Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (65)

Publicat el 2 de gener de 2008 per giusepe

De nou a la feina, amb la motivació pel subsòl però amb ganes d’adaptar-me a les circumstàncies. Avui no tinc ni temps per parlar de la meva darrera lectura de 2008 (per cert, bon any!), però ja ho faré un dia d’aquests. El que sí que voldria narrar, apressadament, és el que em va succeir ahir quan, en arribar a casa després de conduir 750 quilòmetres, vaig aturar un moment el cotxe per fer un parell de trucades pel mòbil. Era al carrer, a l’altra banda de l’entrada a l’aparcament i, mentre feia la primera trucada, vaig veure que em feia gestos una noia que xerrava a l’altra vorera amb un paio pujat sobre una bici. Em vaig imaginar que el meu cotxe devia obstaculitzar la sortida d’algun altre vehicle o alguna cosa per l’estil, però li vaig fer un gest perquè s’esperés, ja que tenia pressa per fer la segona trucada i, a més, aquesta havia de ser molt breu. Quan per fi vaig penjar, uns dos minuts després d’haver-me aturat, vaig abaixar la finestreta per dir-li:

 

-Perdona, què volies?

 

– No res, que em sembla una autèntica pena que tinguis el motor encès i estiguis contaminant quan podries tenir-lo perfectament apagat –em va etzibar.

 

– Ah, perdona, és que ja entrava al pàrquing –vaig dir-li amb tota l’educació de què vaig ser capaç malgrat que em venien al cap un munt de respostes força més grolleres.

 

Després, en comentar-li a la Inés, vam riure una bona estona, però també és cert que, si bé la meva resposta va ser prou elegant, també vaig pensar que hauria estat més divertit no contenir-me i preguntar-li si mostrava aquell mateix zel amb tothom i a totes hores. Perquè, si fos així, potser l’hauria elogiat per ser capaç de sobreviure en un entorn tan hostil.

Jo també t’estimo (20)

 “Jo també t’estimo”, “Jo també t’estimo”, em repetia mentre observava la lletra petita i arrodonida de l’Agnès, aquell missatge breu i rotund que em feia lliscar les llàgrimes galtes avall. Si m’hagués quedat una mica d’orgull potser l’hauria engegat a la merda, però després de pensar i descartar milers de possibilitats vaig enviar-li una carta en aquella adreça de Fukuoka. Era una mena de relat on venia a dir-li que em perdonés, que no sabia què havia fet malament però l’estimava i volia que tornés amb mi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Josep, me parece muy bien la charla que te echó esa chica. Sólo si nos ponemos puntillosos cambiaremos una tendencia de decenios de dejadez y despilfarro. Perdóname la franqueza, pero ya sabes que me gusta decirtelo todo a la cara. Aún así, reconozco que me he reído un montón leyendo tu particular visión del incidente.

    Bon any

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.