Els dies i les dones

Jo sé que m’odia. “Aquell gat malcarat que tens…”, va dir-li la segona vegada que va aparèixer per casa. Però han estat molts els qui m’han odiat amb més o menys insistència. Al cap i a la fi, jo seré aquí quan tot això acabi mentre que ell s’estarà a casa seva pensant en suïcidar-se, mirant-se el mòbil cada dos per tres i comprovant que Ella, se l’ha tret del cap per sempre.

No puc calcular la seva fortuna, així a cop d’ull. Ella només surt amb homes rics. Homes que puguin pagar tots els seus capricis i beneiteries. No ha pagat mai ni una copa ni un sopar, Ella. Fa molts anys que va pel món com per caure en aquesta vulgaritat, la meva nena. “Em vull casar amb tu”, els fa de seguida que pot, reposant el seu caparronet al seu pit. Ells no s’espanten mai. Tenir una criatura com aquella al seu costat per sempre? Si fos una altra, fugirien esperitats: casar-se! Quina pèrdua de temps!

Però tots cauen. De cop i volta, davant seu, s’esvaeixen totes les provisionalitats, totes les urgències. El tuf de l’eternitat, de les coses que duren, abans desagradable, indigne i ranci, entre els seus braços, es va fent un aroma tendre de flors desconegut, un perfum sublim que els obtura els narius i no els deixa pensar en res més. Sí, tornarà el Cavaller d’Armadura Relluent, el Protector Comprensiu, l’Home de la Seva Vida.

El compromís no es fa públic mai. Però ell ja hi compta. De fet, no és el seu serrellet que fa embogir-los així que se’l troben una mica esbullat, tampoc els panxells tibants de les seves cames inacabables, sempre els peus enfundats en uns tacons que repiquen a terra i de pas en el seu cinisme. Tampoc ho són els seus ulls sempre a punt d’actuar rere les cortines de pestanyes infinites. Tenir aquella nina per sempre, allò els fa embogir, tornar folls del tot!

Només una vegada vaig patir per Ella. També el vaig tenir assegut a la vora. Era d’amples espatlles, de vestits ben tallats, de somriure franc i gest segur, enèrgic, sense imposar res. Assistírem a tot el procés. Ell també va caure com un gosset a la recerca d’un os sucós i fresc. Però el dia de la declaració, a Ella se la veia diferent. M’agafà i em va rebregar a la seva falda més estona de l’habitual. Titil·lava una llàgrima a punt de deixar-se anar, com un netejador de vidres amb contracte temporal que s’hagués pres massa a pit el seu model de contractació.

Llavors vaig adonar-me que no fingia. Que s’havia enamorat de veritat. Que la meva Nena, per primer cop en la seva vida, havia fet una declaració d’intencions sense fer teatre. Tremolava. Eren Niàgaras d’atzabeja regalimant dels seus ulls posats, per primer cop, en un horitzó per dominar, per conquerir, al costat d’algú altre.

En el fons, saber la veritat d’aquell subjecte que ens va enredar a tots, va ser un alliberament. Resulta que tot era façana, que el noi passejava amb aquells vestits, aquells somriure i aquell gest sense tenir ni un trist compte corrent amb els zeros suficients per satisfer el cor de la meva nena. M’ho explicà una tarda xardorosa de juliol, al porxo de casa, mentre ella prenia te amb gel. “Només que hagués insistit una mica, l’hagués seguit on hagués fet falta, encara que no tingués ni cinc”.

Ara som al mateix lloc. Un ratolí de bosc creua el porxo. “Mira Gatsby, un ratolí, vés-hi, vés-hi…”, em crida ella, ben posada al costat del nou benefactor. I jo me’ls miro sense moure ni un pèl, l’ordre destil·la molta d’aquella incredulitat feta sentència d’abandonar la riquesa i el divertiment per la vulgaritat de córrer darrera d’algú més pobre que una rata o un ratolí.

