Els dies i les dones

Avui fa vint anys de la matança de la plaça de Tiananmen de Pequín. Encara avui no se sap la xifra exacte de morts. Van ser molts. Molta sang es va vessar aquell fatídic 4 de juny de 1989.

Vaig interessar-me per la realitat de la Xina, ara fa un any. La celebració dels Jocs Olímpics del 2008 va activar tot de campanyes per posar de manifest la falta de llibertat que patia, pateix i molt em temo patirà, el país. Com era previsible, les protestes a penes van enterbolir uns jocs que en certa manera van constituir una posada de llarg de la Xina de cara a occident, malgrat coses com aquesta.

Al gener, el PEN Internacional, va començar una campanya per protestar per la detenció de Liu Xiabo, escriptor que va participar activament en els fets de Tiananment i que malauradament encara és a la presó i que recentment va ser guardonat amb el premi Barbara Goldsmith del PEN Americà.

Avui a Vilaweb, podeu llegir un especial sobre aquest dissortat aniversari i recomano també la lectura de l‘article que publica al mateix mitjà, Vicent Partal. També recomano l’entrevista a Sergi Vicente a Cultura21, corresponsal de Televisió de Catalunya a la Xina, i el seu bloc.

Precisament en aquest canal demà dia 5 de juny, al programa Sense Ficció, es podrà veure un reportatge sobre la catàstrofe.

Malauradament, les protestes de totes les organitzacions que lluiten per denunciar la falta de llibertat a la Xina, fan poc més que pessigolles al descomunal gegant econòmc. Amb tot, el silenci sempre s’alia amb els malvats i avui, més que mai, s’ha de deixar dir ben fort i clar, que aquest gegant, va ser engreixat amb la sang de molts i molts de joves que aquell juny volien, senzillament, que les coses anessin millor. 

Una bombolla feta de les comoditats que ells no van poder tenir. Una bombolla que havia de treure’n, arribat el moment, homenets i donetes sensates que podrien treballar d’allò pel qual havien estudiat una carrera, amb la seva esposa o el seu marit, feliços, en una casa pròpia per-a-tota-la-vida en una feina per-a – tota-la-vida en amor etern i immaculat.

Potser no som tant diferents dels que van pedre la joventut amb espardenyes de betes i un fusell tronat per les Espanyes. També a molts d’ells, des l’Institut Escola, els prepararen per un món que després del 39 no va existir. També a ells els prepararen per viure en un país que va ser aniquilat.

La Guerra. La fam. El fred. Aquells anys dels quaranta, dels cinquanta, dels seixanta. Els camps d’Argelers. El Cara al Sol. Les utopies que es van fer visibles i que caurien pel seu propi pes com les estàtues de Lenin.

El llegat. Les pàgines viscudes. Sofertes. Les equivocacions que no s’han de tornar a repetir. Les dues Espanyes… I amb tot, la il·legalització dels partits, els pactes dels nacionalistes espanyols a Euskadi. L’incompliment de lleis orgàniques com és el finançament o un Estatut que volen mirar-se’l amb més calma i deteniment.

El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels seus somnis.

“Fa molt poc era en un grans magatzems de València ciutat. Volia comprar un teclat, però com que també tenien una llibreria prou extensa, m’hi vaig apropar. De cop i volta noto que hi falta alguna cosa: llibres en català.

Només hi havia L’últim patriarca, de Najat El Hachmi. Això sí, en versió castellana. És un llibre que fa bo de llegir i també de regalar, i vaig demanar-li a una noia de l’establiment si tenien la versió original. Va fe una ullada ràpida a la coberta, i va dir: “Lo siento. Aún no tenemos sección literaria en árabe””.

             Albert Sànchez Piñol. Suplement de Cultura de l’Avui. 7/3/09

No són ni un, ni dos, ni tres

aquells que criden amb nosaltres.

 No són quatre, ni cinc, ni sis

aquells que agiten al vent astres.

No són ni set, ni vuit, ni nou

aquells que encaminen somriures.

Que són deu mil els qui a Brussel·les

avui diuen: volem ser lliures!

