Els dies i les dones

Des del mes de març un grup de veïns del districte barceloní de l’Eixample, estem treballant per difondre i promoure la Consulta per la Independència que a la capital del país, se celebrarà el dia 10 d’abril del 2011, a través de la coordinadora l’Eixample Decideix.

El proper dissabte dia 20 a les 11h a l’Aula Magna de la Univeristat de Barcelona, en un acte presentat pel Joel Joan, celebrarem l’Assemblea de presentació per tal d’explicar el funcionament de la coordinadora, la feina que s’ha fet i els nous reptes que ens hem proposat.

Si ets veí de l’Eixample i vols col·laborar amb nosaltres, dissabte és el dia d’apuntar-t’hi.

Des de dissabte a la tarda, llueix al balcó de casa, una estelada. Ahir vaig pensar de despenjar-la, però donat que jugava la selecció espanyola, vaig decidir allargar la declaració de principis.

De fet, van ser uns quants els aficionats de la “roja” que es van congregar a sota insultant el meu país i proferint tot d’esgargamells contra la bandera. M’era igual. No tenia cap importància. Com tampoc no m’ha fet res, aquesta nit, no poder dormir per culpa dels clàxons dels cotxes que celebraven la victòria espanyola.

Avui, llegint la premsa, tot això que dic més amunt, se m’ha ratificat. Amb quin esclat de felicitat no he pogut constatar que a Barcelona, hi ha hagut aldarulls, detencions i ferits, com a conseqüència de la victòria vermella. Per endavant la meva voluntat que tots els ferits es recuperin.

Si per una vegada tant m’ha fet haver de suportar tanta cridòria, ha estat senzillament perquè un dia abans, més d’un milió de persones -molts, molts més- vam sortir al carrer, a Barcelona, per deixar ben clar que a Espanya no hi volem ser. Més un de milió de persones vam sortir al carrer per dir als polítics quin era el camí que volem que segueixin. Més d’un milió de persones vam sortir al carrer per reclamar dignitat.

I tot plegat va ser fet amb el màxim de civisme. Sense trencar res. Sense haver de cremar benzina, sense haver de plantar-nos davant signes que no ens representaven i insultar-los, sense haver d’enfrontar-se a ningú. Tot plegat es va fer amb el màxim de respecte, amb imaginació, amb humor, emocionats, reivindicant, en una paraula: sent! I cridant ben fort que volem continuar sent, ara sí, i sense més excuses, dilacions, ni complexos, amb un estat propi.

Sóc l’únic que en baixar una còpia de l’Estatut de la web del Tribunal Constitucional, li apareix això?

Al barri del Raval de Barcelona hi ha un local. En aquest local, cada dimecres, durant nou anys, s’hi han fet recitals i trobades literàries. Mai no s’ha demanat cap subvenció ni a les administracions ni a ningú. Mai s’ha cobrat entrada. Cap artista ha percebut ni un cèntim per les seves actuacions. Mai s’ha rebut cap denúncia per sorolls o aldarulls ni a dins ni a fora del local.

La paraula, la veu, sempre hi ha planat en aquest local. Dalt del petit escenari, ens hi hem trobat des d’autèntics llunàtics fins a deliciosos homenatges. Hi entraves. Feies una cervesa. Xerraves amb un, amb l’altre…

Fa un temps, a aquest local, li van obrir un expedient administratiu impedint, així, tota actuació. Quedaven enrere més de 300 actes. Quasi res.

Tot i el tancament del local, o millor dit, la part del local on es feien aquest tipus d’activitats, els recitals, les trobades, s’han traslladat a un bar proper. Continua, doncs, la tasca de donar llibertat a les paraules, als mots, empresonats ja sigui a les pàgines o als magins dels recitants. Però no és el mateix.

Aquest local és l’Horiginal. I si sou lletraferits o senzillament teniu un mínim d’inquietud cultural, segur que sabeu on és.

Fins avui dia 12/5/10, 523 persones han expressat el seu rebuig a que les coses estiguin com estan adherint-se a aquest manifest.

