Els dies i les dones

David Figueres

DALT DE LA CADIRA

Invariablement, en un moment o altre, sempre arriba el moment. Passa sobretot en aquells sopars on no coneixes part dels comensals. “I tu a què et dediques?”.  I sempre hi ha algú que s’avança a la resposta. “És poeta!” i jo intento mesurar els colors del meu rostre, trobar el forat que s’ha d’haver obert a terra per força. Somric només. Suo molt.

Les reaccions tampoc no varien gaire. De la indiferència absoluta a l’obertura d’uns ulls com a plats. En el diagrama, també aquesta segona sensibilitat té dues derivacions: la de no entendre què vol dir ser poeta -jo, la majoria de les vegades també m’ho pregunto- i la d’un relaxament seguit d’un somriure beatífic que et dirà que un dia, en va llegir un, de poema. Però no recorda de qui. Tampoc de què parlava.

He gaudit i gaudeixo molt llegint poesia. Al llarg de la meva vida, he trobat, en un sol vers, molta més veritat que en volums i volums d’aquella mena de pseudo-literatura anomenada “d’autoajuda” que la gent s’empassa com qui no vol la cosa.

Potser sí que la culpa és de no haver-ho intentat, de resignar-nos a creure que els versos, els poemes, havien d’habitar sempre un espai excels, allunyat d’un caràcter popular. Ara mateix, em ve al cap, el fenòmen que va suposar a Gran Bretanya, el fet que a la pel·lícula Four wedings and a funeral, precisament en aquest funeral, és llegís el preciós poema Stop all the clocks de W. H. Auden (autor que per cert Salvador Oliva i Narcís Comadira han traduït brillantment al català)  i l’allau de vendes que aquest poeta, no precisament un poeta senzill, va patir.

La gent d’Ara llibres, que té nas, ha contractat el servei d’un altre poeta, que també té nas, el Jaume Subirana (no us perdeu Rapala), per endegar una col·lecció de llibrets per tal d’acostar la poesia. Obriran camí amb 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira i és té previst que apareguin altres reculls temàtics. Una magnífica idea per iniciar nous lectors de poesia i perquè no, per tenir recursos als sopars amb comensals que no saben ni qui, ni què.



  1. Em ve molt bé.
    … Que expliquis aquesta situació.
    Perquè fa uns dies ja que volia dir-te: senyor poeta, per demanar-te una cosa. I vinga a donar-hi voltes a que si sona així o que si sona aixà.
    Vull dir que no em tallava el que et volia demanar, no. Era la expressió.
    Li ho puc demanar a un poeta?
    Tu puc demanar?
    El que m’interessa és la teva opinió des de l’ofici de poeta.
    Senyor poeta, li sembla que sóc massa tova pel fet que m’estigui costant, pel que a vegades veig com a excessos de prudència perquè em sembla que trigo massa per a recuperar-me de la vaga?
    Això volia dir-te fa uns dies. Ara ho situo millor aquí, i mercès per l’encoratjament…, posar fil a l’agulla……

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Negre sobre blanc per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent