MALALTS DE TELE
Quan ho vaig llegir, jo també em vaig posar les mans al cap. La cadena BNN, canal juvenil de la televisió pública holandesa, proposava un reality show on tres persones pendents d’un trasplantament de ronyó, competien per aconseguir aquest òrgan d’una malalta terminal.
De tot arreu les crítiques van caure com un aiguat. Fins i tot de la Comissió Europea. No era per menys. Fins on podia apretar el jou de l’audiència per arribar a extrems tants bàrbars? On era la ratlla que permetia establir un codi, no ja deontològic, sinó senzillament moral que no ens arrossegués a tots cap a la contemplació monstruosa de la nostra pròpia impossibilitat de quedar-nos amb els braços plegats?
El programa va emetre’s divendres passat. Va ser un èxit d’audiència amb gairebé 1,2 milions d’espectadors. Es va poder veure, segons llegeixo al Punt, el dia a dia de les persones que estaven pendents del trasplantament, de com els era de difícil compaginar la seva vida diària amb tots els inconvenients que les respectives malalties els provocava.
El programa va arribar al final. La malalta terminal, visiblement emocionada, estava a punt de designar el beneficiari del seu aparell de filtrat ge de la sang. Llavors, el presentador, es va dirigir als espectadors dient que tot plegat havia anat massa lluny, que aquella nit no es donaria cap ronyó i que la malalta terminal era una actriu, però no pas els concursants!
El presentador va continuar explicant que d’un bon principi, el programa havia volgut fer un toc d’atenció a la població per conscienciar-los de com d’important era que es fessin donants d’òrgans, fossin del que fossin. El fundador de la cadena de televisió Bart de Graaff havia mort esperant el preuat trasplantament divendres feia tot just cinc anys. Gràcies al programa, es van fer més de 12.000 donants, tot i que la cadena va perdre més de 100 abonats a causa del xou.
El gag està servit: una Espanya agònica està a punt de dinyar-la i tres representants de tres "comunitats autònomes" (Madrid, Euskal Herria i Catalunya) es disputen els seus òrgans. Es mostren tots els problemes que tenen les "comunitats" per tirar endavant el seu ple desenvolupament. Al final no cal ni dir quina comunitat queda elegida vencedora. Llavors el presentador anuncia que tot plegat ha estat una broma i que Espanya segueix amb la seva bona salut de ferro i que tot només ha servit per posar de relleu totes les mancances que aquestes comunitats pateixen.
Quan els altres dos concursants pregunten quants s’han adherit a la seves respectives causes, el presentador, abraçat al representant de Madrid, una rossa espectacular, els dóna uns copets a l’espatlla i tots dos marxen abraçats.