Els dies i les dones

Setmana intensa. Una curiosa introducció a la Setmana de la Poesia que a Barcelona desembarcarà properament. Al cap hi tinc mil projectes, cada any em dic: l’any que ve els he de proposar alguna cosa. I per una cosa o una altra, cada any arriba el maig i m’haig de mossegar els punys lamentant-me per la meva desídia. En fi…

Els amics de Cotxeres Borrell, dimarts, van destapar aquesta setmana frenètica convidant-me a participar en la inauguració d’una mostra de poesia visual obra i miracle de Joan-Ignasi Ortuño que s’hi podrà veure fins el dia 17 de maig.

Ahir, tal i com anunciava, es presentà a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès, el llibre Escrits des de la presó. L’editor, en Lluís Montagut i la Carme Arenas, van explicar els ets i uts d’aquesta publicació que recull, tal i com va dir molt bé la Carme, els missatges de nàufrag de molts escriptors empresonats i el vaixell que ha suposat aquest llibre i per extensió, la tasca del PEN Internacional, en concret, dels diferents Comitès d’Escriptors Empresonats de cada centre.

(Gràcies Ricard Garcia, Josep Manel, per la publicitat!)

Força públic. Una lectura agradable en el marc d’un casal històric com és l’Ateneu Barcelonès. M’acollí aquesta casa, quan amb una mà al davant i una altra al darrera, aquest ganxet amb ínfules d’escriptor, desembarcava amb la maleta de cartró a la Gran Barcelona disposat a cruspir-se-la.

Tot va anar rodat. Sempre és un plaer poder treballar amb professionals com l’Eva Roig i si a més t’hi lliga una amistat tan sincera com la nostra, fer aquestes coses és doble plaer. A la màgia de preparar la lectura, de coincidir en els enamoraments pels mateixos textos, en escena, saber que un pot comptar amb l’altre si alguna cosa no va a l’hora.

A més dels amics, incondicionals (com m’emociona aquesta militància!) la presència de gent de les lletres. Gràcies Teresa Pous, Joana Bel i als qui s’excusaren o per causes majors, no van poder venir. També presència blocaire. Inefable i infatigable Sílvia Martínez, una de les moltíssimes coses maques que m’ha proporcionat això dels blocs.

Avui hi torno. Acompanyaré al Salem Zenia a la Biblioeteca Sant Pau-Sant Creu de Barcelona, a les 19:00 h, llegint alguns poemes en català, en la presentació del seu recull de poemes Soc cec. Poemes d’amor i de lluita. Participaran en aquesta presentació, a més del mateix Salem, el Carles Castellanos, que ha traduït els poemes de l’amazigh al català; la Raffaella Salierno, director del programa Escriptor Refugiat del PEN Català i l’Oriol Ponsatí-Murlà, d’Accent Editorial que ha editat el llibre.

Com sempre, hi sereu molt i molt benvinguts.

La darrera idea repressora de l’Estat Espanyol per tenir-nos a ratlla, dins de la nostra reserva índia, sense cridar massa, sense deixar-nos-en sortir, perquè diuen, que això amenaça la seva sacrosanta Unitat, s’ha cobrat una nova víctima. En un altre estat d’ànim, podria dir que em fa vergonya, fàstic. Però a aquestes alçades, havent-ne vist unes quantes, res no ja no m’estranya quan es tracta d’un Estat que li és tan fàcil de tornar a la grisor dels moments històrics passats i actuar com si tot estigués, encara, en les mans tremoloses d’un General dictador que signa penes de mort amb el cafè.

Sempre m’ha fascinat la capacitat que té l’Estat espanyol per capgirar o interpretar o poseu-hi el verb que més us plagui, un escrit, l’articulat constitucional, i fer-ne, no el substrat necessari per desenvolupar tot de lleis orgàniques que permetessin un desplegament original, imaginari, de preceptes, per posar un exemple, com són la plurinacionalitat o aquella prestesa obligaterietat per vetllar per les cultures que formen això de l’Espanya. Quantes bufetades més ens han de donar per entendre que allò de la regeneració d’Espanya des de Catalunya, forma part del passat?

