BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Gràcies, Lou (Reed).

Publicat el 28 d'octubre de 2008 per aniol

Senyores i senyors, ha de venir Lou Reed a Barcelona i recitar alguns poemes dels nostres poetes catalans en anglès per situar-nos en òrbita i recordar-nos què n’és de valuosa la nostra literatura. Us passo l’enllaç del vídeo a youtube del seu espectacle Made in Catalunya que va fer divendres passat, dia 24 d’octubre, al CCCB de Barcelona. El vídeo ja comença malament i te n’adones que els ianquis no s’enteren gaire de la pel·lícula quan, malgrat dir-se l’espectacle Made in Catalunya,  apareix sobreimpressionat “Barcelona, Spain”.

A la roda de premsa del dia anterior Lou Reed va dir molt ben dit que mentre ell estigués dient els poemes en anglès, nosaltres els estaríem rebent mentalment en català. Quina paradoxa! Això passaria si aquest país fos un país normal, que no ho és, i si la gent llegís poesia, que no ho fa. També va dir: “He gaudit molt llegint aquests poemes, alguns dels quals els podria haver escrit jo[…] i llegir-los a la terra on es van escriure és realment commovedor.”

Acompanyat per la seva dona, Laurie Anderson, la qual es trobava a Berkeley, California, i estava connectada amb nosaltres via internet, van llegir poemes de Salvador Espriu, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Enric Cassasses, Josep Carner en la seva traducció anglesa. Quina merevella! Diuen les cròniques que l’autèntica triomfadora de la nit va ser Laurie Anderson quan va recitar el Manifest groc, símbol del dadaisme, i escrit entre d’altres per Salvador Dalí.

Memorable també sentir Lou Reed recitant el poema “Amèrica” d’Enric Cassasses (el qual és al llibre “Començament dels començaments i ocasió de les ocasions”), on a la part final del poema apareixen noms de poblacions catalanes com Mataró o Granollers. Per la part que em toca vaig flipar quan el vaig sentir dir Borges Blanques.

Ara faig una crida a les institucions del nostre país, ja siguin públiques o privades, per a què agafin aquest vídeo de tres quarts d’hora i l’editin, posant els noms del poemes que reciten i subtitulant en català els poema que s’hi reciten. No és ni díficil de fer ni car i es podria repartir gratuïtament en algun dels diaris del diumenge. Això sí seria potenciar i fomentar la literatura catalana. Espero que algú reculli la demanda.

sergi borges

Vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 24 d'octubre de 2008 per aniol

El 23 d’octubre de 1971, tot just ahir feia 37 anys, a més a més de 8 mesos sense Josep Palau i Fabre, apareixia a la publicació Europa Revista un artice de Josep Palau i Fabre intitulat Picasso: Y yo haciendo dibujos. Cal recordar que a l’any 1971 Picasso encara era viu i a l’article Josep Palau donava unes pinzellades, com si es tractés d’un pintor, de l’estat de la qüestió de la figura de Pablo Ruiz Picasso. Concretament tres pinzellades per posar les coses a lloc i un toc final deliciós.
Primera pinzellada

Davant la tendència que molts creien que Picasso representava la fi d’una època enfront les noves tendències artístiques que apareixien aquell moment, Josep Palau i Fabre ho nega rotundament. Molts creien que Picasso representava el final, una espècie de recopilació i conclusió de la història de la pintura, des del Renaixement fins avui (anys 70), però Palau afirma que Picasso és molt més que això, no pot ser mai el final de res, perquè la seva obra és tan heterogènia que és profundament diversa, una diversitat tan gran que és la diversitat humana. Picasso està per sobre d’un temps i d’una moda gràcies a la seva profunditat.

Segona pinzellada

Palau i Fabre es pregunta si Picasso és indiscutible. No tant, creu Palau irònicament, perquè coneix fins a tres pintors espanyols que es neguen a reconèixer la categoria pictòrica de Picasso. Palau tanca l’absurd debat recordant que les generacions joves queien rendides a Picasso en la seva darrera exposició a París.

Tercera pinzellada

Els dibuixos de Pablo Picasso. Palau afirma que a les tres darreres exposicions fetes per l’artista en aquella època, celebrades a la Galerie Leiris, a Avinyó i a París, Picasso exposa els més bons entre els seus millors dibuixos. Palau qualifica la tècnica i el tema de dibuix picassians com inigualables.

