcats, cinc. Precisament els gols que ells necessitaven. I allunyant-nos del seu tarannà xulesc i superior, qui hagi vist el partit pot dir que no ha estat cap “xorreo”, cap abús perquè sí, sinó un partit de futbol normal en una primera part horrorosa i en una segona on els qui hagin anat al Camp Nou els haurà valgut la pena.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Adéu a Collsuspina

Dissabte vaig fer per darrer cop la carretera de Collsuspina, amb els seus revolts fantàstics, entre arbres tenyits dels tons càlids de la tardor. Deixava Montserrat enrere, allà plantada enmig del Bages, i tornava a passar un cop més el coll de la Pullosa (943 m) per trobar-me de fit a fit amb el Montseny. La Plana de Vic s’obria als meus peus, com sempre, oculta sota un mar de núvols mentre el cotxe anava fent ziga-zagues avall. Deia adéu a la meva bonica caseta osonenca i marxava a la comarca veïna, més a prop dels Pirineus, que s’alçaven a l’horitzó, passades les obres inacabables de la C-17.

Ara, la meva vida és dins un munt de caixes que esperen, en aquest pis
de Ripoll, que jo trobi feina ràpidament perquè, després d’anys
cotitzant com a autònom, les lleis d’aquest país em condemnen a la
indigència pura i dura. Tan sols un contracte d’un dia em permetria
cobrar l’atur acumulat i respirar alleujada mentre continuo la meva
recerca de feina, enlloc de viure amb l’ai al cor i la incertesa total.
Una feina com Déu mana, ja seria un miracle en aquests temps que
corren, i aquí encara més.

El Ripollès a la tardor està preciós –igual que la resta de l’any, de
fet. És una comarca verda amb gust per les alçades, i a mi això
m’agrada. Un dia d’aquests arribarà el fred hivernal agressiu, però no
crec que sigui gaire pitjor que el que vaig patir l’any passat a tocar
del moianès –posant cadenes per arribar a casa des de Castellterçol un
vespre de reis, amb el vidre del copilot trencat.
Estic preparada pel fred. L’únic que vull és poder-me quedar aquí, pagar deutes i respirar tranquil·la.
Però els plats de la balança sempre van amunt i avall i no s’aturen mai
al mig. No hi ha equilibri; ja fa temps que m’hi vaig acostumar.

Des de Ripoll, la meva nova llar… de moment,

La nena del pou

Foto: La meva nova vista

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari