Vint-i-nou mesos sense Josep Palau i Fabre
L’any 2010 és prolífic en celebració dels centenaris de poetes i intel·lectuals catalans. L’u d’abril de 1910 naixia a la ciutat de Barcelona, Rosa Leveroni i Valls, poeta catalana. Per tant, enguany se celebra el centenari del seu naixement.
I el proper 4 d’agost es commemoraran els 25 anys de la seva mort, que es va produir a Cadaqués el 1985.
I avui ja fa vint-i-nou mesos que vam perdre Josep Palau i Fabre. En aquest apunt recordem en Palau i de retruc la Rosa Leveroni; veurem què pensava, què sentia i que ens deia d’ella el nostre Alquimista.
Començarem pel final.
Josep Palau i Fabre té un escrit intitulat Record de Rosa Leveroni al seus Quaderns de l’Alquimista. En ell ens fa saber que ha sabut de la mort de Rosa Leveroni. Diu Palau:
“El seu nom no dirà res a molta gent. Però durant els anys 40 era un dels pocs que em deia alguna cosa“.
Per Palau, Rosa Leveroni era “una de les nostres”. Diu:
“Era una de les rares persones amb qui podíem comptar per a establir lligams, per a donar consignes, car no es resignava a veure el país espoliat i alienat“.
Li atorga el màxim mèrit d’haver revaloritzat una figura com la d’Ausiàs March en la nota intitulada El meu Ausiàs March que Palau i Fabre va incloure a la seva revista Poesia l’any 1944. Palau i Fabre considerava que la seva generació havia estat cabdal en la transformació de la visió d’Ausiàs March. Per Palau, Ausiàs March abans de la guerra (in)civil era un poeta català medieval, i després de la guerra, Ausiàs March havia esdevingut un poeta modern. I la pionera en aquesta revalorització fou Rosa Leveroni. Així ho afirma Palau en una al·locució als Jocs Florals de Barcelona l’any 2002. Diu Palau:
” Rosa Leveroni[…] qualificà Ausiàs March de poeta maleït i “germà gran” de Baudelaire“.
Palau ho tenia clar que Leveroni modernitza March. Fixeu-vos amb quina pregunta més bonica remata el tema:
“¿Què o qui la dugué a llegir tan eficaçment el poeta de Gandia, si no és algun desconsol intern dels que ella canta o rumoreja en els seus versos?“
Deixebla de Carles Riba, Palau revela que va ser ella qui li feu arribar les primeres còpies de Les elegies de Bierville, “que uns quants ens passàvem de mà en mà“. Explica Palau que fou ell que li suggerí retre un homenatge a Carles Riba quan retornà a Catalunya. Així reaccionà Leveroni en paraules del propi Palau:
Ella sabé transformar el meu projecte, purament llibresc i intel·lectual, en una iniciativa pràctica i de més envergadura, que era la d’oferir-li una casa a Cadaqués[…]”.
Palau i Fabre i Leveroni compartiren els terribles anys de buidor i extrema solitud de la immediata postguerra. En un article intitulat Temps congelat, Palau ens narra d’una manera angoixant quins intel·lectuals quedaven a Catalunya entre el període 1939-1943 aproximadament. Quan Ferran Soldevila va tornar el setembre de 1943, Rosa Leveroni escriví una carta a Palau on hi apareixia una frase que l’impressionà: “ja som un més“. Diu Palau:
“Si això m’ho podia escriure encara el setembre de 1943, imagineu el que devia ser la soledat el 1939…“.
Palau i Fabre i Leveroni anaven junts, amb un grapat més d’intel·lectuals i literats catalans, en la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes quan celebraven reunions poètiques clandestines, els únics llocs on el català podia conservar-se i no caure en la anihilació. Fixeu-vos quina declaració més contundent fa Palau:
“Però sense la generació del 39, sense la generació dels qui, davant l’ocupació franquista i la interdicció de la llengua, vàrem reaccionar decididament en contra –Triadú, Romeu, Perucho, Tarradell, Verrié, Panyella i Rosa Leveroni, que constituïa l’excepció a la generació anterior–, res no hauria estat possible del que de positiu es pogué fer durant els anys 40“.
Rosa Leveroni no hi va faltar pas al sopar d’homenatge que s’organitzà en honor de Josep Palau i Fabre quan retornà a Catalunya el febrer de 1961 després de la seva estada a París.
I acabem per on hem començat. Mireu quines paraules més boniques li escriu Palau per tancar el seu escrit Record de Rosa Leveroni:
“Ella es deia Rosa, i el seu nom, en forma de nom comú —rosa, rosae–, apareix sovint en els seus versos, no pas convertit en facilitat o en un recurs banal, sinó cultivant-lo expressament, amorosament, adobant la terra d’aquesta rosa única que ella duia dintre seu i que fou tota la seva vida“.
sergi borges