No, el manual del bon repressor, diu que de tant en tant, a algú, se li escalfarà l’escrot i es dedicarà a perseguir amb tot el pes de la llei, aquelles conductes que representin una amenaça per tot allò estalbert, vegi’s, una idea d’Espanya casposa, retrògrada, incapaç de desprendre’s d’aquests elements simbòlics que la signifiquen per vergonya de tants. El funcionament és tant rudimentari que fa llàstima i tot.

Empresonar un xiquet a la Model per cremar un tros de roba, per més bandera que sigui -i que consti que hi estic en contra de cremar res– és una mesura desaforada i totalment fora de lloc. Desconec, Franki, si llegiràs aquests papers, sigui com sigui, des d’aquí fora, no callarem, no ens guardarem les paraules per a nosaltres. Direm, cridarem, que no pot ser que s’empresoni a la gent per cremar banderes, per no deixar-se domesticar per algú que no respecta el que som. No, fins que no siguis fora, en aquest bloc, no es callarà.

La Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans, reunida en la seva assemblea ordinària el passat 1 d’abril de 2008, vol fer arribar a tota la societat catalana el seu posicionament sobre la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat de Beijing aquest 2008.

Tota ciutat escollida pels legítims comitès olímpics té dret a celebrar els seus jocs i a demostrar al món la seva capacitat organitzativa i d’acollida així com el seu respecte pels drets humans.

Les institucions esportives internacionals defensen la no politització dels Jocs Olímpics. No obstant, les autoritats polítiques de la Xina els polititzen quan intenten convertir-los en una demostració de modernitat, potència i capacitat organitzativa que els comporta la necessitat d’amagar, maquillar o ignorar els sistemàtics incompliments dels tractats internacionals sobre drets humans.

La lluita pel respecte als drets humans arreu del món és una lluita primordial. Sense respecte als drets humans la dignitat humana resta mancada.

L’esport no pot quedar al marge de l’acompliment dels drets humans i cal una reflexió seriosa en aquest sentit. Cal valorar, per exemple, la participació dels atletes que competiran en aquests jocs sense haver assolit les majories d’edat legals en els seus països, i reflexionar sobre la disjuntiva entre conceptes com superació o competició i drets humans.

Les autoritats esportives internacionals entren en contradicció quan professen elles mateixes la trobada entre esport i respecte als drets humans i, en canvi, ni tan sols exigeixen uns mínims democràtics a les candidatures a l’organització de Jocs Olímpics.

Per aquests motius, la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans convid a tothom a:

Mostrar el màxim respecte per tots els i les atletes i per totes les competicions esportives que es duran a terme durant els jocs olímpics de Beijing 2008.

Demanar a les persones amb càrrecs politics que actuen en el context dels jocs olímpics que garanteixin democràticament el respecte pels  drets humans abans, durant i després de l’esdeveniment.

Exigir a les autoritats esportives una aposta ferma vers la democràcia i el respecte pels drets humans.

Federació catalana d’ONG pels drets humans

Barcelona, 16 d’abril de 2008

En el record, la revolta; en el futur, la llibertat!

El meu pas per la Universitat va ser fugaç, fugaç. No pas perquè no hi cregui, sinó perquè a una certa edat, quan la fesomia pròpia ja no és una màscara d’argila o de plastilina i ja ha començat a endurir-se déu n’hi do, hi ha certes coses que cansen. Que si les vagues, que si les setmanes de tots els colors, que si ara ens petem la classe, que si ara tomba, que si ara gira… Està bé quan tot plegat et toca fer-ho a l’hora, ara, quan t’agafa a destemps pot ser molt fastiguejant. Sobretot si hom hi entra per aprendre coses i prou i a més t’has de guanyar la vida. No tinc dret a queixar-me gaire fort perquè a casa s’ho haguessin pogut permetre i només que m’ho hagués proposat una mica, hi hagués fet cap. És després quan ets un noucentista (no el el camp artístic, sinó en l’economic), que t’adones que allò dels tres mesos de vacances, la calefacció central i una mà misteriosa que pagava llibres i matrícules, fou una gran, gran cosa.

