Els dies i les dones

Com que la gent s’amuntega tot just sortir a l’andana, tiro avall fins al costat d’un fanal. Quan jo hi arribo, elles ja hi són. Xerren d’això i d’allò. N’arriba una altra amb un noiet. Aquesta els diu que han anat d’excursió, amb el noiet s’entèn, i que per això va vestida d’aquella manera. Té accent de l’Ebre.

Quan arriba el tren, elles i jo, pugem al darrer vagó. No ens asseiem gaire lluny. Continuo parant l’orella. Tercer grau a l’excursionista sobre el noiet que s’ha quedat en terra. L’ebrenca no bada boca: són amics. Res més. D’entre totes, n’hi ha una que porta la veu cantant. Escoltant-la, sembla més gran dels vint anys que tot just deu tenir.

Els companys de pis, les assignatures, els nòvios, les farres, els nous emparellaments de la colla… m’empasso tot el repertori.

Recordo que a la sèrie de televisió Canción triste de Hill Street (Hill Street Blues) cada jornada laboral, el sergent, acabava l’adjudicació de les diferents tasques als policies amb una frase: “…i parin compte allà fora”.

Escoltant tot aquella tirallonga d’innocents i ingènues aproximacions a una vida que no té res a veure amb la realitat, m’auto-censuro per no aixecar-me i vestit amb l’uniforme blau, dir-los que gaudeixin intensament de tot allò de què parlen, però que sobretot, quan surtin d’aquell pot de cotó-fluix on ara viuen, parin compte amb la selva que es trobaran allà fora.

De sis hores en sis hores
el teu bes em va salvant
de no ser una pelleringa
que va del llit al sofà.

De sis hores en sis hores
el teu bes, amarg company,
                                  m’és remei que ara pentina
                                  aquests versos de drogat.

                                                                             DF

“Aquí fa una ventada…”, em diuen quan truco a Reus. I és curiós amb quina velocitat l’enyor clava queixalada. A Barcelona no en fa de vent. Com a molt, i si ets a ran de platja, la marinada pot a vegades perdre els papers, però és una cosa tant imperceptible i desmenjada, que no paga la pena de considerar-la.

Al Camp hi tenim el Mestral. Bufa com una mala bèstia després de concentrar-se a la vall de l’Ebre. De tota la climatologia, el vent probablement sigui el fenomen més emprenyador. Se’t posa per tot arreu. Mou capçades i ànimes amb una sola violència. Tot ho sacseja, tot ho esbatana.

Si amb la gent de l’Empordà ens podem entendre, és perquè allà, la Tramuntana fa inflar els llençols de la complicitat aèria, de les bufades inclements. Jo m’he trobat, com un surfista qualsevol, posant-me en posició davant el més petit corrent, arquejant el cos, deixant-me prémer el cor a la vegada que els camals del meus pantalons, sense adonar-me que al costat, somrient, algú altre feia el mateix i entre rialla i rialla, ella feia una cervesa a la Plaça del Castell i jo m’ennuegava de la llum del Cap de Creus.

La plana del llençol de sota, la delimita a tramuntana, el pujol arrodonit del coxí. S’hi pot accedir, fins al capdamunt, per un corredor estret i prim que conforma el cobrellit encavallat damunt. El cobrellit descriu una cresta en perpendicular al coixí. El pijama, totes dues peces, inclinen la pujada que va augmentant de pendent cap al sud fins gairebé arribar a la meitat del llit, el lloc més alt dels replecs de la roba desfeta.

El cim és de difícil accés. Una fondalada, just a la falda, la fa perillosa si es vol fer per aquest ruta. Però una vegada a dalt, com que és una llenca plana, s’hi poden admirar grans vistes de tot plegat. El pitjor seria intentar l’ascens per l’altra banda, llavors ens trobaríem amb una paret llisa de dalt a baix. Només es podria atacar si tenim experiència en l’escalada.

Si no es vol fer l’excursió per aquesta ruta, també es pot triar fer-la per un altre lloc. S’ha de travessar tota la plana del llençol de sota fins a mig llit, vorejar un mitjó que fa una petita vall, i llavors, a l’esquerra, és a dir, a llevant, un pronunciat enfilall, també hi mena al capdamunt, però l’ascens és més costerut.

