BALANCES OKTOBERFEST

Aquestes eleccions 2010 han estat les eleccions 2.0. Va ser una jornada electoral on des del Twitter, per exemple, es van anar escolant dades minut rere minut. Hi va haver alguns moments durant la tarda que es van deixar anar les dades següents, basant-se en suposades filtracions de les enquestes a peu d’urna de TV3: CIU 66; PSC 23; ERC 15; PP 13; IC-V 10; SI 5; C’s 2; ReCat 1. Semblava quasi irreal. Després ja vam saber ls resultats finals que es van produir.

Si més no, aquest seguiment 2.0 va ser molt més entretingut que la llarga espera d’altres comicis.A continuació, donaré el meu parer sobre les eleccions 2010.

. Xenofobia, homofòbia, racisme. Ja se sap què passa en temps de crisi. Alguns partits polítics, amparats per la democràcia, enarboren la bandera de la xenofòbia, l’homofòbia i el racisme i treuen rèdit electoral. El número 1 en aquest apartat és sense mena de dubte el Partit Popular de Catalunya. Jo no hi veig la diferència entre el PPC i el PxC de Josep Anglada. Només cal que us doneu un tomb per Interconomía, la cadena de televisió franquista i feixista, plena de diputats electes del Partit Popular. No ens cauran els anells per reconèixer que el PPC va ser un dels triomfadors de la nit, però alerta! la seva líder ja va deixar clar que el seu triomf és el primer pas pel canvi a Espanya. Res de nou: Catalunya els importa un rave. Ahir mateix ja van tornar a recorrer una llei catalana. Busquen l’anihilació de Catalunya dins la democràcia.

Uns altres que estaven contents eren els de Ciudadanos. No entenc per què. S’han quedat igual i han augmentat un grapat de vots, provinents segurament del sector més espanyolista del PSC-PSOE. El senyor que els representava a la nit electoral de TV3 –que ni sé com es diu ni ganes de saber-ho– ens va dir que C’s s’encarregarà de vigilar que es compleixi fil per randa la sentència del Tribunal Constitucional. Aquest serà el seu gran servei a Catalunya. Aquest partit és el neolerrouxisme, el funest corrent espanyol que ens va assotar els anys 30.

Per què els uns i els altres, Partit Popular de Catalunya i Ciutadans li diuen pluralisme quan volen dir nacionalisme (ranci) espanyol?

. L’òstia que gira la cara. Dues òsties com dos sols que els van girar la cara van ser el que van rebre el senyor Montilla (PSOE) i el senyor Puigcercós (ERC). El senyor Montilla va fer palès ahir el seu gran “compromís” amb Catalunya del qual se n’ha vantat tota la campanya: se’n va.

I quant a Puigcercós, el bolet que s’ha endut és culpa principalment del senyor Montilla: ERC el va fer president i això no s’oblida.

La pregunta és: a on han anat a parar els vots dels socialistes catalans? A C’s no, perquè s’han mantingut igual. De segur que alguns a CIU, però la gran majoria, sense cap mena de dubte, al Partit Popular de Catalunya. Ves per on. La qüestió és infal·lible: els sectors més rancis i espanyolistes del PSC-PSOE, espantats per l’onada d’independentisme i decebuts pel desgovern de Montilla, no han dubtat de passar-se al Partit Popular de Catalunya. Per llogar-hi cadires.

. Independència. Els qui volem la independència hem de seguir lluitant per fer perdre la por. Encara hi ha por a la independència. Ja no es tracta d’un independentisme de barretina, espardenyes, sardanes i La Santa Espina. Es tracta d’un independentisme social, econòmic, identitari i de supervivència.

En aquest sentit els resultats obtinguts per Solidaritat per la Independència (SI) són un èxit majúscul. Tenint en compte que no han existit durant la campanya electoral, han guanyat a C’s en representació parlamentària i quasi han aconseguit el mateix nombre de vots. Llàstima del cinquè escó que els hagués donat l’oportunitat de fer grup parlamentari propi. Personalment estic molt content que el senyor Alfons López Tena hagi entrat al Parlament. Amb la seva diplomàcia, la seva clarividència i els seus arguments aconseguirà convèncer –d’això és del que es tracta, de convèncer — molta gent per a què s’apropin a la causa independentista. A més a més, el senyor López Tena sabrà com modelar, tranquil·litzar i assessorar la “bèstia” Laporta i l’esvalotat Uriel Bertran. Per si això no fos poca cosa, encara hi ha més: Alfons López Tena ha de convèncer i fer obrir els ulls als qui fa poc eren els seus companys de partit, els senyors de CIU. I això passarà, segurament, quan a l’Artur Mas els senyors de Madrid li tornin a tancar la porta als nassos a l’hora de demanar el concert econòmic.

Pel que fa a ERC, què dir-vos? Abans de les eleccions molts com jo pensàvem que ERC s’equivocava, que el número 1 de les llistes hauria d’haver estat l’Ernest Benach. Un cop vistos els resultats de les eleccions, millor que no hagi estat així. Com a mínim no han cremat un cartutx. El senyor Ernest Benach ha de ser el proper cap de llista d’ERC a les properes eleccions. O en el millor dels casos, el número 1 d’una nova formació independentista que vagi unida.

Pel que fa a Reagrupament, han escupit al cel i els ha caigut a la cara. Massa elitisme, massa sobrats, massa mirar per sobre l’espatlla. Han obtingut el pitjor resultat: la irrellevància. Aquesta cura d’humilitat els hauria de reflexionar i unir-se a forces independentistes i voler sumar-s’hi, amb humilitat i dedicació.

Si us hi fixeu bé, si sumeu els vots que han aconseguit CIU, ERC, SI i Reagrupament, la xifra que obtindreu ronda el milió i mig de vots. Exactament el nombre de persones que vam ser-hi a la mani del 10 de juliol. Suposo que molts factors hi han influït –crisi, desgovern, la sentència del TC, etc. — però la gent ha preferit la comoditat de CIU, l’anar fent de CIU, el concert econòmic. I ens tornaran a botre la porta als morros i se’ns pixaran a la boca mentre a sobre s’indignen.

Crec que s’ha de perdre la por a la independència. Les pròximes eleccions seran en una data màgica i serà l’oportunitat que per fi anem junts, sense fissures, senre retrets, sense dubtes. Hi ha d’haver la convocatòria d’un referèndum oficial per a la independència i s’ha de guanyar. A l’any 2014 valdrà la pena intentar-ho, 300 anys després d’un espoli econòmic i identitari que no cessa, que no s’atura.

A treballar.

sergi borges

La nena del pou

I encara en diuen informatius i al sistema que
els crea democràcia. És increïble. No hi ha realment paraules per definir com n’és
de vergonyosa la cobertura de la campanya electoral per part dels mitjans. Resulta
que hi ha una llei audiovisual que no permet que els partits no representats
puguin sortir per la televisió a fer propaganda. Ja de per sí, això és injust i
totalment parcial al servei de les forces polítiques consolidades, escarxofades
i viciades en el seu tron de poder. Però el més nefast, el més ridícul d’aquesta
campanya de total obliteració de les forces noves és que senzillament, per als
mitjans no existeixen fins a extrems que ratllen, no tan sols el ridícul, sinó
que es podria considerar -hauria de ser- denunciable com a delicte de
desinformació i manipulació (encara més del que es habitual als grans mitjans).
Perquè ja no és que no surtin els seus espots i els seus líders a les notícies,
és que quan els informatius ens parlen dels sondejos i enquestes sobre la
intenció de vot TAMPOC existeixen. El pastís dels formatgets de colors se’l continuen
repartint els de sempre. No han tingut ni la decència mínima de crear un color
que representi “altres formacions”. I no em digueu que serà que no es
reflecteixen a les enquestes. Perquè tan sols que UNA persona digui que té
intenció de votar una d’aquestes noves formacions, ja ha de representar un petit
percentatge del pastís. És a dir, si normalment les enquestes ja no són gens
fiables, en aquest cas són absurdes, perquè bàsicament, qui les recopila ens
menteix d’una manera flagrant i de cap manera podran acostar-se mai al resultat
real de les eleccions. No entenc com no els cau la cara de vergonya directament
–els presentadors dels TN de fet, expliquen que no hi estan d’acord-. És que pràcticament
és un frau pre-electoral!!!

No sé expressar-ho d’una altra manera, és
indignant totalment.

Aquesta entrada hauria d’anar inequívocament a la categoria Por i fàstic…, però n’obrim una de nova que es diu Argentina: un país, un sentiment, categoria que reunirà totes les entrades i apunts relacionades amb aquest país meravellós.

Canta Andrés Calamaro: “Hay que respirar la historia y cada tanto reviente alguno para conservar la memoria abierta…”.

Doncs, bé, dilluns 8 de novembre a la ciutat de Buenos Aires (Argentina) en va rebentar un. Es tracta d’un dels monstres repressors més sanguinaris que van pertànyer a la sinistra Junta Militar que va gobernar el país entre el 1976 i el 1979 portant a terme un autèntic genocidi i extermini de tot tipus, fins i tot gent afí al seu bàndol. Una autèntica bogeria.
Aquest monstre és Emilio Eduardo Massera, àlies El Negro o el Almirante
Cero. De professió, assassí. Però també torturador, segrestador de
nens, lladre, mentider, i genocida. Sobretot, genocida perquè va ser el
director de l’extermini que es va produir a la Escuela de Mecánica
Armada (ESMA) al llarg de tota la dictadura argentina.

Tal i com recull el llibre Nunca más, un informe que va elaborar la Comisión Nacional sobre la Desaparición de Personas (CONADEP), aquest individu es va atrevir a afirmar que a l’ESMA mai havia hagut ni hi hauria cap detingut. Mentider.

Aquest energumen va encapçalar el cop d’estat que va derrocar el govern de Isabel Martínez de Perón el 24 de març de 1976 i va ser membre de la primera Junta de Comandants, juntament amb dos ogres més: Videla i Agosti. La tasca principal de Massera va ser dirigir el centre d’extermini que va funcionar a l’ESMA. Un cop acabada la dictadura, la bèstia va tenir la vergonya de voler ser president del país, i va fundar un partit polític, Partido para la Democracia Social. Fins a quin punt es poden embrutar les paraules.

El 1983 en el judici de les Juntes Militars va ser condemnat a cadena perpètua per homicidi, privació de la llibertat, robatori i tortura. La Cort Suprema confirmava la sentència l’any 1986 — ja havia estat expulsat de l’Exèrcit–, però aleshores va arribar l’inefable Carlos Menem i el va indultar l’any 1990 amparant-se en les lleis popularment conegudes com les lleis de la impunitat, la Ley del Punto Final (1986) i la Ley de la Obediencia Debida (1987), totes dues promulagdes sota ek mandat de Raul Alfonsín. El criminal Massera només havia estat 5 anys a la presó.

Lluny de penedir-se i quedar-se tancat a casa seva, aquest pobre home encara afirmava que havia lluitat contra el “terrorisme subversiu” i es vanava d’haver muntat aquest genocidi amb l’aval de polítics, empresaris i capellans com declarava al diari Página12 el 1995.

Però els càrrecs contra ell anaven sortint com bolets. L’any 1998, el van acusar de segrestar un nen — havien provat un cas, però evidentment hi havia molts més–, delicte que no s’havia inclòs en el gran Judici de l’any 1983. Va ser detingut, però per aquelles coses dels poderosos i mafiosos va gaudir d’arrest domiciliari. No us penseu que era en un pis de 50 metres quadrats, no, va quedar arrestat a una finca de 9000 metres quadrats, amb dues piscines, dues piscines de tennis. El molt burro, com no tenia espai, sortia a fora del perímetre que tenia assignat fins que va ser descobert per familiars de desapareguts i se li va acabar el xollo. A la presó.

L’any 2002 va tenir un vessament cerebral i posteriorment un infart. Ja tenim, doncs, l’excusa per anar esquivant totes les causes que li queien al damunt. L’any 2005 la jutgessa María Servini de Cubría va suspendre tots els judicis pendents declararant que patia “involució mental”. Els informes mèdics eren explícits: “no controla esfínteres”, “se babea por momentos” i “emite quejidos”, “en
el marco de un trastorno psicoorgánico que trae aparejado un deterioro
cognitivo global, crónico e irreversible”. Com? Que babejava, que no controlava esfinters i que tenia deteriorament cognititu crònic? Això li impedia ser jutjat? Babós, cagat i sense cervell ho havia estat tota la seva vida.

Ha mort sense ser jutjat, encara que mentre babejava, es cagava a sobre i (es) feia el subnormal, la justícia argentina li va anular l’indult. Pero, llàstima, cap causa va arribar prou ràpida per asseure’l a la banqueta d’acusats. Properament s’ha de celebrar un macrojudici per la causa ESMA i el seu lloc quedarà buit, però tot el món sabrà que ell hauria de seure allà.

Desitgem — a nom personal — que des del 2002 la seva vida hagi estat un infern i que la seva mort sacsegi la justícia i decideixi si vol portar els genocides per crim de lesa humanitat a les banquetes d’acusats o no. Ja en són massa que se’n lliuren.

I per últim, el nostre pèsam: NO descansis MAI en pau, Massera.

sergi borges

twitter: @BorgesSergi

Us presento els flamants guanyadors del Sona 9, els osonencs La iaia. I és que s’han de celebrar els èxits locals!

uh! from la iaia on Vimeo.

http://www.laiaia.cat/

http://www.myspace.com/laiaiamusica

Aquesta entrada té forçosament molts anys de retard. Ahir la nit, i en DVD, vaig veure la primera de les pel·lícules de la saga Saw, que ja té sis entregues.

Des de fa temps que vaig veient al metro els cartells susccessius d’aquesta saga, els títols de la qual tenen la particularitat de ser inscrits en números romans (Saw II, Saw III, Saw IV, Saw V i Saw VI). Finalment em va caure la primera a les mans, i encara més finalment per fi la vaig veure.

La meva expectativa era errònia. Jo m’havia fet la idea d’una pel·lícula gore o alguna cosa així, tipus La matança de Texas o  el típic argument de sobres conegut: un xalat va matant un a un tota la penya que se li posa pel davant. A Saw sí que hi ha un xalat, només faltaria, però ni de bon tros és una pel·lícula de terror típica i tòpica: un gran argument que es va desenvolupat sota una angoixa in crescendo amb cop d’efecte final, magnífic per preparar la continuïtat de la saga.

Abans de continuar llegint heu de tenir en compte que no he vist cap Saw més, per tant perdoneu-me incoherències o ignorància respecte a altres esdeveniments que encara no conec. També agrairia que no se’ns revelés cap dada de les pelis següents.

Ja només per començar l’inici té un paral·lisme inequívoc amb Cube, una altra pel·lícula de culte del gènere on algunes persones apareixen dins d’un habitacle tancat sense recordar com n’han arribat. A Saw són dos homes que apareixen encadenats en un lavabo sòrdid d’un espai desconegut. Fixeu-vos com en l’una i en l’altra s’opera un mecanisme ben fàcil per engegar l’angoixa: la claustrofòbia i el terror que sents d’allò desconegut i d’un esdevenidor de mal auguri.

A Saw els esdeveniments comencen a descabdellar-se entremig de referències als antecedents passats. Antecedents de casos semblants tots amb el mateix resultat: la mort dels atrapats en circumstàncies de desesperació extrema. Són ells mateixos qui es maten perquè no han superat la prova –macabra– que se’ls planteja. Només hi ha hagut una supervivent: ha quedat catatònica i agraïda al monstre perquè, és clar, la va “salvar” d’una mort segura tot perdonant-la o si voleu considerant-la guanyadora d’una prova superada.

Però l’acció que transcorre en el lavabo sòrdid va guanyant en tensió a mesura que avança la peli. Com si es tractés d’un joc de pistes ben innocent els dos protagonistes van aclarint com han arribat fins allà i descobreixen certes relacions amb els casos anteriors. Com diu el subtítol de la peli, es va construint un gran puzle i cada peça és un gran sofriment per als segrestats. La desesperació va en augment i el control psíquic dels protagonistes traspassa les barreres de la normalitat.

Com a espectador, cadascú coneix què és el que més el neguiteja. Jo no suporto el boig carnisser de La matança de Texas ni l’atmosfera que s’hi crea, com també ho vaig passar francament malament a El resplandor o a Alien. A Saw s’apodera de l’espectador una angoixa que augmenta, però crec que en cap moment la cosa esdevé insuportable. Quan la tensió salta pels aires al lavabo sòrdid, també esclata l’angoixa de l’espectador que d’altra ja s’ho veu venir que passarà alguna de grossa. Crec que hi ha un punt on l’espectador està més inquiet per l’enigma de qui és el boig que ha organitzat tot el sacramental i ja no pateix tant amb els ensurts i les abominacions que han de venir.

El millor és que el final és un cop d’efecte realment ben trobat i molt efectiu: la peça final del puzle. Et preparen de moment per a Saw II. No m’en reveleu res. Gràcies.

sergi borges

Senyor papa de Roma,

Els Balances Oktoberfest no l’esperem. No
és benvingut ni ben rebut ni a Barcelona ni a Catalunya. Li explicarem
el per què encara que vostè ja ho deu saber perfectament.

En primer lloc li explico que estem en temps de crisi. Això vostè
no sap què és, per moltes homílies i sermons que faci al  món. Estar en
crisi és perdre la feina, no arribar a final de mes, patir angoixes per
tirar endavant el que vostè considera la ‘sacrosanta‘ família, passar amb molts pocs diners al
mes, no rebre cap ajut o ben minso per part de les institucions, fer mans i mànigues per sobreviure. I com
estem en crisi  vostè no és benvingut perquè la seva visita ens costarà
molts diners, massa diners, una quantitat indigna de diners. I no
em vingui amb l’excusa que la paguen els fidels; els fidels en paguen una part, però
un altre gran gruix de la despesa que costa el seu passeig per
Barcelona la paguem tots i totes,  molts dels quals no el volem. Sap
quant ens costarà que vostè vagi en cotxe 10 minuts per la nostra ciutat?
Més d’un milió d’euros. Vergonya, santedat, vergonya! Vostè no sap que
és la crisi perquè viu rodejat de marbre.

Diuen que vostè rebrà honors de cap d’estat. Com a cap d’estat del
Vaticà. I això justifica que mitja ciutat de Barcelona quedi cap per
avall per a què vostè faci el seu passejet. Això justifica que en nom
de la seguretat –la seva, és clar, inseguretat per als ciutadans — es tallin
carrers, s’hi inverteixin els ordres de circulació, es tanquin
estacions de metro, s’encerclin illes de cases senceres d’on no es
podrà entrar i sortir, s’inhibeixi la cobertura dels telèfons mòbils, etc. Com un estat d’excepció. Més propi de temps passats que dels actuals. Tot això per posar el poble als seus peus.
Molt medieval, sí senyor.

Vostè no és benvingut. A vostè no l’esperem ni a tot allò que vostè representa. Perquè no
s’enganyi i no enganyi ningú: vostè no representa els valors del
cristianisme. No sap ni què diuen les paraules de Jesús. I li diré els
tres motius principals perquè ni és benvingut ni l’esperem:

1- Encobreix i protegeix els clergues i capellans
pederastes que van sortint com bolets i clou el tema amb un simple
‘perdó’. Porti els pederastes i els seus encobridors –vostè mateix,
doncs– davant la justícia, especialment el primat de l’església
catòlica de Bèlgica, l’individu André-Joseph Léonard, un primat en el
sentit més estricte de la paraula, és a dir, un simi.

2- Estigmatitza, discrima i persegueix les persones per la seva condició sexual encara ara en ple segle XXI.

3- Obstrueix, prohibeix i censura l’ús del preservatiu
per prevenir la pandèmia del VIH, especialment al continent africà.
Vostè i els seus adlàters, com el seu monstre primat de Bèlgica, gosen afirmar que la sida és un
càstig diví. Això només ho poden afirmar els ignorants o els dolents. I vostès no són ignorants, per tant són més dolents que la tinya. Pensin en els milions de nens orfes que ha deixat aquesta
pandèmia i actuiïn amb responsabilitat en comptes d’infondre temor i
superstició infames.

Però n’hi ha molts més no ho dubti: la seva obtusa
i obsessiva repressió en el tema de l’avortament –deixi actuar lliurement les dones i prendre
les decisions que vulgui sobre el seu propi cos–; obstaculitzar
el dret de l’apostasia com un dret fonamental de la persona un cop hem vist i comprovat les barbaritats perpetrades en nom de la religió catòlica –participar i silenciar molts dels holocausts que han colpejat la història de la humanitat, per exemple–; fomentar la
superstició i la irracionalitat; menjar el coco als infants amb els
dogmes de fe; etc…

I també ni l’esperem ni el rebem degut als acords firmats per la
Santa Seu que vostè representa amb l’Estat espanyol, acords establerts
amb un règim feixista moribund i decrèpit i firmats amb els primers
governants de la democràcia a l’Estat espanyol i que malauradament
encara són vigents avui dia. Acords que blinden els privilegis de
l’ésglésia catòlica i que van ser firmats sota l’amenaça de perjudicar
la transició democràtica.

Encara que digui el contrari vostè no és el representant de Crist a
la Terra. Vostè no respresenta a Jesús ni en les soles de les
sabates. Ja ni parlem de Déu. La seva visita és pornogràfica per la quantitat de milers i milers d’euros que ens costarà a tothom en uns temps ben crus per a l’economia. 

