Els dies i les dones

Asseure-t a la butaca. Esperar que els altres espectadors facin el mateix. L’intèrpret ja és a l’escena. Silenci. Comença l’actuació. Li dones una, dues, tres oportunitats. Però no t’enganxa, no et porta a enlloc. Divagues. Penses. Imagines. Ara voldries tenir una llibreta i prendre notes. Una paraula que has descobert i que podria ser un bon títol per a un recull de poemes. S’ha d’arreglar el llum de l’habitació. Tornes a l’espectacle: això dels papers està bé. Però tornes a fugir. Ara on va aquesta dona del públic? Les butaques són confortables. A la tele avui parlaven del zoo de Viena. És un dels més vells d’Europa. Ara surt una noia del públic… Ah!, estava preparat. És bonic. Ha transmès més aquesta noia en pocs minuts que no pas l’intèrpret en tot l’espectacle. S’hauria de rentar la cortina de la dutxa. Quina mania amb les projeccions! Aplaudiments freds.

Això dels blocs no deixa mai de sorprendre’m. Hom s’instal·la davant la pantalla i escup diàriament o amb la freqüència que cadascú gasti, les seves coses. Hi ha una innocent pressumpció que tot plegat no surt de l’ordinador, que com altres arxius, quedarà dins la nostra màquina. I resulta que no, que així que pitges el botó "publicar" hi ha tot una munió de gent que passa els ulls per aquestes lletres i n’hi ha que, fins i tot, els agrada el que t’empesques.

D’entre aquests lectors, fa uns mesos, vaig recuperar un antic company de l’escola. Potser feia vint anys que on en sabia res d’ell. Tant de temps espanta: per la quantitat de dies acumulats i perquè ja hi tens, en la teva vida, coses que fa vint que anys que han passat tenint-ne memòria pròpia, (sóc l’únic que s’esglaia quan algú et diu que va néixer el 1988?) Sigui com sigui, l’amic retrobat, em fa saber que se les campa per Madrid i que em va trobar per casualitat navegant un dia.

Em va dir que em faria arribar una sorpresa. I la sorpresa foren unes fotos d’una excursió amb l’escola on hi surto. El fet que estiguin fetes en blanc i negre, els dóna una pàtina d’antigor més gran del que caldria. Em costa reconèixer les cares. Els tinc molt lluny aquells dies, molt. Traço línies per aquell nen espigat, llargarut, que llavors ja era; futurs possibles, realitats on encabir-lo. No me’n surto. Encara ara no el domino el personatge. Tot just fa quatre dies que sé qui no sóc i aquesta certesa, molt em temo, va convertint-se en l’única cosa perenne a mesura que van passant els hiverns, els estius, les tardors…

Sigui com sigui, benvinguda propina aquesta faceta mai buscada de fer-te venir al costat de les lletres, la gent que es va anar esvaint, la gent el record del qual es desdibuixa per manca de pensar-hi, pel rossec diari de les hores. Ho deien en una pel·lícula de Woody Allen: mai sabem si un record és una cosa que tenim o quelcom que hem perdut.

Com que el dia se’ns ha aixecat anticiclònic més no poder, a Barcelona, em deixo d’arrapapamentes al sofà i me’n vaig a estirar les cames i que em toqui el sol. Passo abans pel meu CAP a recollir l’enèssima confirmació de la meva baixa. Prenc una motxilla, la que utilitzo usualment per anar a la feina. Hi entaforo la Benzina d’aquest mes i Suite francesa, de la Némirovsky. De camí, compro una coca-cola. Ja he decidit el trajecte: m’enfilaré fins al mirador del parc del Turó de la Peira.

M’hi he arribat moltes altres vegades. M’agrada la vista que s’hi veu perquè defuig de la Barcelona de postal. Res de Rambles, ni Passejos de Gràcia, ni Eixamples. Pujo entre pins rojos. A l’obaga la temperatura és més freda. Amb un parell de samarretes sota la caçadora vaig la mar de bé, però. Quan arribo a dalt, estic tot suat. Quin excursionista més galdós estic fet! Avui malament rai per prendre vistes: una boirina fa que el mar, que normalment des d’aquí s’albira sense problemes, avui sigui tota una massa densa que s’escola cap a la ciutat. Així que deixo de suar, em bec la coca-cola.

No hi sóc sol al mirador. Els bancs són ocupats per jubiliats, o almenys gent en edat d’estar jubilada. Un home amb una gossa s’està dret i va d’aquí cap allà. En un dels bancs, un home amb la cara colrada i que porta una gorra, hi té parada una mena d’estovalles i hi ha fruita i bosses de plàstic. Un esbart de coloms aterra. Picoteja un munt d’arròs i pa que hi ha tocant la barana. L’home s’alegra i l’hi ho fa veure a l’amo del gos. Al seu costat, hi ha assegut un home amb el cabell blanc recollit amb una cua que no parla gaire. Tots tres semblen conèixer-se. Es tracten pel nom.

