Josep Pastells

Lleugers, senzills, càlids potser.
Divagacions silencioses, projectes
de missatges tan fugaços
com l’alè d’un corb muribund,
somnis gens lírics que cerquen
la millor manera de ser.

Murmuris que s’apaguen i s’encenen,
covards o rabiosos, plens d’ira
o condescendents a més no poder.

Murmuris que no són veus
ni escapatòries mentals,
amb prou feines impulsos
d’algú que té molt present
el Llibre de la Saviesa de Salomó:
caurà amb el temps el nostre nom
en l’oblit, ningú recordarà les nostres obres;
passarà la vida com un rastre de núvol,
es dissiparà com boira assetjada pel sol.

Murmuris que diuen que lluitar
amb totes les forces pot ser insuficient,
que res no et garanteix guanyar
les curses ni les baralles,
que ni la saviesa és incompatible
amb la pobresa i la vanitat.

Murmuris que al capdavall només són
murmuris, línies de fugida, observacions
inoportunes, rampells embriagats que
amb prou feines es fan sentir,
de tan tous i suaus i cansats.

Murmuris nascuts a la penombra,
condemnats a la foscor de la màgia
més fosca, potser aprofitables
per bategar en algun post,
per què no el primer de 2009.