Per ampliar informació, avui a les 20:00 al mateix Horiginal(C. Ferlandina, 29) hi haurà una assemblea informativa per explicar com està el cas i les accions futures que s’emprendran.

Si també trobes que tot plegat és motiu d'(h)indignació, adhereix-te al manifest i dóna a conèixer la situació.

VOTA!

El proper dissabte dia 17/4/10 se celebrarà la IIIà Assemblea General de Barcelona Decideix, la coordinadora que organitza a la Ciutat Comtal, la consulta sobre la Independència començada el 13/9/09 a Arenys.

Aquesta assemblea té una especial rellevància, doncs en el seu ordre del dia, s’inclou el debat i aprovació de la data que Barcelona decidirà si vol que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.

Aquests dies, a les diferents coordinadores dels districtes, s’ha debatut profundament quina seria la data més idònia. Esperem, doncs, que el debat de dissabte sigui ric i sobretot productiu.

Saber la data exacte que Barcelona s’afegirà a tants pobles que fins ara han proposat la mateixa pregunta als seus veïns, és cabdal. Tot i que la maquinària als districtes i als seus corresponents barris, està preparadíssima, saber aquesta dada permetrà ajustar els ritmes de treball així com optimitzar els recursos.

Tan pel pes demogràfic de la consulta, com per la capacitat d’exportar internacionalment tot el procès, sabem que el repte de Barcelona és un repte important i estem convençuts que els veïns de Barcelona sabran estar a l’alçada d’altres esdeveniments històrics que han marcat el rumb de la ciutat i del país.

Barcelona té una nova cita per demostrar de nou la riquesa del teixit social i associatiu desbancant l’esviaixada visió d’una Barcelona abonada als xàrters i a les riuades de senyors amb barrets mexicans.

De mica en mica, la consulta per la Independència a Barcelona, va avançant. Dissabte dia 20 a les 10:00 es farà la segona Assemblea General de Barcelona Decideix.

Som molts els esperem amb candeletes aquesta trobada. Hi ha moltes incògnites en l’aire i el repte és massa gran com perquè es facin les coses de qualsevol manera.

Als districtes, als barris, però, la maquinària no para, no para, no para…

Des de l’Eixample Decideix [bloc, facebook], la plataforma on col·laboro, després d’unes quantes reunions preparatòries, ben aviat podrem celebrar l’Assemblea Constituent. De moment, hem pogut afaiçonar els diferents grups de treball.

Gent de totes les edats, de dilluns en dilluns (ens podreu trobar al local del CIEMEN, C. Rocafort, 242 o ens podeu escriure a eixampledecideix@gmail.com) anem aixecant paret. Gairebé no ens coneixem. Som noms, som presències, que de setmana en setmana, fem més nostre aquest determini de decidir per nosaltres mateixos.

Barcelona sabrà estar a l’alçada de les altres poblacions. Aquests dies, he vist espurnejar massa esguards com per no creure que la monumentalitat de la proposta, no tingui cap altre objectiu com no sigui el de l’èxit total i absolut.

Els comptes de correus electrònics treuen fum. Tothom esgarrapa temps d’on pot. Tothom vol col·laborar, participar. Decidir el futur des del present d’ara.

Excitats. Compromesos. Confrontem propostes, desitjos que seran realitats. No hauria de ser de cap altra manera.

Quan es va saber que a Arenys es faria una consulta sobre la independència del nostre país, a molts, alhora, el cor ens va fer un salt. Per què no es pot fer a tots els municipis, aquesta mateixa consulta?

Diumenge dia 28 hi ha la segona tongada de consultes. Una colla de pobles, donaran resposta a la pregunta anterior llençant-se al carrer per dir si hi estan d’acord en deixar enrere Espanya.

Per la meva banda, fa dos dies que m’he integrat a Eixample Decideix [facebook]. La coordinadora que demanarà als eixamplencs barcelonins si hi estan d’acord en tenir un estat propi. Encara no se sap quan. L’assemblea per formar la plataforma en ferm encara no s’ha fet i ara tot just estem posant fil a l’agulla per celebrar l’assemblea de constitució definitiva.