Ahir una càrrega policial va desatllotjar la facultat de filosofia de l’UAB. El darrer reducte que ens quedava i ja ho veieu, com en temps de García-Valdecasas. Hi ha qui dirà que en els temps que corren, tancar-se a les facultats o reventar actes polítics, no serveix de res. No crec que s’hagi valorat en la justa mesura la crisi estructural que estem patint a nivell laboral. I ara, pel que sembla, tot plegat ja començarà a la mateixa Universitat. Hi ha indicadors econòmics que donin percentatges sobre precarietat laboral? Algú s’ha molestat en analitzar de quina manera es fan els contractes a les ETT? Quina és la relació d’aquestes amb les grans empreses? Ho saben els usuaris de qualsevol empresa que es queixen del mal servei rebut, que els treballadors són sub-contractats d’una empresa de serveis que alhora sub-contracta a una ETT? I no parlem de la sortida dels estudis universitaris, del preu astronòmic dels pisos, d’un Estat que diumenge ens farà triar entre un vulcanià d’ulls tristois i aquell altre No-us-en-quedi-el-menor-dubte que posa la mà com el coll d’un estruç.

Els universitaris estan perduts, com ho estem la resta del jovent. Ens van ensenyar que per cridar l’atenció hom s’havia de tancar a la facultat i ens hi tanquem. Que s’han de reventar actes dels polítics de la dreta i els reventem. L’eficàcia de tot plegat? Dubtosa. Però què ens queda? Els dolents d’ara són com l’aigua: insípids, incolors i inodors. Són volàtils. Què més voldríem que poder-nos enfrontar a un homenet baixet vestit de militar que signava setències de mort a l’hora del cafè! Ara els feixistes ja no porten un bigotet retallat damunt el llavi, ni se’ls enravena el braç. Busquem, busquem, busquem… I ens perdem més encara.

Hi ha dies que la mica de dots d’oracle que això d’observar la realitat -sigui quina sigui- amb un mínim de sentit crític et dóna, no els voldries per a res. Llegeixo a Cultura21 que de moment la Sala Beckett se salva del fet que se’ls desallotgi com a vulgars okupes. El fet que els senyors de Núñez i Navarro no presentessin la demanda dins dels 15 dies següents a la data de caducitat del contracte anual, de moment els salva els pèl. Respirem alleujats però cabrejats.

Del caràcter indefinit del contracte, tal i com els de la Beckett esgrimien, res de res. Ja ho vaig dir llavors i ho torno a dir ara: l’administració se n’està rentant les mans. La situació del teatre català és penosa. I no parlo de les obres que estan en cartell, ni de la qualitat de directors i intèrprets. Aplegueu-vos quatre persones, demaneu que algú us escrigui un text, munteu una companyia i com no tingueu algun actor que ha sortit a la tele, si teniu la sort de poder-la mostrar mitja dotzena de vegades, encara serà molt. Després, com allò del Hamlet, tota la resta és silenci.

La cultura del ciment és al teatre, la cultura dels grans espectacles produïts a fora pel l’abaltiment del personal, de l’absència de càstings, l’absència de sales que permetin mostrar els nous talents de la nostra escena i l’ostracisme reiterat del teatre català. La Sala Beckett és i ha estat, una olla del xup-xup del qual en sortien noves idees, noves propostes. No pot ser que se li giri de cara tothom i que no es prenguin mesures. Cal un gest. Un gest que ens permeti pensar que la cultura, encara pot tenir alguna consideració, que no es pot retallar com es fa amb el perfil de les nostres costes, el perfil de l’emoció que ens donen actors, directors, escenògrafs, il·luminadors o autors dalt una escena!

No calen més paraules. Que el nostre compromís amb el futur sigui un clam unànime: Catalunya diu prou!

Ja n’hi ha prou que ens prenguin el pèl!