N’he conegut moltes de persones que han hagut de patir presó senzillament perquè pensaven, perquè escrivien, diferent del que tocava. Se’ls havia torturat, ultratjat, perseguit. Alguns encara es moren de fàstic dins una cela esperant que els se’ls digui de què se’ls acusa. Altres viuen lluny de la seva terra sabent que és molt possible que, si tornen, el seu domicili definitiu sigui una làpida o un nínxol. Altres senzillament, no han tingut ni el dret d’estar privats de la llibertat més elemental perquè se’ls ha engegat un tret o un grapat de trets i han mort a les portes de casa seva.

M’agradaria que aquestes paraules fossin el principi d’un conte o d’una novel·a. Però no és així. Puc posar cara i ulls i nas i orelles a tots els exemples que dono. No parlo ni de personatges ni de casos, sinó de persones. D’humans. He escoltat els seus relats des la presó. He seguit les geografies que probablement ells ja no podran trepitjar mai més. He plorat rabiós l’assassinat ignominiós.

Per això avui, Dia dels Drets Humans, convidat per la Federació Catalana d’Organitzacións No Governamentals pels Drets Humans, seré a l’FNAC de Plaça Catalunya, a les 18:00 h., afegint-me a la celebració del 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, per recordar a assassins i torturadors, que Donem, Tenim i Som veu pels qui ens han llegat la seva dissort i ens han demanat que no callem.

Si tot va bé, d’aquí unes hores, l’actual senador per Illinois, Barack Obama, serà elegit el quaranta-quatrè President dels Estats Units. Si fos ciutadà d’aquell país, el votaria. No em mereix tota la confiança, però d’entre les dues opcions, em quedo amb el demòcrata. Obama sap que no arribarà a tot arreu, que per força decepcionarà molta, molta gent. Però és el preu que ha de pagar per haver entomat la il·lusió dipositada i treure’n rendibilitat electoral.

Obama és un producte polític. Una façana mediàtica que s’ha imposat quan calia. Tampoc no era necessari fer massa escarafalls contra una administració sortint, la de George Bushi els seus “amics” que ha portat el país a un descrèdit absolut. Mentre els americans no se’n sabien avenir que aquells avions traspassessin les torres del World Trade Center com si fossin de mantega, aquell fatídic onze de setembre, Bush es fregava les mans adonant-se que la coartada per portar a terme tot de sinistres polítiques, se li estava servint amb safata de plata: falses armes de destrucció massiva, Guantànamo, Iraq…

La festa de la democràcia que són sempre unes eleccions, avui estarà tintada de la voluntat de passar pàgina, de tornar un prestigi, als Estats Units, que Bush ha dinamitat del tot. Ni tan sols el republicans del seu partit, han volgut que fes campanya al costat de John McCain, aquest ex-combatent torturat a la guerra del Vietnam que ha hagut de veure com el seu discurs una mica massa estil Rambo, quedava eclipsat pel bluf d’aquesta campanya: Sarah Palin, un estel fugaç que ha acabat relegada només a brillar al Saturday Night Live.

Barack Obama ha promès revisar la Seguretat Social, incidir en l’educació, en la recerca de nous combustibles. Vol retirar els Estats Units de l’Iraq. Vol recomençar una nova etapa on els americans puguin tornar a sentir-se orgullosos dels seu país. A Obama li queda tot per fer. Capejar tots els inversors en la seva campanya per tal que les seves propostes no siguin deutores de la pressió d’aquests. Demostrar que aquests canvis que proposa, calen fer-se i el que és més important, poden fer-se.

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual que les lleis de la naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, un just respecte al judici de la humanitat exigeix que es declarin les causes que l’impulsen a la separació.

D’aquesta manera comença la Declaració d’Independència dels Estats Units. Pels qui fem mans i mànigues perquè una declaració com aquesta, algun dia, pugui donar-se als Països Catalans, cal tenir-ho present. Obama ha dit als americans que plegats podien canviar les coses, tornar a ser lliures per viure d’acord amb el dret a ser feliços. Sentim el vent de canvi que, si més no, escombrarà uns quants feixistes de la Casa Blanca. Fem-nos-el nostre i aprofitem per cridar que nosaltres, units, sí que podem, sí que podem, sí que podem, dissoldre també els vincles que ens fan esclaus d’un Estat que no ens respecta.

El 2004, el Tribunal Europeu de Drets Humans, condemnava a l’Estat Espanyol a indemnitzar a 15 dels més de seixanta independentistes detinguts durant les Olimpiades de 1992 per no haver investigat les denúncies de tortura que s’havien presentat.