La pantalla comença a aquí. Entre l’espai que queda entre la paraula “aquí” i el punt que acaba la frase. Una mampara com de paper fi. De color carn. L’espectacle començarà tot seguit. Són les ombres les que parlen. No la veu, les ombres. Una figura, una forma. Es maquilla a l’altra banda. O fa veure que es maquilla a l’altra banda. Molts buits en moltes butaques. Un espectador escampat aquí i allà. Tots se m’assemblen.

Ja la conec la farsa. L’he vista moltes, moltíssimes vegades. Sempre he aplaudit amb el mateix ànim. Les llums. Algú pot apagar les llums? Així. Gràcies. Molt millor. La foscor és agradable. Ho amara tot com un tèmpan de nit. Compacte. Excitant. Aquella que sortirà de rere la pantalla ens farà millors. Ha de ser així a la força. Sínó, res no tindria sentit. Ni la pantalla ni la foscor ni les ombres. Sobretot les ombres.

Ha estat bé. M’ha semblat correcte la declamació. El seu cos balancejant-se per tot l’escenari. El seu cos deixant-se resseguir per les meves parpelles. Per les meves pestanyes. He estat a mercè del seu encant fugisser. No he pres cap mesura de precaució. M’hi he donat com si cap perill no m’esperés a fora, en girar tot just el carreró. L’olor del vellut m’ha fet posar malalt. He necessitat assistència sanitària una o dues vegades. Tot ha estat representat massa a la vora.

Ella i la seva pantalla. El seu recobriment de paper fi. La seva defensa. Admetrem, a l’hora de fer la crítica per la revista del barri, que el ritme era incert. Desvagat. Com si se sostingués damunt un pentagrama confús. Inquietant. Aquesta proximitat. Sí, era aquesta impressió que tot passava massa al damunt d’un mateix. Que no podies desfer-te d’un protagonisme que ningú no t’havia avisat que t’assaltaria. He fugit a l’altra banda.

Per això ara, la pantalla comença a aquí. Entre l’espai que queda entre la paraula “aquí” i el punt que acaba la frase. Una mampara com de paper fi. De color carn. L’espectacle està a punt d’iniciar-se.

Parlava del seu nóvio com una mena de Superman. Cada dos frases el seu nom sortia a relluir. En cantava les excel·lències, les capacitats, les aptituds… Hom esmorzava, dinava i berenava amb aquell nom al cap. Se l’odiava no pas perquè hagués fet res de dolent, el pobre, sinó per l’ús abusiu que en feia la seva parella. 

La noia no es cansava mai de portar-lo sempre a la boca, d’escupir-nos-lo a tord i dret. Sempre hi era, només fluctuava la intensitat de l’aparició, mai desapareixia del tot. Hi va haver moments crítics, com l’anunci d’una possible boda o una oferta laboral envejable que ell no podia defugir.

L’arribada d’un amant, un lio en deia ella, va ser rebut com un parèntesi necessari. Però lluny de quedar en l’anonimat discret que tot adulteri comporta, la noia escampà als quatre vents, amb la mateixa insistència amb què ho feia del seu home oficial, les meravelloses virtuts de l’arribat.

El de les banyes, passà a un segon pla. Però no va minvar la invasió sistemàtica del nostre espai privat. Ara, de la mà del nou vingut, la parella s’establí i la nostra torturà fou, doncs, doble. El cornut passà a ser un angelical ésser capacitat per la més melindroses i ensucrades proeses i l’altre, l’amant, esdevingué una màquina sexual absoluta.

No cal dir que triar entre afalacs i detalls cursis o la descripció detallada d’un estol de postures i endinsaments en racons amagats del cos de la noia, que no és que fos massa atractiva, tot s’ha de dir, nosaltres fórem partidaris de seguir l’avenç d’aquell que havia habitat els nostres malsons, que havia estat un model de conducta per a ella.