No fa pas tant que hi visc a l’Eixample. Però no volia passar l’oportunitat de donar un cop de mà. Els barris de la Nova Esquerra de l’Eixample, Antiga Esquerra de l’Eixample, Dreta de l’Eixample, Sagrada Família, Sant Antoni i Fort Pienc sumen un total de 268.189 persones. Tot un repte. Engrescador, però.

(Veig que la taca blocaire també s’extén. Marc Belzunces a Sant Andreu Decideix i Miquel Roman a Nou Barris Decideix)

Sempre em commou la primera trobada. Resseguir en el rostre dels voluntaris, el compromís de ser allà per arromangar-se i donar un cop de mà. Som un país d’arromangats. Tot ens ho hem hagut de fer nosaltres mateixos. Tot. Ningú no ens ha regalat mai res.

L’assemblea general de Barcelona Decideix serà el proper 13 de març, es possible que a partir d’aquesta data, ja es desvelin alguns dubtes, doncs tothom està frisant per saber una data concreta.

La propera reunió d’Eixample Decideix serà el proper dilluns dia 1 de març a les 19:00 h al local del CIEMEN (C. Rocafort, 242) on es constituiran els grups de treball. M’he apuntat als grups d’expansió i de comunicació. Ja veurem on acabo. Si hi ha algun eixamplenc que s’hi vulgui afegir, no cal ni dir que serà molt benvingut.

Manifest Barcelona Decideix
Acta assembla Barcelona Decideix 23/1/10
Document organitzatiu

Diumenge, tothom a votar!

El 23 de febrer de 1944 el poble txetxè i ingúix va ser deportat a l’Àsia Central per ordre d’Stalin sota la falsa acusació de col•laboracionisme amb els nazis. Tota la població va ser traslladada en trens de bestiar cap al Kazakhstan.

 Una tercera part dels deportats van morir durant el trajecte o en els primers mesos de vida a l’exili. Per commemorar aquesta tragèdia l’ONG Lliga dels Drets dels Pobles a través de la seva campanya Txetxènia, trenquem el silenci, s’afegeix als actes que avui es realitzen a nivell mundial tot expressant la seva solidaritat amb el poble txetxè.

L’acte consistirà en el passi del documental “Lejos de la guerra” de Gustavo Cortés i una conferència posterior a càrrec de Mairbek Vatxag, historiador txetxè.

L’acte serà avui a les 18:30 h a la sala auditori del Casal Pere Quart (Rambla, 69 – Sabadell).

Jonathan Litell ha publicat recentment Txetxènia any III. Un relat del viatge que el 2009 va fer a Txetxènia després d’haver-hi treballat com a cooperant el 1996 i del 1999 al 2001. En parlaré més endavant. Us el recomano.

(fotografia: Alik Dzabrailov i Zarema Sadulayeva, activistes assassinats l’agost del 2009)

Em revolta la situació de l’Aminatu Haidar. Quan els conflictes no es resolen passa el que passa: que la repressió, el sofriment, el desgast de la lluita, han d’encarnar-se, tot plegat, en la persona d’una dona obstinada en no fer res que no hagi fet sempre, per fer-nos reaccionar. Tota la solidaritat, tot l’esforç per donar a conèixer el seu cas i de retruc el cas penós del poble saharaui refugiat al desert, són necessaris.

Aquests dies, però, nombrosos artistes han manifestat públicament el seu suport a l’Aminatu. S’han mostrat del tot en desacord que un grup humà no tingui el dret a poder decidir per ell mateix. S’han horroritzat que algú pugui patir alguna repressió per no posar, en un bocí de paper, el lloc d’on realment se sent ciutadana i no el país d’on administrament, per força i a desgrat, pertany.

Ah!, que diria el poeta Monegal congelant la imatge, però aquesta solidaritat es mostra sempre de la mateixa manera? La imparcialitat de la solidaritat està per damunt de tot sempre que la causa sigui justa? Els artistes dirien que sí, perquè són d’esquerra, perquè són progressistes, perquè porten kufies per bufanda i perquè són la pera de guais i d’enrotllats.

