Els dies i les dones

La cendra del cel fa temps que presagia la desmesura. Però el cel, ja se sap, la immensitat el pot perdre. L’esborronadora formació de castells arrodonits. L’incendiada que puja rere els terrats, enganxant-se amb els llençols estesos, evitant punxar-se amb els parallamps. Un decorat en ascensió inserint la fesomia dels edificis en la flonjor intuïda. Els Déus manxen i manxen i l’amenaça de cotó és imminent, adquireix dimensions wagnerianes.

A fila zero, resguardat per les possibilitats reals de l’aiguat, hom pot perdre’s en aquesta colossal visió. Cercar una taula de surf, endinsar-s’hi buscant les ones tuberes, solcar els rotlles, endinsa-se en els tirabuixons de vapor d’aigua. La perícia és imprescindible, però com que obeeix tot al camp de la imaginació, tothom, tothom, pot provar sort sense risc de caure o ser engolit per la grisor. El ridícul no existeix. La vergonya se n’escapa.

Tornar a la destinació del contemplant tampoc no és cap sacrifici. S’espera el xim-xim. S’espera el so de boixets a les teulades. El terra clapat d’aigua que va enfosquint-se. Els xolls aniran creixent al peu dels arbres urbans. Suraran algunes cagarades incíviques. Beuran a galet els embornals ara secs, Pluja, Aigua, Saó.

La diferència entre estar forrat i no tenir ni cinc a vegades no és tanta: es pot ser pobre no tenint diners i es pot ser pobre només tenint diners.

La sentia de lluny, com un zumzeig somort. Un peatge? Una mena de càstig? Ni ho sé. Ho he dit en veu alta, perquè em sentís tothom, que aquest estiu de temperatures suaus ha estat una delícia de viure. Es veu que això de les delícies a l’oratge no li va. S’ha anat generant sense fer soroll. Una espiral de qui sap què començant a mal remenar la meva salut. Un desguàs començant a giravoltar. Un escolament subtil.

De seguida que n’he sentit els primers símptomes he corregut a la farmàcia. Colors, textures i efervescències, barren finestres, portes, escletxes per on pot escolar-se la malura. Ho assolarà gairebé tot. La intensitat sempre és desconeguda. Només sé que m’atraparà, perquè som vells amics, perquè sóc un territori fàcil. Les provisions de química em faran anar com en una peixera uns quants dies. Ho tinc assumit.

Abans de lliurar batalla, però, ens hem de conèixer. Ens saludem com dos adversaris honestos. Rebo el cop del seu guant a la cara entenent que és així com comencen els duels. M’amaga les seves forces, les seves sorpreses; per quin flanc es decidirà a envestir.

Ja sé com et dius. Ara sí que et puc mirar als ulls, acaronar els teus cabells de fúria. Ja sóc sopetes, veure molt de líquid, habitar el forat usual del sofà, viure de vuit hores en vuit hores. Sí, mama; sí, mama; recontrasí, mama… Sóc tot teu Andrea, el meu primer encostipat de la temporada, i no et tinc por.

No m’agrada anar als llocs, el que m’agrada és tornar-hi.

Jaume Subirana. Suomenlinna

Avui deixar Reus ha estat més difícil. Aquests dies val la pena ser ganxet. Són dies de festa, de deixar les cabòries a casa i baixar al carrer per confondre’s amb la Mulassa, amb els gegants, amb els nanos, amb el Bou… Dies per fer Reus, per ser Reus. Del matí a la tarda, malgrat les obligacions laborals, tenir el cap sonant-hi tabals i gralles, ésser diligent només en la mesura de procurar que els somnis i desitjos siguin esclatants, com una tronada de vida encesa.

Avui deixar Reus ha estat més complicat. Ahir quedar amb la gent al Mercadal. Veure com el foc, al bell mig de la plaça, anava cremant el misteri d’ésser només flames de desig de viure sense voluntat de transcendència. Com petaven cebetes i trons entre les cames dels xiquets. Les cervesetes lentes de la plaça del Castell. Acumulació de gent, d’ampolles buides, d’amistat plena. Va desfilant el capvespre. Els mòbils que sonen. "On sou?" Baixar a Barraques. Sopar un entrepà. Escoltar de lluny els teloners. "Ei què, dius?" Endrapar amb la calma.

