Els dies i les dones

Diuen que ha plogut, que aquest matí de Barcelona, també era un matí d’aigua. Els funerals són més tristos amb l’escenografia escaient. Els funerals són més tristos quan se’n van més coses de les que ens pensem. A quants se’ls remou la consciència per la transició a una transició que no sembla mai voler arribar allà on molts creiem que ha d’arribar? Fins i tot en això hem hagut d’afegir aigua a la barreja: "lliure i socialista", cridàvem. No, això són les teulades. Abans, electricitat en condicions, uns trens que vagin a l’hora, un aeroport com déu mana…

Aquest vespre he anat fins al Fossar de les Moreres. Continua sense enterrar-s’hi cap traïdor. Tants com n’hi ha que fan la viu-viu canviant-se de jaqueta com qui canvia d’amant! Entre la turba d’estrangers capficats en els seus mapes, en les seves ulleres de sol, en la seva merderada, la torxa ablamava el record, la distància, saber que als morts del 1715, ara hi ha un mort real que vam conèixer, que vam respectar, que vam seguir. Res de màrtirs. Exemples.

Al peu del foc, tot de roses. Algun poema maldestre. N’hi ha que tenen la lírica fàcil. M’he estremit. Potser perquè aquest matí l’únic acte revolucionari, ha estat seguir el funeral a través de Vilaweb connectant-me amb l’ordinador de la feina i constituint-me en sabotejador puntual de la xarxa interna sortejant tot de tallafocs capitalistes, imperialistes, espanyolistes i no sé quants istes més. 

Palplantat davant de les flors, dels versos insensats però sincers, amb les mirades dels guiris al clatell, m’ha vingut una glopada de parenostrequeesteuenelcel que no m’ha donat la gana d’empassar-me. No sóc creient, però allí ha quedat, perquè tu sí que hi creies en aquest Déu i en aquest país i en la gent que no llençarem la tovallola fins que aquest país no sigui un País i no una pantomima. També en aquell que va morir, diuen, per tots nosaltres.

 foto: David Datzira

SONET PER A LLUÍS MARIA XIRINACS

Del desert a l’ombra només hi ha un pas

amic, amant de la llibertat pura.

Un vent molt gelat ens porta l’ocàs

velant la llum a la nació futura

plorant rere teu perquè potser augura

milers de rondalles dient fracàs

d’aquesta teva, nostra, de tots, lluita

contra enemics que ens han volgut de glaç.

Somnia en pau, germà, que la fretura

dallant i dallant amb l’eterna falç

que de tu hem après a fer-ne mesura

en la guerra dels mots, mai de la sang,

amb tu o sense tu ja mai no s’atura:

hem de ser lliures, com el teu esguard.

                                                                 DF

… donant pel sac. 

No sé si n’hem sabut prou de fomentar el sentiment mediterrani. Fer que aquest mar nostre, que en altre temps fou el centre del món, sigui un punt d’unió i d’intercanvi. En general hi ha una tendència a emparentar-nos amb Europa i sobretot amb Estats Units. La globalització. Hi ha com un sentiment de vergonya d’acceptar que, si tinguéssim l’oportunitat de conèixer a fons la veritable idiosincràsia de països com Algèria, Tunísia o el Marroc, serien molt més les coses que ens unirien que no pas les que ens separarien.

Creure que l’Islam és el causant d’aquest distanciament és una bajanada. El desconeixement ens ha fet estranys malgrat viure a quatre passes. La fonamentalitat de l’Islam sí que és un problema. Passar pel sedàs de la llei divina qualsevol cosa, sempre ha estat un perillós negoci. Ja fos el fonamentalisme islàmic o el fonamentalisme catòlic, que també existeix.

En comptes de mirar de buscar punts de contacte, hem reduït aquest països a ser o bé destinacions de turisme exòtic o bé jaciments de recursos naturals. Mentre aquesta dues opcions restin intactes, tant ens fa que siguin governats per dèspotes sense escrúpols que no garanteixen cap mena de llibertat democràtica i que reben el beneplàcit dels països que se n’aprofiten mirant cap a una altra banda quan se’ls pregunta per les moltes violacions de les llibertats bàsiques que s’hi cometen. Espanya entre els primers.

