Els dies i les dones

I de sobte, algú et fa veure com va començar tot plegat. Des d’on vas partir, què duies posat quan començares la travessa. Llavors t’agradava rabejar-t’hi en les paraules, no escopir el periodístic comentari fred i entenimentat que després a voltes has practicat. No, s’ha de sagnar. S’ha de deixar en cada mot un bocí del que ets. No serveix de res refugiar-te rere El No Tinc Temps o rere l’Això És El Que Toca. No, res d’això; del que es tracta és de riure amb un somriure hipòcrita els acudits dels captius que et tenen apressat a la bodega de l’avìó i així que es distreuen, saltar sense paracaigudes ni sense re. Saltar i prou. Cap al començament de tot. Saltar.