RIURE
Amb els anys, aprendre a no fer de tu mateix un personatge que està per damunt del bé i del mal: ni sentir-te malament quan no contestes la trucada d’un amic perquè senzillament no et ve bé ni admetre que un petó gratuït, que una lletra gargotejada de qualsevol manera, han d’esdevenir colossals tresors.
Les mostres d’estima també són silencis escampats sense cap vergonya, quotidianes decepcions domèstiques als qui ens estimem; en definitiva, petites esberles de contrarietats mínimes que ens fan aprendre a establir un equilibri. Ni aquestes faltes ens converteixen en dimonis ni proveir de mínimes satisfaccions als nostres amics ens fan ser àngels de punta de coixí.
Vivim en un paradís apedaçat per tots quatre costats, en una escenografia violenta que se’n revolta, que ens reprova qualsevol determini personal per decantar-se per una forma de vanitat o per una altra. Reivindicar coses molt més a l’abast de tothom. Per exemple somriure. Enfotre-se’n del qui viu i del qui el vetlla amb una sana riallada sonora i potent. Habitar aquest de món i deixar-se estar de literatures massa tràgiques o massa roses. Riem!