Josep Pastells

Continuo escrivint massa ràpid, però demà intentaré dedicar-hi una estona més llarga per parlar de la novel.la de Rohinton Mistry que em vaig llegir aquestes festes. Ara només vull explicar que, després de tenir l’oportunitat d’entrenar en un estadi d’atletisme, vaig adonar-me que els meus temps a les sèries milloraven espectacularment. Res de l’altre món, ja us ho podeu imaginar, però suficient per sentir-me satisfet. A part de llegir i estar amb els meus pares i amb el meu fill, en Pol, aquests dies també he tingut l’oportunitat d’entrenar al bosc i a la platja, a més de pujar de la Creueta als Àngels i tornar a baixar (més de mitja marató, en un temps raonable) i córrer les sant silvestres de Riudellots (sis quilòmetres en 24’54’’) i Girona (5.400 metres en 22’18”). L’objectiu, com sempre, és anar agafant fons, però també agrada comprovar que ets una miqueta més veloç.

Jo també t’estimo (21)

Intentava no desesperar-me, però quan ja havien passat quinze dies atroços i continuava sense rebre cap resposta vaig escriure-li una segona missiva, i després una tercera, i una quarta. Li deia sempre el mateix, cada cop amb més desolació. Intentava fer-li entendre que sense ella la meva vida no tenia sentit i fins i tot m’esforçava a fer-la riure amb un to quasi humorístic que no tenia res a veure amb el malson que m’estava destrossant la vida. Mentre li escrivia les cartes sentia tendresa, plorava de compassió. I suposo que tenia esperances que l’Agnès sentís alguna cosa semblant en llegir-les, si és que arribava a fer-ho.