Cal tenir el cor obert a l’empremta dels dies, a un temps inestable on tot són imatges
Cal tenir el cor obert a l’empremta dels dies, a un temps inestable on tot són imatges
Cal tenir el cor obert a l’empremta dels dies, a un temps inestable on tot són imatges
Et vaig canviar pel món quan era boig. Ara torno a tu. Nu, com al principi
Les coses no han canviat tant. Miquel Bauçà és mort, sí, però continua mirant-nos de molt lluny… o potser no tant?
La poesia són els teus llavis en els meus, paraules i disfresses, algú que inventa llenguatges obscurs
Avui penso en ahir. Demà… demà també serà avui
Sí, no hi ha solució: fins i tot els teus pits cauran tard o d’hora
El dia comença al mirall aliè: no em conec al meu reflex
Va haver-hi un temps, ho recordo amb nostàlgia, en què un viatge amb tu era una ruta segura cap a l’infern
Rere la cantonada de cada dia, camins lentíssims cap a un pressentiment
En el meu somni sense sostre, els planetes sense gent es desfan en tempestes
Fa sol. M’agradaria veure el mar i sacsejar-me els dubtes
Tot és negre, tot és blanc; la vida és un cicló sense illes