De tota manera, si voleu fer-me cas, el millor és deixar-se de muntanyes i anar fins a tocar els peus del llit per endinsar-se en les meravelles que guarden les mànigues de la bata d’anar per casa, tota una descoberta que no surt a les guies. Una delícia, us ho ben asseguro.

La felicitat deu ser alguna cosa semblant a entrar a un bar, demanar “un cafè” i que el cambrer s’abstingui d’afegir l’angoixant, opressiu, anguniós i tocacollons “sólo?” al darrere.

És curiós com l’afegit de més roba, aquests dies color pissarra de freds primerencs i neu sobtada, és inversament proporcional a la capacitat o necessitat de despullar-se, a les primeres de canvi, amb el primer esquer sentimental que se’ns creua.

… i malgrat el certificat d’un compromís que fa molt i molt que altres, en ella, sabem i admirem, m’afegeixo a aquest merescut homenatge amb un esclat d’emocionada gratitud.

La llibreria, normalment buida, avui és plena a vessar. Hi ha mares amb els seus xiquets i alguns vailets tots sols. També s’ha afegit, rere el taulell, un llibreter més. Em conforta observar, com al fons, a la secció infantil, una altra mare amb el seu fill a la falda, fa la tria del millor conte aliena al brogit. Hi ha cua per ser atès, cosa inèdita, també, en aquest establiment. No em fa res. No tinc pressa. Normalment, no puc tafanejar a les lleixes. Ara ho podré fer.

Els llibres, ordenats alfabèticament, són gairebé tots, novetats. En fullejo algun, però amb un interès circumstancial. Els xavals van dient, llista en mà, el material que necessiten. Hi paro atenció només per veure quins llibres de lectura els manen de llegir. Però es veu que això ja no es porta. Les mares s’esglaien en veure el preu d’una llibreta d’espiral. ¿Com pot ser que es faci pagar aquesta barbaritat per un mapa mut? Els nens es miren les seves progenitores amb cara de desconcert.

Ara, la màquina enregistradora no imprimeix el tiquet de compra i una mare, es queixa. Trobo desproporcionat l’enfadament. Porta estona esperant. Els llibreters, amb el temporal i tot, no donen l’abast. Afortunadament, el galliner no s’esvalota i les aigües tornen a mare de seguida. Van despatxant la gent que va al meu davant fins que em toca a mi. Llavors, jo, cito Paul Auster i Philip Roth. El llibreter auxiliar, el que m’atèn, obre els ulls com dues taronges. El mal tràngol de la falta de tinta de l’aparell, li passa de cop.

Diligent, va cap a les lleixes i me’ls porta tots dos. La novel·la d’Auster me la porta en castellà. Pregunto si la tenen en català. Em diu que sí, el canvia i me’l porta en la meva llengua. Pica tots dos preus a la màquina i en imprimir el tiquet, s’esglaia adonant-se que el paperet surt totalment en blanc. L’ànim insuflat per la meva comanda, inusual m’imagino en aquestes dates, queda en un no-res.

A mi tot plegat em diverteix molt. En dirigir-se’m per dir-me el total de la meva compra, compungit, el llibreter em pregunta si necessito el tiquet. Li dic que no cal. Veig que torna a tenir color a les galtes. Em posa tots dos llibres en una bossa de plàstic immensa. Al fons, la mare, encara cerca la millor lectura pel seu petit.

Coincidint amb la represa del curs escolar, jo també he decidit sumar-me a aquest canvi d’estat. El meu, ha vingut per dues bandes. La primera, climàtica: un dia que s’ha aixecat rúfol m’ha fet calçar amb mitjons i sabates en comptes de les abarques que he portat fins ara i des del juny. Una jaqueta de cotó, també ha estat treta de l’armari.

La segona, pel lloc on esmorzar. Fins avui he estat vagant pels voltants de l’Auditori, avui, malgrat que fa dies que ja és obert, he tornat a invertir els meus vint minuts reglamentaris, en asseure’m a les escales del Teatre Nacional de Catalunya per cruspir-me el meu entrepà i el meu suc de fruita.

Sempre hi estàs distret. Quan no són els jardiners que retallen la gespa de sota les oliveres, són els xiquets que venen de visita i que s’empaiten i criden i juguen a l’esplanada de davant. De vegades els brivalls són ben menuts i caminen tots en fila índia agafats per una corda. La caiguda d’uns d’aquests marrecs, acumula un embús de nens que van caient l’un damunt de l’altre davant la meva mirada astorada i plena de tendresa.