En un altre banc, tres homes més. Sembla com si anessin vestits de conjunt. Cromàtica desangelada, predomini d’ocres, de colors trencats. Camises sota els jerseis gruixuts. No puc sentir de què parlen. Semblen un Tot. Un únic cos amb tres caps. Auguro que de sobte un s’aixecarà i els altres el seguiran sense remei, sense poder discutir-ho, irremissiblement.

Dos bancs més. En l’un, un home prim es remira un diari gratuït. Es mou molt. En un altre, dos homes més. Potser aragonesos, per l’accent. L’un instrueix a l’altre sobre les arts de menar un ramat de bens. L’altre assent sense massa convicció. De sobte allò de "…dame más gasolina" al mòbil del mestre, desfà la lliçó. Crida com un desesperat. "Ahora bajamos i te pasamos a recoger. Sobretodo no te muevas". I s’aixequen tots dos i marxen.

Jo encenc un puret i mesuro què em farà més goig de llegir. Vaig endrapar les primeres trenta pàgines de la Némirovsky massa de pressa. Volia tornar-lo a començar amb calma, s’ho val. Però hi ha massa moviment. Des d’aquí dalt la vista queda emmarcada per les torres de la depuradora del Besós, a la meva esquerra i per les torres de l’hotel Arts i la Mapfre a la dreta. Sense oblidar, abans, el birot de la torre Agbar. Un turó, just retalla una de les dues torres. No sé quina exactament. A la meva esquena, al sudoest, més o menys, la torre de Collserola i el Tibidabo.

Ara puja una dona. La seguex un petit Fox Terrier abillat ridículament. L’home de  la cara colrada ho celebra. Li fa festes. Es torna boig d’alegria, quan el petit, engega quatre coloms que s’han cansat de volar. La dona porta una mena de carmanyola amb aigua. En deixar-la a terra, és la gossa d’abans qui en beu. L’amo l’escridassa però la dona diu que no passa res.

Trec finalment la meva Benzina. Llegeixo. Els gossos borden i juguen. Em relaxo. De mica en mica em vaig donant al plaer petit, circumstancial, displicent de ser, tot jo, un jubilat més.

I de sobte, algú et fa veure com va començar tot plegat. Des d’on vas partir, què duies posat quan començares la travessa. Llavors t’agradava rabejar-t’hi en les paraules, no escopir el periodístic comentari fred i entenimentat que després a voltes has practicat. No, s’ha de sagnar. S’ha de deixar en cada mot un bocí del que ets. No serveix de res refugiar-te rere El No Tinc Temps o rere l’Això És El Que Toca. No, res d’això; del que es tracta és de riure amb un somriure hipòcrita els acudits dels captius que et tenen apressat a la bodega de l’avìó i així que es distreuen, saltar sense paracaigudes ni sense re. Saltar i prou. Cap al començament de tot. Saltar. 

Dosificar les visites al poble on et va tocar fer la primera marranada així que el personal sanitari et va fora del confortable ventre de ta mare. Deixar passar les setmanes i aprofitar alguna efemèride concreta per mirar al cel, buscar la simpatia i la connivència dels brillantets que baden la fosca i, simplement, deixar-se anar.

D’aquesta manera, hom pot regalar-se una horeta i mitja de lectura ben agradable al tren entre escarafalls de tot de negres joves que s’amunteguen al darrer vagó fugint del revisor de torn, que la teva germana et vingui a recollir, tota cofoia, amb el cotxe nou que s’acaba de comprar. Que sense gairebé temps de deixar la bossa et portin a sopar a casa de l’altre germà on també s’hi ajunti altra gent i tot siguin crits i a veure qui la diu més grossa amb dos tallers posteriors a escollir: com treure gelat d’un pot o iniciació al magnetisme domèstic.

Dissabte, al matí, que et trobis recorrent parets i explicacions d’un pompós centre dedicat a un prohom de la ciutat, que encabat et portin a celebrar aniversaris familiars pendents en una pizzeria. Que tot just temps de fer una becaina et truquin dient que t’han trobat entrada per una obra de teatre que tot i que ja has vist, no et fa res de tornar a veure. Tornar-te a emocionar i explicar-ho davant un gintònic i una bona amistat, després.

