BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Escòcia, ara fa 16 anys

Per completar l’homenatge a Escòcia recupero una altra crònica, aquest cop, la del meu primer viatge a aquest país meravellós, l’any 98. Hi vaig anar a fer un interrail amb la meva amiga Sònia (el que seria el primer d’uns quants viatges juntes).

DISSABTE 15-8-98

Són les 10.30, en un Intercity cap a Glasgow. Hem passat una nit meravellosa a Londres. Ha plogut de 4 a 7am a bots i a barrals i se’ns ha inundat la tenda, la meva part de la tenda més concretament. Sota el meu aïllant hi havia tot un llac. Hem fet servir el The Sun que ens havien donat a l’avió per intentar xuclar l’aigua, però no ha servit de gaire. De 5 a 7, he estat asseguda en un racó sec del meu sac. A les 7.30 ha deixat de ploure i hem esmorzat, hem fet la motxilla per torns, com hem pogut, perquè mitja tenda era un llac. Hem plegat la tenda xopa i hem marxat cap a Euston Station. Hi hem arribat a les 9.30 i el tren no sortia fins a les 10.25. Hem anat a demanar un cafè, que estava -a part d’aigualit i fastigós- bullint a 100.000ºC, i ens hem apalancat a terra, intentant que es refredés i posant-hi 30.000 sucres, que eren ridículament petits. La Sònia s’ha escaldat la llengua. I pràcticament ens l’hem hagut de beure cremant perquè ja anunciaven el nostre tren cap a Glasgow Central.

Avui fa bon dia, encara que hi han nuvolets grisos. Anem de camí cap a Escòcia travessant prats verds plens de vaques. A la Sònia li recorda Ripoll, on puja per feina. “Quines cares que tenen”, diu, referint-se als britànics. Acabem de passar un anunci de cervesa que està llaurat en un turó. Són les 2.00pm i encara estem a Anglaterra, però aviat passarem la frontera.

Crec que hem passat la frontera perquè tot és més verd, hi han boscos d’avets i bàsicament, perquè ara està núvol a sac.

A les 15.31 arribem a Glasgow Central. Anem cap a l’alberg, que no està gaire lluny, per sort, i de camí ja detectem els primers símptomes d’amabilitat escocesa. Un home, en veure’ns mirar un mapa, s’atura a preguntar-nos si ens hem perdut, i ens explica com arribar a l’alberg sense que li demanem.  L’alberg és una caseta unifamiliar, petitó i cutre, però acollidor i familiar. Ens donen habitació (Planets) i llits (Mars i Venus). Deixem les coses i sortim a:

1- Buscar una cabina perquè la Sònia truqui a casa seva.  2- Buscar l’estació de tren des d’on surten els trens a Edimburg. 3- Visitar la catedral de St. Mungo.

st-mungo-1

La catedral té uns vitralls excepcionals i darrera, descobrim el cementiri de Glasgow, un turó preciós i verd que s’enfila per damunt de la ciutat amb una entrada plena de rosers. Glasgow no és cap meravella, a primer cop d’ull sembla bastant lletja. Baixant del cementiri, ens fiquem per uns carrers bastant cutres i quan un borratxo ens diu, en veure’ns mirar el mapa: “This is Glasgow!”, decidim tornar cap a carrers més cèntrics.

Acabem sopant en un burguer fastigós de l’estació, plovisqueja i fa rasquilla, i tornem cap a l’alberg. A la saleta, coneixem una noia Colombiana (detectant el segon símptoma d’amabilitat escocesa, ja que ha arribat a l’alberg acompanyada d’un noi que l’ha duta fins a la porta). Venia d’Edimburg, que està ple com un ou, pel Fringe Festival.

Un neozelandès ens convida a anar al pub, però hem de refusar perquè estem fetes caldo. Són les 11.20pm, ens en anem a clapar. Demà ens hem de llevar a les 9.am per agafar un tren a Queen Station. Per sort, només hi ha 50 minuts de camí fins a Edimburg

DIUMENGE 16-8-1998

Ens hem llevat a tres quarts de 9. Els veïns ens han donat un puré de patates que hem llençat directament a les escombraries. Hem anat cap a l’estació. Avui fa un meravellós típic dia escocès- núvol. Glasgow necessita una campanya de neteja de façanes del pal “Glasgow, renta’t la cara”, perquè alguns edificis estan negres.

A l’estació hem comès l’error de tornar a demanar un cafè amb llet -1.15 pounds cadascuna- que tornava a estar “bullint és poc”. Hem anat cap al tren, perquè aquí la penya, a la que avisen, entra a sac a pillar-se lloc i campi qui pugui. El tren va ple. Estem menjant galetes i fuet. D’aquí a uns 45 minuts arribarem a Edimburg.

royalmile

Edimburg és una de les ciutats més boniques que he vist mai. És encantadora, acollidora, i el centre és preciós. El nostre alberg, el High Street Hostel és molt gran i està molt bé, a part d’estar a centre mateix, fent cantonada amb la Royal Mile. Després de deixar-hi les coses hem anat a dinar a un pub. Allà hem conegut a tres navarresos, bons xavals – una mica penjats. Hem passat la tarda amb ells, passejant per aquí i allà, i ens han ensenyat un cafè i un parell de pubs. Després hem vist un espectacle al carrer d’un paio que era genial, feia malabars, però feia participar el públic traient voluntaris a fer coses rares, com per exemple, traient un nen i demanant-li que apallissés un osset de peluix mentre el públic aplaudia emocionat i així la gent que s’acostés a veure que passava, fliparia. Era boníssim.

Després , cap a les 7, hem deixat els navarresos i hem anat a veure els jardins del peu del castell, que és brutal, impressionant. Hem anat a sopar a un garito que estava buit i la cambrera era de Sevilla. Després, tornant cap a al centre, hem passat altre cop pel parc i hem pillat el final d’un concert d’Ska- un grup molt dolent que tenia a tothom assegut a les cadires. Hem passejat per Royal Mile, on l’ambient és brutal i hi ha molta penya fent números i coses – trenes, tattoos de Henna i coses del pal. Per exemple, a la tarda, hi havia un nen de 9 anys tocant la gaita.

DILLUNS 17-8-98

Edimburg. Avui m’he despertat a les 7.20 i sorpresa! Un sol increïble, no m’ho podia creure. Després de comprar i esmorzar, hem enfilat cap al castell, que està allà mateix. Pel camí, hem comprat postals. El castell és immens i preciós, amb una vista privilegiada sobre la ciutat. Ens han donat una mena de Walkmans amb explicacions en castellà. Hem recorregut castell duran dues hores i mitja. Estava molt ple de penya- molt de guiri, i molt català. En baixar ens hem comprat un pin amb la bandera escocesa i hem anat a dinar a l’alberg.

Ara són dos quarts de tres i la Sònia fa la migdiada. Jo he sortit a donar una volta per Cannongate, que és la part de baix de Royal Mile. Tot és preciós. He entrat en una bookshop i he comprat un Pratchett per 2 pounds (està fet caldo).

Avui surt el sol a estones, encara no ha plogut, però dalt el castell feia molt de vent i fred, sobretot quan s’amagava el sol.

Quan la Sònia s’ha llevat hem sortit a caminar. Hem baixat Royal Mile, fins a Holyrood Palace, i Holyrood Park, uns turons amb una macroexplanada de gespa, on hi havia grups de xavals entrenant a futbol. Després hem pujat a Calton Hill, però a dalt, hi feia molt de vent i molta rasca, encara que la vista era espectacular. Hem tornat a Royal Mile, i hem anat a fer un te i un pastís al Deacon Cafè, el que ens van ensenyar els navarresos. Ens han donat una macro gerra de te per a dues persones. I hem aprofitat el mantell de quadres de la taula per improvisar un tartan i fer-nos fotos. En una altra taula ens han copiat la idea. Hem escrit alguna postal.

scan0039

De nou al carrer hem vist un altre showman, de la mateixa escola que el d’ahir. Hem passejat una mica i hem anat a l’alberg a sopar pa amb foiegras. Allà hem conegut un colombià que s’estava fotent un estofat de puta mare. Ens ha explicat que viu a Edimburg i dóna classes de salsa. En diu que les escoceses són com un fish’n’chips, insabores, i que se’ls veuen les “tuberías”, les venes a través de la pell. Cap a dos quarts d’onze, ens n’hem acomiadat i hem pujat a l’habitació a dormir.

DIMARTS 18-8-98

Edimburg. Ens hem llevat a dos quarts de nou amb sol, hem anat a comprar al mateix cutresúper d’ahir i hem tornat a esmorzar a l’alberg. Després hem visitat la catedral de St. Giles, amb uns vitralls preciosos i una saleta de fusta tallada impressionant.

Hem visitat la “Fringe Festival Office Box”, la botigueta oficial, per descobrir que la samarreta oficial (bastant lletja pel meu gust) val 10 pounds. Després hem anat a Queen Street Gardens i estaven tancats amb clau, així doncs hem seguit caminant fins al jardí botànic. De camí, hem comprat segells. El jardí està a “1 mile from the centre”, en línia recta. Nosaltres hem donat la volta del segle, però la patejada ha valgut la pena. Els jardins, a més de gratuïts, són impressionants, tranquils, amb gespa per tot arreu i esquirols. Ens hem apalancat a prendre el sol a la gespa una estona. Cap a les 3 hem tornat a l’alberg i ens hem fet un bocata de tonyina. Hem decidit que aquesta tarda ens ho prendrem amb tranquil·litat i ens quedarem per Royal Mile mirant espectacles al carrer i tal. Ara són les quatre i estem descansant a l’habitació de l’alberg. La frase del dia, i de cada dia comença a ser: “Estic feta pols, em fan mal els peus”. Això comença a semblar un campionat de resistència, més que un viatge.

Hem vist dos o tres showmans més, com el primer cap, però un tal Mighty Gareth feia giravoltar una serra mecànica engegada, una torxa encesa i una pilota alhora. Cap a les 9 hem tornat a l’alberg i ens hem fotut un enorme plat de pasta. Després hem parlat amb un Joe de Seattle i hem marxat a dormir.

DIMECRES 19-8-98

10.15. Estem dins el tren d’Stirling, esperant que surti de Waverley Station. Ens hem llevat a les 8.30, hem fet les motxilles i ens hem acomiadat d’Edimburg molt a contracor. A Stirling hem de buscar amb urgència una bugaderia.

Són les 17.15. Estem a Stirling esperant el bus per tornar cap al càmping. Hem arribat aquest matí, molt aviat, només hi han 50 minuts des d’Edimburg, i hem buscat la Tourist Information, on ens han explicat com agafar un bus cap al càmping. Hi hem trucat per preguntar si tenien bugaderia, i així era, en efecte, cosa que ens estalvia un problema. Hem agafat el bus cap allà, i el conductor no sabia on era. Sort que un avi molt simpàtic li ha dit “past the monument” (referint-se al Wallace monument). El Witches Craig Caravan Park  és bastant cutre i la dona que el porta és molt peculiar (m’ha contestat el telèfon amb una veu de 900696969 que era massa), du un barret blau en plan Robin Hood i es passeja per aquí amb la bici. Però el càmping està en un lloc preciós, darrere un turó, entremig de prats i ovelles i amb vistes al Wallace Monument. Hem vist conills. Ens ha cobrat 9 pounds per les dues, dues nits i després 2 pounds de dipòsit per la clau que obre els lavabos, les piques, la bugaderia…Hem plantat les piquetes amb el dit – i fins i tot crec que les haguéssim pogut plantar amb la llengua-, i hem anat a Stirling a comprar. Hem caminat, plovisquejant, fins al Wallace, i allí hem esperat un bus per baixar. Ens ha baixat el bus turístic, que ens ha deixat a l’estació. Hem comprat en un súper, hem anat a fer un te i ha sortit un sol resplendent, que estem prenent mentre esperem el bus de tornada, que acaba d’arribar.

stirling bridfe

Aquí tothom és amable, simpàtic, amb el somriure a la boca, el please, l’excuse me, el sorry, el thank you… La Sònia em comenta que té moltes ganes d’arribar a les Orkney.

Això és el país del “quitaypon”, cangur a sobre, fora cangur, posa’t el jersei, treu-te el jersei, tan bon punt plou, com surt el sol, com fa vent, com fa calor, com fa fred… No s’aclareix.

19.15 Portem una hora fent bugada, i ja hem engegat quatre vegades l’assecadora (sort que només val 20p). Una dona ens ha deixat detergent, per sort perquè sinó ens hagués costat 50 p. Perquè una peculiaritat d’aquest càmping és que has de pagar 20p per tot- l’aigua calenta de la dutxa, l’ assecador….

Després de fer bugada, ens hem anat a dutxar. I després a “fer” el sopar. Pregunta: Com escalfar una llauna de raviolis, sense fogonet ni cuina, en un càmping d’Escòcia? Resposta: Molt fàcilment. Només cal omplir la pica amb l’aigua que surt de l’aixeta de l’aigua calenta (que surt bullint a sac) i ficar la llauna a dins uns minuts. I s’escalfa. La gent entrava a les piques a fregar els plats i flipava. La dona peculiar, a la que hem anat a demanar un obrellaunes que no funcionava, i al final hem hagut de demanar-lo als veïns, ha entrat i ens ha vist. La Sònia, prèviament, havia matat un macromosquit gegant de 10cm amb l’escorredora dels plats, però la dóna peculiar ha estat més expeditiva. L’ha agafat amb la mà, mentre estàvem menjant sense treure les llaunes de la pica, i l’ha esclafat entre els seus dits, gairebé aconseguint que se’ns passés la gana. Ara crec que ja no hi ha mosquits. Abans de sopar, n’hi havia un núvol tot just damunt la nostra tenda (però aquests eren de mida normal). Són 2/4 d’onze i anem a dormir. Fa fred.

wallace

DIJOUS 20-8-98

Stirling. Ens ha plogut tota la nit. (La llei de Murphy, la nit de càmping, plou). Ens hem llevat a les 9 plovent. Hem posat la roba que encara estava humida (camisa i pantalons) a l’assecadora, hem esmorzat (iogurts, pa bimbo amb pernil i tomàquet). Hem fet el dinar (sandwitchos per complementar un pot de coleslaw, una poma i pastís) a la bugaderia tement que entrés la dona i ens trobés. Ens hem vestit i hem anat fins al Wallace caminant. És una torre damunt d’un turó. A dins, cada pis alberga una exposició sobre la vida del Wallace, la batalla del pont d’Stirling (que ja no existeix perquè era de fusta, i el van substituir per un de pedra preciós sobre el riu Forth), la de Bannockburn, sobre els herois escocesos i els inventors nacionals. A dalt de tot hi havia una vista espaterrant però hi feia un vent inhumà i un fred siberià.

Després hem agafat el bus cap a Stirling i hem pujat al castell, que és preciós i també és molt gran. A dins, hem enganxat una demostració de com es vesteix un escocès medieval (el kilt, la bosseta, el cinturó, les sabates…) “Albá Gabrá” (Escòcia per sempre). Part del castell estava en obres i quedava lleig, però què hi farem. Hem comprat postals. A les tres hem sortit mortes de gana i hem dinat al peu de l’estàtua del rei Robert de Bruce. Hem trucat a Stromness i demà no tenen lloc, així que farem nit a Thurso i l’endemà pillarem el ferri. Hem anat a fer un te al mateix lloc d’ahir, hem pujat un altre cop a veure l’església de Holy Rude (per fora).

holy rude

Hem agafat un bus cap al càmping. No ens ha tornat a ploure en tot el dia des del matí. Són 2/4 de 8, i al costat tenim uns alemanys sopant. Aprofitem per demanar-los l’obrellaunes. Escalfem les llaunes, repulsives, amb el nostre peculiar sistema de bany Maria a la pica. Més tard, un dels alemanys ve tot aparanoiat a preguntar-nos on hem escalfat els espagueti. Li explico i flipa. Rentant-nos les dents al W.C trobem dues catalanes que ens expliquen que no van poder agafar el ferri perquè hi havia molt mala mar i els van recomanar no fer-ho si es marejaven. La Sònia i jo decidim que si vomitem (jo segur) és igual, però que arribarem a les illes. Ens en anem a dormir. La tenda del costat, dos homes i tres adolescents, no paren de riure. La Sònia es comença a emprenyar.

