Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (72)

El matí ha estat més caòtic que de costum. Canvis i més canvis, sorpreses de darrera hora i, per sobre de tot, la sensació que de vegades la vida és com un vodevil. En el pitjor dels moments possibles, quan tenia set o vuit afers urgents entre mans i no em quedava temps per a res, ha sonat el mòbil.

 

– Digui?

– Bon dia. És el propietari del telèfon 649……? –m’ha preguntat una veu femenina molt dolça, amb un lleuger accent brasiler.

­– Sí, qui és?

– Truco de Movistar. Em podria dir el seu nom?

– Per què el vol?

– Per tenir un tracte més cordial –ha respost amb una veu que ja començava a assemblar-se sospitosament a la d’una línia eròtica.

– No tinc temps per tenir cap mena de tracte –he penjat amb certa sequedat.

 

Després, immers de nou en les urgències de la feina, no he tingut ni temps de pensar en la trucadeta, però ara l’explico per acabar preguntant-me: per què ens ho han de controlar tot i en tot moment?, arribarà un moment en què tothom sabrà com et dius, on ets i què fas a cada instant?

Jo també t’estimo (27)

 

Era ella, segur. Petita i rossenca, amb aquell vestit blau que tant m’agradava treure-li quan ens lliuràvem als nostres jocs amorosos. Estava molt més prima, això sí, i també em va semblar que més pàl.lida que de costum. Caminava tranquil.lament per l’Avinguda Argentina, agafada del braç d’un noi alt i morè, amb els cabells arrissats, que duia una camisa lila molt cridanera. La impressió va ser tan forta que quan vaig aconseguir, a base de crits, que el conductor aturés l’autobús, l’Agnès ja no hi era.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Respon a Bea Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.