BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

“Crim i càstig” de Fiòdor Dostoievski

Publicat el 14 de maig de 2010 per aniol

Sosté Toni Soler, el director del Polònia i del Crackòvia, que cada persona ha de llegir durant un any, com a mínim, un llibre dels considerats clàssics. Doncs bé, el clàssic que m’he llegit aquest 2010 és la magnífica Crim i càstig de Dostoievski. I serà probablement la millor lectura de l’any — amb el permís del llibre que m’estic llegint en aquest moment el títol del qual de moment no revelaré–. 

Us explico l’argument sense descobrir-ne res de res: un home jove, acuitat per la necessitat econòmica i un punt de genialitat mal entesa, es carrega una vella i la seva germana. Les assassina.

A partir d’aquí es va descabdellant la trama principal de la novel·la mentre que, paral·lelament, es van embolicant altres subtrames, més secundàries, però terriblement intenses. Les sis-centes dues pàgines són devorades a ritme trepidant sota la batuta de la novel·la psicològica, l’exemple més impressionant de la qual deu ser aquesta Crim i Càstig.

Recomano d’una manera vívissima la lectura d’aquest llibre després de comprovar que a la darrera llista dels llibres més venuts de Sant Jordi quasi no hi ha escriptors, sinó periodistes, advocats, metges, científics, jugadors de futbol o publicistes.

Ho vaig dir en un altre llloc: considero Crim i càstig com un llibre de literatura en majúscula, de lectura obligatòria i que
cap dels llibres més venuts el darrer Sant Jordi li arriben, no a la
sola de les sabates, no, ni tan sols a la primera línia de la pols de la sola de
les sabates. I no és poca cosa dir que és literatura en majúscula.

La creació, configuració i posada en escena dels personatges és d’un nivell altíssim, i no es redueix al personatge principal, sinó que tots ells són retratats psicològicament d’una manera que posa els pèls de punta. Res, o quasi res sabem d’ells a nivell físic — breus descripcions dels seus aspectes generals–, però sabem tot el que pensen, tot el que senten, com ho expressen, quines contradiccions pateixen, com sofreixen… Tots els personatges, excepte un parell o tres, reben el seu “càstig”.

L’element més imprescindible de la novel·la és el ritme. És àgil, lleuger, que no et deixa aturar la lectura, de la qual en vols més i més i més. No té res a veure com usa l’autor el tempo ni la successió dels esdeveniments. Parlo del ritme entès com a velocitat de lectura. El lector pot llegir més ràpid o més lent, però això dependrà d’ell perquè si us proposeu, Crim i càstig és devorada. Literalment. Quan el ritme del llibre és l’adequat, quan tot s’encavalca magistralment, tant se te’n dóna llegir durant deu pàgines una sola reflexió d’un sol personatge. Ans al contrari, la gaudeixes al màxim. En aquest sentit, l’èxit d’aquest ritme meravellós és degut a la magnífica traducció d’Andreu Nin, que a més a més utilitza un català ric, culte, amb algunes qüestions sintàctiques ben allunyades de la normativa, però que en cap moment provoquen la inintel·ligibilitat del text. És a dir, mai no deixes d’entendre què diu,  més enllà de certes paraules catalanes en desús de les quals en desconeixes el significat.

Em quedo amb dues escenes d’entre les moltes que us colpejaran durant la lectura. Són dos moments tràgics, de gradació diferent, però entesos com la rendició de la psicologia i la conseqüent feblesa de la carn.

Un d’ells és el capítol que dibuixa el periple autènticament lúcid, però penós, d’un dels personatges principals del llibre, el qual inicia un descens als inferns definitiu. Dostoievski ens enganya perquè en cap moment descobrim el desenllaç final. Intuïm alguna cosa d’estranya, no sabem en què acabarà aital bogeria, però el final ens desmunta. Aquest fet proporciona al lector noves teories sobre el desenvolupament final del cas que a la llarga sabrem si es produiran.

L’altre és la rendició de les idees, la rendició de la creença, la rendició de la supervivència. Els fets són narrats sense engany, però el lector dubta. Mentre llegim els últims passos del personatge, el lector es pregunta: ho acabarà fent? I de nou Dostoievski ens fa una mala passada, provoca girs inesperats i penses: això no s’ha acabat. Però no. Parlo, només, d’un descens i d’un ascens d’unes escales de l’edifici d’una de les comissàries de policia de Sant Petesburg. És un moment increïble, d’una bellesa punyent, de màxima impotència, de la derrota final.

Per acabar us deixo amb un cita que em va punyir. Crec que reflecteix i encarna a la perfecció l’essència de la novel·la psicològica de Fiòdor Dostoievski. És una cita que no revela res del desenvolupament de la novel·la:

De la mateixa manera, a vegades, l’home que, caigut a les grapes
d’un bandoler, ha passat mitja hora d’una basarda mortal, no mostra ja
cap mena d’esfereïment quan se sent el punyal a la gorja
.”

Magistral.

sergi borges
 


  1. La literatura russa és meravellosa… No havies fet lite russa amb el Ricard San Vicente a la facultat?

    Llegeix-te Un dia a la vida d’Ivan Deníssovitx, d’Aleksandr Soljenitsin. Descriu un dia  al vida en un camp de Sibèria. Impressionant. I es llegeix molt ràpid.

  2. Fa pocs dies que he arribat de Rússia, on he fet un creuer des de St. Petersburg fins a Moscou, des del riu Neva fins al canal de la capital russa. El mateix dia que sortíem de l’antiga Leningrad vaig començar la lectura d’aquesta sublim novel·la, que em durà tres jornades. Inoblidable i, seguint la línea de l’escrit d’en Sergi, no hi ha dubte: aixó és alta literatura (la traducció d’Andreu Nin, magistral, simplement magistral).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.