Entre el llistat de vexacions patides, passar-se divuit hores dret davant una paret mentre et peguen amb una manta per tal de no deixar marca, fer-te fer flexions damunt els teus propis excrements, submergir-te el cap en una banyera repetidament fins a perdre el sentit, mullar-te tot el cos amb aigua i clavar-te uns electrodes als testicles patint descàrregues de més de tres-mil volts, o clavar-te cops de guia telefònica a les costelles mentre t’estan dient que, a l’habitació del costat, estant violant a la teva companya.

El jutge instructor d’aquella detenció va ser el senyor Baltasar Garzón. El mateix que ara, s’erigeix com a abanderat per esclarir els crims comesos durant la Guerra Civil, llavors fa fer cas omís dels visibles signes de tortura que els detinguts presentaven.

Pels qui en vulguin saber més, recomano el llibre de David Bassa L’operació Garzón. Un balanç de Barcelona 92 (Llibres de l’Índex, 1997)

M’arriba la notícia de la vaga de fam que està fent Amadeu Casellas a l’hospital penitenciari de Terrassa. Casellas fa més de vint anys que s’hi està en una presó o altre. Anarquista declarat, a més de la condemna pròpia pels delictes que va cometre, ha hagut de patir una altra condemna: la d’una part del funcionariat que no ha vist amb bons ulls que Casellas denunciés de manera reiterada tots els abusos que alguns d’aquest funcionaris infligien als presos.

El cas de Casellas és una d’aquelles pedres a la sabata del bon funcionament democràtic. L’aparador de normalitat on els dolents van a la presó perquè puguin reflexionar sobre els delictes que han comès i surtin totalment rehabilitats, s’esverla del tot amb Casellas i altres Casellas que habiten les nostres presons, aquests reductes de privació de llibertat que de cap manera serveixen per a rehabilitar a res o a ningú.

http://barcelona.indymedia.org/
http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com/
http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com/
http://www.kaosenlared.net/noticia/amadeu-casellas-50-dias-huelga-hambre

Em faig ressò de la campanya iniciada per Plataforma per la Llengua per tal de protestar contra el fet que la cadena de televisió Telecinco s’hagi adherit al Manifiesto por una lengua común.

La mateixa entitat va començar una campanya “El català, llengua comuna” que posava en entredit el manifest anterior.

Si feu click aquí i podreu participar-hi enviant tres mails: un directament al senyor Paolo Vasile, Conseller Delegat de la cadena per l’adhesió; un altre al Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç per la concessió pública a un canal de televisió que insulta als catalans i un tercer als anunciants que fan servir Telecinco per fer publicitat dels seus productes.

Us emplaço a participar-hi massivament i a difondre la campanya.

(Des de fa uns mesos, sóc al Facebook. Què et sembla, estimat lector, si ens fem amics i ens hi llegim les cares, a més de les paraules?)

M’afegeixo al dol i a la indignació que aquests dies el col·lectiu de bombers voluntaris pateix. El passat dia 12 de juliol a les 20:25, en un accident de tràfic, moria un bomber voluntari del parc de Castellar del Vallès. Televisió de Catalunya no va informar d’aquesta mort en cap dels telenotícies. Tan sols va emetre breus al canal de notícies del 3/24. Una curiosa manera d’informar, la de “la nostra”.

Els parcs de bombers de Catalunya es divideixen en dos: els integrats per bombers professionals i els de bombers voluntaris. Totes dues menes de bombers, tenen la mateixa formació, només que els primers, cobren un sou fixe i tenen una plaça assignada, com a funcionaris que són, mentre que els segons, malgrat fer la mateixa feina i tenir la mateixa formació, repeteixo, només cobren quan han d’actuar (sempre molts i molts mesos després) i han d’estar tot el dia amb el mòbil a l’orella pendents que no els truquin per alguna sortida.

El meu germà és bomber voluntari. Sé del que parlo. Una feina com aquesta, només pot fer-se si la teva vocació i la teva voluntat de servei, està per damunt de qualsevol cosa. Les condicions que ofereix la Generalitat són indignants. I el més dolent del cas és que els canvis només es produeixen quan no hi ha res a fer i sempre, quan s’han de lamentar morts pel mig. Vegi’s, com a darrera vergonya, el cas dels camions anomenats egipcis, que no oferien les mesures de seguretat mínimes i van haver de ser retirats.