Val la pena, aquesta tarda, a les 7, passar pel Col·legi de Perodistes de Catalunya, a Barcelona, per escoltar una visió diferent dels tres països que citava. Del Marroc, l’Alí Lmrabet; de Tunísia Sihem Bensedrine i d’Algèria el Salem Zenia.

Enmig d’un descrèdit generalitzat pel poder judicial -au vinga, qui és capaç de posar en dubte que el  trasllat de De Juana a Madrid no és la resposta del govern a l’anunci del trencament de l’alto al foc per part d’ETA?- una bona notícia: la Núria Pòrtules tornarà a gaudir de la llibertat que mai se li hauria d’haver arrabassat.

És molt trist que el 2007 algú hagi de passar-se quatre mesos a la presó, com s’ha passat la Núria, esperant que uns senyors dictaminin si les proves aportades en les diligències prèvies són definitòries per passar a una inculpació de càrrecs efectiu. El poder judicial espanyol amb el seu braç inquisitorial que és l’Audiencia Nacional, ha exercit, exerceix i exercirà de corrector per reduir qualsevol intent de dissidència que s’aparti de "l’una, grande y libre" d’un estat espanyol que maquillat de democràcia participativa, tristament no ens hem pogut treure del damunt.

Deplorable aquest assumpte de la Núria, deplorable del tot. Presumpcions d’innocència llençades per terra, aplicació indiscriminada de tota la bestialitat de la Llei Antiterrorista a les primeres de canvi… Tot plegat com si visquéssim en un règim totalitari, en una república bananera qualsevol.

Afortunadament ara la Núria tornarà a casa. Afortunadament la seva família, els seus amics, podran tornar-la a abraçar. La firma que haurà de deixar cada dia a Girona serà l’única vergonya que haurà d’engolir per part d’un estat que no permet que hi hagi algú que cregui que una altra societat sigui possible.

Celebro que la Núria quedi en llibertat i celebro que la seva lluita pugui seguir fora dels murs de la presó. Benvinguda Núria i endavant

Lamento que un festival que, als reusencs de dintre i fora vila ens fan gaudir la ciutat una mica més, hagi de tenir un epíleg tan desagradable. El degà dels blocs reusencs n’ha dit unes quantes coses molt ben dites. M’hi afegeixo. Conec de vista en Bruno, el noi que va rebre la bala a la cama. No quadra amb la idea que ens podem fer d’algú que no se’l pugui fer entrar en raó de cap altra manera que no sigui amb un tret. Per molt que s’hagi parlat d’un accident, l’associació fàcil pot jugar males passades. Allò tan malvolent del "…alguna cosa devia fer", no val. El Bruno fuig molt de l’estereotip de persona violenta i busca raons.

Avui a les 20:00 h. hi haurà una concentració a la plaça del Mercadal per protestar sobre aquests fets. Hi seré en esperit. Em consta que hi aniran molts amics. S’ha de demanar transparència. S’ha de demanar objectivitat per totes bandes. Mals temps per aquest clam. En temps d’eleccions els governants i els polítics adquireixen un blindatge contra tot tipus d’enrenou. Ja siguin batusses o conflictes laborals entre funcionaris de l’administració. No hauria de ser així, però és. Esperem que tot es resolgui de la millor manera possible. Ho espero sincerament.

Avui el cas de la Núria Pòrtulas ha entrat al Congrés dels Diputats. Una pregunta de la diputada d’ERC per Girona Laia Cañigueral al ministre d’interior Alfredo Pérez Rubalcaba, ha fet que constés en acta parlamentària allò que molts pensem més enllà dels lleons de la Carrera de Sant Jerónimo.

El cas de la Núria ara com ara constitueix un altre ridícul símptoma d’opressió d’un estat que es val d’una interpretació força curiosa d’això de la separació de poders, per molt que el senyor ministre se n’hagi vantat amb una arrogància que em sobrava, francament. 

Coincideixo paraula per paraula amb l’article que publica avui el Martí Estruch a Vilaweb. Fa tres mesos que la Núria és a la presó esperant judici. Fa tres mesos que la Núria és a la presó esperant una llibertat que no se li hauria d’haver manllevat mai.

Importants progressos de darrera hora!