I doncs, la solidaritat amb el poble català perquè aconsegueixi el mateix que demana el poble saharaui, també es dóna? Alerta! Aquí la progressia arrufa el nas, mira cap a una altra banda. Un xiula, l’altre fa veure que xuta una pedra inexistent. “Això és diferent”, diu finalment el més agosarat. I els altres assenten. “Sí, Catalunya sempre ha estat diferent”.

I és que l’esquerra, en un moment donat, va fer els deures. La Independència, la sobirania, la voluntat que els catalans tinguin un Estat, no és considerat com un avenç, com una cosa progressista: són els burgesos que ho volen, són els de dretes que volen tornar a dominar Catalunya i oprimir els nostres companys d’esquerra que volen formar part de la Gran Espanya on tothom parlarà la llengua que ens uneix: el castellà. Un pare de la Constitució en va escriure un llibre i tot.

Personalment no necessito que cap d’aquests artistes es passegin fent el titola per cap dels pobles que el proper dia 13 faran la consulta sobre el nostre futur. Ara, fa ràbia aquest doble raser dels qui s’omplen la boca de mostres de bona voluntat per qualsevol causa allunyada de la seva realitat i són incapaços d’anar en contra del manual del bon progre i veure el nostre dret legítim de ser lliures, com una causa digne per donar-hi suport.

Em sobta tot el rebombori que ha ocasionat la consulta per la independència de Catalunya que es farà a Arenys de Munt el proper dia 13 de setembre. Que una expressió legítima de democràcia, una expressió aprovada per la majoria d’un consistori elegit pel poble en unes eleccions municipals lliures, hagi de posar-se a l’alçada de la púrria de Falange, un grupet de feixistes marginals que fan més llàstima que altra cosa, no deixa de sorprendre’m.

No conec la manera de fer dels del “yugo y las flechas“, ni ganes, però m’imagino que la seva presència en d’altres manifestacions d’aquest tipus, deu ser el pa de cada dia. Si en aquests casos la seva presència no surt als mitjans de comunicació, no entenc com pot ser que se’ls hagi donat tanta volada mediàtica en aquest cas.

Em nego a acceptar que aquest assaig simbòlic per decidir el nostre futur com a poble, la independència que aconseguirem, que arribarà, hagi de mesurar-se, a l’alta banda del mur, amb persones estretes de cervell que es vesteixen de bomber i porten boines vermelles i polos amb el rivet del coll amb la mateixa bandera que figura als estancs.

D’acord que no hem de restar de braços plegats i que la seva ideologia és contrària a tot el que representa la consulta,  però trobo que és responsabilitat de tots, objectivar aquestes amenaces i no caure en la vulgaritat de posar-nos a la seva alçada caient en les provocacions que ens llencen.

Deixeu que brandin els seus aguilots, que facin el pas de l’oca, que saludin a la romana… Deixem que s’esbargeixin i que la gent surti a trobar-se amb les urnes i que digui que sí, que vol la independència o que digui que no, que no la vol.

Sigui com sigui, cada paper doblegat dins el sobre i introduït a l’urna, val per mil d’aquests tarats que només falta que els facin propaganda per creure que representen alguna cosa.

 Ni les seves mirades canines rere les ulleres de sol de policia americà, ni les seves botes de punta reforçada, ni la seva repulsiva presència podrà aturar aquells que volen decidir per ells mateixos. Som més i millors. Ho saben ells i ho sabem nosaltres.

El 7 de Febrer de 2009 ha fet 2 anys que la Núria Pórtulas va ser detinguda a Girona sota la Llei Antiterrorista i empresonada a Soto del Real (Madrid) durant 4 mesos, d’on en va sortir en llibertat sota fiança. La seva detenció va ser preparada i executada per l’Àrea Central d’Investigació dels Mossos d’Esquadra depenents d’Iniciativa-Els Verds-Esquerra Unida i Alternativa.