El bombers voluntaris de Catalunya són un luxe pel país. Molts parcs, a més de les tasques pròpies d’extinció d’incendis, fan cremes puntuals per mantenir el bosc net i a més, en molts casos, constitueixen unitats d’emergència mèdica per molts pobles aïllats on l’arribada d’una ambulància es fa difícil o on no hi ha un metge fixe. Encara avui, no s’ha vertebrat un pla integral que permeti una actuació més efectiva dels bombers voluntaris. És cada ajuntament que estableix convenis de col·laboració segons les necessitats malgrat que cada vegada més els boscos estan més abandonats i el risc de foc creix de manera alarmant.

Us imagineu que en el cos de Mossos d’Esquadra, convivissin els Mossos professionals i els voluntaris? Que un Mosso voluntari estigués dinant, i de sobte, li sonés el mòbil i marxés corrent perquè uns atracadors han pres hostatges en un banc, posem pel cas? Doncs perquè aquesta situació rocambolesca, s’admet quan es declara un incendi en un bosc o quan hi ha un accident de tràfic? Perquè no es pot buscar una sortida imaginativa que acabi amb aquesta precarietat?

El David no tornarà per més notícies que es donin de la seva mort en acte de servei, però em sembla que el mínim homenatge que es mereix algú que ha perdut la seva vida per ajudar els altres, és que la televisió que es diu d’aquests altres, n’informi puntualment. 

El David, ara, batega en molts i molts de cors que salten de la seva cadira cada vegada que se’ls reclama per apagar les flames dels nostres boscos, per rescatar un excursionista que s’ha perdut pel bosc o donar assistència en un accident de tràfic. Sí, el David batega en tots i cadascun d’aquests cors, ben fort, sota el jaquetó.

Coincideix el regal que ens fa Manel Ollé oferint-nos el seus trossos, bocins, de Mirall negre, amb la lectura d’uns altres papers seus: Made in China. El despertar  social, político y cultural de la China contemporánea, publicat fa tres anys i que em té aquests dies totalment enganxat.

L’assaig és una panoràmica general del país des de tots els angles possibles. Una fresca reflexió sense falses erudicions que permet obtenir de manera directa, una noció més que completa d’un país emergent a tots nivells i que sense cap mena de dubte tindrà un paper cabdal en la confecció del nou ordre mundial en deu o vint anys.

Gràcies al llibre d’Ollé, per exemple, ens assabentem del jou que suposa per la població xinesa el que s’anomena houkou, una mena de cens que s’establí durant la revolució cultural xinesa per tal de frenar la massiva migració del camp a la ciutat i que fa impossible, per exemple, que algú que estigui censat en una zona rural, pugui treballar amb tots els drets, en una ciutat.

D’aquesta manera, grans ciutats com Xangai, tenen una població flotant que viuen als suburbis, sense dret a rebre cap mena d’ajut social,  percebent sous irrisoris, sense cap mena de control estatal, i que constitueixen un dels pilars de l’economia xinesa i que explica, entre altres coses, els preus competitius en sectors com el tèxtil o el calçat que posa els pels de punta als fabricants europeus.

Una altra de les coses que he après: la procedència dels 100.000 xinesos que viuen a l’Estat espanyol, la majoria són de Qingtian, ciutat de la província de Zheijang i que conjuntament amb una altra ciutat més gran Wenzhou, constitueix una de les zones ecònomiques més dinàmiques. De fet una altra pedra de toc de l’economia xinesa és haver creat aquestes zones amb condicions fiscals i comercials excepcionals que després s’anaren engrandint i que permeteren una flexibilització del sistema comunista xinès que els permeté passar del comunisme més autàrtic a l’economia de mercat obert que avui practica la Xina, sense cap trauma.

La comparació amb Rússia, com l’altre colós comunista ara doblegat al capitalisme, és evident. Ara bé, mentre que a la  la Xina, aquestes zones, la majoria limítrofes amb zones molt potents comercialment com són Taiwan o Honk Kong, lligat a una profunda reestructuració del Partit Comunista Xinès cap a un major pragmatisme, permeté una evolució sense que la sortida del sistema comunista col·lapsés el país, a Rússia, el tret de sortida cap al capitalisme es feu amb la voracitat d’una Nomemklatura comunista que va veure com se li obria davant els seus ulls la possibilitat d’enriquir-se sense cap mena de mirament deixant el país en la misèria més absoluta.

