Un repte, potser un destí (16)
Inspirar i expirar (no pas en el sentit de morir). Inspirar i expirar, deia. Sembla senzill, no és una qüestió en la què ens parem a pensar; respirem i prou. Però ahir, mentre corria, em vaig adonar que el meu ritme respiratori era no diré irregular però sí inconstant. Suposo que és lògic, que variarà en funció de la velocitat, el terreny i algun altre factor, em deia a mi mateix mentre corria. I vaig començar a fer proves.
Quatre gambades per agafar aire i expiració. Tres gambades i expiració. Em semblava més o menys natural, però avui, rastrejant per internet, he vist que hi ha experts que recomanen no seguir aquest tipus de ritmes, no pensar-hi o portar-los de forma inconscient, mentre que d?altres diuen que és bo fer tres gambades quan inspires i tres quan inspires, o dues i dues, o fins i tot una i una. Un embolic, vaja. Crec que el millor serà fer-ho com sempre, sense pensar-hi, que el cos (mentre aguanti) ja posarà les coses al seu lloc.
Aquest diumenge, després de milers d?anys sense apuntar-me a aquest tipus de proves, tinc una cursa de 10.000 metres. Intentaré agafar-m?ho com un entrenament més, però anirà bé per motivar-me i, per simple comparació, veure com estic. Sé que, vista fredament, la meva participació no s?allunyarà massa del desastre, però necessito alguna referencia per valorar les millores que confio assolir durant els pròxims mesos.