El dia 22 de novembre, un grup de blocaires va ser convidat per Artur Mas a xerrar sobre això dels blocs. Al Toni Ibàñez, a més, li feren una entrevista. Dels congregats, conec a través de les  tecles, a més del citat escriptor, en Xavier Mir i en Marc Roca. Al Marc Arza, compare ganxet, ens hem trobat en això de la virtualitat després de molts anys de no veure’ns tot i haver compartit "més d’una aventura" quan jo encara les campava per Reus. Els llegeixo i els segueixo. Em semblen una bona representació de la catosfera.

M’han agradat les paraules del Toni a l’entrevista, per això m’hi adhereixo, me les faig meves i us les llego. Molt més després de llegir això.

Quin paper creieu que pot jugar la catosfera?

Internet és la revolució mediàtica més important de la història de la humanitat. Dins d?aquesta revolució, els blogs representen la manifestació més clara del nou paradigma 2.0: una àgora virtual on les veus s?expressen lliurement, sense filtres ni intermediaris; la utopia del logos democratitzat: intercanvi d?idees, coneixement compartit, intel·ligència col·lectiva? El ciutadà connectat ja no és un simple receptor passiu, sinó que actua i interactua, tria, decideix, participa? La catosfera juga el paper d?avantguarda, és la punta de llança d?aquesta nova era. Catalunya serà catosfèrica o no serà.

Quines oportunitats ofereix la xarxa que el catalanisme no ha de desaprofitar?

Hem d?estar presents a la xarxa per dos motius: primer per a reconèixer-nos entre nosaltres com a membres d?una mateixa comunitat lingüística i cultural; i després per a donar-nos a conèixer al món global. El que ens identifica és la nostra catalanitat. La catosfera gaudeix d?un pluralisme fresc, dinàmic, innovador; bullim en idees i projectes engrescadors. Aquest és el nostre millor patrimoni, i aquí rau el potencial catosfèric. En què pot ajudar Internet per situar Catalunya al món? La marca ?Made in Catalonia? ha de ser sinònim de prestigi i qualitat en tots els àmbits. El domini .cat ja ens ha convertit en una nació digital. Ara cal omplir aquest domini d?excel·lència. Ens hem de comprometre en la recatalanització del país, seduir amb la nostra energia creativa, sentir-nos orgullosos de la nostra identitat. I que el món sencer s?hi emmiralli i ens admiri, que vinguin i diguin: jo també vull ser català, què he de fer, on m?he d?apuntar?

Quin ha de ser el rol dels polítics catalanistes a la catosfera?

Que apliquin la política 2.0 El ciutadà ha de participar en el procés no només un cop cada 4 anys, sinó contínuament, interaccionant. Els grans mitjans de masses (TV, premsa, ràdio són impersonals, unidireccionals) poc a poc són suplantats per aquesta comunicació immediata entre els individus els quals seleccionen activament el que volen escoltar, llegir, escriure… Promoure un sistema d?informació obert en el qual tots siguem tractats de forma més personal. Cada internauta es converteix en una font d?opinió que cal tenir en compte. Oferir la possibilitat d?una relació més directa amb els polítics. Aprofitar la catosfera per a la difusió de missatges, promoció de campanyes, mobilitzacions, etc. Una nova forma d?activisme. Cal guanyar internet perquè la ciutadania reclama noves maneres de fer. No podem seguir amb esquemes caducats del segle passat. Els polítics han de respondre a les noves exigències del ciutadà 2.0.

Divendres actuava a Reus una amiga meva al festival COS d’enguany. Renfe o Adif o la mare que els va parir, no va voler que hi arribés a temps. I això que vaig sortir de Barcelona a un quart de nou de la nit  i l’actuació era a les onze!!!

