BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Adéu, avi Santiago! Que sigui llarg el nou viatge!

Avui 20 de novembre de 2016 ens ha deixat Santiago Felicó Torres a l’edat de 98 anys.

Fill d’Eivissa, arribà de molt petit amb els seu pare, mentre sa mare arribaria mesos després amb les seves germanes. Fou combatent per la República a la guerra (in)civil espanyola, però va ser detingut i empresonat a l’Aragó. Era molt jove i va patir a la seva pell la mesquinesa i la roïnesa del franquisme. Va estar empresonat a presons franquistes de l’Aragó i Castella. El seu expedient l’apujaven en mig de molts altres cap a un judici sumaríssim i cap a un afusellament segur. I cap a una cuneta d’alguna carretera espanyola o, el que és pitjor, sota el vomitiu, pestilent, pudent i fètid Valle de los Caidos. Però una mà salvadora, una mà que l’atzar i la bona sort col·loca en el lloc, en l’espai i temps adequat, va moure aquell expedient cap avall, moviment tàctic que, inicialment servia per per guanyar temps, i que finalment va servir per salvar una vida.

avi santiago

Una vida que va poder refer a la Barceloneta, on hi va viure moltíssims anys amb la seva dona Antònia, al carrer de Baluard. Buscant-se la vida, amb una espasa de Dàmocles permanent al cap en forma de repressió franquista, va aconseguir una feina de secretari al Club Nàutic de Barcelona, on hi va ser una “anima mater” incansable i infatigable. Li encantava organitzar, coordinar i vetllar per les regates que s’hi feien. Paral·lelament a aquesta feina va poder formar una família, que li va donar un fill, el Toni Felicó; tres néts –dos nois i una noia –, i cinc besnéts. Una família que a la llarga, ara, és la meva.

Aficionat al futbol, recorria la ciutat per veure el Barça allà on fos, tant era si jugava a Les Corts, a Sarrià o al camps de l’Europa o Júpiter. Culer reconegut, ha viscut literalment quasi tota la història del FC Barcelona. Era una delícia sentir-lo parlar d’aquells jugadors que mai hem vist jugar, però que tant n’hem sentim a parlar com Kubala o Di Stefano. Ell els va veure jugar a tots.

Filatèlic compulsiu, la seva col·lecció de segells és senzillament espectacular. De ben segur que avui, diumenge ves per on, la Plaça Reial de Barcelona haurà estat de dol perquè allà el coneixien amb escreix.

Aquest és un escrit ràpid. Per fer saber la notícia. Prometo un de més acurat, amb dades que elevin aquestes vides de llegenda. Perquè l’avi Santiago, amb totes i cadascuna de les penúries terribles que li ha tocat viure, ha mort de gran, ha mort perquè la vida acaba la seva funció fisiològica, ha mort pel límit estricte que té l’ésser humà quant a biologia vital. Vaig tenir la sort d’acomiadar-me d’ell divendres passat a la tarda i ho vaig fer amb llàgrimes als ulls per expressar la impotència d’aquesta vida que no podem atrapar, per expressar una nova absència impossible d’omplir.

Adéu, avi Santiago! Adéu, es buelo! Que gaudeixis d’un llarg viatge.

Sergi Borges

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari