Josep Pastells

El guitarrista càntabre Manuel Gómez (1961), resident des de fa uns anys a Yuncos (Toledo) i amic meu des que vam coincidir a El Iceberg, porta ja unes quantes hores homenatjant el gran Gary Moore, que va morir ahir a Estepona i és un dels millors guitarristes que ha donat el rock. Manolo, la seva dona Pilar i el seu fill Jorge escolten des d’ahir a la nit la discografia sencera de Moore, quaranta-nou discos que confirmen la categoria del músic irlandès.

Prop de trenta hores sense dormir són moltes hores, però Manolo i la seva família han decidit continuar l’homenatge durant la resta de la setmana. “Ni tele ni hòsties, mirarem tots els vídeos de Gary Moore, que són molts i tots increïbles”, afirma el guitarrista de Santander. Tanta veneració té motius musicals, per descomptat, però també personals. Manolo i la seva família van tenir l’oportunitat de conèixer Mooore quan Jorge va passar una temporada a Irlanda del Nord.

“Hospitalitat brutal”
“Es va portar molt bé amb nosaltres. Ens vam fer amics i ens va mostrar Belfast i els voltants durant uns caps de setmana que mai no oblidarem. La seva hospitalitat va ser brutal”, recorda Manolo. 

Una discografia espectacular
Entre els vinils en què apareix Gary Moore també hi figuren els que va fer amb Skid Row, Coloseum, Greg Lake i BMM. La seva música sonarà encara moltes hores a Yuncos, però també a moltíssims racons del planeta.

“Sempre entre nosaltres”
De guitarrista a guitarrista, Manolo s’acomiada així de Moore, amb un comiat que de fet no és un comiat: “Siguis on siguis, Gary, la meva família et tindrà sempre entre nosaltres. Continua sobrevolant els camps de l’est de Belfast, mestre i amic”.

Tot i que no sóc un gran noctàmbul, ahir a la nit em vaig desplaçar a Toledo amb la Inés per assistir a l’actuació de Kella Show Band, la nova formació del meu amic Manolo, Manuel Gómez Allende, guitarrista, informàtic i, per sobre de tot, amant de l’art i de la  vida.

Feia quasi dos anys que no ens vèiem, però en Manolo estava igual que sempre. El cabell llarg, la mirada bohèmia i tantes ganes de xerrar que si no hagués hagut de tocar la guitarra ens hi hauríem estat tota la nit.

Mòmies i dinosaures

En ple barri vell de Toledo, just darrere de l’Alcàsser, l’Explorers Club és un local digne de visitar. Parets vermelles, milions de fotos i quadres, dinosaures de quatre metres d’alçada, mòmies, jeeps… Només amb la decoració ja hauríem passat una bona estona, però el principal al·licient era escoltar en Manolo. I la Kella i la resta de la banda, és clar.

Sorgits del My Space

Feia dos mesos no es coneixien de res. Van contactar a través del My Space i, després d’uns quants assajos a una nau del polígon industrial de Toledo, van descobrir que sonaven bé. Molt bé.

Públic fidel i entusiasta

Potser per això, l’Explorers Club es va omplir de gent amb ganes d’escoltar bona música. Un públic fidel que des de la primera cançó va xalar d’allò més amb el directe de Kella Show Band. Temes com Don’t answer me o I will survive eren seguits amb entusiasme creixent.

Textures amb força

Era una reacció lògica en comprovar que el so era autèntic i el color, especial, que les textures tenien força i la fusió del pop i el rock amb el funky, el soul o el jazz produïa efectes que justificaven sobradament l’assistència al local, les consumicions ingerides i les hores robades al son.

Els protagonistes

A més dels ja citats Kella (cantant) i Manolo (guitarra), els altres membres del grup són Tommy (teclat), David (bateria) i Nacho (baixista). El seu repertori es basa en els temes més populars de les tres últimes dècades, però sentint-los intueixes que són capaços de qualsevol cosa. 

Recomanació final

Si us interessa el món de la música, podeu fer una ullada a les dues pàgines d’en Manolo a internet. Hi trobareu detalls propis d’una persona apassionada pel que fa: http://www.mgallende.net   http://www.myspace.com/mgallende