BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

”ELS CIMS INVENCIBLES. Entre Pàndols i Cavalls” de Carme Meix

Publicat el 28 de gener de 2014 per aniol

Sobre la Guerra (in)Civil Espanyola (1936-1939) se’n deuen haver escrit mils de llibres, des dels purament històrics i de tipus cròniques fins a diaris i dietaris. I de novel·les, històriques o no, també hi deu haver un munt sobre el tema.

La que jo avui us ressenyo, Els cims invencibles. Entre Pàndols i Cavalls, és una novel·la històrica excel·lent que té la virtut de ser escrita per una escriptora ebrenca, na Carme Meix, filla de Gandesa i mare de la Glòria Barrobés, coautora d’aquestes Balances Oktoberfest.

I que és converteix en un llibre extraordinari quan revivim la batalla de l’Ebre des dels ulls i amb els ulls d’una gandesana.

 

Foto: Blogs.sapiens.cat

El llibre és un crònica de la guerra civil espanyola des de tres prismes diferents que es complementen i s’enriqueixen entre si. En primer lloc, apareix Gandesa i la seva gent, amb les seves famílies i les seves sorts i dissorts. En segon lloc, la gent de Barcelona, espaordida amb el creixent nombre de bombardejos que l’anaren arrasant a mesura que avançava la contesa. I en tercer lloc, amb els Estats Units i Nova York com a eixos centrals, apareixen els brigadistes internacionals, dels quals s’ofereix una visió magnífica del voluntarisme, altruisme i dedicació que van tenir durant la guerra.

(Em sap greu haver de confessar una gran ignorància sobre aquest fenomen de solidaritat mundial contra el feixisme. No n’hi ha prou amb haver-ne sentit campanes.  D’aquest llibre me’n duc el compromís de llegir, conèixer, comprendre i gaudir el fenomen dels brigadistes internacionals).

L’estil de la Carme Meix provoca que tots tres prismes s’entrellacin entre si i s’encavalquin en petits blocs d’escriptura que fan avançar els esdeveniments. A cadascun dels prismes els hi atorga unes característiques estilístiques que els defineixen perfectament de cara al lector.

De Gandesa, apareixeran una corrua de personatges que representen tots els papers de l’auca de la societat civil catalana abans, durant i després de la guerra. Aquests personatges encarnen els rols que tots de sobra coneixem: els vencedors, els vençuts, els exiliats, els morts, els desapareguts, els giracamises, els traïdors, etc. Tot i que reconec que a l’inici del llibre costen de situar i aprehendre’ls, cada pàgina que avances te’ls fas més teus, els reconeixes més, t’acompanyen més, els estimes/odies – odies/estimes més.

La història de Barcelona la forma un nucli familiar de gent normal i corrent i que representen les peripècies i les desgràcies de qualsevol família normal durant la guerra civil. A més la Carme Meix fa connectar la família barcelonina amb punts de Gandesa, amb punts de la revolució social que s’hi vivia a la ciutat, amb punts que intenten explicar les relacions sentimentals de l’època, etc. Fins i tot l’ofici que li dóna al pare és ben significatiu. És un retrat que li fa justícia a una Barcelona que també va patir molt, i ara que es compleixen 75 anys de la seva presa en mans insurrectes, la història de la família de Barcelona és un angoixós relat, bonic i trist alhora, que creix en cercles concèntrics perfectament connectats.

Els brigadistes internacionals es configuren en format de diari i el seu personatge, Ben Thomas, escriu un dietari de guerra. La Carme Meix crea tot un personatge i el converteix en prototip de brigadista internacional. Quins són els motius que el duen a la guerra civil espanyola? Com és quan hi arriba? Com és quan se’n torna? Es transforma el seu mòbil inicial? Què passa de retorn als Estats Units? Té connexions amb la batalla de l’Ebre? La història de Ben Thomas a través del seu diari és una deliciós relat que com ja s’ha dit és un homenatge als brigadistes internacionals.