De mica en mica, l’interès de la noia per tota l’oferta sexual que se li desvetllà amb la nova coneixença, anà minvant. Valorà cada vegada més la tendresa del primer. El redescobrí. Ens el redescobrí. Vam celebrar amb cava la notícia que la noia havia tallat l’aventura. La felicitat va durar poc. Ubèrrima de nous coneixements de llit, s’erigí com instructora al vencedor de la contesa.

Vam tornar a trobar-lo fins a la sopa, en cada racó, a cada moment, entronitzat, canonitzat a una perfecció que gràcies a les lliçons d’ella, semblava que no tenia límit. Fou una llàstima aquella mort sobtada. Avui encara ningú no s’explica com aquell carregament de miralls, es desplomà damunt el poble infeliç.

Avui es deuen examinar, a la selectivitat, de Física. Repassen tota una tirallonga de fòrmules. L’una, just davant la porta d’entrada al vagó de metro, porta el cap embolicat amb el hijab musulmà. A més, porta una camisa, de color pistatxo esvaït, botonada fins al coll. D’aquell rostre, només hi sobresurten uns ulls foscos, que degut al cabell recollit, queden més ressaltats.

L’altra, va pentinada com van totes, com una pseudo-punk: cabells punxeguts i ulls molt ombrejats. Les perceptives sabatilles de ballarina. Mitenes fins a mig braç. Porta una d’aquelles jaquetes que no tanquen per davant, que només serveixen per tapar-se els braços i les espatlles, d’un color marró xocolata amb llet. Un escot generós provocat per un d’aquells sostenidors tramposos.

La vestimenta de l’una contrasta amb la de l’altra. A elles no sembla fer-los res. Amb l’habitud, ho deuen trobar la mar de normal que cadascú vesteixi de la manera que més li plagui. Ara bé, això és així? A la noia musulmana, li plau haver d’amagar el seu cabell? No poder mostrar ni una mica de la seva carn? Respon a una voluntat personal o li ve imposada per la seva família, per la seva tradició, que no la seva religió; si de cas, d’una lectura de la seva religió?

A Turquia, per exemple, el pols entre allò laic i allò religiós, ha portat ha aconseguir que a les universitats es permetés de portar el vel i a rebocar-la després pel Tribunal Constitucional turc. Òbviament, allà la lluita, no té res a veure amb la religió o ni tant sols amb la llibertat personal de les dones. És una lluita entre els que veuen com un perill, que un partit islàmic, encara que moderat, hagi aconseguit els millors resultats a les urnes en tota la història de Turquia.

El respecte hauria de ser la base des d’on plantejar qualsevol concessió. Ara bé, un respecte fonamentat en que les parts que volen vestir d’una manera determinada, seguint els preceptes d’allò que els ve donat, ho facin lliurement i no coaccionades per una imposició que xoqui contra els drets fonamentals que atorga la Constitució Espanyola.

Com sempre, les aules, són el millor reflex dels canvis que es van succeïnt a la societat, molt més de pressa del que els legisladors, o els opinadors, poden preveure. Els mestres s’han convertit en un exèrcit de contingència a cops d’imaginació, fa anys que clamen que l’administració afronti els canvis amb responsabilitat.

“Velocitat?”, pregunta ara la noia de l’escot ufanós. “Espai divit per temps”, contesta la noia dels cabells empresonats. I riuen alienes a qualsevol perjudici religiós, comptant les parades que falten per arribar al lloc on s’examinaran.

… i com que darrerament n’hi ha hagut massa de bons presagis que han acabat en foc d’encenalls el correu electrònic rebut de confirmació de cosa ferma de que sí que ja no hi ha volta enrere és com quan eres petit i et frepava alguna cosa i no te’n podies estar i ho havies de deixar anar tot seguit sense fer cap pausa perquè era massa l’emoció que senties per aturar-te ni un sol moment a perdre el temps en respirar.

