Els dies i les dones

Per endavant la meva solidaritat amb tots els periodistes i escriptors catalans que aquests dies han denunciat que se senten assetjats per haver-se posicionat en favor d’Israel en la guerra que es viu aquests dies a Gaza. Malgrat que no comparteixo en absolut els seus plantejaments, el fet que expressin la seva opinió dins els paràmetres del respecte i en el marc de la diàlectica, els fa mereixedors de la meva solidaritat perquè ningú pot imposar a un altre les seves idees amb la coacció o amb la violència. Malauradament, la meva experiència al Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Català m’ha donat massa exemples per saber de què parlo.

Dit això, no puc sinó restar perplex davant els qui diuen que l’Estat d’Israel està practicant accions purament defensives davant els atacs amb míssils de Hamàs. És cert que fou aquesta organització que nega i proclama la destrucció de l’Estat d’Israel i que no té en mi cap mena de simpatia, la que va violar el darrer alto al foc, ara bé, hi ha una cosa que es diu reaccions proporcionals i dubto que els 22 morts que ha causat Hamàs des de l’any 2000 fins avui, sigui proporcional al miler llarg de víctimes, la majoria civils, que ha causat encara no, un mes de guerra.

Totes aquestes morts, totes, són execrables i condemnables. Totes. No hi ha lloc per la disculpa ni per la justiificació, ara bé, malauradament, la història ens ha ensenyat que moltes vegades, sobretot quan hi ha tanta sang pel mig, restar diplomàticament distanciat d’una posició o una altra, només fa que quan passats els anys, es descobreixin totes les atrocitats que s’han comès, hom tingui càrrecs de consciència per no haver vist que s’estava cometent un genocidi sense cap mena de dubte.

Avui el que està passant a Gaza és un això: un genocidi. El qui vulgui  persistir  en els vells emmirallaments d’una certa part del nacionalisme català enaltint encara el valor dels pioners jueus que lluitaren per tenir el seu país i que  moriren per forjar-lo del no-res, allà ells. Però dubto que un exèrcit tant preparat i tant modern com és el Tsahal israelià, tingui avui en dia la missió de legitimar cap èpica del passat. La missió del Tsahal és causar el terror a Gaza, aniquil·lar com més palestins millor tot restringint el dret legítim dels periodistes d’informar del què està passant a Gaza i violant sistemàticament tots els tractats internacionals.

En el meu anterior apunt sobre la guerra, ja vaig pronosticar que els morts es comptarien a milers. Malauradament la xifra serà molt més gran. Falten cinc dies per què Barack Obama prengui possessió del càrrec de President dels Estats Units i la patata calenta està a la seva teulada. La nova Secretària d’Estat, Hillary Clinton, es mostrava cauta a ensenyar les cartes. Hi ha el tema de Guantànamo que Obama ja ha dit que desmantellaria la primera setmana de mandat. Potser aquesta meravellosa notícia serveixi de pantalla per tapar una reacció urgent a Gaza.

Dubto que els Estats Units s’allunyin del posicionament normal que fa anys que practiquen al territori, tothom sap que una acció d’enlluernament diplomàtic no acabaria amb el conflicte i l’únic a què es pot aspirar a la zona, és de tenir la balança equilibrada. Amb tot, sí que els Estats Units han de fer tots els esforços possibles per aturar aquest bany de sang inadmissible. Desplaçar el conflicte de l’atàvic enfrontament arabo-israelià i adonar-es que Israel està fent servir aquesta atac com una manera de no enfrontar-se als problemes interns que el país té.