Diumege que et tornin a venir a buscar per anar a fer una costellada en un mas. Que si reuneixi més gent. Que es begui, que es mengi, que es rigui. Que hom s’adoni que un s’ha fet gran, perquè en aquest mas on ara el M. alimenta a sa mare a xuclets menuts, un hi ha pujat de dia, de tarda, de nit, a peu, amb cotxe, amb bicicleta, begut, serè, alegre, trist, enfadat i fins i tot malalt.

Que tornis a Barcelona amb cotxe cansat, retut, humanament extasiat i sense entrendre que hi hagi gent que per aconseguir ni una centèsima part del que tu en un cap de setmana has tingut, se’n vagin de rebaixes a Nova York o tot un any a l’Índia a trobar-se, a omplir-se, diuen, d’aneu a saber què.

Faig temps entrant a l’FNAC. Secció de cine. Massa gent. Estic cansat i temo caure en la compra sense enteniment. Un parell de noiets fan escàndol. Ell porta un abric com de plàstic, llarg fins als peus. Una melena llisa posa teló entre el món i el seu rostre. Fa uns moviments malgirbats amb tot el cos per fer emergir la seva cara de la foscor escènica. Res d’apartar-se’ls amb les mans, seria massa fàcil i en l’adolescència, l’originalitat i el risc, és una gran virtut.
 

Ella té una orella plena d’arracades, hi ha més metall que cartíleg; al cap hi porta un raspall lleugerament fluorescent. Veu d’espinguet. També va vestida de dol. Botots com de miner. Té molt de pit. A la samarreta que porta s’hi pot llegir just damunt les seves glàndules mamàries: "… i a més a més tinc cervell" (tradueixo de l’anglès). És original i somric.

Ella l’agafa i el plantifica davant la selecció de delicatessen cinèfiles: Fassbinder, Kitano, Jarmush, Fellini, Godard… "…aquesta no te la pots perdre!" (tradueixo del castellà) ell s’hi acosta previ moviment corporal per veure-s’hi.  La noia sosté Au revoir les enfants de Louis Malle. "La primera pel·lícula que va fer Irene Jacob, és boníssima!", ell se la mira de l’indret i del revés. "És aquella tia dels tres colors?", diu, i ella és tot optimisme, esperança, redempció…. "Quina puta merda, no?", decep ell.

Pujo a la planta de dalt a regirar llibres -no en compro cap perquè això s’ha de fer en una llibreria de veritat- i torno a la secció de pelis. L’amic de la cortina de cabells s’està sol davant la mateixa pila de pel·lícules dubtant. Té Au revoir les enfants  i  Les amants. Ni rastre de la seva amiga Cap de Raspall.

Mira i remira. A la contraportada no hi posa el nom dels actors. Dubta quina és la pel·lícula que li ha recomant ella fa un moment. Mira cap al mostrador però no gosa. Tot ell és un sac de nervis. M’hi apropo i li dic, deixant la pel·lícula errònia a la prestatgeria, que és aquesta la primera pel·lícula que va fer l’actriu francesa. Entoma la pel·lícula i se’n va cap a caixa. Allà el torno a retrobar. Jo he comprat un cedé.

De cop i volta apareix la seva companya. Ell és tot un sac de nervis. Repeteix una vegada i una altra els moviments per mostrar el seu rostre humà més enllà de la xolla, com si fos una porta mecànica i s’hagués entrebancat el mecanisme. És tot un espectacle. La pel·lícula li crema als dits i sense saber encara ara com, acaba a les meves mans. L’amago perquè la noia no la vegi. Porta un d’aquells ninots, Mr. Spock d’Star Trek. "I tu no has comprat res?", li pregunta. Ell més moviments espasmòdics. No s’atreveix a mirar-me.

La seva cua avança més que no pas la meva. Veig com ella paga el seu ninot. Tots dos desapareixen escales mecàniques avall. De resquill veig la seva mirada oculta d’ell en un mar pilós, obscur i desolat. Hi ha massa gent per tornar enrere. Així que pago el meu cedé i Au revoir les enfants, la primera pel·lícula on va sortir l’Irene Jacob.

El dia 28 vaig tenir un accident domèstic amb una catifa que, posada al final d’un tram d’escales, va decidir no quedar-se fixada a terra en ser trepitjada i fent que servidor de vostès aquest que els escriu, iniciés un vol que acabà en aterratge forçós: primer sobre el meu genoll esquerra, després sobre el meu maluc, també esquerra, i finalment sobre el meu colze, també de la part progressista del meu cos, emportant-se aquesta articulació, la pitjor part.

