Un repte, potser un destí (69)
Xifra emblemàtica com poques, la que acompanya aquest post. Però resistiré la temptació de fer un relat pornogràfic i em limitaré a comentar que aviat deixarem les golfes. Parlo de la feina, és clar. Un nou trasllat derivat d’una nova reestructuració. Un canvi per afavorir l’eficàcia i l’eficiència, una mesura necessària perquè l’engranatge continuï rutllant… Tant se val. La vida ja les té, aquestes coses. Canvis grans o petits, freqüents o espaiats. Però sempre hi ha canvis. A la família, a l’entorn, al pensament, al propi cos. Vist així, baixar de les golfes no em sembla tan traumàtic, però em farà una mica de pena deixar de veure la llarga cua del paó que aixeca i desplega un magnífic ventall de coloraines cada cop que s’adona que algú l’observa des de l’escala de l’edifici veí. Comparat amb ell, la femella és més fosca i petita, però també la trobaré a faltar.
Avui venia el lampista i, com que m’he llevat tard, només he pogut córrer quatre quilòmetres. D’aquí a una estona aniré al gimnàs i, després d’aixecar quatre pesos, faré quatre quilòmetres més. Carrera contínua, suau, sense excessos.
Jo també t’estimo (24)
Aquella nit vaig emborratxar-me en un pub anglès de la Llotja de Mar. Estava tan farta d’estar borratxa que vaig sortir corrent al carrer. Vaig caminar per Consolat fins al Passeig de la Sagrera. Al cap d’uns minuts, potser unes hores, de mirar el mar vaig asseure’m en un banc per plorar. La visió de l’aigua, fosca com el petroli, em temptava amb insistencia. Seria fàcil deixar de patir, acabar amb aquell malson amb un simple salt que em duria al no-res.