DIVENDRES 21-8-98

Ens hem llevat, hem desplantat, hem esmorzat merda mentre els alemanys es fotien uns cereals amb llet i hem tornat la clau del WC, i la dóna ens ha tornat els 2 pounds de dipòsit.

Hem agafat l’autobús a la cutre caseta de fusta-parada que hi ha a l’encreuament amb la carretera que va al Wallace, al costat del cementiri de Loidge Kirk, i hem baixat a l’estació de tren. A les 12.33 hem agafat el tren que ens ha deixat a Inverness a les 3:10 aprox. Aquest cop ens hem pillat taula. Hem arribat als Highlands, i es nota, hi ha més muntanyes, més arbres (avets i altres), rius i llacs. “El paisatge alimenta la vista” com diu la Sònia, llàstima que no alimenti l’estómac. Quan hem arribat a Inverness estàvem mortes de gana. Ens han dit que el tren a Thurso surt a les 17.15 i arriba a les 9 de la nit. Hem dinat a l’estació d’Inverness, un breakfast (ous, bacon, tomàquets i beans i te). He trucat a l’alberg de Thurso i un tal Neil ens recollirà a l’estació. He trucat als ferris i en tenim un dissabte a les 12.00 des d’Scrabster, al costat de Thurso.

Són les 5 i quart, i sortim. Tenim 4 hores de tren i paisatge per endavant. Ens hem tornat a apalancar a la tauleta. Avui que anem en tren, ha fet sol tot el dia. Les dues dones (marujes) de la taula del costat s’estan fotent una ampolla de vi.

Aquest matí és el primer cop que he vist una cosa escrita en escocès, en una estació de tren, el nom estava escrit en les dues llengües.

Rogart

17:30 Estem a Muir of Ord. Ens queden unes 80 parades (3 hores i mitja de viatge o així). Acabem de veure una escena francament curiosa en un prat, gavines convivint amb les ovelles.

17.40 Inbhirpheofharain (Dingwall). Aquí la gent entra els gossos al tren. És el segon que veiem avui, i a darrera en tenim un altre, un gos guia, que fot pudor a gos. Més fauna: A la vora del tren, un munt de conills mirant com passa el tren. El quart gos, un collie.

17.55 Inbhirghordain (Invergordon). La Sònia diu que hauríem de començar a pensar on a anirem per Setmana Santa.

18:15 Baile Dhubhthaich (Tain)

18.45 Cul Raoin (Culrain)

18:50 Luirg (Lairg /lerg/) El paisatge és cada cop més frondós i muntanyós. Preciós. Ens dirigim cap a la foscor infinita d’uns núvols negres.

19:10 Sgìre Raoird (Rogart). Hem entrat dins un núvol de boira baixa i pluja. Sembla que sigui molt més tard del que és. Clapetes de cel blau em donen esperances.

10.20 Goillspidh (Golspie). Encara tinc esperances. Clapetes blaves, sembla que ja no plou, que  la boira ha pujat.

19.25 El mar! (A l’altra banda tenim Noruega). Això és el paradís dels conills. N’està ple. I les ovelles pasturant a la vora del mar!

Brora Sheep

19:30 Brora. Un poble a la vora del mar enmig del no-res. Hi ha de fer una rasca i un vent acollonants, i en canvi, hi ha una mà de flors i de roses als jardins!

Les dues dones del costat, després d’haver-se fotut una ampolla de vi, ara es foten un cubata. Aquí la penya és tan simpàtica que fins i tot saluden al tren des dels cotxes.

Un falcó o alguna cosa així, és clar, amb tant de conill.

19.45 Bun Illidh. (Helmsdale). Em recorda el poble de “Local Hero”. Deixem el mar i ens endinsem altre cop cap a terra. Encara ens queda una hora de camí, però la vista és preciosa. Acabo de veure un ramat de rens.

Això es la fi del món. Acabem de passar una parada enmig del no-res, ni tan sols una cosa, ni ovelles, res. Un “apeadero” enmig de turons de gespa (aiguamollosa) i bruc (heather), i algun arbre.

Kinbrace

20:05 La sensació ara mateix és que ens acostem a la fi del món. Extensions i extensions de gespa (amb aspecte de xipi-xapi) i bruc, i de tant en tant, alguna casa perduda. Estem a Kinbrace. Ara, un petit rierol trenca el paisatge. Alguna arbreda, i al fons, muntanyes. I tot amanit amb boira i cel gris que li dóna aquest toc de fi del món. Ara un llac.

20.15 Forsinard. Uns pals de la llum ens recorden que estem al segle XX i al món.

20:40 Georgeman’s Junction. Aquí divideixen el tren, cap a Wick i cap a Thurso. I anem enrera.

21.00 Arribem a Thurso (Inbhir theorsa). El tal Neil ens espera a tots els que arribem amb l’últim tren. Un grupet l’anem seguint fins l’alberg (entre ells dos madrilenys). L’alberg és petitó i acollidor i el paio súper amable. Ens du a la Sònia i a mi, i a uns quants més, després d’ensenyar-nos l’alberg, a una botiga oberta amb el cotxe (La Sònia i jo davant – a l’esquerra- ella asseguda sobre meu.) A l’alberg hi ha un billar gratuït, i vídeo amb la pel·lícula Braveheart posada (molt adequada, sobretot quan vens d’Stirling). Un dels dos madrilenys és un xulo del copón. L’alberg ens costa 8 pounds amb esmorzar inclòs. Ens fem per sopar uns espagueti i un pastís de carn al microones. Parlem i després provem d’esquivar a un japonès tot estrany que parla amb la l, it is laining, the lain and the sun. Juguem una mica al billar i anem a dormir a les 11.

DISSABTE 22-8-98

Aquest matí ens hem llevat a les 9 i hem esmorzat de conya (cereals, llet, cafè, té, suc de taronja, torrades amb mantega i melmelada…) Hem conegut una canadenca, la Karen, d’Alberta, que també anava cap a les Orkney, i hem compartit un taxi amb ella fins a Scrabster (Skarabadster). Ara estem al ferri. Són les 12:05. Sortim cap a Stromness. A la Sònia li fa molta il·lusió perquè és el primer vaixell que agafa. Hem agafat un dia de bona mar, sort, perquè això es mou molt. Acabem de sortir i la Sònia ja es mareja. Fa com ressol, en canvi aquest matí feia molt bon dia. Estem al bar, assegudes, i la penya està menjant (no sé com poden). Tenim dues hores de vaixell per endavant. La idea és quedar-nos dues nits i agafar un ferri dilluns a primera hora per poder empalmar amb el tren a Inverness.

old-man-of-hoy

20:20 Estem a l’alberg d’Stromness. Ja hem sopat. El viatge en ferri té dues versions: la de la Sònia, que s’ha passat el viatge vomitant al W.C, i la meva, que m’he quedat a coberta, sota la pluja i cara al vent gèlid contemplant el paisatge immens de les Orkney que s’obrien davant meu, penya segats entre la boira, misteriosos, místics, de conte de víkings i elfs, i l’Old Man of Hoy, i després l’entrada a les illes. Una onada m’ha deixat xopa i he hagut de baixar al WC a assecar-me amb l’aparell de l’aire calent, muntant un número, i tothom em preguntava si era la pluja o una onada, però he tornat a sortir perquè valia la pena la vista.

Hem arribat a Stromness plovent, i l’alberg (de la xarxa oficial) no obria fins a les 5. A la Karen, l’hem acomiadada a l’alberg independent. Hem deixat les coses a una saleta que hi havia oberta i hem anat a comprar en una botigueta. Mitja dotzena d’ous, uns fideus xinesos i pastanagues de llauna per un pound i escaig!  Hem mirat botiguetes i els carrerons. Tenen un aire tot víking. A l’oficina de turisme hem conegut dos catalans que es diuen Sílvia i David, ella havia fet un viatge de ferri com el de la Sònia, i ara volen anar a les Shetland (que són 8 hores).

Hem donat una volta per Stromness, on tot és preciós. Això és de pel·lícula. Es respira una pau i una tranquil·litat d’un altre món. Però hi fa un fred hivernal. Això, a l’hivern ha de ser Sibèria (evidentment, estem a l’alçada de Noruega).

21.30 Hem sortit a tirar unes postals i ens hem fotut en un pub cutrós ple de jovenets que s’han posar a cridar quan hem entrat. Ens hem fotut un parell de birres. Tenim la cara bullint del vent i el fred, aquí dins hi fa molta calor. Nosaltres, a fora, anem amb el jersei, el cangur i l’anorac i tenim fred i ells, alguns, amb màniga curta.

DIUMENGE 23-8-98

Ens hem llevat d’hora i feia bon dia. Hem esmorzat pa bimbo i ens hem fet uns sandvitxos. Aquí et foten fora a les 10:30 fins a les 5 de la tarda. Hem vist el museu d’Stromness, un lloc curiós, bàsicament hi tenen restes de naufragis de vaixells enfonsats en alguna guerra. A les Orkney, s’hi troba la famosa badia d’Scapa Flow, on el reclam turístic principal és fer submarinisme entre les restes dels vaixells. Després tenia un apartat sobre baleners, sobre exploradors que havien anat al Canadà amb la Hudson Bay Company, que hi reclutava els treballadors. Tenia un apartat de fotos antigues del segle XIX, i els carrers estan exactament igual. Això no ha canviat en dos segles. La dona del museu ens ha dit que avui feia un dia inusual (fa sol i no fa vent). Al museu he recollit un tríptic que parlava de la diplomatura en Scottish Studies que ofereix la universitat d’Aberdeen.

scan0041

En sortir del museu hem agafat un caminet a la vora del mar, entre prats, vaques, ovelles, hem passat a la vora d’un petit cementiri. Hem vist una ovella negra que se’ns ha escapat quan provàvem de fer-li una foto, hem travessat pel mig d’una “masia”, amb les gallines campant al seu aire. Se’ns ha acabat el camí i hem seguit per carretera, i més endavant hem trobat dos americans, que pujaven un turó – propietat privada, però havien demanat permís-, i els hem seguit, i des de dalt hem vist els penya-segats i hem contemplat el paisatge corprenedor d’aquest racó de món – on l’electricitat va arribar el 1980-. Al fons, a l’horitzó llunyà, es podia divisar la costa d’Escòcia. Hem dinat a dalt, amb un vent fred bastant empipador i s’ha començat a ennuvolar. Han tornat a aparèixer els americans i tota una colla de nens amb tres adults que han sortit d’entremig de les ovelles, i tots hem començat a baixar. A la Sònia i a mi, ens ha enxampat la pluja i hem arribat a l’alberg calades. A la saleta només hi havien les dues italianes, i hem posat pantalons, jerseis etc a l’estufa i un cop eixuts, hem anat a fer un te i un pastís deliciós a un cafè. Com que plovia, hem estat allà una bona estona – com dues hores-, xerrant. Estem fetes unes guarres i duem el cabell llardós.

Després hem anat al port a mirar els horaris dels ferris i no els hem trobat enlloc. El port és una monada, petit i pescador.

Stromness

Hem tornat a l’alberg, ens hem dutxat- que ja tocava- i hem sopat, uns noodles chinese flavour, que la Sònia ha estat incapaç de menjar-se, una truita, pastanagues de llauna i els espagueti que ens van sobrar ahir – amb els que la Sònia s’ha fet un invent amb oli de girasol que ens han deixat la Sílvia i el David i les pastanagues de llauna. El resultat era indescriptible.-.

Després de sopar ens hem apalancat a la saleta a xerrar amb la Sílvia i un italià que parla una mica de castellà. Diu que vol anar a fer submarinisme a Scapa Flow. La Sílvia se’n va a sopar i nosaltres a dormir, que demà pillem el ferri a les 8.45am cap a Scrabster.

Demà a Inverness no tenim on dormir perquè només hem pogut reservar per dimarts. Si no trobem res, acamparem i ens congelarem. A Inverness buscarem com a boges botigues per comprar souvenirs escocesos. Si no, som capaces de tornar a Edimburg només per comprar tartans o alguna cosa a quadres. Perquè aquí a les Orkney no hi ha res escocès, sembla un altre país, es noten molt les arrels vikingues – moltes coses amb runes vikingues gravades i coses així.

Stromness Alfred Street

DILLUNS 24-8-98

Portem 11 dies i sembla que portem una eternitat, segons la Sònia, tota la seva vida viatjant. Són les 8.40 del matí, estem al ferri St. Ola un altre cop, esperant que surti del port. La Sònia ha demanat una pastilla pel mareig. Sortim a 3/4 de 9. Ens hem llevat a les 6.40, i la tia del costat estava fent meditació- om!-. La Sílvia també s’ha llevat, tot i que ells marxen amb el ferri de la tarda, potser. El 28 han d’estar a Edimburg perquè tenen les entrades pel Tattoo, i un amic que hi viu.

11:30 Estem a Thurso, esperant que surti el tren cap a Inverness, on hem pillat el mercat de bestiar i una subhasta d’ovelles, és curiós. Fa bon dia.

scrabster

El viatge amb ferri ha estat meravellós, la Sònia no s’ha marejat i jo he estat prenent el sol a coberta tot el viatge i he pogut veure les illes, els penya segats de st John’s Head i l’Old man of Hoy amb sol. A Scrabster, un bus empalmava el ferri amb el tren. Hem coincidit amb les tres vikingues de l’alberg, unes ties que van amb trenes i tenen aspecte nòrdic. A més n’hi ha una que va amb una faldilla llarga i una mena de manta ponxo a quadres i queda autèntica total.

Arribarem a Inverness cap a les 4pm i hem de buscar un banc i un lloc per dormir. En un país on tot tanca molt d’hora. Sort que la noia japonesa de la nostra habitació d’Stromness ens ha donat tres telèfons de B&B.

forsinard_tcm9-353693

12:15. Sortim de Thurso. Ara, un altre cop, la tundra, però avui fa sol i la impressió serà diferent. Tot i que déu n’hi do. Ens aturem a la Forsinard Nature Reserve. Aquestes extensions de Heather i herbes són una reserva natural de ramats de rens, rapinyaires, ovelles….

13.20. Ja tornem a ser al mar, a Helmsdale. La fi del món ha quedat enrere.

3/4 de tres. Ja queda  menys. Al tren hem comprat dinar a la dona del carretó – dos sandvitxos, dos mars, una cocacola i un aigua, meravellós, eh? Al costat tenim una parella jove amb el seu bebè del qual n’estan absolutament enamorats.

Cap a les 4 arribem a Inverness, capital dels Highlands – que això de High…- ràpidament, des de l’estació, truquem als B&B. Al segon ens diuen que sí. Anem ràpidament a treure peles a un Royal Banc of Scotland abans que ens tanquin, completament espitoses. Anem cap al B&B, que és una caseta molt acollidora on ens donen una habitació per nosaltres soles, amb tele, per 10 pounds cada una. Això sí, la decoració és horrible – cortines, edredons i el moble de la tele, amb uns quadres vermells i grocs horteros total.

Inverness_Castle_and_River_Ness_Inverness_Scotland_-_conner395

Anem a buscar una bugaderia, muntem el numeret del segle traient-nos roba, mitjons, -sostens la Sònia-, per aprofitar la bugada. Cap a les 6, sortim de la bugaderia i entrem en una botiga turística 100 % (Inverness n’està plagat), i aconseguim comprar-nos souvenirs – mantes, bufanda, calçotets (la Sònia pel seu pare), i un gorro (la Sònia també). Contentes i felices per haver trobat banc, llit i botigues, anem a sopar a un pub. Allà, se’ns posa a parlar un avi superautèntic dels Highlands, ultra escocès i anti-anglès total, que ens comença a explicar que els anglesos són imbècils, que els escocesos no es passen el dia portant kilts, tocant la gaita i menjant haggis, sinó que són educated people. Que l’últim cop que ell va portar el kilt va ser al casament de la seva filla, que es va casar amb un Campbell, que ella un McFarland, i que el seu clan venia de molts segles enrere, i ens va deixant anar parrafades en gaèlic i ens comença a recitar Robert Burns. També hem parlat amb un tal Ferlow McDonald que ens va convidar a una birra, que anava borratxo, igual que l’avi, i que parlava a una velocitat acollonant.