Actualment però, encara s’ha de presentar un cop per setmana als jutjats i no pot traspassar les fronteres estatals. A finals de gener, principis de febrer, va sortir la petició del fiscal, que sota l’acusació de col.laboració amb banda armada, demana 5 anys de presó, 6500 euros de multa i 15 anys d’inhabilitació absoluta. La data de judici està prevista pel proper dilluns 13 de juliol de 2009 a l’Audiencia Nacional, a Madrid.

Som conscients que la detenció i empresonament de la Núria no va ser una equivocació. La repressió que exerceix l’Estat sobre les persones i els moviments combatius no és un error sinò una estratègia del poder per tal de criminalitzar-nos. Des de fa anys, els moviments socials som objecte de detencions arbitràries, identificacions, multes i empresonaments.

Cal la solidaritat als atacs contra els engranatges d’un sistema, que en nom del benefici econòmic i del poder, explota, humilia, empresona i tortura. Per això, no ens podem oblidar de l’Amadeu, en Franki, en Jona, l’Omar i tants d’altres repressaliats.

Cal actuar per l’abolició de la Llei Antiterrorista i l’Audiència Nacional; per la desaparició del FIES, l’aïllament i la incomunicació dins les presons; desenmascarar aquesta pau que es basa fonamentalment en l’autoritarisme, l’explotació i el domini; perquè en definitiva, encara ens queden moltes, massa raons per lluitar. 

Per tots aquests motius, i pel moment en que ens trobem EXIGIM:

 A l’Audiencia Nacional l’ABSOLUCIÓ DE LA NÚRIA I LA SEVA LLIBERTAT REAL I SENSE RESTRICCIONS.

Al Departament d’Interior, la fi de la criminalització de les persones i moviments combatius i concretament de la solidaritat amb les persones preses i la dimissió dels responsables polítics d’aquesta operació policial (en aquest cas Joan Saura i Joan Boada) i finalment judicial. Prou impunitat!

Girona, 18 de Març de 2009.

(Manifest aprovat per l’Assemblea de suport a Núria Pórtulas.)

Ho reconec. Sóc un dels que ahir va engreixar el percentatge d’abstencionistes en les eleccions europees.

Amb tot, no era aquesta la meva intenció a priori. Els senyors que porten això del trens de casa nostra -ja no sé si és ADIF o RENFE o què- van ocupar-se amb la diligència habitual, que el tren que venia de Lleida i que havia de passar per Reus per recollir-me a mi i a uns quants passatgers més, no passés a les 17:15 com estava previst, no -temps de sobra per arribar a Barcelona i poder anar al col·legi electoral de torn- sinó que arribés a les 18:45!!!!

Com és natural, el tancament del col·legi, m’agafà en un vagó afegint-me a altres passatgers abstencionistes que potser tenien la vaga il·lusió de procedir de la mateixa manera que jo o els que, senzillament, ni que haguessin tingut el col·legi al costat de casa, haguessin fet la menor de les insinuacions que poguessin demostrar que volien ser partíceps d’allò que alguns il·luminats anomenen “festa de la democràcia”.

En arribar a Sants, com és natural, la cua de clients emprenyats com jo -val a dir que RENFE ens va pagar trinco-trinco a tots, el bitllets, només faltaria- era descomunal i d’alguna manera donava metàfora de la mena de país en el qual vivim. Aquesta Espanya on es paguen impostos de primera per un servei de tercera o de quarta. Aquesta Espanya que vol ser Europea i en qüestió de trens s’assembla més a l’Índia que no pas a cap d’aquests països nord enllà.

Europa? Si en queda de lluny! No pot ser que per un avaria d’un mercaderies no sé on -segons en informaren a Sants- pugui col·lapsar tota la xarxa. No pot ser que cada dos per tres -jo que utilitzo aquesta línia potser una vegada o dues al mes!- hagi de fer-me sang cada vegada per tornar a constatar la ínfima qualitat del transport ferroviari i el que és pitjor, la constatació que aixó fa anys que dura i que ningú no vol canviar-ho.