Els dies i les dones

Navarro i la seva pissarra no han acabat punxant. Convergència i el poble i els braços oberts han sabut convéncer al personal però no prou. Esquerra aconsegueix ser la segona força amb seguretat. El PP guanya un escó. Els 9 de Ciutadans veurem per on surten. Iniciativa també guanya. Les CUP entren a l’Olimp de l’hemicicle amb 3 representants. Solidaritat surt de mapa superat en nombre de vots per Plataforma per Catalunya…

Una legió de militants del PP vinguts de tot Espanya han intentat sabotejar les eleccions de manera barroera. Ho torno a escriure. Una legió de militants del PP vinguts de tot Espanya han intentat sabotejar les eleccions de manera barroera  

Ens havíem acostumat a les riuades de gent. A les il·lusions il·lusionadores. Ara o mai. Caixa o faixa. Frenem. Les esquerres guanyen a Catalunya. Frenem. La centralitat de la Consulta per a ésser és abassegadora. Els dies són curts o llargs segons les estacions, no pas degut a la nostra voluntat. Això sempre ha estat així. Hi ha futur i hi ha esperança. Clar que sí. Tirem endavant. Aquest vídeo és lúcid i il·lustratiu.

Ha estat una nit divertida. Uns quants companys blocaires hem pogut saber com les gasten a Vilaweb. N’hem vist les entranyes. El dedins. I això ja ho tenim. La Casa Gran. Hem menjat pizza. Hem begut cervesa.

Demà serà demà. Ja ho he dit. I només podem tirar endavant. Només això. Com a país. Com la gent que ens mereixem tenir el que desitgem. Els temps estan canviant. Per a millor, segur. La resta, ja es veurà. 
  

Per construir entre tots el país que volem, el que necessitem, avui comencen les eleccions més decisives de la nostra història. 

Pel present del que som, pel futur del que serem, pel passat que ja hem estat, ara cal pensar sense por que som invencibles i que tot ho podem!

Fem caure tots els murs!   

Al cor de Barcelona, entrar-hi, és nedar per l’univers illenc.

Hi pots remenar llibres, hi pots degustar presentacions i xerrades i col·loquis. Cultura a dojo. 

Tot sempre amb aquella sensació d’estar en un espai de llibertat plena i acollidora.

La gent del Partido Popular a les Ïlles (ja sigui des del Govern, ja sigui des del Consell Insular), en el seu intent de genocidi contra tot el que sigui suspecte de ser associat als Països Catalans o a la llengua catalana, ha retirat el suport al manteniment d’aquesta casa.

No és un fet aïllat. Moltes institucions del principat que rebien algun tipus d’ajut de les Illes, van rebre una telefonada dient que s’oblidessin dels doblers.

Afortunadament a grans mals, grans remeis.

Malgrat la deixadesa dels de dalt, s’ha optat per la autogestió. Podeu seguir com han anat les coses en aquest enllaç.

Així el proper dilluns dia 5 de novembre l’Espai Mallorca començarà una nova etapa i per això es farà un acte que començarà a les 18:00h i que comptarà amb un grapat de convidats del món de la cultura, illencs i no.

Podeu consultar-ne tots els detalls en aquest esdeveniment al Facebook

Per poc que pugui, hi faré cap!    

Endavant amb la cultura, endavant amb els Països Catalans!     
         

Avui he signat el full pertinent. M’ha semblat que era un acte de justícia democràtica. Més que de justícia, de decència democràtica. Crec que ho hagués fet per qualsevol altre formació per qui sentís un mínim de simpatia ideològica. Penso que si està a les meves mans poder bastir encara que sigui un xicotet maó d’aquesta democràcia que tant ens va costar d’aixecar, val la pena fer el petit esforç.

Moltes vegades he sentit les queixes dels qui troben que votar cada quatre anys no és suficient per garantir una veritable sobirania del poble en les decisions que es prenen. Que s’haurien de dotar de més mecanismes perquè la gent pogués participar de manera real i efectiva en les decisions que es prenen. 

Trobo que, avui i demà, acostar-se a qualsevol punt on es recullen signatures (podeu consultar-los a #avalsCUP) i posar el nostre nom, data de naixement, població i DNI és un gest que participa plenament d’aquesta voluntat de poder formar part de l’engranatge de la llibertat. Encara que no pensem votar-los. Encara que tinguem moltes reserves per moltes de les seves iniciatives.

És de justícia, per engrandir el país, per confegir-lo amb tots els colors ideològics, que tots puguin presentar-se en igualtat de condicions. Que tots puguin mostrar les seves cartes. Que tots puguin poder mostrar qui són i què volen per tal que entre tots puguem saber qui som i què volem d’aquest país que estem, a punt a punt, de tenir de veritat.

Bona Diada a tothom. Visca Catalunya lliure!!!

Mussolini ha fet instal•lar el seu Comando Aviazione Legionaria delle Balearia a Mallorca. Serà des d’aquesta illa des d’on s’enlairaran els avions que una vegada i una altra, deixaran anar bombes damunt la ciutat. Primer, la població no hi està avesada. Veure volar un avió encara és una cosa extraordinària. Aviat, aquesta circumstància, deixarà de ser un esdeveniment curiós per esdevenir un senyal d’alerta i de mort. Els motors dels avions, primer. Tot seguit, el xiulet esfereïdor de les bombes caient.

Les primers víctimes aniran comptabilitzant-se. Moltes vegades, els atacs italians, ni tan sols vénen ordenats pels militars espanyols sublevats. És la primera vegada en la història que en una guerra es castiga a la població civil. L’apel•latiu “Guerra Total” farà que Barcelona sigui la primera ciutat condemnada a experimentar aquesta nova cruel manera de fer la guerra. Ja no es tracta de combatre al front. Cal desmoralitzar i crear el terror a la rereguarda. Es planifica i s’estructura la millor manera de destruir la ciutat. Res d’objectius militars. La destrucció per la destrucció. Barcelona patirà durant la guerra 384 bombardejos. 

Malgrat que són moltes les protestes internacionals denunciant aquesta massacre que no s’havia vist mai, no serviran de res. Barcelona serà bombardejada progressivament fins arribar al març del 1938 al zenit del sadisme. Del 17 al 19 de març de 1938 disset incursions –també hi intervingueren avions alemanys- deixen el centre la ciutat gairebé destruïda. Gairebé un miler de morts i nombrosíssims ferits.

 Els bombardejos damunt la ciutat, seran un entrenament. Mussolini primer, però també Hitler amb la seva Legió Cóndor, faran servir la capital i després altres ciutats catalanes i espanyoles com a macabre banc de proves per tal perfeccionar els seus instruments d’aniquiliació de cara a la Segona Guerra Mundial que s’està gestant. Els homes són al front. A la ciutat queden les dones, els nens i els adolescents. Alguna cosa s’ha de fer per tal de parar el degotall de morts.

A Barcelona el 1937 es crea la Junta de Defensa Passiva. S’utilitzen el metro i totes els llocs que poden servir com a potencials refugis contra les bombes. De seguida, però, es fa necessari la construcció de refugis per tal de protegir les persones de les bombes. A Barcelona es construeixen més de 1400 refugis. Un d’ells, el 307, al barri de Poble-Sec, excavat a la falda de la muntanya de Montjuïc, pot visitar-se. El Museu d’Història de Barcelona en té cura. 

L’altre dissabte hi vaig anar. Era una visita que tenia pendent. La informació que introdueix aquest apunt, a grans trets, és la que es dóna als visitants abans d’entrar pròpiament al refugi. Ho trobo un gran encert. La contextualització és necessària. Cal explicar a la gent on es posarà. La barbàrie que s’instal·la a Barcelona. El perquè, el com i el quan.

Una vegada a dins, els gairebé 400 metres de galeries posen de manifest amb quina tenacitat els veïns de Poble-Sec es donaren a possibilitar un refugi segur davant la pluja de bombes. En algunes roques, encara s’hi poden veure les esgarrinxades dels pics i de les pales. La dinamita és al front. Cal avançar lentament amb la força dels braços.

Cal treure la terra a fora. Instal·lar un mínim de confort que vol dir letrines i una petita infermeria. Bancs perquè la gent pugui seure. Preveure les mínimes contingències com els atacs de pànic o els plors per tal que no s’escampin. Demanar a la gent que no parli de política. De religió. En definitiva, mitigar qualsevol espurna que pugui convertir l’estada, que no se sap mai de quan serà, en un infern semblant al que hi ha instal·lat a fora. 

L’enfocament didàctic, fent pal·lesa que es tractaven de persones del carrer que van haver-se d’espavilar per procurar-se un lloc segur per sobreviure, és del tot encertat. La bestialitat del terror instrumentalitzat contrasta amb la solidaritat no només de la gent del Poble-Sec sinó les d’arreu de la ciutat, del país i d’Espanya que van haver-se d’espavilar com van poder.

Churchill, l’any 1940, en un discurs adreçat a la població londinenca, també sota les bombes, en donava testimoni:  “No vull subvalorar la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona”.

Una visita molt recomanable que dura uns 45 minuts (obre els dissabtes i diumenges al matí) explicada amb professionalitat i rigor i que sap fer-te viatjar a un període de la nostra història que no s’hauria d’oblidar mai. Una gran experiència.

De vegades aquests llocs, moments o persones et sobrepassen tant, que és molt difícil, després, quan del viscut només en queden les brases vives del record que aniran fent-se cendra, poder tenir alguna cosa que amb una llambregada et transporti de manera instantània cap a allò que representen.

Avui fa un any, la ciutat de Barcelona, vivia un dia històric. La ciutat de Barcelona decidia. Repartides per tota la ciutat, milers d’urnes s’omplien amb el parer dels barcelonins quan se’ls preguntava:

Està d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? 

Van ser molts mesos de feina. Una feina feixuga i a vegades ingrata, que va mobilitzar a la bona gent que aquesta país té i que no li fa mai peresa d’arromangar-se tantes vegades com faci falta.

No m’hi extendré, perquè ja en vaig fer la crònica quan tocava i tot el que hi deia ho mantinc.

Una de les claus de l’èxit de la consulta va ser al recollida del vot anticipat. Recordo que es va activar al desembre i no va ser precisament aquell hivern, un hivern benigne com el d’enguany.

A més del fred, a les taules de vot anticipat, s’havia de lluitar contra el vent. És per això que en el kit que els voluntaris tornaven a les diferents seus, l’ús de pedres i d’altres materials per posar damunt les butlletes i els sobres, es feren indispensables.

Ara que escric això, entre el ratolí i el pot amb bolígrafs difunts, hi tinc una d’aquestes pedres. És una senzilla pedra de riu. Seria molt fàcil ara mateix empescar-me una metàfora que parlés de rius, de pedres, de destins i de mars. Me n’abstindré.

Posaré la pedra a prop i hi passaré els dits. No pensaré en demàs. El que sigui, serà. Sí que en canvi, n’estic segur que em vindrà al cap l’aroma invisible, indescriptible, d’aquells dies. L’aroma que es fet de coses que no es poden explicar, que són personals i que tots els que hi vam ser en aquell vaixell, tenim.

Potser un dia, quan siguem lliures de veritat, quan puguem mirar-nos als ulls i dir que tenim un país com cal, caldrà anar al mar amb la pedra a la butxaca i llençar-la ben endins perquè les onades se l’empassin.

Ara com ara, però, de moment m’hauré de conformar en resseguir les vetes verdoses que la recorren i faré una cosa més petita com és somriure sabent que avui, un grapat de somriures s’uniran al meu.

No ens enganyem: les delegacions nostrades del Club de la Crosta, de l’Equip del Dòlar, de la Banda Neoliberal, de l’Una, Gran i Lliure han de satisfer tot un ampli ventall de “socis i patizants” que sortirien al carrer armats i es carregarien tot el que tenim ara, esgrimint arguments polítics tant elaborats com pot ser tocar-se l’entrecuix desafiadors.

Mentrestant, perquè no sigui dit, s’entretenen. Moderació és la clau que obre tots els panys. Mentrestant, fan proves, surten una mica d’aquesta moderació per veure què passa, per veure com s’ho prenen. Així, es poden quedar tant tranquils dient que s’han d’acabar les subvencions a Òmnium Cultural. O poden titlllar d’enemic la canalla que ara tot just puja al carro d’una formació que aneu a saber per a què els servirà el dia de demà.

I tot plegat no pas per demanar platges sota les llambordes, no. Surten al carrer per demanar, entre altres reinvindicacions, coses tant normals com tenir calefacció a les aules.

Al País Valencià ja hem sabut de què són capaços. I és possible que allà ja hagin tancat el cicle de l’espoli desvergonyit. Com un malaurat darrer cop de cua, però, marxaran deixant el pavelló ben alt en forma de blaus i terror sembrat en nens de catorze anys, això sí, servit tot amb molta moderació.