També s’hi roden anuncis de cotxes o entrevistes. Recordo haver vist l’escriptor Albert Sánchez Piñol pujar una vegada i un altra les escales mentre una càmera el gravava. Cal dir que la manera de pujar escales de l’autor de La pell freda, era de tot menys natural, d’aquí, suposo, les repetides preses.

A l’hivern, el solet que hi cau, és una delícia i així que el temps va temperant-se fins que el teatre no tanca, els bancs que hi ha als flancs, vora els xiprers, són ideals per resguardar-se de la calor. L’única impertinència són les formigues. Molt abundants i empipadores i que sovint m’emporto a la feina i ara mateix, per exemple, n’hi ha passejant-se per damunt del teclat on deixo anar aquestes paraules.

S’estan, totes dues germanes, dretes davant l’estanteria de les pel·lícules, a la biblioteca del barri. Esgoten els darrers dies de vacances abans de la tornada al cole. Totes dues van pentinades amb dues cues, disposades a cada costat del cap. L’una és alta i espigada, l’altra és més grassoneta.

La petita ha agafat una pel·lícula i no vol deixar-la. Li ha agradat la fotografia del nen muntat davant una mena de monstre de pèl blanc. La gran n’ha agafat tres més. No podran treure-les totes en prèstec. “Aquesta no l’agafarem”, li diu a la seva germana petita. “Sempre hem d’agafar les que tu vols, no?”, fa la petita enrabiada.

“No veus que aquesta és massa llarga i no titndríem temps de veure-la?”, diu la gran. La petita, resistint-se, comença a llegir, amb dificultat, el títol de la pel·lícula escollida: “La historiaaaaa innnteeeermiiiinaaaaableeeee”. Se la mira del dret i del revés i sense cap altra motiu per plantar cara, la deixa, vençuda per l’obvietat, al mateix lloc on fa un moment l’ha tret.

El ball de mails. El dinar que algú va pensar que era un sopar, aquest diumenge que algú altre pensava que era l’anterior i encara, un notícia per desvelar, la protagonista de la qual, es pensa que en sabem més coses de les que veritablement en sabem…

Retrobar-nos al voltant d’una taula per menjar allò que aquesta mateixa tarda començaré a engegar. Arraconada aquella urgència dels glops de nit empassats de qualsevol manera, veure’ns a plena llum, deixar abaltir la tarda i riure tant com es pugui.

Ahir vaig conèixer la Maria Àngels. Va deixar-me un bonic grapat d’optimistes versos en forma de comentari. Com que hi havia l’adreça del seu bloc, hi vaig treure el nas. Així és com vaig conèixer la Maria Àngels.

La Maria Àngels és de Bescanó. Té trenta-set anys i pateix distròfia muscular de cintura per avall des dels divuit. En un malaurat accident, fa uns mesos, es va trencar una cama. Una de les coses que més li agraden del món és fer puntes de coixí i té un gat que es diu “Tarzán”.

Ni proclames polítiques, ni messianismes enlairats, ni textos enginyosos, ni seguiment de l’actualitat, ni cap mena d’enderiament per comptar les visites, saber qui, com, quan i perquè la llegeixen. Des del seu bloc, la Maria Àngels es dóna ànims, dia a dia, per tirar endavant, per superar-se, amb un humil optimisme.

Us recomano que la llegiu des del primer apunt i l’aneu descobrint de mica en mica.

Maria Àngels,  des d’avui, tens aquí un lector fidel del teu bloc.

Quan escrivia, normalment a la terrassa, sempre que feia bon temps, no tolerava cap distracció. Els criats tenien ordres explícites de no acostar-s’hi. Molt menys que li passessin trucades o que l’importunessin amb alguna visita que aparegués sense avisar.

En aquell moment, estava treballant en una novel·la. Havia rebut tota la informació tècnica que li calia dels negres que l’ajudaven. Feia molts anys que havia emigrat del seu país i ara vivia, confortablement, exiliat i establert damunt la fama i els diners que les seves novel·les, adreçades a mestresses de casa amb ànsies de fugir de la monotonia de les seves vides insulses, li proporcionava.

La crítica, malgrat que la qualitat literària del que escrivia era cada vegada més deplorable, mantenia aquell subjecte més o menys valorat, gràcies al lliurament, en cos i ànima, que l’escriptor professava per l’alliberament del seu país d’origen d’una dictadura, el dictador del qual, no havia permès que l’escriptor, llavors Poeta Nacional, es fes càrrec del redreçament cultural del país amb un ministeri a la mida del seu talent i necessitats crematístiques. D’aquí la seva lluita ferotge per enderrocar-lo.