Hi tinc al cap el ressò somort dels carrers desdibuixats de Manhattan després d’una nevada. El poeta, primer al paper, després de viva veu, ens els ha fet veure fa una estona. Passo davant d’ella abans de baixar a l’andana del metro. Parla amb la gent d’una paradeta de llepolies amb un plànol del metro a la mà. Buscant, potser, un corporativisme immigrant donat que els nois són de pell colrada. Quan jo ja sóc baix, ella se’m planta al davant amb el mateix plànol. Ressegueix amb els seus ulls ametllats la línia de parades que hi ha del plafó de damunt els nostres caps.

Se m’adreça. Diu: “Gerona”, “Gerona”, “Gerona” i m’ensenya el plànol. Té la cara rodona, com si li haguessin pegat amb una paella de petita. Un bigotet fosc sota el nas. Aferra al seu cos una bossa d’uns grans magatzems. Em dóna el mapa i li dic que està en la direcció correcta i que falten dues parades per arribar a la seva destinació. M’ho fa repetir moltes vegades. LLavors truquen. Parla en xinès i repeteix moltes vegades, com a bans, “Gerona”, “Gerona”, “Gerona”…

Quan ve el metro, em fa asseure al seu costat. Em fa assenyalar, al plànol, el recorregut. En arribar a la parada de Girona, ens aixequem tots dos. El metro s’atura. És incapaç d’accionar la palanca que obre les portes: ho faig jo. Ella surt d’un somriure que m’adreça i entra en la seriositat d’intentar trobar algú que l’hi indiqui com sortir del metro. Torno a escoltar el silenci de la neu cobrint el brogit d’una Nova York. Els carrers caminants. Aquells que només tornen a afaiçonar-se amb el mapa escaient, són els que acompanyen la noia xinesa, són els d’un artefacte de pesca que ens els desvetlla, com fa mil anys, ho féu un altre poeta.

Conjugar el futur, en la majoria dels camps de la vida, ara com ara, esdevé una proesa digne d’elogi. S’ha construït tot des del present, des de la rabiosa actualitat. Què representa el Demà?, dit així amb pompositat de dits posats als inferns de l’armilla.

La resposta pot ser: Res de Res, també amb el mateix majúscul despreci. Aspiracions particulars a banda, tothom aspira a l’Ara més eixut i assèptic, més simptomàtic d’una niciesa absoluta, que no pas d’assumir que s’està vivint un temps, una època, un moment, per després passar-ne a un altre.

Gastar-se centenars d’euros per passar-se matins amb la closca exposada a la solana, veient passar cotxes que donen tombs en un circuit i que et destrueixen els tímpans, en podria ser una de les metàfores necessàries. Animalets de corral. Ja ho deia aquell bestiota: jo sóc de Ferrari de tota la vida, i ara! I avall que fa baixada.

El passat, tampoc no és una mesura exacte. L’anem llaurant i reclamant-ne l’autoria. No som qui érem, si no qui ens van dir que érem. S’accepta, tot plegat, amb la mateixa imparcialitat de criteri amb què s’accepta el nostre avui de cada dia, fonamentant cada decisió que prenem en funció de tants paràmetre aliens, que fins i tot el nostre prestigi d’habitants d’aques segon que avança cap a un altre i un altre i un altre, queda en entredit.

Ho escrivia Neruda amb allò del Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos. Si arribem a ser.

Tot just dutxat, em regalima aigua pel clatell. No he sortit de casa en tot el dissabte. Només per comprar el pa i el diari. Feina per altri. Papers i ordinador fent hores i més hores. A les vuit del vespre m’he col·lapsat. Ho deixo córrer. Fujo. Compro xocolata en una botiga de xinesos que avui regenta un del país amb accent mallorquí. A prendre vent la línia i el biquini. Costejo fins al Passeig Maragall. El segueixo. Miro les cases. La de miliions d’històries que amaguen. Hi ha un bloc que sembla trasplantat d’un paisatge atlàntic. Deu tenir escales de fusta, l’olor del mar als balcons. Com si hi hagués, esperant alguna cosa, la filla d’un almirall, blanca, de llarga cabellera. D’ulls nerviosos, que ho xerren tot.