El toc final (deliciós)

En aquella època molts criticaven Pablo Ruiz Picasso de viure aïllat del món. Palau no només ho desmenteix, sinó que explica que durant una visita que li va fer el maig del 68 va trobar Picasso assegut davant el televisor mirant el que succeïa a París. Picasso va dir en veu alta: “En París pasa todo esto y yo aquí haciendo dibujos…” Afirma Palau que després de dir això es va produir un silenci profund.

Preguntes obertes a José Manuel Lara

Publicat el 16 d'octubre de 2008 per aniol

Aquesta secció és Carta a…. però tan sols seran unes preguntes i unes consideracions al senyor propietari i president del grup Planeta, José Manuel Lara. Aquesta entrada també hi podria anar a Por i Fàstic.

Senyor Lara, em pot explicar com és que vostè ha permès que s’atorgui el Premi Planeta 2008 a un xenòfob i a un TERRORISTA LINGÜÍSTIC com és l’individu Fernado Savater?

Senyor Lara, em pot explicar com pot permetre, i admetre, la configuració d’un jurat que atorga 601.000 euros, 100 milions de les antigues pessetes, a un feixista compulsiu com el senyor Savater? Em pot dir el noms de les persones que conformen aquest jurat?  (mare, mareta, marona, déu dels cels, que ja no hi sigui, si us plau, el senyor Juan Marsé).

I només una consideració: el que vostè permet no és sota cap concepte literatura, ni tan sols mediàtica, en tot cas és literatura escombraria.

La taca que embruta el seu grup multinacional cada cop és més gran.

100 milions de les antigues pessetes que serviran per fomentar l’odi entre els diversos pobles d’Espanya i per al al genocidi lingüístic de les diverses llengües de l’Estat.

Cordialment,

sergi borges

Homenatge a TeatreBCN

Publicat el 15 d'octubre de 2008 per aniol

En aquesta festa del mes d’octubre que estem vivint els Balances Oktoberfest, tenim un altre motiu de celebració. Hem de retre un gran homenatge a la revista especialitzada TeatreBCN, que arriba als seus 100 números. Així que, ja ho sabeu, durant el mes d’octubre, i a qualsevol dels teatres de Barcelona i de la seva àrea metropolitana, podeu recollir gratuïtament l’exemplar centenari i descobrireu que teniu a les mans la millor revista especialitzada en teatre de la ciutat.

Sempre ens queixem que tot és molt car i no hi ha res gratuït. Doncs,
no. La revista Teatre BCN és gratuïta, amb un format ideal que et permet ficar-te-la a la
butxaca de l’abric o jaqueta per poder llegir-la allà on vulguis: al metro, autobús o tranquil·lament a casa.

En aquest número 100 hi ha un dossier on s’explica tota la història de TeatreBCN i tota la seva evolució fins a aquest octubre del 2008. Per tant, no us explico res, ja ho llegireu vosaltres mateixos. El que sí m’agradaria comentar-vos és què hi trobareu a TeatreBCN.

La seva idea central és recollir tota la cartellera de la ciutat de Barcelona i àrea metropolitana. I quan dic tota és TOTA; la dels teatres de més anomenada i més importants fins als de caire alternatiu i petit format.

Les seccions de la revista ens descobreixen tots els protagonistes del fet teatral, des dels actors i actrius fins als directors i dramaturgs.

Hi ha L’entrevista, secció que recull un interviu clàssic, però també hi ha la secció Personatge, on algun actor/actriu, director/directora o autor/a escollit/da per a l’ocasió ens fa una sèrie de reflexions en veu alta al voltant del seu projecte o obra teatral.

Hi ha la secció Àlbum, secció que ret homenatge a la fotografia mostrant-nos la vida en fotos d’algú relacionat amb el teatre.

Hi ha la secció Assaig on podem veure des de dins alguns dels assajos de les obres que estan a punt d’estrenar-se, amb fotografies exclusives incloses.
  
Hi ha la Portada, secció que s’ocupa del tema que trobem a la portada de la revista i va variant segons el número, a vegades és un reportatge, a vegades una entrevista o fins i tot un anàlisi al voltant d’una obra concreta i els seus referents.

