BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Pel·lícules Psè

Beasts of the Southern Wild, una peli sense solta ni volta o el conte fallit

Publicat el 11 de gener de 2013 per aniol

Havia vist el tràiler i tenia bona pinta. Ve avalada per premis a Cannes i Sundance, entre d’altres ( i a sobre ara me l’han nominada als Oscars)  i les opinions de molts espectadors la presentaven com una gran faula imaginativa, una d’aquelles pel·lícules on el món tenebrós en què vivim esdevé màgic a través dels ulls d’un infant, i aquesta visió innocent ens ajuda a veure el cantó positiu de la vida. Doncs jo la devia enxampar en un mal dia perquè a mi em va donar un mal rotllo bestial i em va deixar molt mal sabor de boca. 

El millor de la pel·lícula és la curiosa situació que ens presenta: una mena de campament de barraques a l’americana en mig dels pantans de Lousiana. A la zona inundable, més enllà dels dics de Nova Orleans hi viuen els pàries de la terra dels valents, totalment al marge de la societat. Són autosuficients, viuen de la pesca i dels animals que tenen. L’únic que realment val la pena del film és aquest retrat de l’altra Amèrica, un tercer món dins la primera potència mundial, més enllà del quart món, diria jo.

I a partir d’aquí, la pel·lícula que pretén fer un retrat simpàtic d’aquest món sòrdid a través dels ulls d’una nena de sis anys, fa aigües (literalment, la tempesta inunda la comunitat) i metafòricament. Començant pel personatge del pare, i la relació estranya que té amb la seva filla (amb la qual hi ha moments que literalment es comporta com un boig irresponsable – potser també per culpa d’una interpretació un pèl exagerada en moments puntuals). Però el problema principal és que vol mostrar-nos aquesta relació estranya a través d’uns fets totalment inversemblants que es van concatenant un darrere de l’altre – començant per l’incendi i acabant per la casa de meuques flotant-. I les bèsties que donen títol a la pel·lícula i que se suposa que són l’element màgic irreal (que metafòricament de ben segur que volen representar alguna cosa transcendental) no treuen cap a res, realment. Si les eliminéssim en el muntatge final, no canviaria res de res. 

Sincerament, llegeixo les opinions de la gent dient que els ha il·luminat l’ànima i coses de l’estil de “una de les pel·lícules més màgiques i evocadores de l’any” (ara mateix acabo de llegir una altra d’aquestes opinions a Fotogramas on la qualifiquen de meravellosa i tal)… Doncs a mi m’entraven ganes de trucar als serveis socials. Què voleu que us digui? Què té de màgica la pobresa extrema, el quart món? Què té de màgic i meravellós una pobra nena òrfena amb un pare tarat que li fot crits quan està espantada i la posa en situacions de perill? 
Sí, ja sé que vol ser un conte, una faula, però per mi no se’n surt. Es queda a mitges. I a més està plena d’incoherències i inconsistències. Suposo que és qüestió entrar-hi o no entrar-hi. Jo no hi vaig entrar, ni tan sols em vaig acostar al llindar de la porta.  

La nena del pou
 

Mapa de los sonidos de Tokyo: una pel·lícula psè

Publicat el 3 d'octubre de 2009 per aniol

Inaugurem la secció Pel·lícules Psè, pel·lícules que et deixen indiferent i amb un punt d’irritació creixent per la decepció que et suposen. La inaugura Mapa de los sonidos de Tokyo (sí, en castellà perquè sembla que a l’autora li mola més, ves), un film que em sap ben greu que sigui aquí perquè sóc un fan incondicional d’Isabel Coixet, fins i tot d’Elegy, pel·lícula que ja va ser força controvertida. Hi ha vegades que les primeres opinions no enganyen i les tres primeres opinions que vaig sentir de Mapa… va ser: psè!
A mi el psè es converteix també en un punt d’emprenyament, sobretot a l’escena final, passat els crèdits. Hauria d’haver marxat un cop comencenn a aparèixer els crèdits contravenint la gran norma cinèfila que diu que t’has de quedar fins al final: jo ho he fet sempre així, però aquest cop no en tenia ganes i al final (qui l’hagi vist ho sabrà) la cosa posa de mala llet.

És una pel·lícula per a pijos i snobs, cosa sorprenent en la Coixet, sobretot per a aquells que hagueu vist Life without me i Things I never told you. El personatage de Sergi López és un autèntic snob i que al final és pijo. Coixet reclama l’atenció de l’espectador pijo i de l’snob. Primera gran decepció.

Diu Coixet: “la força de l’argument és que passa a Tokyo. Aquesta pel·lícula no seria el mateix sinó passés a Tokyo”. Ens has fotut, Coixet, de debò? Si passés a Cornellà, és evident que seria tota una altra cosa.

L’argument és previsible i no dóna lloc a la sorpresa. Tot està tan marcat que ja saps com acabarà. Ara bé, al personatge de Sergi López l’escanyaries i més si veus com acaba al final. És un malparit i s’ha acabat. Que la Coixet no ens ho disfrassi un cop més d’esnobisme romàntic.

Que et reporta aquesta pel·lícula quan l’acabes de veure? Res.
Una creixent sensació de cabreig i d’irritació.
Per sort dura poc i aleshores et quedes amb aquella sensació del psè.

I per què no és una merda de peli? De debò que quasi ho és i vaig pensar que hauria de ser-hi a la nostra secció. Però hi ha tres coses que la salven: com ens mostra i ensenya Tokyo (infinitament millor que Lost in Translation), l’actuació de Sergi López i les actrius/actors japonesos i també pels sons, els quals recullen molt bé l’atmosfera. Això sí.