Més endavant, els cinemes. Ni m’hi fixo en els cartells. Poca gent a la cua. Segueixo el Passeig. M’endinso cap a la Plaça Eivissa. Ah, les primaverals terrasses brandant a ple rendiment. El bigarrat mostrari de gents cerveseta, patatuela, xampú, ai no, aquí, clara… El dolç no fer res. Enfilo amunt. No els sé aquests carrers. M’hi agraden les cases. De planta i pis amb rajols de colors, amb jardinets, amb patis, amb baranes i secrets d’anys. Sense saber com, sóc a tocar la Ronda de Dalt.

M’endinso una altra vegada cap a Horta. Carrers costeruts. Qui ho diria que sóc a Barcelona. Però no, això ja ho he dit a voltes, que aquest país d’Horta és un poblet conquerit, una vila afable amb carrers de macadam i portes de fusta amb picador. I jo que m’he deixat la càmera nova que la M. em va baixar d’Andorra-que-per-aquestes-coses-encara-val-la-pena…

Pujo i pujo i la caçadora d’hivern em fa suar. És d’ahir tot això de la primavera, eh?, no fotem! I suo i decideixo baixar per on he vingut. Carrer d’Horta avall. Topo amb la nova biblioteca del barr…, no del barrri no, del poble. Can Mariner. Just a al cantonada del carrer del Vent. Ufanosa, vidrieres amb els llibres mostrant-se, com un barri Roig, però amb lletres en comptes de mullers de barreters. No deu fer gaire que hi és, (en diferit m’assabento que la van obrir al febrer i que està especialitzada en teatre!, s’hi haurà d’anar a treure el nas). M’hi agrada aquest rellotge de sol. Em recorda la Masia de Miró.

Continuo avall. Deixo la Plaça Evissa, altra vegada, a la meva dreta. Sota la porxada, més estampat de gent prenent la calma. Baixo més. Plaça de Bacardí. El mateix desfici pel no fer res. Un parell de ionquis juguen a ping-pong. Un saca i l’altre no reacciona. Llavors l’altre, busca la pilota, torna a sacar i l’altre tampoc no fa res. D’on han tret les pales i la pilota? Els deixo i passo per davant del Fracaso Bar. No és literatura. Juro que existeix. Queda pendent la foto, si els parroquians, molt a to amb el títol del bar, em deixen. Carrer Cartellà i cotxes que van aparcant i deixant anar les sogres i les tietes que han passat el diumenge al “terreno”. Nens que dormen amb la cara ratllada de regalims de suor i pols. Pares colèrics que han descobert que demà és dilluns, Vero que te la meto si no bajas! i Vero marraneja i marraneja aneu a saber perquè.

Aquest matí m’he adonat que em convé comprar-me pantalons nous.

Per què he tornat a somniar, i van tres dies, amb Charlton Heston?

La gent pot dividir-se en dos grans grups: els que contesten els mails i els que no ho fan, ni ho faran mai de la vida; ni que els paguessin.

Les monedes de cinc cèntims d’euro, són les millors per purgar els radiadors.

Els taps de cera per les orelles, es van fent petits a mesura que els uses.

Una pel·lícula, un llibre, un poema, una cançó poden ser tan perfectes com una tomaca de les que fan olor.

Ésser incaut ja no vol dir creure que ella et trucarà, no;  s’assembla més a una cosa com, sense saber què puja el que has comprat al Condis, allargar un bitllet de cinquanta i esperar que et tornin canvi.

De “beure” a “viure”, només hi va una vocal i una qüestió d’alçades.

(IENI, IESSI, tenen catorze anys i parlen al metro. Tradueixo del castellà)

IENI: Doncs em penso posar el pírcing peti qui peti.