L’exploració presentà un vessament articular cubito-humeral sense que hi hagués crepitació olecranon -això és bo, molt bo, em van dir- i després de deixar-me ben clar que el senyor del xurrac que de sobte va entrar a urgències, venia a tallar la pota d’una taula que ballava i no el meu braç, se m’aplicà un embenat compressiu braquial, que hauré de portar una setmana a comptar des del dia 28, per una amable enfermera amb alè de Ducados, o potser hauria de dir un paquet de Ducados amb alè d’infermera, i el seu cabestrell conseqüent. Cal afegir la recomanació de prendre’m Ibuprofè cada vuit hores.

Total, que començo l’any escrivint amb una mà, comprovant que l’ibuprofè barrejat amb cava fa que als grans de raïm els surtin cames i braços i vulguin conquerir el món però després siguin els teus amics i et facis un panxó de riure cantant amb ells "… allà en el rancho grande, allà donde viviiiiiiiiiiiiiiia", i aclarint que aquesta olor de cremat, és tot el que queda d’una bruta catifa insubordinada i cabrona. Bon any!

Vent
fred,
escolt
mon
cor

De
nit,
poal
de
                                                                            noms

                                                                            Jou 
                                                                            vell,
                                                                            l’embull
                                                                            de 
                                                                            mots

                                                                            Sent,
                                                                            viu,
                                                                            xiquet
                                                                            que
                                                                            fou

                                                                            Cal
                                                                            llum
                                                                            brunyint
                                                                            els
                                                                            cors
                                                                                       David Figueres
                                         

(Aquest bloc plega veles fins el dia 2 de gener. Bones festes a tothom!)

Tot just la darrera felicitació nadalenca posada dins el sobre. Demà aniré als senyors de Correus perquè les facin arribar a qui jo els digui. No em barrufen gaire a mi aquestes festes. Potser per això, entre tanta hipocresia, entre tot aquesta febre de gastar i gastar, viure en l’anacronisme d’una targeta amb un poema maldestre, existir en la ferma voluntat de no abandonar el costum de fer saber als altres que hi sóc en forma de vers, humil, però sincer. Néixer cada any per un nom més afegit a la llista de noms a regraciar.

He estat sempre partidari de la litúrgia. Fer la maleta, agafar el tren a l’estació de Sant Andreu. Ara que es fa fosc més aviat, la lectura s’imposa. Recuperada l’hora i mitja habitual de trajecte, la lectura, si està ben triada, pot ser una delícia. Deixar-se portar per una capcinadeta, ara que el paisatge es dilueix en la nit, tampoc no costa gaire.

Escoltar les converses de la gent és un dels meus esports preferits. Al català absent de Barcelona, rebregat, malgirbat, dit de qualsevol manera, els parlars de l’Ebre dels xiquets i xiquetes que s’estan a la capital estudiant. També les “es” del Camp. Aquell lliscar despreocupat, Tarragoneeee, Mestresseee… Sentir en dialecte, emocionar-te per dret a pertinença.

Despreocupar-se dels esdeveniments culturals. Divendres el sopar de Santa Llúcia, també l’estrena de Roses de gos de l’Albert Roig. No dedicar-se a res més que no sigui sopar amb els amics, riure amb els amics, amb els meus germans, deixar-se prendre pels bars i retrobar aliances i complicitats amb més alcohol del que caldria, que ja tenim una edat…

Aixecar-se tard, diumenge, masegat per les fiblades a les temples, dinar amb el pare, llegir els diaris, adormir-te davant una pel·lícula dolenta. Tornar a enfundar la roba, bruta de fum i anar a buscar el tren. Veure com tornen els que estudien medecina a la ciutat. Tornar a escoltar les xerrades que pugen del sud, resums d’urgència amb el trípode estudis-nóvios-festa invariable.

Ara passem per davant de l’andana de Bellvitge esfondrada. Entrem a Sants, el tren s’atura. Amb metro fins a casa. I venir-te aquest article d’ara, com una glopada, en posar la clau al pany.

Davant el centre comercial, un grup de nois pircingats, rastats i esparracats, es fan un txiri, un manyenyo, un pitiflai de marihuana.
 
Un grup de pares, amb bosses i paquets nadalencs, se’ls miren amb despreci. Van cridant la canalla, que s’empaita i s’estomaca sense advertir cap perill. Així que els tenen tots aplegats, els volten com a les pel·lícules d’indis i vaquers, els nous colons de l’oest, posaven els seus carros per protegir-se dels Sioux o dels Txeroquis.
 
Els nens, dins el redol, comencen a treure ninots i joguines que els han donat després de berenar hamburgueses, patates fregides i refrescos. ¿Tan incauts són els pares que no veuen que, les cabelleres del xiquets, perillen tant o més en mans d’aquesta altra tribu infiltrada que té com a líder un pallasso idiota?

(acualització del meu bloc Contabilitat bàsica: Temps estranys)