Josep Pastells

El darrer Corrillo de diletantes inclou un poema del meu amic José Luis Esparcia, que també és editor d’Adhara i m’acaba de publicar el llibre de relats L’últim alè de Fidípides. Dedico aquest post a la traducció del seu poema.

No veus, germà, llums a la llunyania?
Sobris reixats d’aigua als ulls
van naixent darrere de cada ona.
Tu creus que és el mar, el mar que ens uneix
d’una riba a l’altra riba certes
desertes o vesprejants de sang.
Però no és el mar, no és el mar, germà.
Tu creus que és el mar, mar que en despertar
t’ofereix vent d’anhelada terra.
Però no és el mar, no és el mar, germà.
Penses que és el mar de les solituds
blanques, com en les nits de cuques de llum.
O potser penses que és el mar d’on
es torna amb la mirada subtil.
Però no és el mar, no és el mar, germà.
No és el mar de la teva fam derrotada,
no el de sorres fetes per al recés
després de la infidelitat de nous déus.
És, germà, el mar de temples endolades.
És, germà, el mar d’ombres sense límits.
Aquelles llums a la llunyania, germà,
no són la teva esperança ni la partícula
d’amor que la teva sagrada calma venç.
Aquest és el mar de taüts alats.
Basta un rostre sobre les seves aigües clares
perquè emergeixi la mort sense temps,
perquè sigui dolor el matí.
Preguntes per la terra promesa?
Mira, germà, com s’esvaeix
entre les teves mans la vida de l’aigua.