Un repte, potser un destí (142)
Per fi. 142 posts després d’iniciar aquesta petita aventura, que d’una forma grandiloqüent però també irònica vaig denominar fins de tres maneres diferents (les que podeu llegir més amunt) puc proclamar als quatre vents que ja sóc maratonià de ple dret. És a dir, que he estat capaç de córrer fins al final una marató sencera (sí, els 42 quilòmetres i 195 metres) sense morir en l’intent ni patir cap dany físic irreversible. Unes terribles agulletes als quàdriceps i bessons, tres butllofes gegantines i una ungla negra són les úniques seqüel.les d’un repte que em vaig plantejar quan pesava 87 quilos i que, a pesar d’haver entrenat amb una certa dedicació durant quasi sis mesos, he completat exactament amb el mateix pes. Aclareixo -vanitat obliga- que no estic gens gras, que medeixo 1,82 i que el meu excés de pes és causat per una musculatura que, sense ser res de l’altre món, tampoc no té res a veure amb la que exhibeixen els maratonians de debò, aquells atletes amb aspecte famèlic que són capaços de córrer tota la distància a una mitjana de poc més de tres minuts per quilòmetre.
Malgrat el que pugui dir el subtítol d’aquest bloc, mai no he tingut la intenció de convertir-me en un d’aquests maratonians (ja, tampoc podria), però sí que tenia ganes -moltes i des de fa molts anys- de saber què se sent en emular Filípides i no caure mort a la línia d’arribada. Intentaré explicar les meves sensacions en el pròxim bloc i, en resposta a una pregunta de l’altra dia de l’Estrella, la meva intenció és continuar escrivint alguna cosa sempre que pugui, almenys de dilluns a divendres, però sense incidir directament en la marató, una prova que, això sí, no descarto repetir. Per què? Perquè tot i que el meu objectiu era acabar-la en un circuit tan dur com el de Madrid, m’ha sabut una mica de greu no poder baixar de les quatre hores. Acabo de consultar la classificació oficial i diu que vaig trigar 4:03:38, però el temps real, el que transcorre entre que creues la línia de sortida i la d’arribada, va ser de 4:01:45. En qualsevol cas, vaig quedar el 4.530 sobre 7.739 que van arribar a la meta d’entre més de 12.000 que van prendre la sortida. Vist així, no està tan malament. Demà, amb més calma, relataré amb tot luxe de detalls la cursa en què, per fi, em vaig convertir en maratonià.
Ja t’ho mereixies, nen. És el triomf de la constància i l’esforç. I ara a reposar una mica força, OK?
..per molts anys, felicitats i tot el que es pugui dir quan algú aconsegueix, amb esforç i constància (i bon humor), allò que es proposa. Estic contenta per tu i també m´alegro molt en saber que et podrem continuar llegint. Fins aviat.
Enhorabuena, Josep
En la redacción del periódico hemos comprobado con perplejidad y asombro como te deslomabas en tu esfuerzo por preparar len condiciones a prueba…Y ahora celebro que no te hayas unido a esa flota de cadáveres. En serio, felicidades, lo de las cuatro horas caerá por su propio peso, ahora lo que demandamos tus lectores es más detalles de cómo se movía la serpiente de corredores, seguro que cae alguna divertida anécdota….
Els vostres ànims m’ajuden a valorar el que he fet i a tirar endavant nous reptes.