Ahir a la tarda assaig a casa de l’E. Jo el dissabte al matí havia anat a Vilafranca del Penedès a gravar unes veus. L’I., com sempre, es va portar com un veritable professional. Fem el muntatge amb les músiques i ho assagem tot plegat una mica. Creuem els dits perquè el tècnic de so no l’esguerri. La veritat és que ara com ara, ben poca feina hi ha a fer. Ahir vam fer la redacció definitiva del guió afegint-hi totes les esmenes que han anat sortint. Però aquest matí l’E. ja m’ha trucat amb variacions d’algunes escenes, així que…

Per desconnectar una mica de tanta presó, decidim anar al cine. Ens decantem per l’alemanya "La vida de los otros". Cap dels dos no sap de què va. Jo només en sabia que havia guanyat l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa d’enguany. Amb la primera escena, on el protagonista fa una lliçó magistral de com s’ha d’interrogar a un sospitós, ni l’E. ni jo ens ho podem creure!

La pel·lícula és una originalíssima aproximació al tema de la llibertat i de la traïció. Malgrat la durada, el guió et fa estar enganxat a la butaca tota l’estona. Commovedora la història d’aquest oficial de l’Stasi (brutal Ulrich Mühe!) que a l’antiga República Democràtica d’Alemanya, li toca vigilar un dramaturg i la seva companya i que falseja els informes per tal que l’escriptor de teatre no sigui acusat de traïció. Res de sentimentalismes ni herois que estan per damunt del bé i del mal.

En arribar a casa, amb tot l’embull de l’espectacle al cap barrejant-se amb la pel·lícula, penso en tantes persones que han hagut de patir presó per absurditats tan sols perquè representaven una amenaça, no per la seguretat del propi règim totalitari, sinó per la seva credibilitat de permetre la més petita dissidència que posés en entredit la seva autoritat. També en tants escriptors que encara estan privats de llibertat.

I m’adono que ni la democràcia és garantia de res. De tant en tant, també aquesta es transforma en un monstre terrible que amb un cop de cua, pot decidir que el sabó de roba pot ser una potent arma química o que una simple llibreta amb adreces apuntades, el suport logístic a una organització terrorista. 

És la vida d’aquests altres, la que no ens ha de fer abaixar la guàrdia davant l’opressió, disfressada o a cara descoberta.

L’Associació de dones l’Abellera, de Prades, fa deu anys. Coincidint amb la setmana que es commemora el dia internacional de les dones -8 de març- s’han programat tot un seguit d’actes per festejar aquesta parell de mans d’activitat incessant: a la par, fent-se ressò de les diferents problemàtiques del gènere i fent actes culturals per a tot el poble.

Se’m demanà, ahir, de moderar una taula rodona sota l’anunciat "La dona avui". Les participants, la Glòria Llobet, escriptora; la Montserrat Soronelles, antropòloga social i la Pilar Pifarré, vicepresidenta de la Comissió del Parlament de Catalunya dels drets de les dones.

Val a dir que la vetllada fou prou interessant. Seguint el manifest que l’associació havia redactat per l’ocasió, i que us adjunto, se seguí un recorregut partint de la visió que en tenia la Glòria Llobet de la violència de gènere en el seu darrer llibre Llàgrimes de quitrà, passant per diferents apunts sobre les diverses transformacions que en l’àmbit agrari s’han donat, en especial en les dones, que ens va fer la Montserrat Soronellas, arribant a les dades i a les polítiques a seguir que ens feu saber la Pilar Pifarré.

M’agradaria apuntar algunes coses que em semblen interessants de consignar. Les transformacions al camp han fet que el sector de serveis s’hagi fet amb una part molt important de l’economia d’aquestes zones. Aquesta transformació ha impulsat que moltes dones trobin oportunitats i les aprofitin en els molts negocis que s’han generat del pas de l’agricultura al turisme o als seus derivats. L’ancestral visió de la dona pagesa que governa però que no mana, pot anar canviant.

El veritable problema a resoldre és arribar a fer entendre tant a dones com a homes, que la veritable pedra de toc per fer que les dones puguin gaudir de la mateixa gamma d’oportunitats que els homes, és fent desaparèixer de les mentalitats que és la dona la que s’ha de fer càrrec de la casa, dels nens; en definitiva, de la família.

