Josep Pastells

Es confirmen els meus temors. Vaig justet. El test de 2 x 6.000, completat fa amb prou feines una hora, m’ha servit per comprovar que el meu objectiu d’acabar la marató en menys de quatre hores no és irrealitzable, però sí complicat. M’he agafat la primera sèrie amb calma, perquè al capdavall es tractava de fer-la al ritme amb què pretenc córrer la marató. M’havia proposat no passar de 30 minuts i n’he trigat 32’05”, a un ritme de 5’21” per quilòmetre. A la segona sèrie havia d’anar el més ràpid possible, però després de reposar un minut i mig em sentia com si pesés dos-cents quilos i l’he fet en 28’49” (a 4’48”) quan el meu objectiu inicial eren 26’42”. Segons els experts, els meus temps em permetrien córrer els 42.195 metres en 3’48”, però només teòricament. A la pràctica és molt possible que trigui 3’59”. Ja em conformaria, no ho negaré, però cal tenir en compte que el recorregut per Madrid és ple de pujades i baixades i acaba amb deu quilòmetres cap amunt. En tot cas, i no és per posar excuses, aquest migdia feia molta calor i quasi quedo deshidratat a la segona sèrie, realitzada en un terreny amb força desnivells. Però insisteixo: serà molt difícil i potser hauria de conformar-me amb acabar-la. No sé com ni per què se’m van posar al cap les quatre hores i el cas és que s’han convertit en un objectiu potser secundari però alhora rellevant. És a dir, si acabo la marató ho celebraré amb un cert entusiasme, que creixerà fins a nivells insospitats si trenco la barrera de les quatre hores.