Però no ens equivoquéssim. Al llibre de la Carme Meix no hi ha bons ni dolents. Al llibre de la Carme Meix no hi trobareu una corrua d’insults contra els franquistes i una pluja de lloances als rojos. De cap manera. El llibre, ja des del principi, va ficant el dit a la nafra dels uns i dels altres, va ficant el dit a la nafra de les desgràcies dels vencedors i de les desgràcies dels vençuts. De les desgràcies de la GUERRA.

Els capítols s’estructuren des de les diferents formes de la memòria encarnades en quatre elements ben ebrencs: la terra, el foc, l’aigua i el vent. Els Cims invencibles és un assot constant als franquistes i als republicans, als uns i als altres, i fa emergir per sobre de tot l’estupidesa de la condició humana. Els cims invencibles denuncien la crueltat de la guerra, i tot el que diu dels vencedors es fa des d’una subtilesa genial que és digna d’admirar en l’autora.

Dels vencedors, en destaca la tristesa. Mai uns vencedors van ser tan tristos i mai van portar tanta grisor. Dels republicans en lamenta la desorganització, l’extremisme, el campi qui pugui dirigent, la lluita d’interessos absurds.

I tot aquest còctel la Carme Meix el reflecteix en la gent normal i corrent que vivia a casa nostra, i com la va afectar, com va afectar tothom, abans, durant, i després de la guerra, i fins tot com els afecta a dia d’avui.

I per acabar, Gandesa. La terra, la part física, la descripció del terreny. I aquí la Carme Meix juga a casa. És amb diferència el millor de la novel·la. Com de bé coneix la zona, les seves comunicacions, les seves serres, les seves muntanyes, els seus pobles i ciutats, la seva cultura i llegat popular en forma de cançons, dites i corrandes infantils. Una delícia la part de Gandesa, una delícia descobrir episodis com els de les cotes 666 o The pimple a la serra de Pàndols on homes anònims s’hi van deixar la vida resistint dies i dies i més dies.

Així com he d’aprofundir des d’un punt de vista intel·lectual amb els brigadistes internacionals, des d’un punt de vista de país em dec una visita ben atenta, serena i extensa a Gandesa i rodalies, passant per Bot, Miravet, els ports de Beseit, Batea  i tota la Terra Alta en general.

Els cims invencibles, en definitiva, és una novel·la que creix pàgina a pàgina gràcies a la seva brillant estructuració estilística formada per petits blocs concèntrics que despleguen tres visions de la guerra civil des de tres prismes diferents interconnectats, per acabar convertint-se en un relat dur i cruel, però extraordinari, d’uns fets terribles que mai hagueren hagut de succeir. I amb el valor de la DO (denominació d’origen) Gandesa.

PD

Ara que se celebren 75 anys de la invasió franquista a Barcelona i que constatem amb perplexitat i horror que Franco va morir el 1975, però no el franquisme, i que malauradament continua més viu i cada cop més a prop del poder, una última reflexió per dir que el pitjor que li ha passat a aquest país (i al del costat) és el franquisme.

A mesura que avançava la lectura no podia deixar de ser envaït per una creixent sensació de fàstic. A mi els vencedors d’aquesta guerra em produeixen fàstic, un fàstic molt físic. Sí, sí, ja ho sé,
que als dos bàndols s’hi van fer bogeries. Però n’hi ha va haver un, de bàndol, que s’aixecà en armes i d’un mode insurrecte derrocà el govern democràtic de la República. 


@BorgesSergi 

SMOKE ON THE WATER o A VEGADES CAL UN IDIOTA AMB UNA BENGALA

Publicat el 1 de gener de 2014 per aniol
Si passeu per Montreaux, Suïssa, i aneu a passejar per la vora del llac, hi trobareu una estàtua dedicada a la cançó més famosa de la banda Deep Purple. No és perquè sí, té una explicació.