El meu periple va començar a tres quarts i set minuts de set. Malgrat que des d’informació de Renfe, d’Adif o de la mare que els va parir, em van dir que la línia que anava a Reus estava tocada després de l’esfondrament d’un bocí de l’andana al matí, a Bellvitge, no els vaig fer cas. En presentar-me a l’estació de Sant Andreu Comtal, el meu punt usual de partida cap al Camp després que l’estació de Sants s’hagi convertit en un desori absolut, ja se’m va dir que d’allí de trens cap a Reus, res de res. Un amable funcionari en català -no és broma, va ser molt correcte- em digué que havia de pujar fins a l’estació de Sant Andreu-Arenal (estació d’on habitualment només surten trens de rodalies) habilitada d’urgència per fer anar-hi trens de mitja distància. Des d’allí a les 20:11 aniria fins a Sant Vicenç de Calders per enllaçar amb un tren ja fins a Reus.

Faltava una hora. De "Sant Andreu" a "Fabra Puig" (Línia 1 del Metro), només hi ha una parada. Vaig fer un cafè amb llet per fer temps, portava teca per llegir. A les vuit em dirigia a l’estació esmentada. Una altra amable funcionària de Renfe, d’Adif o de la mare que els va parir -tampoc en aquest cas hi té cabuda la ironia- em va vendre el corresponent bitllet i em va confirmar els horaris. Horaris que es van complir parcialment, perquè el tren, com ja és natural, de sortir a i onze, de cap manera, era un quart tocat quan arribava a l’andana.

No hi va haver cap incident fins a Sant Vicenç de Calders. Vaig parar l’orella a dos converses. Un personatge que descobria què era el gin xuriguer per boca d’un aborigen de les illes i un grupet d’ex-transportistes que em van ensenyar tot de trucs per no adormir-se a la carretera. El trajecte va fer-se en un tren de rodalies, força més incòmodes que els que s’utilitzen en els desplaçaments "regionals".

A Sant Vicenç s’havia de fer el canvi. Per no ser més que ningú, el tren de marres, també va arribar amb el seu retard corresponent. A més, abans d’engegar, un amable membre del cos de revisors de Renfe, d’Adif o de la mare que els va parir -i aquí sí que hi valen les conyetes, perquè aquest era amable més no poder i en llengua imperial- va anar informant que els que anaven cap a la Terres de l’Ebre havien de fer transbord a Tarragona. Va ser força desagradable amb un grup de viatgers de color que anaven cap a Amposta.

Res, que a quarts de dotze arribava a Reus, massa tard per assistir a l’actuació de la meva amiga i emprenyat com una mona. Diumenge, mentre dinava, se’m van ennuegar els canalons en veure en ZP passejant-se per Bellvitge i entomant el mea culpa. Un canaló va petar contra el televisor. Si el meu pare no l’ha tret, encara hi deu ser. No puc relatar com devia anar la tornada cap a Barcelona més tard, perquè em vaig curar en salut i vaig decidir agafar un autobús, no vam baixar de les dues hores. Molt em temo que aquest serà l’horari ja habitual: dos hores per anar de Barcelona a Reus i viceversa.

Avui, a la plaça Sant Jaume, cal dir prou a tota aquest cúmul de despropòsits. Encara que sóc ben pessimista. Allò de que se’ns pixen a sobre i diuen que plou, també podria dir-se que se’ns pixen al damunt i volem creure que plou. I jo divendres, vaig arribar al meu poble moll de pixum de Renfe, d’Adif o de la mare que els va parir.

Retrat de Thomas Jefferson, un dels pares de la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica.

(Traducció al català de la declaració en el document adjunt)

Esperar a esmolar les eines no té cap sentit quan els junys et cauen a sobre. Inclemència de les garbes encara per amuntegar, dels grans daurats a punt de ser mòlts, del rostoll hirsut que no prendrà paciència per punxar.

En Xavier Mir fa dies que fa passar la dalla. A l’Alcalaten les forques són a punt. A Alcanar començaran a estrijolar. El Carles Borja separarà el gra de la palla. La nostra selecció farà servir dues paques com a porteries. A Malgrat han plantat els pals per fer els pallers. Nord enllà no deixaran que malmetin les roelles…

Bon cop de falç, defensors de la terra. Bon cop de falç!