Després anem a donar una volta abans de tornar al B&B a veure la tele i a clapar.

DIMARTS 25-8-98

Inverness. Ens hem llevat a les 8.15, i la dona ha entrat a les 8.20 a dur-nos l’esmorzar que ha deixat frustrada a la Sònia. Consistia en dues torrades amb melmelada, dos plàtans (als quals la Sònia és al·lèrgica) i te o cafè. Hem recollit totes les coses i hem anat a l’alberg, on ho hem deixat tot. Hem anat a la Tourist Info. a comprar dos tickets per un half-day tour al Loch Ness, que ens costava 6 pounds. Hem donat una volta i hem agafat el bus.

Drum

La ruta ens ha portat per la vora del Llac fins a Drumnadrochit, on hem vist el Museu del Monstre, que bàsicament explica, a part de la informació geològica sobre el Llac, la història de la recerca del monstre per part d’una àmplia gamma de pardillos que no tenien res més a fer a la vida. Després, ens han dut fins a Urqhart Castle, on hem embarcat en una barqueta que ens ha dut a passejar pel llac més gran de GB (on hi cap 10 vegades la població mundial), fins al Clansman Hotel, on hem recuperat el bus de tornada a Inverness. El guia anava explicant coses curioses com que part de les terres que voregen el llac, i part del llac mateix, pertanyen a Lord Burton.

A Inverness, hem anat a comprar segells i menjar. Hem tornat a l’alberg a menjar porc i una sopa de llauna. Ens hi hem trobat un català de Tarragona.

A la tarda, hem sortit a comprar el vidre de la Sònia – que volia un vitrall amb motius cèltics- i després, tot passejant per la vora del riu Ness, i buscant un cafè, hem trobat una botiga-museu de música tradicional que ens havia recomanat el guia de la tour.  Hem pres te i scones amb melmelada i mantega al cafè de baix i jo m’he comprat un CD. Després, hem rulat una mica més abans de tornar cap a l’alberg, a dutxar-nos i a fer el sopar. Ens hem trobat al de Tarragona i hem fet un intercanvi. Nosaltres hem fet macarrons i salsitxes i ell ha tret vi de Rioja i formatge Brie. Cap a les 9 han aparegut la Sílvia i el David. Hem estat xerrant una estona i sopant. Cap a les 11 han aparegut les italianes d’Stromness, que s’estan a l’alberg del costat. Quan han marxat ens hem quedat la comunitat catalana xerrant i mirant revistes fins a quarts de 2. A aquesta hora, ha aparegut un tio completament borratxo i s’ha posat a parlar amb nosaltres. Es diu Ross i és de Durban, Sudàfrica – ens ho ha ensenyat en el mapa perquè la Sònia no s’ho creia. Ens ha explicat que el seu pare viu a Durban i la seva mare a prop d’Inverness. Separats? Nooo!

Hem anat a dormir super tard, tot i que demà ens llevem a dos quarts de 7. Quan ens hem posat al llit, Tweety Bird i Silvester, totes les companyes dormien feia hores. Ens ha agafat tal atac de riure que hem hagut de sortir de l’habitació i hem acabat pel terra del passadís. Jo, finalment, he hagut d’entrar a WC a riure sola. Finalment, hem pogut anar a dormir.

DIMECRES 26-8-98

A les 6:30 ha sonat el despertador. Ens hem llevat i hem marxat. Hem hagut d’agafar un tren a les 7.55 perquè no hi havien trens nocturns cap a London. Deixem Escòcia (Sniff, sniff), ens fa molta pena. Al tren, ens hem trobat la noia japonesa d’Stromness i li hem donat les gràcies pel telèfon del B&B. Ella se’n va ara cap al Lake District.

Ens esperen 8 hores de tren, i a sobre d’aquí a 4 o 5 hores passarem de llarg Edimburg. Serà dur. De fet, ens hi quedaríem a viure sense pensar-nos-ho dos cops.

I aquesta és la meva crònica (la part corresponent a Escòcia, si més no) del 98. Aquest cop he hagut de “robar” pràcticament totes les fotos per complementar-la. No és cap meravella però és el contrapunt de la del 2004, en què vaig fer moltes milles en cotxe. Aquí anàvem en tren (i una tenda!) i era 6 anys més jove.

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Escòcia, ara fa 10 anys

Seguint en la línia de recuperar memòries, i aprofitant l’imminent celebració del referèndum escocès, penjo aquesta petita crònica d’un viatge que hi vaig fer –el meu segon i que no serà pas el darrer perquè n’estic enamorada- quan vivia a Anglaterra. Hi he fet els mínims retocs –originalment això va ser un email dirigit als meus amics.

Edimburg. Dilluns 16 de febrer del 2004. Aterrem amb 20 minuts d’antelació segons el previst amb sis graus de temperatura. “Esperem que hagin tingut un bon viatge, gràcies per volar amb Easyjet. L’últim que surti de l’avió, neteja” (és la versió Easyjet i políticament correcta del “Marica l’últim”). Truco a la penya del lloguer de cotxes. Em recullen amb una furgo a l’aeroport, em duen a una zona industrial, em donen un Nissan Micra E platejat i una fotocòpia cutre d’un mapa de com arribar a Edimburg i ens veiem la setmana que ve, passa per caixa. 110 lliures.
Trigo una hora per arribar al centre d’Edimburg –és hora punta total. L’avantatge, la zona blava tot just s’ha acabat a dos quarts de set de la tarda, o sigui, fa cinc minuts. Aparco a Saint Andrew’s Square, al costat de Princess Street. Pillo motxilles i cap al High Street Hostel, a la Royal Mile. És fosc, fa fred i plovisqueja, mala combinació, el meu passeig dura poc. Hostel, sopar, pul·lular i a sobar.

Inverary High StreetInveraray High Street

 Dimarts 17. Em llevo a les sis del matí. El meu pla és senzill: anar cap a Inveraray (a la boca del riu Aray) i dormir en un B&B. Surto d’Edimburg –donant un parell de voltes més del compte a les rondes de la ciutat- amb un dia radiant. Agafo “l’autopista” cap a Glasgow (I dic l’autopista perquè és l’única en tota Escòcia). La meva intenció de passar de llarg Glasgow i seguir per l’A82 cap a Loch Lomond queda truncada quan el meu meravellós cotxe decideix començar a emetre un so agut i irritant. Surto a la primera sortida per investigar què coi passa. No hi ha motiu aparent per la protesta. Torno a entrar a la ronda i ja dins l’A82 (que comença sent un carrer de Glasgow) he de tornar a parar i trucar al servei tècnic de la Nissan. Em diuen que déu ser cosa de l’equip de música i m’envien una furgona del RAC, que m’escorta fins a una sucursal de la companyia Arnold Clark (on he llogat el cotxe). Allà me’l canvien amablement.