Era un 4 de desembre de 1971 (llàstima, si arriba a ser 1973 ho petem); els Deep Purple es trobaven al casino de Montreux perquè el dia 5 havien de començar a gravar un disc en un estudi de gravació mòbil que hi havien instal·lat (i que els havien deixat els Stones). Però això era l’endemà. Aquella nit actuava al teatre del casino el gran Frank Zappa acompanyat per la seva banda The Mothers of Invention

Tot anava bé, quan, de sobte, a mig concert, concretament en mig del solo de sintetitzador de la cançó King Kong, algun idiota va tenir la genial idea de llençar una bengala dins un local amb sostre de rotang, una canya massissa. Òbviament el local es va incendiar i les flames es van estendre a una velocitat alarmant, calcinant tot el recinte. Els membres de Deep Purple -Richie Blackmore, Ian Gillan, Roger Glover, Jon Lord i Ian Paice-, van sortir cames ajudeu-me i ja fora de perill van poder contemplar les flames engolint el casino, veure com el fum s’estenia damunt les aigües del llac de Ginebra i ser testimonis de com el director del Festival de Jazz de Montreaux, Claude Nobbs, ajudava la gent del públic a sortir del recinte.

Per culpa d’això la banda es va veure obligada a buscar un altre lloc per gravar el disc. Però la nova ubicació no els va dur gaire sort, tampoc; els veïns es van queixar del soroll quan tan sols havien aconseguit enregistrar els riffs de guitarra del primer tema, encara sense títol i sense lletra, i la policia els en va fer fora. Finalment van llogar el Grand Hotel de Montreaux, que estava gairebé buit i van improvisar-hi l’estudi on acabarien gravant el seu àlbum de més èxit Machine Head, fent servir matalassos per aïllar el so. I allà van acabar aquella cançó que s’havia quedat a mitges. Ian Gillan va escriure’n la lletra. I explica Roger Glover que el títol se li va acudir en despertar sobtadament d’un somni.

I fa així:

We all came out to Montreux / Vam venir a Montreaux
On the Lake Geneva shoreline / A la riba del llac de Ginebra
To make records with a mobile / Per gravar-hi un disc amb un estudi mòbil
We didn’t have much time / No teníem gaire temps
Frank Zappa and the Mothers / Frank Zappa and the Mothers
Were at the best place around / Eren al millor lloc de tots
But some stupid with a flare gun / Però un idiota amb una pistola de llançar bengales
Burned the place to the ground / Va cremar el local
Smoke on the water, fire in the sky / Fum damunt l’aigua, foc al cel
Smoke on the water / Fum damunt l’aigua
They burned down the gambling house / Es va cremar la casa de jocs
It died with an awful sound / Va morir fent una fressa horrorosa
Funky Claude was running in and out / Funky Claude corria d’un cantó a l’altre
Pulling kids out the ground / Traient els nanos a fora
When it all was over / Quan tot va haver acabat
We had to find another place / Vam haver de trobar un altre lloc
But Swiss time was running out / Però se’ns acabava el temps suís
It seemed that we would lose the race / Crèiem que perdríem la cursa
Smoke on the water, fire in the sky /Fum damunt l’aigua, foc al cel
Smoke on the water / Fum damunt l’aigua
We ended up at the Grand Hotel / Vam acabar al Grand Hotel
It was empty cold and bare / Estava buit i desolat i hi feia fred
But with the Rolling truck Stones thing just outside / Però amb el camió dels Rolling Stones a fora
Making our music there / Composant la nostra música
With a few red lights and a few old beds / Amb alguns llums vermells i alguns llits vells
We made a place to sweat / Vam construir un lloc per treballar
No matter what we get out of this / Tant se val què n’acabi sortint, de tot això
I know we’ll never forget / Sé que mai oblidaré
Smoke on the water, fire in the sky / El fum damunt l’aigua, el foc al cel
Smoke on the water / Fum damunt l’aigua…

Així doncs, és ben possible que deguem un dels clàssics més emblemàtics de la història del rock a un idiota amb una pistola de llençar bengales. Ironies de la vida.

El disc Machine Head es va posar a la venda el 1972 però a que no endevineu quin any va sortir com a single Smoke on the Water? Sí, ara sí: 1973. És que ho petem!

I quina versió podríem posar millor que la d’un concert a Montreaux?

 

La nena del pou