Una secció interessantíssima és el Reportatge. En aquesta secció, una de les millors de TeatreBCN, podeu conèixer a fons qualsevol qüestió relacionada amb el teatre. Hi ha hagut reportatges de períodes teatrals històrics, o la història d’algun teatre de la ciutat, o un anàlisi exhaustiu i pormenoritzat de les editorials que s’encarreguen d’editar llibres teatrals. I hi ha reportatges que traspassen el món del teatre per analitzar altres disciplines germanes com el circ, per exemple. Per a mi, Reportatge és la secció estrella, aquella on te n’adones de l’alta qualitat de TeatreBCN.

També hi ha L’Apunt. Aquesta secció recull la ploma d’algun personatge del món teatral que aporta algun anàlisi, denúncia o mancança que hi troba en el difícil món de les arts escèniques. L’apunt és una secció germana de Memòria Crítica, la secció on apareixien unes delicioses cròniques fetes pel mestre de la crítica, Gonzalo Pérez de Olaguer, recentment desaparegut.

I encara hi ha moltes seccions més. TeatreBCN tampoc oblida un gènere com la Dansa, o el teatre Familiar, aquell teatre que es fa a la ciutat dirigit per als nens i nenes, o internet, amb un recull dels webs més destacats sobre el fet teatral, ni tampoc dels llibres de teatre a la secció Basar.

Un autèntic tresor per als amants del teatre, tant per a la gent que hi forma part des de dins, com per als espectadors i devots de l’escena. Ah! Me n’oblidava, Teatre BCN també va dirigida a tots els col·leccionistes perquè en cada número apareix una postal amb la imatge del cartell d’alguna obra històrica representada a Barcelona i un petit text explicatiu al darrere. Sibaritisme pur.

sergi borges

Qui pogués tornar a la Tolosa dels Trencavel (part I)

Publicat el 9 d'octubre de 2008 per aniol

Vull iniciar un homenatge a Occitània recordant un dels seus grans trobadors, Arnaut Daniel, amb dos dels seus poemes: el que podeu escoltar en aquest vídeo gentilesa de Youtube i el que he trascrit més endavant.

Nascut el s. XII a Ribeirac, Dante el va considerar el millor trobador de tots els temps i li va dedicar un vers a la Divina Comèdia. Va escriure 18 poemes dels quals no se’n conserva la melodia i fou el creador de la Sextina estrofa. Va ser contemporani de Ricard Cor de Lleó (rei d’Anglaterra que ja desmitificaré en un post o altre) i d’Alfons el Cast. Va exercir una gran influència en poetes com Jordi de Sant Jordi.

L’aur’amara fa·ls bruels brancutz

clarzir, que·l dous’espeys’ab fuelhs,

e·ls letz becx dels auzels ramencx

te balbs e mutz, pars e non-pars.

Per qu’ieu m’esfortz de far e dir plazers

a manhs? Per ley qui m’a virat bas d’aut,

don tem morir, si·ls afans no·m asoma.


Tan fo clara ma prima lutz

d’eslir lieys, don cre·l cors los huelhs,

non pretz necx mans dos angovencs

d’autra. S’eslutz rars mos preyars,

pero deportz m’es e d’auzir volers

bos motz ses grey de lieys, don tan m’azaut

qu’al sieu servir suy del pe tro qu’al coma.

 

Amors, guara! Suy be vengutz?

Qu’auzir tem far, si·m dezacuelhs,

tals detz pecx que t’es mielhs que·t

trencx; / qu’ieu suy fis drutz cars e non vars,

ma·l cors ferms fortz me fai cobrir mans vers,

qu’ab tot lo ney

m’agr’obs us bays al caut

cor refrezir, que no·y val autra goma.

Si m’ampara silh que·m trahutz / d’aizir si

qu’es de pretz capduehls,

dels quetz precx qu’ai dedins a rencx

l’er fort rendutz clars mos pensars:

qu’ieu fora mortz mas fa·m suffrir l’espers,

que·lh prec que·m brey, qu’aisso·m te let e baut,

que d’als jauzir no·m val jois uma poma.

Douza car’a totz ayps volgutz,

sofrir m’er per os manhs orguelhs,

quar etz decx de totz mos fadencx,

don ai manhs brutz pars. E guabars

de vos no·m tortz ni·m fay partir avers,

c’anc non amey ren tant ab menhs d’ufaut,

ans voz dezir plus que Dieu silh de Doma.

Ara·t para, chans e condutz,

formir al rey que t’er escuelhs,

quar pretz, secx say, lay es doblencx

e mantengutz dars e manjars.