Dos redactors i una secretària, admiradors devots de l’obra de l’escriptor, s’encarregaven de gestionar un Institut abocat a la causa alliberadora. S’escrivien articles i es muntaven taules rodones. Tot en favor de l’escriptor, que rebia tantes subvencions com calgués per viure de i en favor de la causa.

El primer criat va entrar a l’hora del martini. L’escriptor el xarrupava fent ganyes. No era prou sec. Admeté la intromissió perquè en aquell moment feia aquella pausa. “Una senyoreta demana veure’l”. Va dir el servent. “De cap manera, no pot ser. Ja ho saps”. “La senyoreta insisteix. Diu ser del seu mateix país d’origen”. Va acabar-se el martini d’un glop. Hi deixà l’oliva amb l’escuradents. “Fes-la passar, va. Avui em sento magnànim”.

La noia va entrar a la sala. Anava vestida amb uns parracs. Feia pudor. L’escriptor la flairà de lluny. S’agenollà als seus peus i li demanà, en el seu mateix idioma, una mica de menjar i diners. Havia aconseguit fugir de la tirania. Plorava. L’escriptor se la va treure del damunt. Aquella olor, d’aprop, era encara més insuportable. Va haver de rumiar abans de contestar amb aquella mateixa llengua que feia anys que no parlava. Quina mania en haver de parlar diferent si hom es pot entendre, la mar de bé, en anglès, per exemple.

Va fer aixecar la noia de terra. L’assegué en una butaca. Ella tremolava. Tenia els ulls enfonsats. Li va treure el mocador que portava. Era molt jove. Li recordà la noia d’un poema llarguíssim i horrible. L’havia escrit anys abans, en la seva joventut. “Això alimentarà el teu esperit, joveneta” i llegí el poema, traduït al francès, amb aquella entonació horrorosa que gasten alguns poetes, amb el llibre entre les mans, donant tombs per la sala.

Quan ja portava més de mitja hora llegint, de cop i volta, a la noia se li il·luminà la cara. Havia quedat impressionada per alguna cosa. L’escriptor es fixà en el vers que havia suscitat una reacció catàrtica tant honorable. Va buscar un llapis i el subratllà. Començà a repetir-lo una vegada i una altra, escoltant-se més que fent-se escoltar, sense advertir que la noia corria cap a la terrassa, treia l’oliva de l’escuradents i se la menjava amb voracitat, llepant-se els dits i tot.

Aquella tarda el sol s’ha esbandit rere una calitjosa boirina. No es pot saber on és. A l’altra banda del carrer, el vell Gordimer fa grinyolar el seu vell balancí i fa veure que fuma amb una pipa igualment vella. Al seu costat, el fidel llebrer Tim, treu la llengua ajagut als seus peus. Tots dos apareixen en un mateix pensament: el vell Gordimer caçant al marjal i el fidel llebrer Tim anant a buscar la presa.

Milly Davenport, estèn roba a la casa del costat. Endinsada en el pentagrama que fan cinc fils, sembla neguitosa per acabar la feina el més aviat possible. Estèn llençols, camises i tovalles amb desgana. Porta els seus cabells taronges entaforats en una xarxa de rombes petits. Ara li cau una peça a terra. L’espolsa amb violència. Sembla que aprofiti per espolsar tantat intranquil·litat que gasta. No crec que la visita setmanal rotatòria de les Germanes de l’Exèrcit de Salvació, que aquesta setmana se celebra a cals Davenport, sigui per a tant.

Ralph Inglewood està castigat i no pot sortir de casa. El veig amb el nas enganxat a la finestra. Em fa adéu amb la mà. Trencar el vidre del Drug Store del carrer Rings. Aquesta és la raó perquè s’està a casa. La seva bola escarabat piloter, no va esquivar el bat de Ron Hamilton i va anar a petar directament contra el vidre. Ron Hamilton també està castigat però viu tres carrers més enllà i jo no el puc veure.

De fet, tot això, passa molt de temps abans on som ara. I no són records absoluts. Vull dir que sí estiréssim el fil d’aquestes remembrances, les que se’n derivessin, sí que esdevindrien els records reals que ara tinc.