IESSI: Pots posar-te’l d’aquells que es treuen.

IENI: N’hi ha d’aquests?

IESSI: Sí, la Vane, la meva cosina, en tenia un i se’l posava a la nit perquè no se li tapés el forat i se’l treia quan s’aixecava.

IENI: Però al matí sa mare no l’hi veia?

IESSI: Donava la setmanada al seu germà perquè la despertés abans i així poder treure-se’l.

IENI: La setmanada sencera?

IESSI: Sencera.

IENI: Però això és molta pasta!

IESSI: Què et penses, tu? Tot costa alguna cosa en aquesta vida!

Passejo per les vitrines i vaig mirant els cossos despullats de pell, en molts casos d’ossos. Aprenc unes quantes coses: que la melsa s’inflama quan tens la malària. Que el fetge és molt més gran del que em pensava. Que és la part dreta del cervell la que s’encarrega de la creativitat.

També que les dones no han de patir per la melsa quan tenen la malària perquè no se sap si en tenen de melsa. Com tampoc no se sap quin és el tamany del seu fetge, ni quina part del cervell fan servir per les seves coses creatives.

Això ho dic perquè no hi ha ni un sol cos de dona obert en tota l’exposició, tots tenen els dos corresponents testicles penjant. Tots? No, quan es parla de la reproducció, llavors sí que hi surt un cos femení. I pensar que la mostra s’ha passejat per mig món!

Per ara, la lletra d’aquesta cançó encara parla de coses properes. I és estrany, perquè no em dono del tot a no acceptar, que tot canvia massa sovint per coses molt menys precises. El camí és el camí. I la joventut ha vingut sense ombres, amb tot l’esplendor. S’ha anat confirmant, el personatge. De la persona, en diré només el nom -una mentida com una altra- la resta es pot trobar degudament ocult en alguns poemes. En passatges sencers d’algun conte. Aixecant les faldilles de molts d’aquests apunts.

Per ara el gruix de la memòria no destorba el futur. Els fonaments són prims, però existeixen. Hi ha presències que han passat a ser llocs. Hi ha llocs que han esdevingut records, papers volàtils. Secrets. Puc donar, ja, ordres als núvols. Delimitar-ne els contorns tenint en compte les tempestes que amagaren. I els ruixats han negat veus però també enretiraren els clivells de moltes terres eixorques. Trenta-quatre anys, avui. Trenta-quatre anys, per ara. 

Hi ha el ronc de la màquina del cafè esgolant-se. El pampallugueig de la llum vermella cridant que ja puc obrir la portella de plàstic. La cullereta xocant contra les parets del got de plàstic. Somorts com peten els dits anorèxics de les branques dels plàtans del davant. El vent els agita. Cine mut. El gris parla com si el majordom aquell de la prova del cotó, s’hagués orat i decidit desfer la feina: hi mormola el cel en aquesta tonalitat. El vent no obre escletxa. Xiula indolent sense foradar res. Al carrer, l’asfalt s’esgarrifa per una branca que rasca amb les ungles la seva pell. Una moto que s’atura, petardeja arrítmica. Una noi i una noia. Ella porta una funda de violí a l’esquena que va donant-li cops. Es treu el casc i és un fregadís de cabells rossos. Queda esbullada. Ell se’n riu sense treure’s el casc. Ella li pega a la visera de davant amb tota la mà. Ell l’abraça en un estremir d’anoracs suaus. Corre rampa amunt i hi ha un mica de terra i rellisquen les soles de les sabates. Fa adéu fendint l’aire. Ell s’espera que sigui lluny del seu ara, en silenci.

No plores perquè plou. Plou perquè plores.

Rera la porta del lavabo d’homes d’un bar del Raval barceloní.

A la pintada inicial s’hi podia llegir: Llibertat pels Països Catalans.

Algú va afegir: Llibertat pels Païasos Catalans.

Doncs també.