Avui deixar Reus ha costat. Els primers acords. Antònia Font. Tot un luxe. Córrer a buscar la millor ubicació. I bramar, saltar, aplaudir, ballar, cridar… com un doll de necessitat catàrtica, de confondre-t’hi entre les lletres i les músiques de mossèn Oliver. "Gracis" i adéu. Ens eixuguem la bava. El cos encara demana guerra. Xops de suor i de felicitat, anar a fer un tomb. Retrobar-te amb més gent. Més cerveses. Veure com puja la canalla, especialment la femenina. "Aquesta no és aquella que una vegada…"

Avui deixar Reus no ha estat gens senzill. Arribar a casa mort. Sentir com cada múscul vol demanar la baixa indefinida. Assaltar la nevera. Menjar qualsevol cosa que sigui prou sòlida com perquè retingui tot el procés d’autodestrucció que les entranyes, així de dins, han iniciat. Que no tenim edat. Que demà no serem bons per a res. Que tot això passa factura. Però l’angelet que és com jo i que em parla enfilat a la meva espatlla, rep una forcada al cul del trident del dimoniet, que també és com jo, i que s’està a l’altra d’espatlla sense remugar.

Fa molts anys que segueixo els articles del Joan Josep Isern a l’Avui. La seva crítica literària ha guiat moltes, moltíssimes de les meves lectures. Quan vaig començar amb això dels dies, amb això de les dones, de seguida em va plaure, no sense sentir un gran respecte i certa por, poder compartir espai cibernètic amb una persona que per mi ja era un tot un referent.

Avui el Totxos, totxanes i maons, fa tres anys. El Joan Josep ho ha celebrat mostrant una mica més de la seva cordialitat. Una cordialitat que, en el meu cas, ja sabia que gastava doncs, en els petits contactes que hem mantingut, sempre s’ha mostrat de la mateixa manera. Per algú com jo que tot just comença a treure el cap pel món de les lletres, això s’agraeix.

No cal dir que sóc entusiasta lector de les totxanes. Per mi aquest bloc, reuneix moltes de les condicions que penso un bon bloc ha de tenir: que sigui amè, que hi aprenguis coses divertint-te i que hi hagi el punt just de despullament per sentir-hi palpitar aquell deix d’humanitat que sempre fa més properes les coses.

Volem més passejades amb vespa, volem més declaracions d’amor a l’A., volem més batalletes, volem saber com et puja la canalla entre concert i concert, entre cançó i cançó; volem que n’hi hagi molts més de totxos, de totxanes de maons per anar-la bastint ben dreta i ferma, bloc a bloc, aquesta catosfera nostra.

Per molts anys, Joan Josep!

Pels qui no siguin de Vilafranca del Penedès o no escoltin cada dia la ràdio local d’aquest municipi, el nom de Jordi Teruel -rebatejat ja de per vida com el Teru amb l’afegitó "el punyeteru"- probablement no els digui res. Ara bé, pels malalts d’enganxar l’orella al transistor mentre dringuen gotims a recer de pàmpols i cups, en Teru és la veu que omple els matins, i les nits en repetició, de Ràdio Vilafranca.

El Jordi és un privilegiat. Per què?, direu, senzillament perquè xala amb la feina que fa. I aquest divertiment s’encomana i s’enganxa a la roba i al senderi d’un. I això, en els temps que corren, s’agraeix molt. L’altra tarda, després de mails i trucades per posar d’acord agendes, vam tancar-nos tots dos a l’estudi per gravar quatre veus pel programa que s’emetrà al juliol: "A la fresca!".

N’he sentit el tall de la promoció que m’imagino que aquests dies ja deu sortir per antena i la veritat és que he rigut molt. La resta ja s’anirà veient. Ja ho sabeu vilafranquins i aficionats a escoltar la ràdio via internet, aquest estiu em teniu al costat del Jordi a les ones hertzianes i com dic a la promo, a cagar a la vinya!

Quan ho vaig llegir, jo també em vaig posar les mans al cap. La cadena BNN, canal juvenil de la televisió pública holandesa, proposava un reality show on tres persones pendents d’un trasplantament de ronyó, competien per aconseguir aquest òrgan d’una malalta terminal.

De tot arreu les crítiques van caure com un aiguat. Fins i tot de la Comissió Europea. No era per menys. Fins on podia apretar el jou de l’audiència per arribar a extrems tants bàrbars? On era la ratlla que permetia establir un codi, no ja deontològic, sinó senzillament moral que no ens arrossegués a tots cap a la contemplació monstruosa de la nostra pròpia impossibilitat de quedar-nos amb els braços plegats?

El programa va emetre’s divendres passat. Va ser un èxit d’audiència amb gairebé 1,2 milions d’espectadors. Es va poder veure, segons llegeixo al Punt, el dia a dia de les persones que estaven pendents del trasplantament, de com els era de difícil compaginar la seva vida diària amb tots els inconvenients que les respectives malalties els provocava.