I sàpiga, senyor papa de Roma, que diumenge ve a Barcelona, Catalunya, i que la nostra llengua és el català, que és la llengua que sempre s’ha parlat aquí malgrat totes les traves i punyalades que ha rebut, rep i rebrà; si fóssim un país normal, diumenge parlaria el català i el llatí, però malauradament no ho som. Li explico tot això perquè sembla que encara hàgim de donar les gràcies perquè vostè parli en català a la missa de diumenge. 

I finalment els Balances Oktoberfest no l’esperem ni el rebem perquè vostè no significa res per a nosaltres. I punt.

Cordialment,

Balances Oktoberfest

Glòria Barrobés i Sergi Borges

Pd: M’acabo d’assabentar que durant la seva tornada en l’avió que el durà de tornada a Roma el seu menú serà especialment preparat pel cèlebre cuiner Sergi Arola. Bon profit, Sa Santedat, vigili no s’ennuegui amb la coca de recapte que li han preparat. Ara bé, no se li ocurreixi parlar mai més de la fam al món ni d’erradicar la pobresa, no sigui tan fariseu. Vergonya, Santedat, vergonya!

Als Estats Units, el president Richard Nixon iniciava aquell dia el seu
segon mandat com a president. La primera decisió que prendria seria la
de signar l’alto el foc de la guerra del Vietnam, unes converses de pau
que seguien a París i on s’anunciava dia rere dia el seu anunci imminent. Va jurar el càrrec entre aquestes paraules: “Seguirem aquesta era de negociació, treballant per a la limitació de les armes nuclears, i reduint el perill de confrontació entre les grans potències…“. Parole, parole, parole… A més a més el sinistre Henry Kissinger, present al discurs de presa de possessió, va ser caçat fotogràficament fent un badall monumental de sopor.

Aquell dissabte 20 de gener de 1973 la crònica de successos anava ben carregada. Moltes notícies se situaven als Estats Units i moltes tenien el comú denominador de la violència mesclat amb el surrealisme.

 A Nova York, en una armeria, un grup de quatre homes que l’havien intentat assaltar, es feien forts segrestant 10 ostatges. Dotze hores després continuaven resistint encerclats per cent cinquanta policies, un dels quals havia mort en un primer intent d’alliberar els retinguts.

Una mica més a l’oest, a Louisville (Kentucky), una altra notícia surrealista. Un jove soldat de només 17 anys intentava segrestar un avió després d’haver provocat el pànic a l’aeroport obrint foc indiscriminadament. Afortunadament no va ferir ningú, però va segrestar un mecànic i amb aquest ostatge es va refugiar en un DC-9 per intentar endur-se’l. Finalment va ser reduït per la policia.

Però la notícia friki, com no, a l’estat espanyol. I terriblement tràgica. Aquest cop a Sevilla. Imagineu la situació: un home se’n va a prendre unes copes a una whiskeria, li demana a una cambrera que se’n vagi amb ell, però la noia es nega, l’home és posa pesat fins que el fan fora; furiós se’n va, però torna amb una llauna de benzina i cala foc al local. Resultat: 6 persones mortes i diversos ferits de consideració, entre els quals 2 de greus. El nom del bar: La vaquita.

La roda d’engranatge franquista, la més funesta entre totes
les rodes d’engranatge, perpetrava el segrest administratiu de la
revista “Cuadernos para el diálogo”. És ben evident: els mots ‘diàleg’ i ‘franquista’ són termes antagònics.

Aquell dia, a tres quarts d’onze de la nit, actuava al Palau de la
Música de la ciutat de Barcelona el gran Ovidi Montllor amb el seu
espectacle Cançons 68-73 (mil nou-cents). S’anunciava l’estrena de noves cançons i era acompanyat per Víctor Ammann, Xavier Batlles i Juan Soriano.

El 20 de gener de 1973 moria Amílcar Cabral, polític guineà, fundador del Partit Africà per la Independència de Guinea i Cap verd. Era assassinat a Conakry. Sis mesos després es proclamaria la independència de Guinea-Bissau.

El 20 de gener de 1973 naixia a Villefranche-sur-Saône (França) el cantant i compositor Benjamin Biolay, qui molts consideren el successor de Serge Gainsbourg.

sergi borges