Josep Pastells

Per fi trobo un moment de tranquil.litat per parlar del llibre que vaig llegir els últims dies del 2007, ‘Un equilibri perfecte’, de l’escriptor indi Rohinton Mistry. Era un regal de la meva germana i tot i que la seva extensió, més de set-centes pàgines, em va fer dubtar una miqueta, al final m’hi vaig capbussar amb l’alegria de descobrir una novel.la molt ben escrita i estructurada en què els quatre personatges principals no deixen de moure’s entre l’esperança i la desesperació. La Dina, l’Om, l’Ishvar i en Maneck són capaços de sobreviure en condicions molt difícils i en un marc històric i social especialment convuls. L’acció transcorre entre 1975 i 1984 en una ciutat índia que s’assembla molt a Bombai. Els personatges es veuen condicionats en tot moment per l’estat d’excepció convocat per la primera ministra, Indira Gandhi, per impedir la seva destitució després de ser acusada de frau electoral. Es descriu, ja ho veieu, una aberració del procés democràtic, però també s’aprofundeix en la història de quatre persones que en principi no tindrien res en comú i acaben compartint pis i formant una mena de família. Es tracta d’una vídua de classe mitjana que munta un taller de costura, dos aprenents de sastre de la casta dels intocables i un estudiant que acudeix a la gran ciutat des d’un poblet de les muntanyes. El xoc de cultures és inevitable, com també una sèrie de conflictes personals que es produeixen enmig d’una realitat tan inestable com interessant, on les lluites polítiques es barregen amb campanyes d’esterilització obligatòria, una corrupció generalitzada i, per sobre de tot, la recerca d’un equilibri que sembla que mai no arribarà.

Jo també t’estimo (22)

El seu silenci em desmoralitzava cada cop més, com també la certesa que la meva existencia s’havia degradat de tal manera que el més probable era que les coses continuessin empitjorant. Els pocs diners que em quedaven al banc em van servir per contractar un detectiu que esbrinés què feia l’Agnès al Japó, si vivia amb algú i un munt de coses més. Si les respostes eren mínimament positives estava disposada a vendre’m el pis per marxar a Fukuoka i convèncer-la que viure separades no tenia cap sentit.