ULISSES UN DIUMENGE
M’havia posat el despertador aviat però m’han tocat campanes galls i rings a hores de dos xifres. He esmorzat com un senyor, vull dir alguna cosa més que el trist, tristíssim i desolat cafè amb llet setmanal. He tret la bici del balcó. Sí, estimada veïna boatiné i sense afaitar, ja ho veu, a partir d’ara les coses aniran una mica més sobre rodes.
Al carrer, baixo paral·lel a Fabra i Puig fins topar amb la Meridiana. No sóc l’únic que ha decidit sortir a deixar-se llepar pel sol, acotxat, amb les mans en un manillar. Culs de galtes plenes, eixutes, ditiràmbiques, inconstants, abruptes… m’acompanyen fins a la plaça de les Glòries. El Trambaix porta a les entranyes nens empegats als vidres estenent -mira que monos!- els seus ditets anul·lars a tots qui els vulguin veure.
Volto la plaça. Deixo enrere aquest gran consolador que és, pels qui mort el Floquet de Neu (ells en deien copito) no trobaren satisfacció en els possibles símbols que li quedaven a la ciutat, la torre Agbar. Primera barrera: una munió de guiris vermells com a gambots badant davant el Teatre Nacional. Haurem de voltar. Passo per sota l’Auditori. Hi fan, a fora, un concert de free-jazz.
És agradable això de trobar-se davant de la feina un diumenge sabent que no hi has d’entrar a fer res de res fins demà al matí. Comprovo que la llargada dels cadenats comprats a uns xinesos de tota la vida, serveixen per lligar la bici ara i demà i espero uns quants mesos encara. No s’ha de detallar cap problema. Bec una mica d’aigua. Reposo. El free-jazz comença a ser massa free pel meu gust.
Travesso la Meridiana. Sancho de Ávila endins -uns quants sols rere les ulleres de dol-, decideixo trobar la mar. Poblenou és un desert de senyores sud-americanes bata blava fregant vomitades davant Razzmataz. El cementiri Vell. Vila olímpica de endiumenjats xandalls amb diaris estirats per Yorkshires restrets. Platja de la Mar Vella. Gent torrant-se al sol tomba-i-tomba. Mamellam per escollir: dels tesats pitets a l’obvietat newtoniana.
La mar és de maragda i és de tantes veles. Pocs són els que es banyen. La mar és del blau i hi ha randes que avancen fins al peus d’una xiqueta negra que s’enretira i canta "baixant de la font del gat…". La mar és el principi de tot i la fi de tot. Homer ho invocava al principi de la bellíssima Odissea preguntant per aquell que "…pel gran mar patí en el seu ànim fent per guanyar el seu alè". Però Ulisses devia anar al gimnàs, almenys dos dies a la setmana, segur.