Els dies i les dones

David Figueres

AU REVOIR LES ENFANTS

Faig temps entrant a l’FNAC. Secció de cine. Massa gent. Estic cansat i temo caure en la compra sense enteniment. Un parell de noiets fan escàndol. Ell porta un abric com de plàstic, llarg fins als peus. Una melena llisa posa teló entre el món i el seu rostre. Fa uns moviments malgirbats amb tot el cos per fer emergir la seva cara de la foscor escènica. Res d’apartar-se’ls amb les mans, seria massa fàcil i en l’adolescència, l’originalitat i el risc, és una gran virtut.
 

Ella té una orella plena d’arracades, hi ha més metall que cartíleg; al cap hi porta un raspall lleugerament fluorescent. Veu d’espinguet. També va vestida de dol. Botots com de miner. Té molt de pit. A la samarreta que porta s’hi pot llegir just damunt les seves glàndules mamàries: "… i a més a més tinc cervell" (tradueixo de l’anglès). És original i somric.

Ella l’agafa i el plantifica davant la selecció de delicatessen cinèfiles: Fassbinder, Kitano, Jarmush, Fellini, Godard… "…aquesta no te la pots perdre!" (tradueixo del castellà) ell s’hi acosta previ moviment corporal per veure-s’hi.  La noia sosté Au revoir les enfants de Louis Malle. "La primera pel·lícula que va fer Irene Jacob, és boníssima!", ell se la mira de l’indret i del revés. "És aquella tia dels tres colors?", diu, i ella és tot optimisme, esperança, redempció…. "Quina puta merda, no?", decep ell.

Pujo a la planta de dalt a regirar llibres -no en compro cap perquè això s’ha de fer en una llibreria de veritat- i torno a la secció de pelis. L’amic de la cortina de cabells s’està sol davant la mateixa pila de pel·lícules dubtant. Té Au revoir les enfants  i  Les amants. Ni rastre de la seva amiga Cap de Raspall.

Mira i remira. A la contraportada no hi posa el nom dels actors. Dubta quina és la pel·lícula que li ha recomant ella fa un moment. Mira cap al mostrador però no gosa. Tot ell és un sac de nervis. M’hi apropo i li dic, deixant la pel·lícula errònia a la prestatgeria, que és aquesta la primera pel·lícula que va fer l’actriu francesa. Entoma la pel·lícula i se’n va cap a caixa. Allà el torno a retrobar. Jo he comprat un cedé.

De cop i volta apareix la seva companya. Ell és tot un sac de nervis. Repeteix una vegada i una altra els moviments per mostrar el seu rostre humà més enllà de la xolla, com si fos una porta mecànica i s’hagués entrebancat el mecanisme. És tot un espectacle. La pel·lícula li crema als dits i sense saber encara ara com, acaba a les meves mans. L’amago perquè la noia no la vegi. Porta un d’aquells ninots, Mr. Spock d’Star Trek. "I tu no has comprat res?", li pregunta. Ell més moviments espasmòdics. No s’atreveix a mirar-me.

La seva cua avança més que no pas la meva. Veig com ella paga el seu ninot. Tots dos desapareixen escales mecàniques avall. De resquill veig la seva mirada oculta d’ell en un mar pilós, obscur i desolat. Hi ha massa gent per tornar enrere. Així que pago el meu cedé i Au revoir les enfants, la primera pel·lícula on va sortir l’Irene Jacob.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent