La nit sobrevinguda? Potser. L’escorça de la vesprada. Els troncs nocturns pelats, ordint els primers somnis. Res de lluna. Encara no han tocat les nou. Contrastos, colors i enlluernaments precisament controlats pel demiürg de guàrdia.
Cabòries, les de sempre. Endinsar-se en l’edat adulta. No un cartipàs de renúncies, sinó de descobertes. Trobar plaer, molt més immens, per exemple, en un dinar improvisat amb un amic que és de passada a la ciutat, que no pas en moltes apostes eixorques d’alcohols i fums desmesurats.
Tenir-la, la nit, com un mantell sedós que abrigui. Resseguir-ne totes les hores només de tant en tant, perquè no sigui dit, perquè res no s’acabi del tot. Però cantar-la, la nit. Esperar-la, escriure-la, presagiar-la. Dotar-la de principis tangibles. Abocar-la i rabejar-s’hi.