La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

El xiquet amb el pijama a ratlles

Retorne al bloc, del qual me n’havia apartat per raons de força major. I en retorne amb un llibre. El dissabte passat vaig anar a fer la visita a Cambridge, que, a més de ser una ciutat preciosa -bé, és un poble, més ben dit-, és el lloc amb més llibreries per metre quadrat que he vist mai. I clar, quan la temptació està situada en cada cantonada, té tres plantes, i a dins sofans i una cafeteria, és impossible resistir-se. I va ser Laura que em va trobar un dels llibres que volia llegir fa temps, i del qual me n’havien parlat entre llàgrimes: “The boy in the stripped pyjamas”.
Generalment m’agrada aproximar-me a la literatura des del que anomene “La teoria de la virginitat”; i que ningú se m’alarme. Em referisc a la virginitat intel.lectual de desconèixer de què tracta, de quin periode és, o de saber el mínim sobre l’autor. D’aquesta manera, com més verges partim, més pròpia és l’opinió que en tenim. Naturalment, després és bo constrastar aquesta opinio amb el que realment rodejava el llibre i no sabíem. És impossible partir d’una certa virginitat amb llibres com la sèrie de Harry Potter, Sherlock Holmes o La Iliada. Però potser no resulta tan complicat quan el que tenim ente mans és una novetat que va de camí de convertir-se en un clàssic, o en una recomanació imprescindible. I és el cas del xiquet del pijama a ratlles. Es tracta d’una historia de la qual és millor no saber-ne res, perquè impressiona més en el moment en que hom descobreix realment de què tracta. I això és tot el que pense dir del llibre. Això i que me’l vaig llegir en 2 hores, non stop, dissabte passat de 8 a 10, despres de tornar de Cambridge.
Potser ara és hora de buscar alguna informació sobre l’obra; però em pose en el lloc dels crítics literaris, que són generalment els encarregats d’opinar sobre els llibres, i aportar informació al lector verge, i se’m fa complicat pensar què hauria fet si haguera hagut d’escriure una ressenya sobre “El xiquet del pijama a ratlles”. Probablement m’haguera limitat a passar-me 3.500 caracters dient alguna cosa aixina com: altament recomanable, per a grans i per a menuts.


  1. perdona, Marta, si un llibre ens el llegim en dues hores: ¿això no és “fast lecture”? potser igual com hi ha el “fast food”, també hi ha avui en dia una mena de “fast book”,

    el meu dubte és: ¿un “fast book” pot arribar a ser realment nutritiu per a l’esperit?

    salutacions cordials

  2. bé, jo en vaig sentir una crítica  a la ràdio, d’aquest llibre, i crec que es pot ben dir que ara ja no sóc verge de cap manera: van explicar-ho tot, em temo… això sí, em van venir moltes ganes de llegir-lo igualment! i si tu també el trobes altament recomanable, pos encara me’n vénen més ganes.

    sobre la “fast lecture” només vull dir que una cosa és el temps que necessites per llegir un llibre i una altra de ben diferent, el temps que necessites per pair-lo.

  3. Fa només uns quinze dies que vaig manprendre la lectura d’aquest llibre. No me’l vaig poder deixar fins haver-me empassat la darrera paraula.

    No ho sé, però em remetia cada pàgina que llegia a una de les meues pel·lícules preferides: La vida és bella. Al llibre, faula innocentment despietada i simplement demoledora, li agraïsc tenir un final escrit amb els budells i no haver sucumbit al desenllaç edulcorat de la pel·lícula.

    Considere que el govern hauria de subvencionar per a les escoles menys veritats incòmodes i més pijames ratllats.

    PS. Per cert, et promet que passe més temps intentant desxifrar el codi de comprovació que permet editar el comentari que redactant el text. Tal volta és un codi anglés?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.