Dimarts 17 de febrer, encara. Surto de Glasgow com a les 12 del migdia amb un altre Nissan Micra E platejat. Just quan començo a pensar que estic farta de ciutats i rondes i tinc ganes d’enganxar carretera rural d’una punyetera vegada la carretera enfila un turó i des de dalt se m’apareix com una visió celestial el Parc Nacional de Loch Lomond i Trossarchs, en el seu màxim esplendor sota un cel blau diàfan i perfecte. Gràcies a Déu. A la una, després de vorejar llacs i turons, estic a Tarbet, demà he de passar per aquí al costat a recollir la meva amiga Duna. Ara agafo l’A83 cap a Inveraray, petit poblet a la vora del Loch Fyne, famós pel seu castell i la seva presó. Deixo el cotxe en un pàrking que és pràcticament tan gran com el poble. Em sorprèn la quantitat de penya que hi ha passejant –és dimarts! Però fa un dia fantàstic. A l’oficina de turisme em recomanen un B&B. Hi deixo els trastos i surto a passejar pel poble. Vaig fins al castell, que està tancat perquè no és temporada. És un castell reformat al segle XVIII. Aprofito l’última llum del dia per passejar per moll i vora del llac mentre els darrers visitants van desapareixent. Compro en un Spar i m’enfilo pels desèrtics carrers cap al B&B, que té una cuina fantàstica amb una saleta acollidora. Com que estic sola és com estar a casa i em faig el sopar i m’apalanco a veure un vídeo de X files on l’Scully està a punt de parir i a l’FBI han organitzar una porra sobre qui és el pare. Més tard m’apareix una parelleta de Barna de vacances post-exàmens. Dutxa i a sobar-la.
Dimecres 18. Em llevo a les 7 amb la primera llum d’un altre dia radiant després d’una nit clara. Això vol dir que Escòcia es desperta sota una capa de gebre (petits icebergs decoren el Loch Fyne). Esmorzo com una reina, la dona m’atiborra de torrades, cereals, ous, bacon, suc i té. A les 8 abandono l’establiment, deixo les coses al meu gelat cotxe i me’n vaig a fer una petita excursió fins al mirador –una vella torre de guarda dalt d’un turó- a través del bosc. El dia és esplendorós i el fred és agressiu. No cal dir que la vista des de dalt és espaterrant, tot i que el camí fangós ha deixat la seva empremta en botes i pantalons, excepte en els trams on el fang estava gelat. A les 11 torno a ser al poble, altre cop ple de penya. Fins les 4:30 no he de recollir la Duna però aquí només em queda visitar la presó i amb aquest dia no tinc ganes de ficar-me dins un museu. Poso 20 lliures de benzina a la sortida del poble i amb el dipòsit més que ple tiro cap a Tarbet amb tota la tranquil·litat del món, gaudint del paisatge i parant a fer alguna foto. A les 12:30 hi arribo i constato que no arriba a la categoria de poble. Té un hotel espectacular i hi ha penya perquè els creuers pel llac surten del petit moll local. Decideixo pillar un dels vaixells i fer la volteta a Loch Lomond. I així de pas veig l’hotel on treballa la Duna, perquè hi passem molt a prop. L’Inversnaid hotel, a la boca del riu Snaid, com el seu nom indica, a la riba del Loch Lomond, en ple territori McGregor, queda separat de la civilització per una milla d’aigua de 336 metres de profunditat. La civilització, en aquest cas, és Inveruglass (a la boca del riu Uglas), que de fet és un moll al costat de la central elèctrica de Loch Sloy, en ple territori McFarlane, un clan que es dedicava a sortir a saquejar castells i propietats alienes durant les nits de lluna plena al crit de “Loch Sloy” – una bonica tradició que s’ha perdut per sempre, i és que, Escòcia ja no és el que era-. Després d’un tast de Whisky ens tornen a deixar a Tarbet i faig cap a Inveruglas. M’assec a dinar a la vora del llac. Puntual com un rellotge a les 4:30 de la tarda la barqueta de l’hotel em porta la Duna fins al moll i sense més dilació, tirem milles cap a Fort William passant per algun dels trams de carretera més espectaculars que he tingut el plaer de recórrer com a conductora. Parem al mig del no res, en un dels petits aparcaments que poblen les carreters d’Escòcia, a la vora de l’A82 entre Tyndrum i el coll de Ranoch Moor al capvespre, i sortim del cotxe, malgrat el fred gèlid, a gaudir del paisatge increïble. Estem als Highlands: Lochs, Glens and Bens (Llacs, valls i cims), rodejades de turons d’entre 1087 i 1108 metres d’alçada i llacs. I amb l’últim fil de llum passem el pont de Ballachullish, sobre el Loch Linnhe i de seguida arribem a Fort William, una ciutat sorprenentment gran a la vora del Loch Linnhe i al peu del Ben Nevis, el pic més alt d’Escòcia. Trobem l’alberg de seguida i de casualitat. Nit estelada, fred inhumà, sopar, pub i birra. A les 11 anem a dormir que demà ens toca llevar-nos d’hora per tirar cap al nord, per un camí que promet ser cada cop més espectacular.

A87
Fort William. 19 de febrer. 7.00 a.m. La pobra Duna em diu que no ha dormit pràcticament res per culpa d’una vaca que tenim per companya d’habitació que ronca com un motor fora borda (ha acabat baixant a la saleta i provant de desconnectar, sense èxit, els altaveus). De totes maneres, en mirar per la finestra se m’encongeix el cor de descobrir que Fort William està submergit en una boira densa i espessa. Li dic a la Duna que dormi, que ja la despertaré quan s’escampi la boira. Baixo a esmorzar i m’uneixo a una noia davant la finestra de la cuina i ens entretenim a contemplar els nostres cotxes camuflats sota una capa de gebre. Quan la boira comença a escampar vaig a descongelar-lo, encenent motors i calefacció. Provo de tirar aigua als vidres però l’ampolla de dos litres que estava dins el cotxe s’ha congelat. Poc a poc, però, aconsegueixo tenir visibilitat. A les 9.30 la boira ha desaparegut del tot i fa una dia serè i assolellat com els anteriors. Per tant, cap a Skye falta gent. La carretera és tan espectacular com preveiem i ens anem aturant constantment als aparcaments de la vora a contemplar el paisatge. No ho podem evitar. Al mirador entre Invergarry (a la boca del riu Garry) i Loch Cluanie ens hi tirem mitja hora fent fotos i fent l’idiota amb la càmera digital de la Duna.

Glenn GarryGlenn Garry

Arribem a la conclusió que si seguim parant cada cinc minuts no arribarem mai i ens contenim una mica fins la parada que sí teníem prevista i obligada: Eilean Donan Castle, fortalesa del clan McRae -tancat per temporada però obert per fora. És preciós, en un illot del Loch Duich unit a la riba per un pont de pedra. Allà compro l’única postal per enviar de tot el viatge.

Eilean DonanEilean Donan

Finalment, passem el llarguíssim Skye Bridge, que uneix Kyle of Lochalsh, a terra ferma, amb Kyleakin (Caol Acain), porta de l’illa. I cap a Portree (Port Righ), capital d’Skye, un poblet a la vora del mar, entre illes (Skye és la més gran de les Hèbrides). Aparquem, comprem, dinem, deixem trastos a l’alberg i passegem fins que es fa fosc, superant el fred com podem (a qui se li acut anar a Escòcia al Febrer?) Tornem cap a l’alberg i ens apalanquem a l’habitació. Ens hi estem tanta estona que n’acabem fent el mapa Bagua. La Duna dorm a la zona de la pasta i jo a la dels viatges – Quanta gent coneixeu que es dediqui a fer Feng Shui en un alberg, eh?-. Baixem a sopar a la cuina, una cuina fantàstica, espaiosa amb unes grans taules de fusta i finestrals amb vistes al mar i a les muntanyes. Anem a dormir d’hora. La Duna ha de recuperar una nit de son.

