Aquest dies, coincidint amb el 60è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz em cau a les mans Maus, el còmic del dibuixant i guionista dels EEUU, Art Spiegelman, on narra el periple del seu pare Vladek Spiegelman, un venedor de teixits polonès jueu detingut pels nazis, a través de diferents camps de treball durant la Segona Guerra Mundial.
Publicat als EEUU en dos volums separats: el primer el 1986 i el segon el 1991, originalment es va publicar en lliuraments del 1980 fins el 1991, a la revista Raw, arribant a ser-li concedit el prestigiós premi Pulitzer el 1992, fins llavors, només atorgat a treballs estrictaments periodístics. A casa nostra, el 2002 li fou concedit el Premi del Saló Internacional del Còmic de Barcelona. El 2003 l’editorial mallorquina "Inrevés edicions" en publicà en català el volum sencer en una acurada edició i una interesssant guia didàctica.
L’obra s’estructura a partir de l’entrellaçament de tres històries: la del pare, Vladek, en passat, descrivint la seva lluita diària per sobreviure en aquells temps i les atrocitats de les quals va ser testimoni; la història d’amor entre el mateix Vladek i Anja, la seva muller, feliçment retrobats després de la guerra; i la història d’Art, el propi autor que davant la voluntat d’escriure el còmic gairebé com una teràpia -la seva mare va suicidar-se el 1968- s’enfronta al seu pare, un maniàtic ancià malalt amb qui mantenir una relació és impossible, per tal que li vagi desgranant els records d’aquells malaurats temps.
Amb un dibuix sobri, a una tinta, Spiegelman fa un relat veraç d’allò que el seu pare li explica sense permetre’s grandiloqüències gràfiques ni demagògiques. Dibuixant els jueus com ratolins (Maus, en alemany) i els nazis com a gats, i seguint amb la mateixa identificació animal per mostrar les diferents nacionalitats dels personatges, qualsevol altra llicència gràfica no hi té cabuda concentrant el seu esforç en valer-se de recursos narratius que traslladin amb la màxima eficàcia l’oralitat del relat, al lector.
Així, el discurs narratiu, va llliscant com una novel·la d’aventures amb el rerafons de la mort i de la destrucció moral sempre present, valent-se del recurs cinematogràfic de partir d’una història principal, en aquest cas la de Vladek, i inserint-hi dues sub-trames que donin volada dramàtica a la principal. Fins i tot hi podem trobar algunes mostres d’humor estil Woody Allen, com quan Art, discutint amb la seva dona Françoise -de nacionalitat francesa, però convertida al judeísme- de quina manera l’ha de dibuixar, ella li diu que per evitar-se problemes, s’havia d’haver casat amb la noia jueva amb qui es veia quan es van conèxier. "La Sandra? Vinga, només sortia amb ella per superar els meus perjudicis contra les dones de Nova York jueves i de classe mitjana. Em recorden massa la meva família per resultar eròtiques", contesta Art.
La principal virtut de "Maus" és la gran veracitat que demostra atrapant al lector i submergint-lo en la realitat que viu el personatge principal. Un Vladek que ens descriu cada assassinat, cada vexació comesa, no pas amb un sentiment de ràbia o de desesperació, sinó com fets diaris que es vivien mentre ell intentava per tots els mitjans amagar un rosegó de pa entre la seva roba, per exemple. Mentre s’està llegint Maus, la mort no és quelcom terrible, tan sols un fet quotidià, un anècdota. És quan aixequem els ulls del paper i pensem en el que hem llegit, llavors si que s’activen els ressorts que ens fan adonar que Maus és una travessa per la immundícia moral més execrable.
"Vaig anar a un dels quatre crematoris. Semblava un forn de pa gros. Era una fàbrica per reduir -en un tres i no res- a cendres tot el que hi entrava. Presoners especials treballaven a part. Menjaven millor, però en pocs mesos també els feien sortir per la xemeneia. Un d’ells em va mostrar com era tot allò. La gent es pensava que aquell lloc era realment per dutxar-se. Això els havien dit. Arribaven a una sala grossa per despullar-se, que semblava exactament això, un vestuari. I tots es ficavan dins les dutxes. La porta es trancava hermèticament i els llums s’apagaven. El Zyklon B, un pesticida, entrava per columnes buides. Durava entre 3 i 30 minuts -depenia de la quantitat de gas que hi posaven-, però prest no hi quedava ningú viu. El munt més gran de cossos jeia davant la porta, per on havien intentat sortir. Apartaven els cossos amb ganxos. Piles grosses amb els més forts damunt, i els vells i els nens aixafats dessota. Sovint els cranis estaven esclafats. Els dits estaven trencats per haver intentat escalar les parets. En alguns casos els braços eren tan llargs com els cossos. Se’ls havien desencaixat. Pujaven els cossos amb un ascensor fins als forns (molts forns) i dins cada un n’incineraven 2 o 3 al mateix temps. En un lloc com aquest van acabar el meu pare, les meves germanes, les meus germans, tants…"
En un moment del còmic, se cita una frase de Samuel Beckett: "Cada paraula és com una taca innecessària en el silenci i el no-res", per les generacions que ara pugen, que poden veure l’Holocaust com una perversa llegenda de dubtable credibilitat, la ferma consistència narrativa de l’obra de Spiegelman és la millor manera de desacreditar tant aquesta falsa creença, com la frase del dramaturg irlandés.