El programa va arribar al final. La malalta terminal, visiblement emocionada, estava a punt de designar el beneficiari del seu aparell de filtrat ge de la sang. Llavors, el presentador, es va dirigir als espectadors dient que tot plegat havia anat massa lluny, que aquella nit no es donaria cap ronyó i que la malalta terminal era una actriu, però no pas els concursants!

El presentador va continuar explicant que d’un bon principi, el programa havia volgut fer un toc d’atenció a la població per conscienciar-los de com d’important era que es fessin donants d’òrgans, fossin del que fossin. El fundador de la cadena de televisió Bart de Graaff havia mort esperant el preuat trasplantament divendres feia tot just cinc anys. Gràcies al programa, es van fer més de 12.000 donants, tot i que la cadena va perdre més de 100 abonats a causa del xou.

El gag està servit: una Espanya agònica està a punt de dinyar-la i tres representants de tres "comunitats autònomes" (Madrid, Euskal Herria i Catalunya) es disputen els seus òrgans. Es mostren tots els problemes que tenen les "comunitats" per tirar endavant el seu ple desenvolupament. Al final no cal ni dir quina comunitat queda elegida vencedora. Llavors el presentador anuncia que tot plegat ha estat una broma i que Espanya segueix amb la seva bona salut de ferro i que tot només ha servit per posar de relleu totes les mancances que aquestes comunitats pateixen.

Quan els altres dos concursants pregunten quants s’han adherit a la seves respectives causes, el presentador, abraçat al representant de Madrid, una rossa espectacular, els dóna uns copets a l’espatlla i tots dos marxen abraçats.

En obrir la nevera, el pot de quètxup, travesser, com si volgués deixar-ho córrer tot precipitant-se fins al cubicle transparent on apilotades fan la migdiada fresquetes les verdures, me la dóna l’associació.

Esprimatxat, premut, tothom ha anat pitjant-lo i pitjant-lo per treure’n allò de millor de dins seu. Ningú no s’ha pres la molèstia d’obrir-ne el caputxó, insuflar-li una mica d’aire i refer-lo al seu estat original.

Quantes relacions, de la mena que siguin, no són un prémer egoista i desficiós per treure’n tot el suc possible, pensant que algú altre ja hi perdrà el seu de temps per tenir cura del pot?

M’havia posat el despertador aviat però m’han tocat campanes galls i rings a hores de dos xifres. He esmorzat com un senyor, vull dir alguna cosa més que el trist, tristíssim i desolat cafè amb llet setmanal. He tret la bici del balcó. Sí, estimada veïna boatiné i sense afaitar, ja ho veu, a partir d’ara les coses aniran una mica més sobre rodes.

Al carrer, baixo paral·lel a Fabra i Puig fins topar amb la Meridiana. No sóc l’únic que ha decidit sortir a deixar-se llepar pel sol, acotxat, amb les mans en un manillar. Culs de galtes plenes, eixutes, ditiràmbiques, inconstants, abruptes… m’acompanyen fins a la plaça de les Glòries. El Trambaix porta a les entranyes nens empegats als vidres estenent -mira que monos!- els seus ditets anul·lars a tots qui els vulguin veure.

Volto la plaça. Deixo enrere aquest gran consolador que és, pels qui mort el Floquet de Neu (ells en deien copito) no trobaren satisfacció en els possibles símbols que li quedaven a la ciutat, la torre Agbar. Primera barrera: una munió de guiris vermells com a gambots badant davant el Teatre Nacional. Haurem de voltar. Passo per sota l’Auditori. Hi fan, a fora, un concert de free-jazz.

És agradable això de trobar-se davant de la feina un diumenge sabent que no hi has d’entrar a fer res de res fins demà al matí. Comprovo que la llargada dels cadenats comprats a uns xinesos de tota la vida, serveixen per lligar la bici ara i demà i espero uns quants mesos encara. No s’ha de detallar cap problema. Bec una mica d’aigua. Reposo. El free-jazz comença a ser massa free pel meu gust.

Travesso la Meridiana. Sancho de Ávila endins -uns quants sols rere les ulleres de dol-, decideixo trobar la mar. Poblenou és un desert de senyores sud-americanes bata blava fregant vomitades davant Razzmataz. El cementiri Vell. Vila olímpica de endiumenjats xandalls amb diaris estirats per Yorkshires restrets. Platja de la Mar Vella. Gent torrant-se al sol tomba-i-tomba. Mamellam per escollir: dels tesats pitets a l’obvietat newtoniana.

La mar és de maragda i és de tantes veles. Pocs són els que es banyen. La mar és del blau i hi ha randes que avancen fins al peus d’una xiqueta negra que s’enretira i canta "baixant de la font del gat…". La mar és el principi de tot i la fi de tot. Homer ho invocava al principi de la bellíssima Odissea preguntant per aquell que "…pel gran mar patí en el seu ànim fent per guanyar el seu alè". Però Ulisses devia anar al gimnàs, almenys dos dies a la setmana, segur.