Portree 3

Portree, Skye, divendres 20 de febrer. Ens llevem. Està núvol, gràcies a la qual cosa les “roads” i el “car” no estan gelats. Fem la volta a la península de Trotternish, fantàstica. Penya-segats, cascades (Kilt Rock Waterfall), cims (the Old Man of Storr), les runes del castell de Duntulm, ovelles (llepant les ratlles de la carretera), toros pèl-roigs i peluts amb serrell, poblets minúsculs amb noms com Staffin i Flodigarry, i carreteres estretes. Ens fa un dia variable de sol i ombra. A quarts de 12 parem a Uig, un poble que s’estén en forma de ferradura al voltant d’una badia, a fer un te i comprar dinar. Quasi tot està tancat per ser fora de temporada però de ben segur que és molt millor això que la massificació estiuenca. Més carreteres estretes, amb trams d’un sol carril i un munt de “passing places”, per apartar-se i deixar passar els que vénen per l’altra banda. Per sort ara no hi ha gairebé trànsit.
Dunvegan Castle, llar dels McLeod. Castell reconstruït al segle XVIII i lleig. Però els jardins són macos i la localització, a la vora de Loch Dunvegan, que de fet és una entrada del mar, és immillorable.
Tornem cap a Portree per una carretera d’un sol carril totalment genial que serveix de drecera a través de l’illa entre turons, arbres i ovelles. Al hostel se’m presenta una noia amb un “hello, my name is Núria”. És de Sabadell i es dedica a fer intercanvis treballant en granges orgàniques amunt i avall d’Escòcia. El seu últim granger l’ha portada fins aquí perquè havia de fer-hi una xerrada.

passing placeSkye

Dissabte 21. Abandonem Skye. Roda el món i torna a Inverness– poble que vaig visitar l’any 98 durant el meu primer Interrail-. Portem a dos holandesos del hostel fins a Sligachan, al peu de les Cuillin, el massís del sud de l’illa, en territori McDonald. Adéu pont. Adéu Eilean Donan, adéu A87. Pillem el desviament cap a Invermoriston (a la boca del riu Moriston). Canvi de carretera i canvi de clima, ens neva mentre arribem al llac Ness, ens neva quan parem a Urqhart castle. Estem el temps just per fer-li una foto i tornar-nos a posar els guants abans que els dits ens caiguin a terra. Al llac no li fem ni cas i en quant al Nessie, probablement se n’ha anat de vacances a la Costa del Sol. Arribem a Inverness, a la boca del riu Ness, i ni rastre de neu enlloc. Busquem aparcament, cosa no gens fàcil. Deixem trastos a l’Students Hostel, un lloc molt acollidor on ara fa sis anys vaig patir un dels pitjors atac de riure de la meva vida en companyia de la Sònia. Guarden tots els llibres de signatures d’anys i panys enrera, i trobo la meva dedicatòria de l’agost del 98! Evidentment deixo una altra dedicatòria al llibre d’aquest any. Què fem a Inverness? Botigues, què si no? Postals, kilts. La Duna i jo estem temptades a comprar-nos-en un, però la veritat és que la faldilleta em fa pensar en una col·legiala manga… Acabo comprant galetes.

Diumege 22. Avall que fa baixada. Avui toca tornar a Edimburg. Torna a fer un dia espectacular i per l’A9 abandonem els Highlands. Aquest camí no és ni la quarta part de maco que l’altra banda. Poc abans de les 11, a 12 milles d’Edimburg pillem una caravana. La Duna, que ha d’agafar un tren cap a Glasgow per tornar a l’hotel, es comença posar nerviosa. Un diumenge a les 11 del matí! On va la gent? Ho descobriré de seguida intentant aparcar al centre de la ciutat. La retenció desapareix i creuem el pont sobre el Firth of Forth. La Duna aconsegueix agafar el tren de la una. Ens diem adéu a l’andana com a les pel·lícules poc originals. Li dono els 4 Cd que vaig gravar expressament per al cotxe de record. Els únics 4 Cd que teníem i que hem escoltat un cop i un altre i que vaig batejar amb el nom de les carreteres. Deixo la bossa al hostel i me’n vaig a fotre una pizza. Després torno cap al cotxe i, de casualitat, el puc aparcar bé perquè hi ha una parelleta que se’n va.
Passejo per la Royal Mile amunt i avall, compro records i regals per un parell d’éssers privilegiats. Fa un fred que pela. Pujo a veure la posta de sol sobre la ciutat des de Saint James Seat, el turó que hi ha al peu de la Royal Mile, on estan construint el nou parlament d’arquitecte català. Durant un moment s’ennuvola i fa un intent de nevar, però de seguida s’aclareix de nou. Es fa fosc, torno al hostel. Llegeixo, em jalo un iogurt i me’n vaig a dormir. Bona nit, Oidhche mhath.

Més castell Edinburgh

Dilluns. Em llevo a les 7:30. Em prenc un hot chocolate a la cuina, deixo la motxilla a recepció i me’n vaig a buscar el cotxe per dos motius: un, a les 8:30 comença la zona blava, dos, necessita benzina. Trobar una benzinera pot ser una aventura perquè em diuen que al centre no n’hi ha cap. Intento seguir les indicacions d’un paio i la cago, però em topo de morros amb una benzinera just quan se m’encenia la llumeta de dipòsit. L’aventura número dos és tornar cap al centre, ho aconsegueixo amb el meu gran sentit de l’orientació… bé, i perquè des d’aquí es veu el turó de St. James Seat. Acabo aparcant davant del hostel i pagant ticket per dues hores. Tot el centre d’Edimburg és una zona blava gegant. Així de pas, recullo la motxilla. Vaig cap a l’Scotland Museum però encara no han obert. Pujo al castell. Fa un sol bestial i un fred encara més bestial. Opto per entrar a un cafè i esmorzar uns ous amb torrades. Després entro en un petit museu sobre la vida a la ciutat d’Edimburg. Entro en un lloc on vénen Fudge per provar-lo. En tenen de moltes varietats diferents: xocolata, caramel, avellana… En tasto un de Highland Creme, que és de color blanc. Està boníssim… Em caduca el parking i decideixo anar tirant cap a la zona industrial on he de tornar el cotxe. Me la passo de llarg i vaig a petar a l’aeroport i he de tornar enrera. Però acabo trobant-la i torno el cotxe sense problemes. D’allà em duen a l’aeroport. Fot un sol de cal Déu. Abandonaré Escòcia havent vist ploure de casualitat un matí al llevar-nos i havent vist nevar durant un tram de carretera. Ens ha fet un temps genial tota la setmana.
Aterro a Gatwick amb 20 minuts d’antelació –altre cop-, a 4 graus. A casa, a Boohkam, em diuen que ha estat la setmana més freda de tot l’hivern. M’ho crec. Però ens ha fet sol i això és el que compta.
Faig un càlcul: Amb el segon Micra entre la sortida de Glasgow i l’entrada a Edimburg he fet 671 milles ( uns 1100 km)…. i totes per l’esquerra! – La Duna flipava que no se me n’anés l’olla i tirés cap a la dreta. No, el problema el tindré el dia que agafi un cotxe a Barna i tendeixi a l’esquerra-… I la broma en total m’ha sortit per uns 500 euros (comptant regals i souvenirs i revelat de fotos). Torno a ser a Surrey, m’esperen quatre setmanes seguides de curro, sí, 28 dies seguits sense parar fins la meva propera setmana off. Continua fent un fred que pela i tot i així, a la cuina hi tenim formigues!

Algú encara no ha pillat què vol dir el prefix escocès “Inver”?

Bé, nois, Mòran taing, beannachd leat.

I aquesta és la crònica de la meva petita escapada a Escòcia ara fa 10 anys. El dia que pugui, repeteixo. Que ja toca!

La nena del pou

Skye

PD: La qualitat d’impressió de les meves fotos originals -analògiques encara- és terrible. Algunes són meves, d’altres les he tretes d’Internet.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Gustavo Cerati In Memoriam

D74A4D1B23C96441C3FE6F6D36041

Buenos Aires. El 29 de desembre de 2003 la Carolina Charles em va trucar i em va dir: ‘Compré dos entradas para ver a Charly en el Luna Park.’ Quina il·lusió! Per a mi Charly García és el millor músic argentí i l’havia descobert tan sols uns mesos abans amb el disc ‘Yendo de la cama al living’, un disc de culte per a tota una generació. Seria, doncs, la primera vegada que veuria Charly García en directe, i a més a més, al Luna Park, el mític recinte del centre de la capital argentina.

En un moment del concert, la Caro m’assenyalà l’home que tenia just davant meu i em digué:

-¿Sabés quién es?

-No

-Gustavo Cerati, ex Soda Stereo

-¿Y la mina de al lado?

-!Idiota!

I em va fotre un calbot al cap tot rient. La ‘mina’ (la noia) del costat era Deborah del Corral, model argentina i en aquells moments parella de Cerati.

La cosa va quedar aquí. Però uns minuts més tard, quan Charly Garcia va presentar Gustavo Cerati a tot el Luna Park, vaig flipar és clar. Va anar acompanyada d’un petit discurs de Charly: ‘Dicen que estamos peleados, que vivimos muy lejos el uno del otro, pero los dos vivimos en Palermo Bagdad (era l’època de la guerra de l’Iraq) y es mi amigo… !Gustavo Cerati!