La conciliació de les tasques de la llar entre homes i dones és primordial. I s’insistí que aquesta persuasió s’ha de fer també a les dones. El rol de la dona eficient i sobre-protectora damunt l’home atàvicament impossibilitat per qualsevol tasca domèstica, va en detriment del seu propi desenvolupament. Quantes vegades aquell inefable "…m’ajuda en el que pot" surt a la llum?

En aquest sentit, les xifres canten: mentre que a Europa només un 15% de les dones tenen contractes temporals, a Espanya i Catalunya les xifres ens donen un 28%. Hi ha un nou model, se’ns avisà, de la dona que malgrat pensa que ha de treballar per mantenir la família, no té més expectativa que realitzar-se amb un treball "de segona categoria" moltes vegades per sota de la seva formació només perquè ja és el marit qui guanya un bon sou, amb tot el què implica socialment, aquest fet.

Amb tot, la discriminació existeix. Les dones cobre un 30% menys que els homes. Només un 35% dels alts càrrecs directius de les empreses són dones. Cal seguir insistint en l’educació per combatre els rols discriminats promocionant lleis de discriminació positiva. 

Una agradable vetllada que posa de manifest la vitalitat de tants i tants pobles i de les seves associacions.

Quin gran fàstic em produeix haver d’escriure aquest apunt d’ara. Una nàusea profunda, un seguit d’arcades. Incontinència d’exabruptes contra aquest país negre, molt negre, que es diu Espanya i que així que hom creu que jeu adormit, sempre acaba per moure la cua i deixar-ho tot damunt-davall.

Quanta repugnància que sento per haver de reclamar que deixin en llibertat una noia de vint-i-tres anys que es diu Núria Pòrtules i que fa més de quinze dies que l’estat espanyol ha privat de tota llibertat emparant-se en indicis tan incriminatoris com són una llibreta amb quatre adreces apuntades i propaganda política.

Molta, moltíssima repulsió per haver de signar un manifest que sembla tornar una vegada i una altra. Ja podem ser als anys setanta, els vuitanta o els noranta; la història macabra, fosca, inaudita, es repeteix una vegada i una altra. La flagrant violació de tota presumpció d’innocència. La immunda repressió com a aparell propagandístic…

Des d’aquests fulls digitals tota la meva solidaritat amb els amics i familiars de la Núria i el meu desig més sincer perquè el malson s’acabi i puguin continuar tots els somnis ajornats.

Els que ens crèiem que aquesta gent del futbol només tenien cap per marcar gols i poca cosa més, ja fa temps que ens vam adonar que no, que hi ha persones que tenen dos dits de front i no anteposen les seves prioritats econòmiques a allò que els dicta la seva consciència. El cas de l’Oleguer Presas deixant amb un pam de nas al senyor seleccionador de les Espanyes, va descobrir-nos el prodigi.

Hem seguit l’Oleguer. Sincerament, no sé sí és bon jugador o és dolent -tampoc podria dir en quina demarcació juga- però l’admirem perquè en un món on les oportunitats s’han de caçar al vol, la vida d’un futbolista és curta, i on anar a la teva només pot recompensar-se amb l’ostracisme, l’Oleguer ha demostrat que abans de defensar una samarreta i els seus interessos professionals i econòmics, prefereix defensar allò que ha defensat tota la vida.

Abans la pell que la camisa, deia un savi. Dermis, epidermis que es posaria de gallina per qualsevol ciutadà veient la "imparcialitat" de la justícia espanyola. Esgarrifances que tothom pot sentir davant de cada abús premeditat, de cada falta de respecte no ja contra una nació, sinó contra el mateix sentit comú.

No crec que l’Oleguer ho estigui passant gaire bé en aquests moments. La retirada del patrocini de la marca de sabates només és la punta de l’iceberg. L’Oleguer Preses ja fa temps que pels camps futbolístics deu ser l’amic dels terroristes, el roig separatista, el polaco de mierda i altres perles pujades de to. És per això que tot el suport que pugui rebre, en aquest moments, és poc.

Dono suport a la campanya endegada per Vilaweb, per descomptat, però trobo que qui hauria de donar més suport a l’Oleguer, en aquest moment, és el mateix Futbol Club Barcelona. La voluntat de l’Oleguer de servir d’altaveu d’una realitat que sovint és silenciada, el fa mereixedor del mateix respecte d’altres jugadors que tenen fundacions que ajuden als infants o d’altres activitats filantròpiques. Els agradi o no a alguns senyors directius, al vestidor del primer equip hi ha una guixeta que hi deu posar Presas, Oleguer.