Amb tot, ara com ara, la Xina pateix el pitjor del capitalisme (polarització molt accentuada i tendint a fer-se més extrema entre pobres i rics o el qué és el mateix, entre el Camp i la Ciutat) i el pitjor d’una dictadura (absència de garanties democràtiques, violació dels drets humans, censura, negació de la llibertat d’expressió…) és responsabilitat d’Occident d’exigir a la que ja pot considerar-se sense cap mena de dubte com la Fàbrica del Món, la responsabilitat d’avançar cap a una major democràcia en tots els sentits, palplantant-nos amb tants miralls com sigui possible, capturant aquella imatge fugissera de l’homenet davant el tanc el 1989 a Tiananmen per ser reflectida una vegada i una altra, sene velar cap ni un d’aquests miralls.

Benvolgut company,

Dissabte passat m’hagués agradat anar a la manifestació de Barcelona per demanar la teva llibertat. No va poder ser. Els amics del Can Quintana, de Torroella de Montgrí, ens havien convidat a presentar el llibre Escrits des de la presó. Amb la meva amiga, l’actriu Eva Roig, vam preparar-ne una lectura que ara portem allà on se’ns vulgui escoltar.

La pluja, regalimant entre els camps de blat verdíssims, amb les petjades entre el fenàs, com d’un gegant despistat, ablania els sentiments. El gra aspre de la fotografia d’aquest Empordà allunyat de la platja. Tots els colors del gris. Un xim-xim d’aigua que es filtrava endins la terra. Saó de benaurada aigua, necessària, redreçant els clivells de la pell de la terra. El fang, l’argila demanant afaiçonar el futur millor, el futur més lliure.

No ens hi vam quedar en el paisatge. La veu de molts que van haver d’escriure entre reixes, no deixa pas a gaires vel·leitats. Els seus mots són els de la duresa per no veure el sol, els amics, els companys, els familiars… Què t’he d’explicar, si tu ara, ho vius en la teva pròpia pell?

Donar veu a molts dels escriptors que llegim aquests dies, és donar veu a la generació del meu avi. El meu avi tenia una dèria: participar a les Olimpíades Populars que s’havien de celebrar a Barcelona el 1936. Feia atletisme. Cada dia, s’aixecava a les 6 per entrenar abans d’entrar a treballar. Com sabràs, uns militars es van aixecar en armes contra el govern legítim. I al meu avi, com a tants, els va tocar deixar la seva joventut a una banda i agafar un fusell.

De l’absurditat de la teva condemna, Franki, el que em fa més ràbia és que et prenguin aquest bocí de joventut. Com al meu avi. Principalment perquè quan surtis -sortiràs aviat Franki, ja ho veuràs- no els podràs demanar que te la tornin. Qui posa preu a la joventut que t’han robat? Als dies que has deixat de fer birres, de riure amb els teus amics, d’estar amb els que t’estimes.

Quina vergonya que en un país que es diu democràtic, hagin de passar aquestes coses. Que per haver tret un drap d’un pal, si és que el vas treure, a un jutge de dubtosa fil·liació democràtica, posi de manifest que a Espanya, pots atropellar una persona, matar-la, donar-te a la fuga, mirar de dissimular el cop en un taller, donar les culpes al teu germà i et caigui una condemna més o menys com la teva, que només vas treure un bocí de roba. Això no m’ho invento. Aquell paio, al Farruquito, li va caure una condemna igual a la teva per fer el què va fer. Ho explicava la Pilar Rahola diumenge. Amb aquesta misèria hem de conviure, company.

El 1939 ho va escriure Xavier Benguerel i ho llegim nosaltres durant a la lectura: (…) és necessari que la veu travessi aquests murs espessos, que la gent sàpiga tot el que l’home és capaç d’arribar a ser enfront dels seus semblants. Deixeu-me parlar, parlar a crits, parlar de cara al món.

La solidaritat desfermada, Franki, no pararà fins que et tinguem una altra vegada entre nosaltres. Cridarem i cridarem fins a quedar-nos sense veu. Cridarem de cara al món per denunciar aquesta nova bestial mostra d’ignomínia infame. Cridarem perquè t’arribi, travessant els murs d’aquesta injustícia, la nostra veu, que és la teva.

Tota la solidaritat i els meus ànims més sincers!

Cordialment,

David