Arran d’aquesta anècdota vaig descobrir Gustavo Cerati y Soda Stereo. Només un disc, però un disc que el vaig ratllar de tan escoltar-lo, un disc per a mi excepcional: Comfort y música para volar. I d’aquest disc LA cançó: En la ciudad de la fúria

La mort de Cerati no és una mort convencional. Mor després d’estar 4 anys en coma a causa d’un ictus cerebral. Se’n va un gran del rock argentí, una icona de la música argentina.

Ara és el moment de (re)descobrir Soda Stereo y conèixer la seva carrera en solitari. Pregunta per a argentins/es: Per quin disc començo? Quin és el millor disc del grup? I quin és el millor disc en solitari? S’admeten suggeriments i comentaris.

———————————————————————————————————

Buenos Aires. El 29 de diciembre de 2003 Carolina Charles me llamó y me dijo: ‘Compré dos entradas para ver a Charly en el Luna Park.’ !Qué ilusión! Para mí Charly García es el mejor músico argentino y lo había descubierto tan sólo unos meses atrás con el disco ‘Yendo de la cama al living‘, un disco de culto para toda una generación. Sería, pues, la primera vez que vería a Charly Garcia en vivo, y además, en el Luna Park, el mítico recinto del centro porteño.

En un momento dado del concierto, Caro me señaló el hombre que tenía justo delante mío y me dijo:

-¿Sabés quién es?

-No

-Gustavo Cerati, ex Soda Stereo

-¿Y La mina de al lado?

-!Idiota!

Y me dio un golpe en la cabeza, riendo. La mina de al lado era Deborah del Corral, modelo argentina y en aquellos tiempos pareja de Cerati.

La cosa quedó ahí. Pero minutos más tarde, cuando Charly García presentó a Gustavo Cerati para todo el Luna Park, flipé, flasheé, claro. Acompañaba la presentación un pequeño discurso de Charly: ‘Dicen que estamos peleados, que vivimos muy lejos el uno del otro, pero los dos vivimos en Palermo Bagdad (era la época de la guerra de Irak) y es mi amigo… !Gustavo Cerati!

Esta anecdota me permitió descubrir a Gustavo Cerati y Soda Stereo. Sólo un disco, pero un disco que lo rayé de tanto escucharlo, un disco para mí excepcional: Comfort y música para volar. Y de este disco LA canción: En la ciudad de la furia

La muerte de Cerati no es una muerte convencional. Muere después 4 años en coma debido a un ictus cerebral. Se va un grande del rock argentino, un icono de la música argentina.

Ahora es el momento de (re) descubrir Soda Stereo y conocer su carrera en solitario. Preguntas dirigidas a argentos/as: ¿Con que disco empiezo? ¿Cuál es el mejor disco del grupo? ¿Y cuál es el mejor disco en solitario? Se admiten sugerencias y comentarios.

 

Sergi Borges

@BorgesSergi

 

TOTES LES VEUS DE LA TERRA (II)

El meu pas per terres ripolleses, on vaig viure durant un temps, em va deixar algunes memòries, com aquesta “crònica d’un diumenge de gener de 2010” que he trobat entre els meus arxius i he pensat que podria compartir amb tots vosaltres:

Era l’any 1984 i el doctor Eudald Maideu passejava pels seus terrenys prop de Gombrèn quan es va fixar en un cau de conills orientat cara al Nord. Home savi com era, coneixia perfectament la costum dels conills d’orientar el seus caus cap al sud, per aïllar-los del fred. Encuriosit, va fitar cap dins i va observar, sorprès, el que semblava un volta romànica.

-Collons, els conills del Ripollès! –va pensar-. Quin nivell!
Va lligar una càmera de fotos a un pal i va fer unes quantes instantànies; les va rebel·lar i les va enviar a la societat arqueològica de Girona, on van corroborar que, efectivament, els conills de ripollès no hi tenien res a veure.
En aquest punt cal explicar que, ja feia anys corria la llegenda que per aquells verals hi havia hagut el castell del comte Arnau però no se sabia ben bé on. Uns deien que es trobava damunt un d’un turó rocós proper i que ja no en quedava res; d’altres tenien la teoria que el mas de Mataplana s’alçava damunt dels antics fonaments del castell. I alguns, fins i tot, defensaven que no havia existit mai.
Però tots s’equivocaven. I els arqueòlegs van treure els roures i les pedres i van començar a cavar. I en pocs anys havien desenterrat les restes del castell de la família Mataplana (senyors de Gombrèn, senyors d’Urtx, barons de Mataplana i comptes de Pallars, per ordre cronològic de prosperitat familiar a mesura que anaven casant hereus amb bones pubilles).
Així doncs, aquest castell que no havia existit mai resulta que havia començat essent una fortificació al s. IX per acabar sent tota una residència noble fins que el terratrèmol de 1428 el va condemnar a l’oblit durant més de 5 segles.

IMG_2516

Els Mataplana de per sí eren una família més aviat de la festa. Hug de Mataplana va morir a la batalla de Muret, juntament amb el rei Pere i uns 10.000 catalans que es van presentar al camp de batalla amb ressaca de la festa que s’havien pegat la nit anterior. Diuen que el rei Pere no s’aguantava dret. I de qui va ser la idea de fer una festa? D’Hug de Mataplana, efectivament. Però el personatge més conegut de la família és, sense dubte, Arnau de Pallars, que va dur els mals vicis de la família a extrems tan exquisits que es va acabar forjant una llegenda que el condemna a vagar per l’infern eternament. Diuen que, entre d’altres costums, tenia la dèria de fer que les donzelles locals li portessin cireres per degustar-les després a totes (les cireres i les donzelles). Els vassalls en van acabar tan farts, dels abusos, que van tallar tots els cirerers de la contrada.

IMG_2519 Segons la llegenda, un jove Arnau va aconseguir d’esquitllentes robar una peça de roba a una dona d’aigua mentre es banyava al gorg del Banyuts. A canvi que li tornés, la fada es va veure obligada a concedir-li tres desitjos. Què va demanar ell? Una espasa que, tan sols desembeinant-la, ferís l’enemic; una sac de monedes que no es buidés mai i una pedra que el conservés bell i jove per sempre. Evidentment, aquests tres dons acabarien sent la seva perdició: el sac de monedes era tan petit que les havia de treure d’una en una i al final es va tornar garrepa; l’espasa va acabar matant un dels seus servents i el germà, per venjar-se’n el va llançar al gorg – tan profund que comunica amb l’infern-, però com que la pedra l’havia fet immortal i no podia morir, va quedar condemnat en vida. Li permeten sortir dues hores al dia (de 10 a 12.00 de la nit) del gorg amb el seu cavall infernal per passejar pels seus antics dominis.

Avenç de Sant Ou (Small)
Però abans de ser condemnat, l’home havia descobert que el forat de Sant Ou, al Montgrony, comunicava per sota terra amb el pou del claustre de Sant Joan de les Abadesses, avinentesa que aprofitava per a beneficiar-se’n les monges. (Curiosament Arnau de Pallars va viure al segle XIV i les monges de Sant Joan havien estat expulsades -per meuques, això sí- al segle XI però les llegendes són així, intemporals).
Un dels noms més típics de la família Mataplana era Hug. I això a què ve? Doncs a que una de les seves aficions era concedir cartes de poblament per la zona. Un dels pobles afavorits per això va ser Castellar, avui conegut per dues coses: 1) El concurs de gossos d’atura i 2) Les fonts del Llobregat.

IMG_2546

I què se’n va fer dels Mataplana? Doncs que tanta festa els va arruïnar. I es van haver de vendre les terres al senyor de Pinós, que les va vendre al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Abans del terratrèmol, és clar.

I això és tot el que dóna de sí un diumenge de gener si mentre dines a Castellar de n’Hug després de visitar Gombrèn i el Castell de Mataplana comença a nevar i no tens cadenes, perquè s’han quedat a l’altre cotxe, a Ripoll.

 

La nena del pou, gener de 2010

Publicat dins de General | Deixa un comentari