BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Cinquanta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

El poeta vol creure amb Déu, vol creure amb la transcendència, però no pot. És la raó contra la fe i és, també, el lament que la fe no pugui guanyar la raó. És un poema desesperançat i adolorit de qui sap que la vida és finita i que no hi ha vida més enllà de la vida“.

Àlex Broch, historiador, editor i crític literari, dins 36 mesos sense Josep Palau i Fabre


Tothom se l’hauria d’aprendre de memòria.

Encongeix el cor i humiteja els ulls.

Segueix la tradició d’altres Cants Espirituals de poetes catalans com Ausiàs March o Joan Maragall.

Palau i Fabre recita el seu Cant espiritual from fundaciopalau on Vimeo.


Cant espiritual

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

 ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida?¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.


Josep Palau i Fabre, Cant espiritual. PALAU I FABRE, Josep. Poemes de l’alquimista. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997, p. 174.

Nova Orleans, Louisiana, tres mesos després

Fa temps que tenim el bloc una mica abandonat i el Sergi em demana que escrigui alguna cosa i fa dies que no se m’acudia res, i avui he tingut la pensada de recomanar-vos un parell de coses. La primera, una sèrie de televisió: Treme. The Treme (pronunciat amb l’accent a la darrera “e”, a la francesa) és un dels barris històrics de Nova Orleans, ubicació i protagonista, en certa manera, de la sèrie. Si us agrada la qualitat televisiva i la música, especialment si us agrada el jazz, el blues o el bluegrass, doneu-li una oportunitat.
La primera imatge del primer capítol és el títol d’aquest post, una pantalla en negre i el missatge: “Nova Orleans, Louisiana, tres mesos després”. És evident que no cal especificar de “què”. La sèrie ens explica com la ciutat i els seus habitants proven de refer-se i continuar amb les seves vides després del desastre del Katrina, que va deixar rere seu un rastre de morts i destrucció, i ho fa capturant l’esperit d’una de les ciutats amb més personalitat del món, probablement.
Veiem com la ciutat poc a poc es recupera, com alguns dels seus ciutadans van tornant a reconstruir les cases – i a barallar-se amb les maleïdes i tramposes asseguradores-, veiem la vida al carrer, els músics, l’ambient, és la ciutat criolla del Mardi Grass, dels Indians, el bressol del Jazz. “Hi ha més cultura en una sola illa de cases de Nova Orleans que a la majoria de ciutats americanes” crida un dels seus personatges. Ens ho creiem.

També veiem el caos, la pobresa, la violència, la corrupció policial, la corrupció política. Però el que destil·len els personatges és un esperit de lluita i de superació i una fidelitat a les arrels i tradicions, i sobretot esperança. Desfilades musicals pel carrer, comitives funeràries amb bandes de jazz, clubs i bars amb música en viu. No és estrany que la meitat dels protagonistes siguin músics. El to s’encomana, i et fa partícip de l’atmosfera festiva. I pel que he llegit en fòrums, el retrat que fa de la ciutat és molt fidel a la realitat.
Hi ajuda que els capítols estiguin signats per directors com Agnieszka Holland o Tim Robbins, entre d’altres.

No em sona que la passin en cap canal de tele estatal. Millor. Veure Treme doblada a qualsevol idioma i perdre’s el deliciós accent de Louisina dels actors – bastants d’ells locals- és un crim. Us deixo amb l’escena inicial, gentilesa d’un internauta, i que marca el to general de la sèrie:

La segona recomanació, i sense deixar Nova Orleans, és un documental: Quan els dics es van trencar (When the Levees Broke), de Spike Lee. Està penjat a Youtube en versió original sense subtítols en dues parts de dues hores. El tema és el mateix: el desastre, la mala gestió de l’administració Bush, els problemes del milers de desplaçats a altres punts del país que potser ja no podran tornar a la seva ciutat natal…

http://www.youtube.com/watch?v=IqCQVVvNASE