Dosificar les visites al poble on et va tocar fer la primera marranada així que el personal sanitari et va fora del confortable ventre de ta mare. Deixar passar les setmanes i aprofitar alguna efemèride concreta per mirar al cel, buscar la simpatia i la connivència dels brillantets que baden la fosca i, simplement, deixar-se anar.
Dissabte, al matí, que et trobis recorrent parets i explicacions d’un pompós centre dedicat a un prohom de la ciutat, que encabat et portin a celebrar aniversaris familiars pendents en una pizzeria. Que tot just temps de fer una becaina et truquin dient que t’han trobat entrada per una obra de teatre que tot i que ja has vist, no et fa res de tornar a veure. Tornar-te a emocionar i explicar-ho davant un gintònic i una bona amistat, després.
Diumege que et tornin a venir a buscar per anar a fer una costellada en un mas. Que si reuneixi més gent. Que es begui, que es mengi, que es rigui. Que hom s’adoni que un s’ha fet gran, perquè en aquest mas on ara el M. alimenta a sa mare a xuclets menuts, un hi ha pujat de dia, de tarda, de nit, a peu, amb cotxe, amb bicicleta, begut, serè, alegre, trist, enfadat i fins i tot malalt.
Que tornis a Barcelona amb cotxe cansat, retut, humanament extasiat i sense entrendre que hi hagi gent que per aconseguir ni una centèsima part del que tu en un cap de setmana has tingut, se’n vagin de rebaixes a Nova York o tot un any a l’Índia a trobar-se, a omplir-se, diuen, d’aneu a saber què.
sempre com ara xiquet
Els paradisos són a prop, a la gent que ens estima,a les coses conegudes que ens van acollir i ens han deixat un llast inconfusible…Que t’he de dir que no sàpigues…