Desarticulada la Corona d’Aragó amb el trist Compromís de Casp i després d’expulsats jueus i moriscos de la península, els Reis Catòlics, fidels a la voluntat d’afaiçonar un estat que contemplés una sola religió, instauraren una nova variant de la Inquisició. Si anteriorment els inquisidors havien servit directament a Roma i eren, per tant, designats des d’allí, la nova modalitat apartava Roma de qualsevol decisió i eren els Reis qui designaven directament aquells que podien formar part del nou cos inquisitorial.

Si segles abans la inquisició havia perseguit l’heretgia, ara la persecució encara se cenyia contra aquells considerats heretges però amb la variant que la persecució deixava de ser un assumpte únic de l’Església i per tant l’Estat entrava a decidir mitjançant els famosos autos de fe qui era bo i qui no era bo per la moral de l’època.

En temps de la dictadura de Franco, el Tribunal de Orden Público (TOP) actuà a partir dels anys seixanta, contra tots aquells "delictes" anomenats polítics. La repressió i duresa de les sentències, deixant de banda el fet que es visqués en dictadura, actua reblant el clau amb voluntat d’exemplaritat de cara a la ciutadania, seguint els principis de la Inquisició.

Ja en democràcia, la institució de la Audiencia Nacional, malgrat ser creada com un element més de la judicatura, beu directament de la voluntat de tot estat repressor de la necessitat de valer-se de cossos especials que sota l’auspici de la legalitat -la de l’Església (com a pantalla) en època moderna i la del Poder Judicial, en l’època actual- actuen de manera independent amb repressió i amb voluntat de bastir un cànon de moral.

Els bascos i els catalans foren aviat els nous heretges de l’Espanya plural que preconitzava la Constitució del 78. D’aquesta manera es pretenia, com ja feren els Reis Catòlics, reprimir qualsevol dissidència sempre des de l’àmbit més estricte de la legalitat i sobretot erigint-se com el nou "Papus" contra tot aquell que gosés alçar la veu. Si abans eren les altres religions que podien posar en dubte el binomi Estat-Religió Catòlica, ara l’Espanya unitària i uniforme també tenia els seus enemics en forma de moviments que posen en dubte la unitat de l’Estat.

Amb la globalització, a l’Audiencia Nacional sembla que els ha sortit un altre enemic a batre: els moviments anti-sistema. Per endavant les meves reserves contra molts d’aquests col·lectius per qui un sedàs de plantejaments autèntics deixaria la meitat fora de joc. Amb tot, aixecar-se i escoltar per la ràdio que han detingut una noia a Sarrià de Ter i se li aplicat la llei anti-terrorista tan sols per la seva suposada vinculació a grups anarquistes italians i que serà traslladada a la Audiencia de Madrid, després de conèixer personalment persones que han passat per aquesta mateix mal tràngol, fa impossible contenir la indignació i manifestar-la.

Molt més quan en aquests moments el Poder Judicial amb temes com la recusació de magistrats al Tribunal Constitucional o la mateixa immisció de la Audiencia Nacional en el cas De Juana Chaos, no dóna gaire la sensació que vetlli per un estat de dret representatiu d’una democràcia madura i establerta com diuen que és la democràcia espanyola i posa en qüestió la necessitat de mantenir tota aquesta colla de super-jutges i super-fiscals que juguen a salvadors de la humanitat amb una mà i amb l’altra es passen la presumpció d’innocència pel raval dels calçotets.

No estic d’acord amb això que diu vostè, però lluitaré fins a la mort perquè tingui tot el dret a dir-ho.

Voltaire

Un refredat que encara cueja m’impedeix de ser a la plaça Sant Jaume en l’acte per reclamar que el procés de pau per a Euskadi no s’aturi.

No hi ha cap mena de dubte que l’única manera de solucionar aquest conflicte és dialogant.

Animo a tothom a adherir-se a la campanya que promouen diverses entitats ciutadanes per demanar que de nou els nostres representants polítics s’asseguin a parlar.

Podeu enviar les vostes adhesions a:  sialproces@mesvilaweb.cat