VELATS MIRALLS
Coincideix el regal que ens fa Manel Ollé oferint-nos el seus trossos, bocins, de Mirall negre, amb la lectura d’uns altres papers seus: Made in China. El despertar social, político y cultural de la China contemporánea, publicat fa tres anys i que em té aquests dies totalment enganxat.
L’assaig és una panoràmica general del país des de tots els angles possibles. Una fresca reflexió sense falses erudicions que permet obtenir de manera directa, una noció més que completa d’un país emergent a tots nivells i que sense cap mena de dubte tindrà un paper cabdal en la confecció del nou ordre mundial en deu o vint anys.
Gràcies al llibre d’Ollé, per exemple, ens assabentem del jou que suposa per la població xinesa el que s’anomena houkou, una mena de cens que s’establí durant la revolució cultural xinesa per tal de frenar la massiva migració del camp a la ciutat i que fa impossible, per exemple, que algú que estigui censat en una zona rural, pugui treballar amb tots els drets, en una ciutat.
D’aquesta manera, grans ciutats com Xangai, tenen una població flotant que viuen als suburbis, sense dret a rebre cap mena d’ajut social, percebent sous irrisoris, sense cap mena de control estatal, i que constitueixen un dels pilars de l’economia xinesa i que explica, entre altres coses, els preus competitius en sectors com el tèxtil o el calçat que posa els pels de punta als fabricants europeus.
Una altra de les coses que he après: la procedència dels 100.000 xinesos que viuen a l’Estat espanyol, la majoria són de Qingtian, ciutat de la província de Zheijang i que conjuntament amb una altra ciutat més gran Wenzhou, constitueix una de les zones ecònomiques més dinàmiques. De fet una altra pedra de toc de l’economia xinesa és haver creat aquestes zones amb condicions fiscals i comercials excepcionals que després s’anaren engrandint i que permeteren una flexibilització del sistema comunista xinès que els permeté passar del comunisme més autàrtic a l’economia de mercat obert que avui practica la Xina, sense cap trauma.
La comparació amb Rússia, com l’altre colós comunista ara doblegat al capitalisme, és evident. Ara bé, mentre que a la la Xina, aquestes zones, la majoria limítrofes amb zones molt potents comercialment com són Taiwan o Honk Kong, lligat a una profunda reestructuració del Partit Comunista Xinès cap a un major pragmatisme, permeté una evolució sense que la sortida del sistema comunista col·lapsés el país, a Rússia, el tret de sortida cap al capitalisme es feu amb la voracitat d’una Nomemklatura comunista que va veure com se li obria davant els seus ulls la possibilitat d’enriquir-se sense cap mena de mirament deixant el país en la misèria més absoluta.
Amb tot, ara com ara, la Xina pateix el pitjor del capitalisme (polarització molt accentuada i tendint a fer-se més extrema entre pobres i rics o el qué és el mateix, entre el Camp i la Ciutat) i el pitjor d’una dictadura (absència de garanties democràtiques, violació dels drets humans, censura, negació de la llibertat d’expressió…) és responsabilitat d’Occident d’exigir a la que ja pot considerar-se sense cap mena de dubte com la Fàbrica del Món, la responsabilitat d’avançar cap a una major democràcia en tots els sentits, palplantant-nos amb tants miralls com sigui possible, capturant aquella imatge fugissera de l’homenet davant el tanc el 1989 a Tiananmen per ser reflectida una vegada i una altra, sene velar cap ni un d’aquests miralls.