Els dies i les dones

Això dels blocs no deixa mai de sorprendre’m. Hom s’instal·la davant la pantalla i escup diàriament o amb la freqüència que cadascú gasti, les seves coses. Hi ha una innocent pressumpció que tot plegat no surt de l’ordinador, que com altres arxius, quedarà dins la nostra màquina. I resulta que no, que així que pitges el botó "publicar" hi ha tot una munió de gent que passa els ulls per aquestes lletres i n’hi ha que, fins i tot, els agrada el que t’empesques.

D’entre aquests lectors, fa uns mesos, vaig recuperar un antic company de l’escola. Potser feia vint anys que on en sabia res d’ell. Tant de temps espanta: per la quantitat de dies acumulats i perquè ja hi tens, en la teva vida, coses que fa vint que anys que han passat tenint-ne memòria pròpia, (sóc l’únic que s’esglaia quan algú et diu que va néixer el 1988?) Sigui com sigui, l’amic retrobat, em fa saber que se les campa per Madrid i que em va trobar per casualitat navegant un dia.

Em va dir que em faria arribar una sorpresa. I la sorpresa foren unes fotos d’una excursió amb l’escola on hi surto. El fet que estiguin fetes en blanc i negre, els dóna una pàtina d’antigor més gran del que caldria. Em costa reconèixer les cares. Els tinc molt lluny aquells dies, molt. Traço línies per aquell nen espigat, llargarut, que llavors ja era; futurs possibles, realitats on encabir-lo. No me’n surto. Encara ara no el domino el personatge. Tot just fa quatre dies que sé qui no sóc i aquesta certesa, molt em temo, va convertint-se en l’única cosa perenne a mesura que van passant els hiverns, els estius, les tardors…

Sigui com sigui, benvinguda propina aquesta faceta mai buscada de fer-te venir al costat de les lletres, la gent que es va anar esvaint, la gent el record del qual es desdibuixa per manca de pensar-hi, pel rossec diari de les hores. Ho deien en una pel·lícula de Woody Allen: mai sabem si un record és una cosa que tenim o quelcom que hem perdut.