De joy la·t portz, son anel mir s·il ders,

qu’anc non estey jorn d’Arago que·l saut

no·y volgues ir, mas say m’an clamat: roma!

Faitz es l’acortz, qu’el cor remir totz sers

lieys cuy dompney ses parsonier, Arnaut,

qu’en autr’albir n’es fort m’entent’a soma.

 


El perill dels traductors automàtics

Publicat el 9 d'octubre de 2008 per aniol

Com a traductora, la gent em pregunta a vegades si no tinc por que els traductors automàtics acabin deixant-nos sense feina (és més irrisori encara quan m’ho afirmen, directament).
Tant en un cas com en l’altre, aquesta és la meva resposta… Endevineu què és l’establiment? Si voleu la resposta heu d’entrar al post.
Un restaurant!
I d’exemples com aquest n’hi ha centenars. Si algú en troba algun altre, si us plau, que l’enviï..

La niña del pozo/La nena del pou/The girl in the well/a menina do poço…

La festa de l’octubre!!!

Publicat el 1 d'octubre de 2008 per aniol

Els Balances Oktoberfest estem d’enhorabona. Ja ha arribat, ja és aquí…La festa de l’octubre!!! Per què? Perquè avui és primer d’octubre i és temps de…Balances!!!
Balances Oktoberfest s’ha convertit en un lloc de culte dins l’àmplia varietat de blocs de vilaweb. No tenim ni un any de vida i els nostres registres de visites són modestos, perquè som de culte. Lluny de les 60.000 visites que aconsegueixen blocs germans del nostre especte, nosaltres només tenim 5884 visites des de l’inici, 4838 de les quals són també a les nostres entrades. Però n’estem orgullosos perquè les nostres entrades es basen en el frikisme personal de dos balances nascuts en…La festa de l’octubre!!!

Us puc donar algunes dades curioses respecte al bloc Balances Oktoberfest. Tenim un total de 56 “posts” (57 amb aquesta) i 58 comentaris. Algú podria pensar que toca un comentari per entrada, però res d’això: hi ha moltes entrades sense comentari. De fet, el nostre record de comentaris el té l’entrada Gasolina o Dièsel? de la categoria Els debats del fons del pou amb un total de 9 comentaris. El segon post amb més comentaris és la Campanya contra el paper de regal amb un total de 5.

Pel que fa a quina entrada ha estat la més visitada, hi ha un empat aferrissat a 228 visites entre dos “posts”: el post de naixement del bloc “BENVINGUTS AL BLOC DE BARROBÉS & BORGES i LOS OTROS de Alejandro Amenabar de la categoria Quina merda de peli!

El “comentarista” oficial de Balances Oktoberfest és l’Eduard. Sempre atent a les noves entrades, no deixa de queixar-se amargament i de renyar-nos quan veu amb tota la raó que passen dies i dies i dies i no hi ha entrades noves. Entonem el mea culpa, Balances Oktoberfest necessita més ritme d’entrades i anar omplint categories buides. OK.

Bé, ja ens coneixeu una mica més. Som tan frikis que necessitem la vostra interacció encara que els nostres “posts” siguin rars de collons. Per exemple, pelis i llibres tenen un paper destacat. Però ens agrada matxacar pelis que creiem que són una merda i vanagloriar només aquelles que ens agraden a nosaltres. I en quant als llibres, això sí, som irreductibles:només busquem bona literatura perquè creiem que la bona literatura és un gènere en extinció, ofegat i destruït per jocs angelicals i ombres ventoses.

Cada 23 de cada mes recordem un dels grans de la literatura catalana del segle XX, Josep Palau i Fabre, i comptem els mesos sense ell; la Glòria ens fabrica les seves IOPs, relats sobre les seves excursions per camins, i sobretot per muntanyes; hem vist alguns vídeos com el de l’autènctica veritat de l’11-S o el petó més llarg de la història del cine; ens vam despedir del gran Gauxu pels seus serveis i, per últim, entre d’altres, el nostre gran èxit, escrit per la balança Glòria barrobés, ha estat L’hora dels estromatòlits que ha causat furor dins la comunitat vilawebenca.

Estem d’enhorabona i ho volem celebrar amb tots vosaltres. És temps d’octubre i és temps de balances!!!

sergi borges

Com diem habitualment, molt agraïts si ens doneu a conèixer als vostres amics i coneguts.