Josep Pastells

El cronòmetre és un instrument útil, vàlid i fiable, però només quan funciona. Si s’atura de sobte, malament rai. Si primer s’atura, després funciona i més tard torna a funcionar, encara pitjor. Però el més molest és que aquest procés esdevingui capritxós i variable, que fluctuï en funció de l’atzar o de vés a saber què. Tot plegat és encara més empipador si es tracta d’un cronòmetre que sempre havia demostrat la seva eficàcia, que mai no havia merescut cap retret. Imagineu-vos-ho: surts a córrer amb la intenció de fer quinze minuts de carrera contínua i el cronòmetre s’atura quan en portes set; s’atura i no torna a posar-se en marxa, com a molt et permet visualitzar el rellotge, que més o menys et serveix per completar els quinze minuts inicials. Ara toca fer sèries de mil metres, que has de cobrir en un temps determinat. Sembla que el cronòmetre torna a funcionar i, per tant, l’actives, però quan portes set-cents metres s’atura de nou i et quedes, aquest cop sí, amb les ganes de saber quant has trigat a recórrer la distància. Encara et falten unes quantes sèries de mil metres i, després, 25 minuts de carrera contínua, però decideixes prescindir dels serveis del cronòmetre i, en conseqüència, deixar-te guiar per les sensacions i la intuïció. Imagineu-vos que el procés es repeteix unes quantes vegades, amb algunes variants que sempre acaben amb el cronòmetre aturat. Es llavors, només llavors, quan penses que ja va sent hora de canviar-li les piles.