De l’estampa del vell Gordimer i de Tim, se’m fa clara la vegada que vaig disparar per primera vegada la seva escopeta i em va fer mal l’espatlla una setmana seguida. Sento un dolor persistent.

Veure Milly Davenport estenent roba, és el punt original de sentir els llavis de la seva filla, la Becky Davenport, posar-se inquiets i insegurs damunt els meus i després deixar-hi entrar les llengües respectives i més petons. Una sensació de dolçor molt llunyana.

He hagut de dir a més de quatre persones del poble, catorze anys després que la bola escarabat piloter acabés contra els vidre del Drug Store del carrer Rings, que el cadàver que han trobat al volant del cotxe, efectivament era el de Ralph Inglewood.

Ara mateix, no sé tampoc si la vida és com un sudoku o com uns mots encreuats. Ella hi tenia tirada a establir aquesta mena de dualitats. Hi tenia tirada a fer aquesta mena de comentaris que, la veritat, sempre tenien el mateix resultat entre el nodrit grup de seguidors que llavors encara tenia: instintivament feien petar la llengua contra el paladar, com dient “ja hi tornem a ser” i demanaven un altre gintònic a la barra.

Aquest fet, el de demanar un gintònic, no pas el de fer aquest soroll amb la llengua, era molt agradable i beneficiós per nosaltres. Portàvem el Flamingo, el bar on Ella i els seus feien cap cada nit aquell agost. Bé, el bar el portava el Carlos i nosaltres. Aquest nosaltres estava format per mi mateix i l’August. Encara que fóssim dos, quan algú havia de contestar a la pregunta usual de “Qui el porta ara el Flamingo?”, indefectiblement la resposta era “Pel Carlos i ells”. No vam aconseguir mai la individualitat.

Ella era una dona que es feia notar. I no ho dic pas per aquesta mania seva d’amputar el seu existencialisme, que l’August sempre va saber que era autèntic, d’una manera tant barroera. Ella era com era i l’August, això també ho va saber de seguida. Bé, ho vam saber tots dos, però l’August d’una manera… com ho diria?, més visceral, més salvatge. Menys intel·lectual.

Carlos va avisar-nos el primer dia. “Vindrà una noia. Pareu compte tots dos. Estem?” Després aprendríem que quan Carlos reblava les frases amb aquest “estem”, volia dir que la cosa anava de debò. Tot va venir per la vena de l’existencialisme, segons l’August, fos com fos, deslligat del pal major, August, a les primeres de canvi, va deixar-se enxampar pels cants d’Ella i de la seva tropa així que en va tenir oportunitat.

Encaparrar-se d’una clienta és una mala cosa. Mai saps si et vol només per la beguda que et podrà treure de manera gratuïta o veritablement vol alguna altra cosa de tu. Ella no estava interessada en l’August. El dolent del cas és que tampoc estava interessada en beure a costa de l’August. Més d’una nit va atacar-me. Què creia que era la vida? Una ensaïmada o un braç de gitano? Una escolopendra o un llangardaix? Una impressora o una fotocopiadora?

El meu interès intel·lectual en vers Ella era absolut. Cal que ho digui? Em tremolaven els bocins de llimona que havia de posar dins els gots. Queien per terra els glaçons. Havia de fer repetir dues vegades al client què volia beure. Em tenia atrapat i, mal m’està dir-ho, més que res pel pobre August, sentia un dolç plaer massoquista en aquest fet.

El desenllaç de tot plegat va anar de la següent manera: quan el Carlos va ser detingut per un trapi amb una partida de pastissets de Benifallet d’origen dubtós, totes les desgràcies van venir soles.

Ella va deixar de donar opcions a la significació vital. Es conformava en que la vida fos una cafetera, un diorama o un paquet d’espaguetis. Així en singular. Això va fer pujar la mosca al nas dels seus acòlits que van deixar de voltar-la. L’August va decidir demanar feina a Correus després que ella no es presentés pel bar durant dos setmanes seguides.

I jo, bé, jo ara sóc l’amo del bar. Faig el que puc. Penso en aquells temps. Però tinc interessos intel·lectuals amb alguna clienta. L’època daurada del Flamingo sé que ja va passar. Si ve l’August a portar-me alguna postal, la fem petar. Si no, no. Ella va tornar una vegada i va demanar per mi. No em va conèixer. El Carlos va fer el mateix. Ho vaig lamentar molt.