Les bicicletes lligades a l’Auditori de Barcelona, just davant de la feina nova, em van fer rumiar la possibilitat de convertir-me en un baciclista més (a Reus sempre hem anat amb bacicleta i no amb bicicleta). Com que vaig curt d’armilla vaig sondejar la possibilitat d’aconseguir un d’aquests artefactes amb poques o cap repercussions crematístiques per la meva butxaca.

El meu germà, donat a tot tipus d’esports i activitats així mogudes -jo crec que hi té accions al Decatlon i tot-, ha estat l’encarregat de cedir-me, amablement, una de les dues bicicletes que té. Diumenge passat  vaig pujar-la a Barcelona. Per no complicar-me la vida vaig baixar a l’estació de Sant Andreu. Des d’allí ja vaig anar fins a casa sobre dos rodes.

Tornar a ser el xiquet que es passava de Sant Joan fins la Diada pedalant com un desesperat per Prades, m’agradà. Retornar a la infantesa amb un gest tan senzill com és empènyer un plat dentat, greixat de records que ara m’acompanyaran en aquesta nou descobrir de la ciutat amb les pauses infligides a les manetes del frens, amb el ritme adelerat de les meves cames desnerides espantant el passat, avançant cap al futur, aquest gran futur que és aquí al davant i que em parla amb el sol i amb el vent.

Confirmo el que diu l’Antoni. Val la pena tornar a ser o deixar-se ser de Reus durant el Trapezi. Onze anys han servit per consolidar una proposta d’espectacles al voltant del món del circ prou eclèctic que han permès que la ciutat es tregui les lleganyes del botiguerisme ancestral i sigui, durant uns dies, tot ell un escenari replet de colors, de gent, de rialles, d’aplaudiments i sobretot, sobretot de llibertat.

El carrer és envaït per una voluntat unànime de deixar-se sorprendre a cada cantonada. Un pacte no escrit on ciutadans, passavolants i artistes es troben per demostrar com és fa més senzill empènyer un dia rere l’altre agombolat per aquella petita gran màgia que es pot desencadenar fent giravoltar alhora tres pilotes vermelles, gronxar-se al so d’una música afable dalt un trapezi o posar-se un nas vermell i fer olorar una flor que farà rajar una riallada general quan aparegui l’esclafit d’aigua.

Com que  amb l’Antoni formem part del mateix escamot que des d’ahir al vespre fins demà a la tarda no pensem perdre’ns res de res, per no repetir-nos, al seu bloc us remeto. Bon circ!

Amb els anys, aprendre a no fer de tu mateix un personatge que està per damunt del bé i del mal: ni sentir-te malament quan no contestes la trucada d’un amic perquè senzillament no et ve bé ni admetre que un petó gratuït, que una lletra gargotejada de qualsevol manera, han d’esdevenir colossals tresors.

Les mostres d’estima també són silencis escampats sense cap vergonya, quotidianes decepcions domèstiques als qui ens estimem; en definitiva, petites esberles de contrarietats mínimes que ens fan aprendre a establir un equilibri. Ni aquestes faltes ens converteixen en dimonis ni proveir de mínimes satisfaccions als nostres amics ens fan ser àngels de punta de coixí.

Vivim en un paradís apedaçat per tots quatre costats, en una escenografia violenta que se’n revolta, que ens reprova qualsevol determini personal per decantar-se per una forma de vanitat o per una altra. Reivindicar coses molt més a l’abast de tothom. Per exemple somriure. Enfotre-se’n del qui viu i del qui el vetlla amb una sana riallada sonora i potent. Habitar aquest de món i deixar-se estar de literatures massa tràgiques o massa roses. Riem!

Esperem entre reixes l’alliberament. Refusem capellans i darrers àpats segurs de passar per màrtirs veritables. Ens nafrem la pell amb cilicis i deixuplines. Acordem planys, malastrugances, horribles calamitats que portem a l’esquena en processó eterna.

 I sempre hi ha algú que ens atura al carrer i ens ofereix, per un preu mòdic, fer-nos amb els seus de problemes: reals, tangibles, que fan posar els pèls de punta per la seva falta de literatura; per la seva ferum de realitat.

 Passem de llarg. Dormim malament, però passem de llarg. Moltes vegades, per no dir sempre.

Musiqueta. A la pantalla: "1 missatge rebut". Mostrar. Un número desconegut. Llegeixo:  "Sé que no vas ser tu, però et perdono igualment". Entesos.